dimarts, 27 de juliol del 2010
MIQUEL ESTEVE
La lectura de "El Baphomet i la taula esmaragda" l'he feta aquests dies sota un sol abrusador a Lisboa i he de dir que és una lectura ben interessant i reconfortant. El llibre, que va guanyar el premi Ciutat d'Ascó de novel·la, està molt ben trenat i la seva lectura no deixa ningú indeferent. Un assassinat contemporani, pergamins trobats, el secret dels templers, el general Cabrera i les guerres carlines... tot es dóna la mà en un llibre de lectura àgil i que està molt ben escrit. Edita Cossetània, Valls, 2009.
dijous, 22 de juliol del 2010
L'article de mallorca progrés
Pedrolo i Estellés, oblidats
Sebastià Bennasar. Manuel de Pedrolo és, sense cap mena de dubte, l’escriptor més important de la literatura catalana del segle XX (bé, deixem-ho en la segona meitat del segle), honor que comparteix amb Vicent Andrés Estellés. No he dit en cap moment que siguin els millors, sinó els més importants. M’explicaré. Manuel de Pedrolo, amb la totalitat de la seva obra publicada i amb els seus treballs editorials, ha estat l’introductor de la modernitat literària a casa nostra. És just reconèixer-ho, perquè ell ha estat el pare de la novel·la negra en català –juntament amb Rafel Tasis i Marca, un altre dels homes del país injustament oblidats-; un dels principals conradors de la novel·la fantàstica i de la ciència ficció –amb la fita impressionant pel número de vendes de Mecanoscrit del segon origen, que si bé no és la millor obra pedroliana sí que és una novel·la que admet múltiples plànols de lectura- i el creador de la sèrie de llibres que conformen Temps obert, que és quelcom semblant en la narrativa als esforços ingents de sintetitzar un món fets per Estellés en el seu monumental Mural del país valencià.
Avui en dia si es va a la principal llibreria de Barcelona i les seves extensions per la ciutat, de Manuel de Pedrolo només es podran comprar els volums complets de la seva poesia i de les obres teatrals, 16 obres editades de forma individual i només els volums 3, 5, 6 i 7 de les novel·les curtes completes i el 3 de la narrativa breu. Tot plegat ben poca cosa si tenim en compte que el corpus de Pedrolo supera amb escreix els 125 títols (sense comptar els volums d’obra completa que en són 16). És a dir, que el comprador que entri demà a la principal llibreria literària de Barcelona es trobaria que pot comprar poc més del 13% de l’obra de Pedrolo i només el 60% de les obres completes –que no inclouen el corpus novel·lístic ni assagístic-. Si l’experiment es decideix fer amb Vicent Andrés Estellés el resultat és encara més deplorable: només es poden comprar 2 títols de forma individual, una bona pila d’antologies millor o pitjor editades o curades i tan sols 3 volums de l’obra completa dels 10 que la conformen. El resultat és pràcticament patètic.
És això culpa dels llibreters? La resposta és, sense por a equivocar-se, que no. Passa que quan un escriptor es mor –i de Pedrolo es compleixen ara vint anys del traspàs- sembla que la seva obra es perdi i es dissolgui per a sempre més, sobretot si no ha passat la pàtina del temps que el converteix en un clàssic. Però així és la nostra indústria cultural, que constantment està buscant un nou talent, algú jove que pugui exhibir com a mona de fira en programes de televisió i de ràdio i en presentacions arreu del territori i que a més a més tengui una presència agradable (a ser possible) i així és la nostra política cultural, que obvia aquells amb qui no es pot fer, desgraciadament, la foto.
diumenge, 18 de juliol del 2010
sensacional article de llorenç capellà
Policies de ficció
Una pregunta més mala de respondre que el misteri de la Santíssima Trinitat: perquè els escriptors, tant fa quina sigui la seva ideologia, converteixen els policies en herois literaris i en model de virtuts morals? Se'n dirà que no és cert, tot recordant les novel·les de Chandler o de Hammett. I d'altres que en foren deixebles. Realment el perfil de Marlowe va servir per a bastir una pila de detectius cínics i poc sociables. Però Marlowe feia de contrapunt a una societat urbana, massificada, despersonalitzada, deshumanitzada. Havia d'ésser com era.
