diumenge, 20 de desembre de 2009

ANDREA ROBLES

Aquí teniu l'entrevista que va sortir ahir al Diari de Balears a aquest duet del País Valencià que ha escrit a quatre mans la sensacional "la Visita del Vent", un llibre que no us podeu perdre!

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/697/3

dissabte, 19 de desembre de 2009

LLOSETA NEGRA, 3, dinar negre




Una de les novetats de Lloseta Negra d'enguany ha estat la celebració del dinar negre obert al públic general. Per començar ens cruspírem uns bons botifarrons negres, coentons i ben bons, que estaven a un gran nivell i després un arròs ben bo que ens va entusiasmar. La conversa a taula va servir per relaxar-nos i per aprofundir en alguns dels temes de la novel·la negra que ja anaven sortint i que sortirien després a les taules rodones posteriors. El menjar, impecable.

dimecres, 9 de desembre de 2009

DONNA LEON

Us deixo aquí la ressenya de "L'altra cara de la veritat" de la Donna Leon, apareguda al Diari de Balears fa uns deu o quinze dies...

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/673/2

LLOSETA NEGRA, 3, L'EXPERIÈNCIA DE LA BÒBILA

Jordi Canal, el director de la Biblioteca la Bòbila, es va sotmetre a una entrevista en directe per explicar-nos el funcionament de la primera biblioteca de l'estat espanyol dedicada al gènere negre. Va ser un bon moment per passar revista a la feina feta per aquest centre cultural de primer ordre en la difusió del gènere i en l'estudi sobre el mateix gràcies a la seva col·lecció d'assaig, que de cada vegada es va consolidant més i que va atraient els estudiosos de la novel·la negra de cap a aquesta biblioteca de l'Hospitalet, que a més a més té l'avantatge de ser molt acollidora. Canal no va defugir cap tema i va explicar alguns dels projectes prevists en el futur, com és ara la possibilitat de dedicar la tercera planta de la biblioteca únicament per al gènere, amb un fons que no para de créixer i format per més de cinc mil títols i més de 2.000 pel·lícules i documentals. Enhorabona pel desè aniversari i que en venguin molts més!!!

dimecres, 2 de desembre de 2009

LLOSETA NEGRA 3, POST II




Lloseta negra continuà amb l'homenatge que des del festival li vàrem voler realitzar a l'Andreu Martin, un dels grans escriptors en català de novel·la negra, amb una producció intensíssima i en molts casos molt interessant. El professor de la Universitat de Salamanca i doctor amb una tesi sobre la recepció de la novel·la negra en català, Àlex Martín va ser l'encarregat d'obrir foc. I ho va fer repassant algunes de les línies principals de la creació de Martín, això és la passió pel joc; la manca d'un sol personatge seriat en la seva producció; el domini de gairebé totes les modalitats del gènere literari negre, des de la novel·la a quatre mans fins a la juvenil; i les ambicions de l'autor. Un servidor va repassar els darrers cinc anys de trajectòria de Martín en base als treballs amb Carles Quílez, la sèrie de Wendy i dues novel·les en solitari extraordinàries: "De tot cor" i "Barcelona tràgica". Amb el vídeo "Respostes per a un cadàver lector" es va acabar l'homenatge i el primer dia de festival.

dilluns, 30 de novembre de 2009

LLOSETA NEGRA 3, RESUM I CONCLUSIONS I


Aquests dies la vila de Lloseta s'ha convertit en un espai cultural de primer ordre dedicat al gènere negre. El primer que vull fer, com a organitzador és donar és gràcies a tots els que ho han fet possible i especialment als convidats pel seu nivell i implicació. Així sempre és més fàcil fer coses. També als mitjans de comunicació de les Illes -iB3 ràdio i televisió; RNE, Ona Mallorca, Diari de Balears, Última Hora i Diario de Mallorca entre d'altres- que s'han fet ressò del festival.

