dissabte, 26 de juny de 2010

Després d'uns dies de vacances...

Opinió | Sebastià Bennàssar

Proposta estival

Sebastià Bennàssar | 26/06/2010 | Vistes: 36

S'acosta l'estiu i enguany qui més qui manco ha patit o està patint els efectes de la crisi i això de viatjar està de cada vegada més fotut. Serem molts els que ens refugiarem en la lectura -a la fresca, piscina o platja local més propera- i viatjarem amb la ment. Una de les maneres més fascinants és fer-ho a través de la novel·la negra, perquè així veiem altres realitats igualment fotudes.

Així doncs, vagi la recomanació estival:
El poder del perro, de Don Winslow, per anar a la frontera entre Mèxic i els EUA a passar cocaïna; qualsevol dels llibres de Donna Leon per entendre una mica més Venècia i la trilogia de l'Izzo per descobrir la Marsella més dura. Escòcia, un altre clàssic dels viatges, i per tant el Black&Blue de l'Ian Rankin i per als amants de Sicília, qualsevol Camilleri. I per descomptat, les 170 novel·les negres escrites en català publicades els darrers 10 anys.

diumenge, 13 de juny de 2010

LLORENÇ CAPDEVILA

Llorenç Capdevila presenta 'Sota la pell', una novel·la de gènere negre i tall clàssic narrada a dues veus

Tatuatges, morts i crisis personals

LLUÍS LLORT
Llorenç Capdevila ha publicat una novel·la basada en uns assassinats reals

Llorenç Capdevila ha publicat una novel·la basada en uns assassinats reals
JORDI GARCIA

Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969) és filòleg i treballa de mestre a Santpedor. Fins ara s'havia especialitzat en novel·les de gènere històric, com ara El color del crepuscle (premi Leandre Colomer 2001), O rei o res! iÀnima de llop (premi El Lector de l'Odissea 2004). També és autor de Serrallonga, l'últim bandoler, la biografia del llegendari personatge, i de la novel·la juvenil El secret del bandoler, amb què va guanyar el premi Gran Angular del 2007.

Però com ell mateix diu: "He hagut d'escriure molta novel·la històrica abans de poder escriure Sota la pell, que és més el que m'agrada llegir", tenint en compte que es va formar com a lector als anys 80 amb la novel·la negra clàssica, sobretot nord-americana, que es publicava a la col·lecció La Cua de Palla.

Basat en un cas real

La trama de Sota la pell, publicada per Proa, parteix d'un cas real: el 2005 va ser trobada a l'Eix Transversal una prostituta morta que duia un tatuatge. Una notícia publicada a El Punt, sobre la coincidència del tatuatge amb el d'un altre cadàver, va posar en marxa la imaginació de Capdevila. Tot i que l'obra és ficció, la tasca de documentació "no ha estat un esforç menor que amb les novel·les històriques anteriors. He investigat el món dels tatuatges, no per transformar-ho en una mena d'assaig, sinó per sentir-me segur a l'hora d'ambientar la història". La documentació no incloïa fer-se un tatuatge: "El màxim va ser tallar-me els cabells en un local de tatuatges, res més".

"Ho vaig descartar molt aviat, però em vaig plantejar escriure una A sang freda catalana, entrevistant a la presó l'assassí en sèrie real, un camioner alemany. Ara ja no es podria fer, perquè es va suïcidar a la cel·la", explica l'autor.

Per Josep Lluch, editor de Proa, "no és una crònica periodística. Basant-se en fets reals, Capdevila munta una novel·la de gènere i tall clàssic, però també té un component psicològic important". I és que el protagonista és un escriptor en crisi matrimonial i creativa que coneix a la carretera una prostituta polonesa que, a més, és drogoaddicta. El relat està estructurat en dues veus, la d'ell, "d'estil més directe", i la d'ella, "més lírica".

Autor i personatge

Capdevila fa alguns jocs metaliteraris, com ara fer ell mateix un cameo: "El protagonista té moltes coses meves, fins i tot una filla de la mateixa edat que la meva, i per marcar una distància amb ell, de cara als que em coneixen, em faig aparèixer un moment". Per altra banda, "és cert que aprofito el component morbós del tema, però l'objectiu principal és retratar tots dos personatges i l'infern que viuen".

