dijous, 1 d’abril de 2010

MÉS MOTIUS PER ANAR A PARIS...

Una exposició al Museu d'Orsay de París, amb més de 400 obres, examina l'interès dels artistes per la violència i l'assassinat en la pintura dels últims segles

Fascinats pel crim

ÀLEX VICENTE
Un oli sobre tela de Jean Joseph Weerts que reprodueix l'assassinat de Marat és un dels principals quadres de l'exposició

Un oli sobre tela de Jean Joseph Weerts que reprodueix l'assassinat de Marat és un dels principals quadres de l'exposició
MUSEU D'ORSAY

¿Naixem violents o ens hi convertim? Per què matem i com castiguem els que transgredeixen el sisè dels manaments? La inquietud metafísica sobre la maldat humana ha estat una constant durant la història. Aquesta reflexió ha impregnat la ciència i la filosofia dels últims segles, però també la literatura i la pintura. La representació pictòrica de la violència es troba al centre de la gran exposició Crim i càstig del Museu d'Orsay de París, que presenta més de 400 obres i objectes per analitzar la fascinació dels artistes per tot el que queda al marge de la llei.

Al darrere de la mostra hi ha l'exministre socialista Robert Badinter, responsable de l'abolició de la pena de mort a França, que es va produir amb l'accés al poder de Mitterrand el 1981. Feia anys que Badinter tenia la intenció d'examinar el leitmotiv del crim i la violència en la història de l'art. "El que fascina l'artista és el sacrilegi, la violació de les prohibicions, l'ultratge de les normes", explica Badinter, que recorda que els assassinats tenen un lloc primordial en la cultura judeocristiana: "Per exemple, el fratricidi, que comença des del Gènesi, amb l'enfrontament entre Caín i Abel, o bé el tòpic de la dona assassina, que representen figures bíbliques com Judit".

Precedits per l'èxit

Badinter es va aliar amb Jean Clair, prestigiós conservador i crític d'art, que va dirigir el Centre Pompidou i el Museu Picasso i avui és un dels immortels de l'Académie Française. Clair és molt conegut a França per les seves exposicions temàtiques i pluridisciplinàries, que solen aconseguir que les masses entrin als museus. L'última mostra que va comissariar, sobre la melancolia en la història de l'art, va acabar acollint més de 300.000 visitants, un èxit inesperat que demostra elsavoir faire de Clair, que aquí torna a abduir el visitant a través d'un recorregut per la història de l'art més escabrós.

Assassinat, abusos sexuals, crims passionals i accidents fortuïts esdevenen temes constants en la literatura, de Sade a Baudelaire i de Camus a Dostoievski -que inspira el títol de l'exposició-, així com en la ficció destinada al gran públic, com a evolució natural de l'èxit de les notícies de successos als diaris. Però també en la pintura, en especial des del segle XIX, quan l'assassí es converteix en una figura que evoca el pitjor de la condició humana, en el contrapunt necessari de l'heroi, que matisa la creença en una bondat generalitzada. Per demostrar-ho, Clair ha aconseguit reunir pintures de Delacroix, Goya, Toulouse-Lautrec, Degas, Munch i Schiele, que queden alternades amb estudis de crimonologia i nombrosos retalls de diari dels últims dos segles, que confirmen la fascinació de la nostra cultura pels assassins. El comissari ha alternat representació i realitat situant objectes reals vinculats amb el crim i el càstig al costat dels quadres presentats a la mostra.

Per exemple, l'exposició dóna la benvinguda al visitant amb una guillotina coberta d'un vel negre, símbol de l'abolició de la pena capital, que l'exposició recorda que resulta extremadament recent. El 1977 la suposada pàtria dels drets humans encara feia servir la guillotina per executar el criminal tunisenc Hamida Djandoubi. La guillotina, que apareix a les acaballes de l'Antic Règim com un mecanisme capaç d'administrar la mort de manera immediata, igualitària i indolora, turmenta la imaginació dels pintors. "La guillotina es converteix en un tema obsessiu per als artistes del segle XIX. El motiu del cap separat del cos és recurrent i genera molts interrogants i fantasmes", explica Clair. La guillotina, que figura a la mostra a través de quadres de Victor Hugo, Gauguin i Picasso, es converteix en símbol d'un món que comença a canviar, en què l'home, que s'ha desfet de déus i de reis absolutistes, esdevé l'únic responsable de castigar la infracció de la llei per mantenir l'ordre social i moral.

L'escenografia de l'exposició reforça la visió clarobscura de l'ésser humà que desprenen els quadres, a través d'una il·luminació tenebrosa i dramàtica. Per exemple, en l'apartat dedicat al càstig, presidit pel cèlebre quadre serigrafiat que Andy Warhol va fer de la cadira elèctrica. Mentrestant, la dona assassina -projecció misògina que ha estat present en l'art de tots els segles- apareix encarnada en la figura de la girondina Charlotte Corday, que va matar el revolucionari Jean-Paul Marat. Corday va ser estigmatitzada per Jacques-Louis David, que la va deixar fora de pla, i després rehabilitada per Baudry, que li va atorgar una innocència gairebé angelical, abans de tornar a adoptar trets malèfics en un quadre de Munch.