La primera de les intervencions del festival va ser la d'Àlex Casadesús, professor de filologia alemanya a la Universitat de les Illes, que actualment està treballant en un assaig sobre el gènere negre a Mallorca. Casadesús va plantejar els nexes d'unió i diferència entre els diferents creadors i va mostrar com a l'illa s'està vivint una segona onada de recuperació del gènere a partir de l'any 2000 i després de les novel·les clàssiques de Maria Antònia Oliver, Palau i Camps i Antoni Serra i de les intervencions aïllades de Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Josep Palou i Miquel Mas Ferrà entre d'altres. Segur que el text ens ajudarà a aclarir i mostrar com és el gènere a casa nostra en català.

dilluns, 23 de novembre de 2009

GEOGRAFIES EN NEGRE

Mentre s'acosta el proper festival de novel·la negra en català de Lloseta, us deixo la ressenya de "Geografías en negro", que aplega texts al voltant del tema tractat en el darrer congrés de novel·la negra de Salamanca que coorganitza l'Àlex Martín, un dels ponents de Lloseta i un dels autors de "Catalana i criminal". A poc a poc l'assaig sobre el gènere negre va començant a existir a tot arreu i tot i que el llibre no és en català és un assaig negre que pot ajudar a entendre algunes de les problemàtiques del gènere també en català, així que per això el vos recoman.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/665/2

divendres, 20 de novembre de 2009

LA MORT DE GUILLEM







En un dia com avui és del tot imprescindible recordar aquest llibre, un dels més impressionants d'un dels nostres escriptors fonamentals. I és que el feixisme, lluny d'estar enterrat amb el Franco, està més viu que mai, especialment al País Valencià.


La mort de Guillem és una obra capital, el gran text-document contemporani en català. Fuster aprofita per novel·lar la mort de Guillem Agulló sense defugir la barreja de realitat i ficció i de novel·la i periodisme. Tot al servei de la memòria col·lectiva d'un país-països que volem veure lliure i independent.

dimarts, 17 de novembre de 2009

GIRA DE PRESENTACIONS DE MATEU EL PRESIDENT


Ens n'anem de gira de presentacions, en pla estrella de rock...


25 de novembre, 20.00 hores. Llibreria Ágora de Palma. Presenta l'escriptor Miquel Vicens Escandell.


28 de novembre, 18.00 hores. Teatre de Lloseta. Taula rodona en el marc del festival Lloseta Negra de novel·la negra en català amb Miquel Vicens, Andrea Robles i Jordi Pijoan.


2 de desembre. 19.30 hores. Casal Capablanca. Sabadell. Presenta l'escriptor Roc Casagran.


4 de desembre. 19.00 hores. Llibreria Punt de LLibre.


5 de desembre. 19.00 hores. Ajuntament de la Vall de Boí. Presenta l'Alcalde Joan Perelada.


9 de desembre. 20.00 hores. Tarragona. Llibreria La Rambla. Presenta l'escriptora Margarida Aritzeta.


11 de desembre. 20.00 hores. Barcelona. Ateneu Layret. Presenta l'escriptor Marc Pastor.


Això, de moment, el febrer, segona part incloent el País Valencià!

divendres, 13 de novembre de 2009

TRUMAN CAPOTE JA ÉS AL CARRER

Acaba de sortir al carrer el llibre que guanyà el Prudenci Bertrana. Es tracta de la novel·la de Màrius Carol que retrata el pas per casa nostra del creador de "A sang freda", Truman Capote.

La notícia de la Vanguardia també permet enllaçar a una notícia d'hemeroteca sobre el famós escriptor. Paga la pena.

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20091112/53823438577/marius-carol-recuerda-los-tres-veranos-de-truman-capote-en-palamos-palamos-jacqueline-kennedy-madame.html

dimecres, 11 de novembre de 2009

TOTS ELS PREMIATS

I també em fa arribar aquest enllaç a la notícia publicada per Jordi Cervera a Icatfm on es pot veure la llista amb tots els premiats de novel·la negra d'enguany, que també és consultable al bloc de la Bòbila.

http://www.icatfm.cat/picatfm/accessible/item.jsp?seccio:icatfm&item=wcc_noticia&idint=64299

UN PETIT VÍDEO SOBRE LES FORMES DE MATAR

En Jordi Canal, de la biblioteca La Bòbila, em fa arribar aquest enllaç amb un vídeo de La Malla sobre noves formes de matar. Segur que vos interessarà.

http://lamalla.minisites.xtvl.tv/videos/fitxa/1099

EN JACK VA SER A MALLORCA?