Demanat pel futur, comenta que "no tinc un projecte a llarg termini del que ha de ser la meva obra, més aviat escric el que en cada moment em ve de gust". I tot i que l'hi han preguntat molts cops: "No tinc el telèfon de la model de la portada", confessa somrient.

dissabte, 12 de juny de 2010

LA BÒBILA

Tot i que el post correspon al meu bloc personal, crec que també havia d'estar aquí.

La Bòbila, el miracle quotidià

Que el nostre és un país civilitzat es demostra en la molt excel·lent xarxa de biblioteques que hi ha al país. Les de la diputació de Barcelona són modèliques en el seu funcionament urbà i àrea metropolitana i ja no tenen el mateix servei i la mateixa excel·lència quan s’abandona Barcelona, però continuen essent referencials. Durant molt de temps els responsables de la gestió pública de les biblioteques de Mallorca varen anar a Barcelona per intentar implementar el seu model a l’illa, amb uns resultats encara incerts, perquè les diferències culturals entre les pedres que suren al mig del mar i el continent són molt més que notables encara que de cada vegada es vagin escurçant. La burgesia il·lustrada catalana pot ser titllada de moltes coses, però com a mínim era il·lustrada, mentre que la classe hotelera de Mallorca no deixen de ser uns tipus vius per al negoci però als quals la cultura els importa tan poc que no es mereix cap mena de preocupació a no ser el preu de metre quadrat de quadres per omplir les parets nobles dels seus hotels més glamourosos.

Tenc la sort de conèixer també dues o tres biblioteques de les contrades gironines i puc dir que les que conec funcionen molt i molt bé: la d’Olot amb un nombre de socis i de préstecs de documents que fa molta enveja –igual que les instal·lacions, és una biblioteca càlida, humana, molt ben pensada des del punt de vista de l’arquitectura- i la de Tossa de Mar, que és també un prodigi com el centre històric de la vila, que encara recorda que una altra preservació del litoral hauria estat possible. També és una biblioteca molt interessant amb molts documents locals de primer ordre.

A Lleida hi conec bé el bibliobús Pere Quart, que dóna servei, entre altres, al Pallars i a l’Alta Ribagorça. L’arribada del bus cada quinze dies carregat de llibres és una festa en molts pobles de la contrada, i especialment entre els més petits, i crec que és un dels millors serveis que s’ofereixen i que fan gran aquest país. El bibliobús i l’aposta per acostar la cultura a tot arreu és una de les eines més importants que hi ha per fer de casa nostra un lloc on tothom tengui les mateixes oportunitats. Que aquest autobús, a més a més, dugui el nom del grandíssim escriptor que va ser Pere Quart és a més a més un motiu d’alegria. De fet, un dels escriptors joves contemporanis més importants, el portuguès José Luis Peixoto sempre diu que ell és el que és, gràcies a l’existència del bibliobús de l’Alentejo. Evidentment queda molt de territori de Catalunya per cobrir i el servei segur que es pot reforçar, però l’existència del bibliobús és encoratjadora.

Doncs bé, la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet també és una d’aquestes biblioteques especials, un d’aquests petits miracles quotidians que fan que hom se senti orgullós de ser d’aquest país. Es tracta de la primera biblioteca especialitzada en gènere negre de l’Estat espanyol i ja fa més de deu anys que dura la broma. La seva programació cultural és de primer ordre i s’està fent una feina fonamental en la difusió del gènere negre que fa que sigui un dels epicentres per als amants d’aquest tipus de literatura, que de cada vegada som més perquè la novel·la negra és una eina fonamental per entendre la realitat social del nostre país de nom plural i administració disfuncional.

La Bòbila és un dels espais on els investigadors sobre novel·la negra han de passar si volen fer la feina ben feta, però a la vegada és una biblioteca que dóna servei i cobertura a totes les necesssitats del barri de l’Hospitalet on es troba inserida i que presenta una de les taxes migratòries més brutals. Hi ha la gent gran que llegeix el diari i també hi ha els estudiants que hi busquen informacions més generalistes. Hi ha la gent que s’hi acosta simplement perquè la connexió a internet i el wifi és de franc o perquè pot treure pel·lícules gratis i veure-les a casa. Hi ha qui hi llegeix i qui s’emporta els llibres a casa, siguin o no novel·les negres. I a més a més hi ha un fons notable de llibres en altres idiomes. La Bòbila s’ha convertit en una molt bona biblioteca que intenta sobreviure com pot a retallades econòmiques i a una de cada vegada major exigència de serveis per part de la ciutadania. Hi ha llum, una plaça a la vora on es poden comprar xurros autèntics i acabats de fer, i amb el metro t’hi plantes en un moment.