Chandler i Hammett aconseguiren que l'individualisme dels seus detectius tingués quelcom de rebel·lia contestatària en un món, el nord-americà, que sortia de la Gran Depressió i en el qual tot tenia un preu, fins i tot els valors més preuats. Chandler va ésser amic íntim de Billy Wilder, i aquesta amistat ens revela la seva ideologia esquerrana. I Hammett va militar en el Partit Comunista, cosa que li va suposar mig any de presó. Retrocedint: m'afirmo en el convenciment que no hi ha detectius o policies dolents en literatura.
A tot estirar, són gent escalivada, embrutida per la vida. Però no sempre. Holmes i Poirot ni això. Per a l'un i l'altre la investigació és un divertimento. A més a més, hi ha un residu d'influència cavalleresca en el seu esforç per posar justícia i ètica en un pla d'igualtat. Parlem d'altres? El pare Brown, el clergue de Chesterton de mentalitat vuitcentista i rural, descobreix la identitat dels criminals fent ús d'una capacitat de deducció casolana. Maigret regenera la confiança del ciutadà en l'Estat o en l'Administració, cosa del tot necessària a la França de postguerra, i ofereix una lectura moral de la família i de la societat molt en consonància amb la que pregonava el gaullisme. Tots aquests personatges ens inspiren valors de respecte o d'admiració, res a veure amb la desconfiança o la prevenció que genera la policia entre bona part dels ciutadans.
Fins i tot Pepe Carvalho, de Vázquez Montalbán, és un detectiu amb consciència de classe, que ha sobreviscut al desplomament de les ideologies, cosa que fa que sigui de lectura vivificant per a tots els exmilitants del PSUC, que són la meitat dels barcelonins de més de cinquanta anys. Celso Mosqueiro, d'Antoni Serra, té un perfil semblant, encara que es mou en un entorn social diferent. L'un, Carvalho, en el Raval; l'altre a Mallorca... Kurt Wallander, de Mankell, té en comú amb Carvalho que viu entre runes. No se li ha enfonsat un món que començava a bastir amb els idealismes de l'esquerra, com a Carvalho, sinó que ja n'ha trobat un de bastit, que no li agrada, el de Suècia, però que probablement és amb l'únic que s'identifica.
Wallander és un personatge fatigat i poètic, més que nascut de mare, nascut del paisatge mateix. El paisatge nòrdic (i el clima com a part del paisatge) és molt potent, i té una influència decisiva en la gran fornada de novel·listes d'ara mateix, no sols en Mankell. Larsson, Indridason... Kerr n'és l'excepció. El seu detectiu, Bernie Gunther, actua com Marlowe, cosa comprensible des del moment que viu a l'Alemanya nazi, en un ambient opressiu on el poder de l'Estat es fa omnipresent com en els Estats Units del senador Mckarthy. Entre l'any passat i enguany s'han publicat a Catalunya tres novel·les policíaques ambientades en la Guerra Civil i la postguerra.
Dues de Jordi Sierra i Fabra amb l'inspector Mascarell de protagonista; i la tercera d'Agustí Vehí, amb el comissari Santgenís. Tant Mascarell com Santgenís el 18 de juliol es posaren a les ordres de la Generalitat i continuaren en el seu càrrec fins a la caiguda de Barcelona. Ambdós encarnen els valors republicans, de manera que més aviat semblen alumnes de Marcel·lí Domingo que funcionaris que porten les manilles a la butxaca.
Veritablement són gent tan bona els policies? Nicolás Guillén ens fa dubtar-ho. N'hi ha prou rellegint Doña María, un poema demolidor. Jo en vaig conèixer dos, de la Secreta, que havien servit la República fins a l'abril del trenta-nou i després, amb la Dictadura, continuaren en el cos. Un era altiu, malcarat. L'altre, silenciós, amb una tendència a la bohèmia ben evident. Ambdós em saludaven. Sempre m'he demanat quins devien ésser els seus mèrits per no haver estat depurats.
dissabte, 17 de juliol del 2010
dijous, 15 de juliol del 2010
DIVENDRES 29 D'OCTUBRE
Els nostres criminals 3: “Un país d’assassins”, taula rodona amb Paco Camarasa (llibreter de Barcelona), Xavier Aliaga (escriptor de Xàtiva), Sebastià Bennàssar (escriptor de Palma de Mallorca) i Juli Alandes (escriptor de València).