L'esbudellador és un dels assassins més fascinants de tots els temps... però va ser a Mallorca? Aquesta és la tesi que empra el novel·lista Miquel Ferrà i Martorell per endinsar-nos dins de la seva nova novel·la, que no es pot deixar de llegir. Té molta bona pinta.




dilluns, 9 de novembre de 2009

AQUESTA SETMANA, MATEU EL PRESIDENT


Ja l'he tingut a les mans i fa aquella oloreta de llibre nou. I aquesta setmana arriba a les llibreries. MATEU EL PRESIDENT, la meva nova novel·la ja és al carrer


I torna en Jaume Fuster, aquesta vegada a Barcelona, enfrontat a un complot de l'extrema dreta i la burgesia catalana per matar el president del Barça. Tot en una Barcelona prehivernal. I ja sabeu que en Jaume Fuster és un comissari poc habitual, és un comissari que llegeix William Faulkner...

diumenge, 8 de novembre de 2009

RESSENYA DE LA VISITA DEL VENT

Bon dia a tothom. Avui al diari de Balears ha sortit la ressenya que vaig fer de "La visita del vent", una molt bona novel·la negra d'Andrea Robles publicada en una petita editorial de Gandia.

Per si us interessa, aquí teniu el link

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/648/2

diumenge, 25 d’octubre de 2009

ANTONI SERRA, DE LECTURA IMPRESCINDIBLE

No és ben bé negra, o no és només negra, però EL PROFESSOR DE LITERATURA, la darrera novel·la d'Antoni Serra, el creador de la figura entranyable i imprescindible per a una literatura com la nostra de Celso Mosqueiro, és moooooooooooooooooooooolt bona. De lectura imprescindible fins i tot. Aquí us deixo la ressenya que va sortir ahir al Diari de Balears.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/631/2

dijous, 22 d’octubre de 2009

La banda de LLoseta es presenta:

LLOSETA NEGRA, LA BANDA CRIMINAL ES PRESENTA

Àlex Casadesús. És un dels màxims experts en novel·la negra insular i de fet en prepara un llibre. És professor a la Universitat de les Illes Balears i es va doctorar amb la tesi Novela policíaca contemporánea. Una aproximación teórica a través de la obra de Jakob Arjouni, Andrea Camilleri, Henning Mankell e Ingrid Noll.

Àlex Martin: És el codirector del congrés de novel·la negra de Salamanca, que enguany arribarà a la 6 edició. És autor de “Catalana i criminal”, ha estat lector de català a universitats franceses i cubanes i actualment és professor de la Universitat de Salamanca. És l’editor, amb Javier Sánchez Zapatero dels llibres “Geografías en negro”, “Palabras que matan”, “Manuscrito criminal”, “Informe confidencial”, reflexions teòriques al voltant del gènere negre sorgides a Salamanca. I també de “La lista negra, nuevos culpables del policial español”, una antologia de relats negres de ficció.

Sebastià Bennassar: Dirigeix des de fa tres anys el festival Lloseta Negra. És autor d’una dotzena de llibres, 4 dels quals són novel·les negres: “El botxí de la ciutat de Mallorca”, “Cartes que no lliguen”, “Jo no t’espere”, “Mateu el president”. Actualment resideix a Lisboa. És el codirector de ballaruga, serveis culturals htpp://ballaruga.blogspot.com i manté entre altres un bloc dedicat a la novel·la negra en català, CALAMARS, A LA CATALANA,
http://novelanegracatalana.blogspot.com

Jordi Canal: És el director de la biblioteca La Bòbila, especialitzada en gènere negre des de fa més de deu anys i la primera de l’Estat espanyol en fer-ho. Forma part de nombrosos jurats de premis de gènere negre i és un dels màxims impulsors d’aquest tipus de literatura.
http://labobila.50webs.com/
Visitar la pàgina web és imprescindible per a qui vulgui saber algunes coses sobre el gènere negre.

Miquel Vicens Escandell: Es va donar a conèixer guanyant el premi de novel·la negra Ferran Canyameres del 2006 per Mort a Madrid, que actualment està en procés de traducció a l’espanyol. A aquesta novel·la li han seguit “La jove alemanya” i acaba d’entrar a impremta “La soledat del llibreter”. Les tres estan protagonitzades pel detectiu Agustí Ferrà.