En aquest país les biblioteques estan fent una feina social brutal que molt poques vegades té el reconeixement que hauria de tenir per part de les nostres administracions que encara no han entès que a l’hora de fer retallades pressupostàries hi ha unes quantes coses sagrades que no es poden tocar i una d’elles és la partida destinada al manteniment d’una xarxa pública de serveis al voltant de la societat de la informació on les biblioteques són el punt central des del qual s’han de gestionar i coordinar moltes iniciatives. Entre tots hauríem de fer el possible per fer-lis entendre que invertir en cultura avui és garantir el desenvolupament de la societat del present i del demà. Però de vegades es té la sensació d’estar pegant cops amb un martell minúscul per tal de derrocar un mur de formigó compacte i grandiós. Això sí, continuarem picant, només faltaria.

dimarts, 8 de juny de 2010

SOBRE ROBATORIS D'ART

Els grans robatoris amaguen sovint intencions ocultes: les peces robades serveixen als lladres com a carta d'intercanvi per fer tripijocs amb la policia

Mil raons per robar una obra d'art

RICARD MAS
'Colom amb pèsols' (1911), de Picasso, va ser robat el 19 de maig del Museu d'Art Modern de la Ciutat de París

'Colom amb pèsols' (1911), de Picasso, va ser robat el 19 de maig del Museu d'Art Modern de la Ciutat de París
REUTERS

Hi ha moltes raons per robar una obra d'art. Aquí us n'explicaré unes quantes arran del robatori a París, el passat 19 de maig, de quatre quadres -entre els quals, un Picasso- al Museu d'Art Modern de la Ciutat.

Abans, però, caldrà destrossar uns quants mites. Els lladres d'art no són elegants erudits, discrets amants de la bellesa, ni especialistes en el mercat artístic. Tampoc existeix la figura del col·leccionista gelós que encarrega el robatori d'una obra mestra per fruir-ne en solitud. I si Picasso és un dels artistes més robats de l'art contemporani no és a causa de la seva qualitat, ni del fet que els lladres siguin aficionats al cubisme: és perquè es tracta -des de fa cinquanta anys- de l'artista amb més oferta i demanda del món. Si alguna cosa paga la pena, és susceptible d'ésser robada.

Els robatoris d'art més voluminosos i profitosos de la història s'han fet amb poc sigil. Fins i tot són exhibits amb orgull. Us parlo dels fons de museus com el Louvre o el British. Les grans potències envaeixen i espolien el llegat cultural d'antics imperis. I se'n vanten.

El nacionalisme com a mòbil

Més enllà de l'imperialisme cultural, el nacionalisme també és un poderós motiu de robatori. Vincenzo Perugia va ser detingut a Florència el 1913, dos anys després d'haver robat La Gioconda. Pretenia retornar l'obra mestra de Leonardo a la pàtria italiana, després de cobrar una suma modesta.

Però Perugia era un simple peó d'una maniobra magistral. Sembla que estava conxorxat amb un fals marquès amb passaport argentí, conegut com a Eduardo de Valfierno. Aquest va introduir als Estats Units una sèrie de còpies de La Gioconda i les va anar oferint a una sèrie de milionaris nord-americans. Els deia que era l'original robat del Louvre, els exigia màxima discreció i en venia una a cadascun. Una vegada recuperat l'original, no podien denunciar l'estafa a la policia perquè se'ls hauria vist el llautó.

A la dècada dels seixanta del segle XX, els mafiosos corsos i marsellesos van inventar un nou tipus de robatori. Entraven en una mansió acabalada, ben informats de la col·lecció d'art del propietari, i la saquejaven. Aleshores es posaven en contacte amb l'empresa d'assegurances. Si el volum de l'assegurança pujava, posem, a cent milions de dòlars, ells demanaven un rescat de la meitat. L'empresa sempre pagava, perquè li sortia més barat que el total del valor de l'assegurança. A més a més, si la policia descobria els segrestadors i els rodejava, aquests sempre podien cremar l'obra o fer-la desaparèixer. Si no hi ha proves, no hi ha cas.