“Literatura urbana: viatjar de
17.00h: “Al cor de les tenebres. Inmigració i novel.la negra”. Taula rodona amb Antonio Lozano (escriptor canari), Raul Argemí (escriptor argentí) i David C. Hall (escriptor nordamericà).
19.30h: Clausura a càrrec de Veit Heinichen (escriptor austríac fincat a Trieste)
DIJOUS 28 D'OCTUBRE
Els nostres criminals 2 “El sensacionalisme als mitjans de comunicació (el crim d’Alcàsser com a paradigma)”, a càrrec de Joan M. Oleaque (periodista de València)
“La corrupció política i la corrupció econòmica”, un diàleg entre Ferran Torrent (escriptor de València) i Joan M. Oleaque.
Diàleg entre Jordi Bordas i Eduardo Martin de Pozuelo (periodistes de l’equip d’investigació de
“¿Policies de veritat com a inspiració literaria?”, un diáleg entre Lorenzo Silva (escriptor de Madrid) i Alicia Giménez-Bartlett (escriptora de Barcelona).
- 19.30h: “Els carrers del crim i la memòria. Méndez i Silver Kane”. Conferència de Francisco González Ledesma (escriptor de Barcelona)
DIMECRES 27 D'OCTUBRE
Els nostres criminals 1: “Atracadors, el crim profesional i la no ficció”. Conferència a càrrec de Carles Quilez (escriptor i periodista, director d’anàlisis de l’Oficina Antifrau de Catalunya).
“Novel·la detectivesca catalana: entre la ficció i la realitat”. Conferència a càrrec d’Àlex Martin Escribà (assagista, director del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de
“El pes de la realitat”, un diàleg entre Andreu Martin (escriptor de Barcelona) i Carles Quilez.
“La infiltració mafiosa al nostre país”, taula rodona amb Marià Sánchez Soler, Joan Queralt (periodista de Barcelona i investigador sobre la màfia) i Xavier Vinader (periodista de Barcelona).
DIMARTS 26 D'OCTUBRE
NOVEL·LA NEGRA ALS PREMIS OCTUBRE
dimecres, 14 de juliol del 2010
Cau el número u de la màfia calabresa, la més forta d'Itàlia
Domenico Oppedisano va ser ratificat com a ‘capo' en un santuari
Detenen polítics del partit de Berlusconi
La màfia més potent i desconeguda d'Itàlia, la 'Ndrangheta, amb tentacles a tot el món, va perdre ahir l'aura d'imbatibilitat. Les fiscalies de Milà i Reggio de Calàbria van aconseguir detenir 300 membres de la xarxa, entre ells el número u, Domenico Oppedisano, i el mafiós més poderós del món econòmic milanès, Pino Neri. L'operació, conduïda per 3.000 agents, va acabar també amb la detenció de polítics locals, com el cap de Sanitat de la província de Pavia (Llombardia), Carlo Antonio Chiriaco, i diversos càrrecs locals vinculats al partit del primer ministre, Silvio Berlusconi (el PdL), així com de l'opositor UDC. Chiriaco hauria recollit vots per al PdL en les últimes eleccions regionals, al març.
L'operació, anomenada Crim, ha aconseguit, a més, desxifrar un dels misteris d'aquesta màfia originada a Calàbria: l'estructura. Els investigadors veuen provat que és en forma de piràmide, com la siciliana Cosa Nostra. Al capdamunt hi havia Oppedisano. Va ser nomenat l'agost de 2009, en ple festeig d'un casament entre dos fills de mafiosos –els matrimonis solen simbolitzar pactes entre les 'ndrines, els clans familiars–. Li faltava, però, un element sagrat en una organització criminal que bateja els graus d'afiliació amb noms com La Santa o Evangeli. Va arribar l'1 de setembre: una cerimònia de ratificació al santuari de la Madonna dei Polsi, enfilat en les feréstegues muntanyes de l'Aspromonte, bressol de la 'Ndrangheta.