Andrea Robles: són Gregori Royo i Maite Enrique. Hem elegit aquest pseudònim per fer un homenatge als autors més representatius de la novel·la criminal mediterrània: Andrea Camillieri i Vázquez Montalbán. Així com Camillieri va donar el nom del seu detectiu Montalbano per Vázquez Montalbán, hem agafat el nom d'aquell i la traducció del detectiu d'aquest, Robles, de Carvalho, completant així el cercle al tribut com l'ouroboros que es tanca en si mateix.
http://andreacriminalrobles.blogspot.com/

Jordi Pijoan i Manel Barrera, són els autors de autors de “Tu no m’estimes”, la novel·la amb la qual varen debutar l’any passat i de “Sang culé”, que arriba a les llibreries aquest mes de novembre. Mantenen el bloc
http://tunomestimes.blogspot.com/

Anna Cortils Munné: És codirectora de ballaruga, serveis culturals.
http://ballaruga.blogspot.com, llicenciada en filologia catalana i filologia portuguesa i traductora del portuguès al català.

Josep-Joan Rosselló: És periodista. Durant molts anys s’ha dedicat al periodisme cultural i ara treballa en el gabinet de premsa d’una formació política. Es defineix com a periodista d’esquerres i manté aquest bloc:
http://peprossello.balearweb.net/ a la xarxa.

Francesc Izard. Fa molts anys que es dedica a la promoció exterior de la cultura catalana a través dels moviments associatius civils. Ha residit entre altres indrets a Portugal i a Viena, on ha assistit a la Krimnacht. Parlarà de la projecció de la literatura catalana a l’exterior i d’una societat tan singular com l’austríaca, molt de moda en la crònica negre i criminal dels darrers anys.

Pere Morey Servera. És un dels escriptors més prolífics i estimats de Mallorca. Ha publicat nombroses obres tant per a grans com per a petits i ha fet algunes incursions en el gènere negre com Però tu no eres mort? O El templer i l’arquitecte. El seu darrer llibre publicat és Pirènia, el país que mai no va existir on repassa algunes de les seves passions: la història i la cultura càtara i els paisatges d’Occitània.

Elena Vallés: És periodista cultural al Diario de Mallorca i en els darrers anys s’ha especialitzat en els temes de literatura. És llicenciada en filologia hispànica.

Pau Vadell: Actualment és un dels poetes amb major progressió del panorama insular. El seu darrer llibre publicat és “Temple”, guanyador del premi Miquel Àngel Riera. És un dels poetes de Pedra Foguera, l’exitosa antologia de poesia jove dels països catalans, que va néixer a les seves mans. Col·labora en nombrosos actes culturals.

Andreu Martín: És un dels grans autors de novel·la negra contemporanis en català i en castellà. La seva producció abasta moltíssimes obres des de que la iniciàs el 1979. En paral·lel ha desenvolupat una llarga trajectòria com autor per a nins i nines. El Festival li ret homenatge per la seva trajectòria. Ha creat amb Jaume Ribera la sèrie per a adolescents dedicada al detectiu Flanagan i ha guanyat tots els premis importants de novel·la negra. També ha escrit a quatre mans amb Carles Quílez. Amb el seu darrer llibre, Barcelona Tràgica, s’endinsa en la descripció de la Barcelona convulsa de les primeres dècades del segle XX.
http://www.escriptors.cat/autors/martina/

dimecres, 14 d’octubre de 2009

MATEU EL PRESIDENT


Ja és a impremta. Ja falta poc. Les noves aventures de Jaume Fuster, el protagonista de "Jo no t'espere" estan a punt per veure la llum. Edita Cossetània edicions, però té bloc propi:


diumenge, 11 d’octubre de 2009

LLOSETA NEGRA, PROGRAMA


III Festival de Novel·la Negra Català
(27, 28 i 29 de novembre al teatre de Lloseta, Mallorca)

Programació:
Divendres 27
19.00 -Una panoràmica a la novel·la negra mallorquina. Amb ALEX CASADESÚS. 20.30 hores. -Homenatge a ANDREU MARTÍN. Amb Àlex Martín i Sebastià Bennasar. Inclou un audiovisual sorpresa.