I és que les obres d'art són perfectes per materialitzar molts diners en molt poc espai. D'aquí deriven dues conseqüències. Una: l'art és perfecte per blanquejar diners, i te'l pots endur sota el braç. I l'altra: un particular pot assegurar tota la seva col·lecció, un Estat no. ¿Us imagineu què costaria assegurar tots els continguts del Museu del Prado? No quedarien diners ni per obrir les portes al públic.

Aleshores, per què es van endur els lladres cinc obres invendibles, sense assegurança, del Museu d'Art Modern? On és el negoci? No hi ha col·leccionista secret, però sí un mòbil: fa trenta anys que s'ha posat de moda intercanviar obres d'art per armes i droga.

No és que els narcotraficants, com a gremi, estimin l'art. Però es tracta d'una bona garantia per a certes operacions, l'art és fàcil de transportar i d'amagar, i sempre es pot fer servir com aquella targeta del Monopoly: "Pot sortir de la presó". Imagineu que un capo o un lladre cau en mans de la policia. Aquest tipus ha comès nombrosos crims i s'enfronta a penes de presó equiparables a la perpètua. Aleshores, el malfactor negocia amb la policia una rebaixa de condemna. Els diu on és l'obra d'art, i tracte tancat. Per cert, aquestes negociacions mai apareixen als diaris. Com a molt, hi ha un desgraciat que carrega amb el mort.

Robatoris silenciosos

Fins ara hem pintat un panorama molt cinematogràfic. Però la majoria de robatoris d'art són més senzills, obscurs i modestos. I molts són duts a terme en silenci, i sovint no són descoberts fins al cap d'anys. Perquè els principals lladres d'art són funcionaris de museus. Gent que coneix millor que ningú la institució, i s'endú dels magatzems obres que no seran reclamades fins al proper inventari.

També hi ha qui roba diners, o s'enriqueix il·lícitament, i amb els beneficis inconfessables compra obres d'art. Sovint es tracta d'obra gràfica d'artistes coneguts, però hi ha veritables col·leccionistes sibarites. No fa gaire la premsa va revelar el contingut de les col·leccions d'alguns cervells de la trama Pretòria.

I la trama Gürtel també té molt a veure amb l'art. L'extresorer del PP Luis Bárcenas despertà les sospites de la policia en treure del banc una xifra important de diners i tornar-la a ingressar poc després. Els diners eren per comprar una obra d'art, però al final el venedor va apujar el preu i no es van posar d'acord... Ja sé que comprar art amb diners robats no és el mateix que robar directament obres d'art. Però s'hi assembla, oi?

dilluns, 7 de juny de 2010

JOAN AGUT, PARADÍS


El 2006 Joan Agut va publicar amb Pagès Editors Paradís, una novel·la deliciosa que no puc deixar de recomanar, on una banda de pensionistes del carrer Tallers pretén robar els diners de la droga d'uns narcos. Deliciosa, tendra, amb humor. Una novel·la rodona i farcida de crítica social. Podríen ser molts els paràgrafs escollits, però aquest està quasi al principi...

"A la pensió Consuelo m'hi va portar l'Héctor Galvano de Siena Martín, un argentí que fa més de vint-i-cinc anys que és a Barcelona i que sempre ha treballat en el món editorial. En Galvano és un d'aquests tipus que en la professió se'n diuen homes netol, perquè serveixen per a tot: fan inforemes de lectura; escriuen solapes; corregeixen d'estil; redacten articles d'enciclopèdia; adapten textos a gust de l'editor; revisen galerades i compaginacions; tradueixen del francès, l'anglès i l'italià, encara que coneguin poc aquests idiomes, i, si escau, fan de negre a qui els ho demana. L'especialitat de l'Hèctor és, però, la psicologia -quan ha pres més d'una copa afirma que és psiquiatre- i les ciències ocultes, de les quals ho sap tot. A la pensió hi viu des de fa quatre anys".

dissabte, 5 de juny de 2010

BOND, JAMES BOND

L'autor de novel·la negra ha estat escollit per Ian Fleming Limited per escriure un nou Bond. La novel·la, coneguda com a 'Projecte X', estarà a la venda el 28 de maig del 2011

La daga fereix Deaver

QUIM ARANDA
L'escriptor Jeffrey Deaver ha estat escollit per escriure el nou James Bond, que durant molts anys va ser interpretat per Sean Connery

L'escriptor Jeffrey Deaver ha estat escollit per escriure el nou James Bond, que durant molts anys va ser interpretat per Sean Connery
REUTERS / ARXIU

La daga d'acer d'Ian Fleming va ferir l'any 2004 l'escriptor nord-americà Jeffrey Deaver (1950), prou conegut entre els afeccionats a la novel·la negra pel seu detectiu Lincon Rhyme i títols com El col·leccionista d'ossos o El mico de pedra. Han hagut de passar sis anys, i encara en passarà un més, fins al maig de 2011, per poder copsar les veritables conseqüències d'aquella ferida.