Com s'ha de manar
Oppedisano va ser nomenat cap de la província, el vèrtex del boss que coordina tres comandaments regionals a Calàbria i un a Llombardia. L'assassinat d'un boss llombard que hauria volgut independitzar-se dels caps calabresos, Carmello Novella, va ser precisament el que va impulsar la investigació judicial. Es van iniciar escoltes telefòniques i establiment de micròfons, dos instruments que vol limitar ara Berlusconi amb l'anomenada llei mordassa. Una norma que ahir va ser criticada per l'ONU i que la dreta italiana està suavitzant pel gran escàndol que ha creat al país.
Les escoltes permeten saber com Oppedisano explica com cal manar: “Quan es llança una proposta s'escolta què en pensen els altres”, diu. Un vídeo mostra la prepotència dels boss llombards. Es van reunir l'octubre passat en un centre públic milanès dedicat a la memòria dels jutges Falcone i Borsellino, herois antimàfia assassinats per la Cosa Nostra. Com al film El Padrino, els boss alcen la mà per escollir com a cap Pasquale Zappia. Se sentien segurs per les confidències d'alguns carabinieri, detinguts ahir.
dissabte, 10 de juliol del 2010
DOS LLIBRES PER XALAR
Les dues darreres novel·les negres llegides ja tenen un grapat d'anys -massa pocs segons molt, massa molts segons aquesta absurda llei de les nostres llibreries i editorials on un llibre de més de 5 anys és de la prehistòria-. Es tracta de Vampíria Sound, de Pep Blay, una sensacional obra on l'assassí del compacte es dedica a obrir colls de les seves víctimes al mig d'un recorregut músical que va del Sónar al Senglar Rock i on hi ha vampirs molt abans que se'n parlàs i fossin un fenòmen; i Trenta dos morts i un home tranquil, del Lluís Llort, un descens a la hiperviolència. Cap dels dos llibres us deixarà indiferent, i el de Pep Blay és ideal per llegir amb uns gin-lemons i escoltant alguns dels temes que hi surten.
dimecres, 7 de juliol del 2010
SEBASTIÀ JOVANNI PREMI BRIGADA 21
dissabte, 3 de juliol del 2010
PREMIS BRIGADA 21, FINALISTES
Finalistas Premios Brigada 21
Mateu al president. Bennassar, Sebastià (Cossetania)
Emulsió de ferro. Jovani, Sebastià (La Magrana)
Mans lliures. Manuel, Jordi de (Edicions 62)
Sang culé. Pijoan, Jordi (Llibres de l'Índex)
La Solitud de Patricia. Quilez, Carles (La Magrana)
Novel.la traduïda al català editada en 2009
La dona de verd. Indridason, Arnaldur (La Magrana)
L'home inquiet. Mankell, Henning (Tusquets)
Mort a Estanbul. Markaris, Petros (Tusquets)
Nèmesi. Nesbo, Jo (Proa)
Un lloc incert. Vargas, Fred (Amsterdam)
Primera Novela en castellano editada en 2009
Tiempo de alacranes. BEF (Pàmies)
La sopa de Dios. Casamayor, Gregorio (El Acantilado)
Benegas. Jurado, Francisco José (Almuzara)
Siete maneras de matar un gato. Néspolo, Matías (Libros del Lince)
Tarde, mal y nunca. Zanon, Carlos (Saymon)
Mejor Novela en castellano editada en 2009
No hay que morir dos veces. González Ledesma, Francisco (Planeta)
Perro vagabundo busca a quien morder. Ibañez, Julián (Alrevés)
El baile ha terminado. Ibáñez, Julián (Roca)
Ciudad Santa. Orsi, Guillermo (Almuzara)
La playa de los ahogados. Villar, Domingo (Siruela)
Mejor novela traducida al castellano editada en 2009
El hombre inquieto. Mankell, Henning (Tusquets)
Conexión Lorena. Manotti, Dominique (Alba)
Némesis. Nesbo, Jo (RBA)
El poder del perro. Winslow, Don (Mondadori)
Ardores de agosto. Camilleri, Andrea (Salamandra)
Premi Florenci Clavé a la mejor portada editada en 2009
Tiempo de alacranes. BEF (Pàmies)
Los espias de Varsovia. Furst, Alan (Seix Barral)
Trago amargo. Haggenbeck, F.G (Roca)
Cuentos completos. Madrid, Juan (Ediciones B)
Los demonios de Berlín. Valle, Ignacio del (Alfaguara)