Dissabte 28
13.30 -Sortida de l'autocar negre des de la Plaça d'Espanya de Palma en direcció Lloseta.
14.30 -Dinar negre.
17.00 -Deu anys difonent el Gènere Negre: una conversa amb JORDI CANAL, director de la Biblioteca La Bòbila.
18.00 -Collita del 2009: Taula rodona amb alguns dels autors que han publicat novel·la en català el 2009: MIQUEL VICENS (La jove alemanya) ANDREA ROBLES (La visita del vent) SEBASTIÀ BENNASAR (Mateu el president). Modera, ANNA CORTILS.
19.30 -Perspectives, premsa i país. Taula rodona amb l'escriptor: PERE MOREY SERVERA, amb els periodistes JOSEP-JOAN ROSSELLÓ i ELENA VALLÉS i amb el dinamitzador cultural a l'exterior FRANCESC IZARD.
21.00 - RECITAL DE POESIA NEGRA, amb PAU VADELL i SEBASTIÀ BENNASAR. 22.00 -Retorn del bus negre a Palma.

Diumenge 29
11.30 -La lliçó del mestre: una conversa amb ANDREU MARTÍN.
Us hi esperam, i si en podeu fer difussió us estarem ben agraïts.

LLOSETA NEGRA ÉS UNA PRODUCCIÓ DE BALLARUGA, SERVEIS CULTURALS PER A L'AJUNTAMENT DE LLOSETA.

CAMILLA LÄCKBERG I LES ERRADES


Aquests darrers dies de mal de queixal horrorós a Lisboa -i l'Anna a Viena assistint a la trobada anual dels casals catalans a l'exterior- he trobat consol en Les filles del fred, de Camilla Läckberg. La novel·la és entretinguda i està bastant bé -un bestseller amb certes pretensions, però per passar l'estona...- ara bé. ALGÚ EM POT EXPLICAR PER QUÈ ESTÀ TAN REFOTUDAMENT FARCIDA D'ERRADES ORTOTIPOGRÀFIQUES? Jo no entenc què està passant en el mercat editorial català, però és de vergonya.
El Jordi Canal em remet aquesta informació, interessantíssima. Gràcies Jordi.


COLUMNA EDICIONS MALTRACTA ELS SEUS LECTORS?

Columna Edicions, editorial en català del Grup 62 i del macrogrup Planeta, està rebent nombroses crítiques per la seva edició de la trilogia Millenium de Stieg Larsson.
La primera fou per la traducció. A diferència de l'edició en castellà, la trilogia en català ha estat traduïda del francès, i no pas de l'original suec. Després vingueren crítiques per la qualitat de la traducció:

En una carta dels lectors de El Periódico de Catalunya, 27.05.2009, Clara Calbet Domingo, de Cardedeu, escrivia:
"Cuando empecé a leer La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, segundo libro de la trilogía Millenium de Stieg Larsson, esperaba encontrarme con un buen libro, y al mismo tiempo con una buena traducción. Una buena novela seguro que lo es, si se lee en sueco, inglés y castellano, pero si es en catalán, la traducción es muy mala. Por ejemplo, se habla de "treure les tripes per la boca", o "a penes una hora després", y en la novela aparece una chica que en lugar de incapacitada es "declarada incapaç" (¿incapaz de qué?), y así muchos más errores.En resumen, me parece muy triste que en el mercado se pueda encontrar una traducción tan deficiente en un libro de tanta repercusión social. Después de esta lectura tan decepcionante, la tercera entrega seguro que no la leeré en catalán."I ara les crítiques es dirigeixen també a la qualitat de la enquadernació:

Víctor Pascual Vidal, també a les cartes dels lectors de El Periódico de Catalunya, 05.10.2009, escriu:

"Aquest estiu, aprofitant els dies de vacances, vaig llegir els tres llibres de la trilogia Millenium en català, editada per Columna. No és la meva intenció parlar sobre el fenomen de Stieg Larsson, ni del contingut del llibre, ni tan sols de l'estil literari, encara que diré que els textos em van divertir i que vaig passar una bona estona llegint-los. Vull parlar d'una cosa curiosa i més prosaica, una cosa que no m'havia passat mai: poques pàgines després de començar el primer volum, les fulles es desenganxaven del llom pel simple fet de passar-les; després, es desenganxaven parts senceres del llibre, que es convertia en una pila de fulls separats. El primer que vaig pensar és que era un exemplar defectuós i que m'havia tocat a mi. Vaig contactar amb l'editorial i, molt amablement, me'l van canviar per un altre.
La sorpresa és que amb el segon llibre em va passar el mateix. A la llibreria on el vaig comprar me'l van canviar sense problema, però quan vaig començar a preocupar-me per si havia adquirit un mal hàbit de lectura o si havia desenvolupat una força incontrolada a les mans, va ser quan, al cap de dos dies, també se'm va desmuntar aquest últim exemplar. Vaig respirar tranquil quan vaig constatar que també a ells els havia passat el mateix. Però el més curiós és que en tots els casos era d'edicions en català.
La pregunta és: ¿ens han tocat casualment tots els llibres defectuosos o és que els volums editats en català són de pitjor qualitat per poder dir que costen el mateix que els de castella? No és una pregunta per promoure cap referèndum, ja que només faltava aquesta, però, com a mínim, sí que ho volia denunciar."