I és que gràcies al discurs d'acceptació del premi que li va lliurar aleshores l'Associació d'Escriptors Criminals britànics, 2.000 lliures i una daga d'acer que du el nom del creador de James Bond, i que aquell any va recaure en Deaver per El jardí de les feres, l'autor ha estat comissionat fa una setmana per l'empresa que té els drets d'explotació de l'obra d'Ian Feming per escriure un nou Bond, oficial i autoritzat. Un més, el número 37, en la ja llarga llista d'aventures de James Bond. De fet, només 14 corresponen a Fleming, dos volums dels quals són d'històries curtes, i la resta a autors molt diversos, entre els quals Kingsley Amis, el pare de Martin Amis, John Gardner o Raymond Benson.

Encarregar un nou Bond a una mà de prestigi és una cosa que, a més d'un costum opinable, s'ha convertit en una operació comercial rendible. El darrer James Bond d'aquestes característiques va aparèixer el 2008 i va anar signat per Sebastian Faulk. Es va publicar coincidint amb el centenari del naixement de Fleming (28 de maig). L'edició anglesa -Devil May Care; la versió espanyola la va publicar Seix Barral i es va traduir com La esencia del mal- va ser el llibre de ficció que més ràpidament ha venut mai, en la seva primera edició en tapa dura, l'editorial Penguin. Les crítiques, però, no van ser gaire lluïdes.

El títol del nou Bond és Projecte X, aventura que a diferència de l'anterior estarà ambientada en l'actualitat, prova fefaent que per a Bond no passen els anys. La esencia del mal era una mena de continuació de L'home de la pistola d'or i s'esdevenia en 1967.

Corinne Turner, directora d'Ian Fleming Publications Limited, justifica l'elecció de Deaver com a nou hereu de Fleming tocat per la daga màgica amb els següents termes: "Sempre havia gaudit de les seves novel·les i en especial d'El jardí de les feres. Hi demostrava que no només és un mestre delthriller nord-americà, sinó que també pot escriure irresistibles novel·les de suspens en escenaris europeus. Realment [abans que li donessin la daga d'acer Ian Fleming], no en sabia res, d'ell". Va ser durant el discurs de Deaver d'acceptació de la daga Ian Fleming quan Corinne Turner va saber del deute que el guardonat reconeixia en la seva obra al mestre anglès.

Un cop formalitzat el tracte entre escriptor i empresa, Deaver ho ha comentat tot plegat a la seva pàgina web: "Vaig començar a llegir Fleming quan tenia 9 o 10 anys, ignorant tot el que els llibres exploraven sobre la política de la Guerra Freda. El que em captivava dels llibres era el sentit de l'aventura i la capacitat per fer proeses del personatge. Els vaig seguir llegint i rellegint i va ser una sort, perquè en arribar a l'etapa adulta vaig trobar els matisos que abans em resultaven invisibles. Els llibres de Bond són una part important de la meva vida... He après moltes coses del treball de Fleming".

Operacions com l'esmentada, i les pel·lícules que periòdicament arriben a les pantalles, obliguen a preguntar-se per què un heroi del tot increïble com Bond continua tenint cotes tan altes d'acceptació entre el públic del segle XXI. Bond, amb llicència per matar, resulta ara tan anacrònic com ho pugui ser Hercule Poirot o Miss Marple, d'Agatha Christie.

Nostàlgia agradable

L'exeditor de Faber and Faber Robert McCrum, també novel·lista, apunta la "nostàlgia agradable" i un estil "fàcilment digerible" com alguns dels secrets de la fórmula. Quant a la qualitat, o el fet que un autor conegut esdevingui un escriptor fantasma per tal de posar-se en la pell d'un altre, McCrum ho relativitza: "Els hereus de Fleming no són gegants de la literatura. Per tant, no és cap vergonya entrar en l'esperit de 007".

Els especialistes en Fleming van arribar a la conclusió que la tria de Sebastian Faulks i el seu intent de posar Bond davant del mirall no va funcionar gaire. Deaver, i Ian Fleming Limited, hauran d'aprendre la lliçó si volen un èxit a l'altura de 007.

dimarts, 1 de juny de 2010

AGUSTÍ VEHÍ, GINESTA PELS MORTS

Aquí teniu la ressenya que va sortir diumenge al Balears sobre el nou llibre de l'Agustí Vehí. No us el perdeu, que paga molt la pena


La consagració d’Agustí Vehí

La novel·la negra va néixer en la seva versió més hard-boiled com una novel·lística lligada de forma més o manco clara a les estructures urbanes. Era a la gran ciutat on es cometia el crim i on la societat estava més en contacte –per exemple en el metro es pot trobar de tot-. Per sort la tendència a circumscriure les novel·les negres en les grans ciutats i en el present més immediat s’han anat oblidant i ara tenim excel·lents peces ambientades en els espais rurals i en les diferents èpoques històriques (en català amb una sobreabundància de les ambientades en l’època del pistolerisme). Doncs bé, la segona novel·la d’Agustí Vehí, Ginesta pels morts està ambientada precisament fora de la ciutat, en concret a l’Empordà. L’autor ha aconseguit, a més a més, que el paisatge, la fesomia i la gastronomia de la contrada sigui tant o més protagonista que qualsevol dels homes i dones que apareixen a les seves pàgines –encara que en formi un tot indeslligable.

A Ginesta pels morts tenim un extraordinari personatge, el sergent Jaume Planagumà, que només trepitjar la comissaria de Figueres es troba amb el primer dels morts que se succeiran al poble de Darnius. Ell haurà d’esbrinar qui és el culpable acompanyat d’un equip encapçalat per l’entranyable Pep Gros –i així es recupera el clàssic tàndem d’investigador principal i ajudant ja clàssic a la novel·lística policial des de Sherlock i Watson, però ja perfectament arrelat en els esquemes narratius des de la genialitat anomenada El Quixot- i per on desfilen mares separades, policia científica i forenses. Per descomptat també hi ha la dona, en aquest cas una farmacèutica, que sembla que té la intenció de redimir el sergent dels abandons consecutius de parella, cada una corresponent amb una nova destinació.

No hem d’oblidar que aquesta és, també, una novel·la que és un homenatge als mossos d’esquadra i als sacrificis personals que han hagut de fer molts d’ells per consolidar el cos. Certament, el desplegament del cos policíac de Catalunya no ha estat un camí de roses (i encara que després del 18-M-09 tengui un especial ressentiment amb la brigada mòbil per la seva càrrega contra els estudiants del país això no es pot obviar). Llegint la novel·la s’entén perfectament el valor que té tenir un cos policíac al servei de Catalunya.

Ginesta pels morts és, a més a més i sobretot, una novel·la molt ben escrita. Vehí ja havia donat mostres del seu talent a l’excel·lent Abans del silenci, però en aquesta ocasió excel·leix en els diàlegs i en la construcció de les escenes, i sobretot en la dosificació del tempo narratiu. Moltes de vegades m’he sentit com si viatjàs a l’interior d’un capítol de Twin Peaks i això és un elogi brutal (és la millor sèrie de la història de la televisió, al meu entendre). Vehí és un magnífic constructor de personatges i de situacions i a més a més aquí hi apareix tot el que som avui en dia com a societat: immigració, solitud, la frontera, el record de la Guerra, les famílies monoparentals, la pagesia... llegiu-la i entendreu una mica millor el país.

Ginesta pels morts, a més a més, és una rara avis pel que fa a la seva edició, ja que l’ha tirada endavant l’editorial Mare Nostrum, radicada a Perpinyà però que fins ara havia editat bàsicament en francès (amb una especialització per novel·les negres escrites en aquesta llengua ambientades al Rosselló i amb un catàleg molt més que considerable), o sigui que aquesta novel·la suposa una normalitat cultural, una novel·la negra catalana publicada en una editorial de la Catalunya Nord amb l’única llengua pròpia del país, el català.

Ginesta pels Morts.

Agustí Vehí

Mare Nostrum.

Perpinyà, 2010

242 pàgines.