Sembla evident que els lectors som en aquesta societat els consumidors més maltractats: males traduccions, males enquadernacions, etc.
Convidem des d'aquí els lectors de Larsson en català que retornin els seus exemplars desfullats a l'editorial, i tampoc estaria malament fer-ho per una mala traducció.

Columna Edicions
c/ Peu de la Creu, 408001 BCN
info@columnaedicions.cat
Tel.: +34 93 443 71 0093 505 70 40
Fax: +34 93 441 71 3093 505 70 59

divendres, 9 d’octubre de 2009

CAPOTE A LA COSTA BRAVA...




Fa molt bona pinta aquesta novel·la que ha escrit el Màrius Carol i que acaba de guanyar el Prudenci Bertrana. L'haurem de llegir...




diumenge, 4 d’octubre de 2009

ANDREU MARTIN AL DIARI DE BALEARS

Bon dia, us deixo aquí l'enllaç a l'entrevista que li vaig fer a l'Andreu Martín i que va sortir publicada ahir al Diari de Balears.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/606/3

diumenge, 27 de setembre de 2009

ALEX MARTIN, AL BALEARS

L'Àlex Martin és avui per avui un dels majors estudiosos de la novel·la negra en català. Us deixo l'entrevista que li vaig fer i que va sortir publicada ahir al Diari de Balears.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/598/3

divendres, 25 de setembre de 2009

PETROS MARKARIS, A PALMA

Es veu que ahir el Petros Markaris va ser per Palma i ens n'arriben notícies.

http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/l-escriptor-de-la-ciutat.html

Una vetllada rodona, de Josep-Joan Rosselló

Notas de Josep-JoanNotas sobre Josep-JoanPerfil de Josep-Joan

Una vetllada rodona

Hoy a las 2:08
No sé si mai havia estat tantes hores seguides al Centre de Cultura de Sa Nostra. I mira que hi va haver un temps, quan el dirigia l'amic Albert Ribas, que m'hi estava estones llargues. La cita d'anit, empero, ho pagava. No és cada dia que hom té ocasió de saludar i escoltar un escriptor d'aquests que segueixes de prop. I avui he sopat amb Petros Markaris, el creador de l'inspector Costas Jaritos, un del personatges més curiosos de la novel·lística negre contemporània.El mèrit és tot de Jaume Vidal, que d'un temps ençà organitza unes trobades cinematogràfiques/gastronòmiques atenent a diversos països: Cuba, India, Irlanda... ara Grècia.Markaris ha tingut una trobada amb els seus lectors, suposadament per parlat de la darrera aventura de Jaritos, Mort a Istanbul, tot i que finalment és del que menys ha parlat.L'escriptor, per paga, té un curriculum en el què la novel·la negres és allò que més popularitat li ha donat, però per ventura no és el més trascendent. Traductor i adaptador d'autors alemanys com Brecht o Bernhard, ha fet una important feina en el camp de la cinematografia, sobretot amb el director Theo Agelopoulos. De tot això i més ha estat parlant durant una hora llarga, que s'ha fet força curta.El detall cinematogràfic l'ha posat el film Politiki Kouzina (A touch of spice), dirigit el 2003 per Tassos Boulmetis, un director aleshores totament desconegut fora de Grècia. Els cinèfils més bàsics hauran identificat l'actor protagonista, George Corraface, en un paper que sembla impossible per a qui va protagonitzar coses tan xerecotes com La pasión turca o Christopher Columbus, the Discovery. La pel·licula és una meravella, una petita joia del cinema culinari.I hem acabat sopart. Una cinqüentena de persones, compartint amb Markaris una amanida, unes hortalises farcides d'arròs i una musaka... Tot, amb vins blancs hel·lènics, que jo només he olorat però que tothom ha alabat.A més de tot això, la trobada m'ha permès saludar i conversar amb gent que feina estona que no veia, i que sempre és un plaer recuperar, com ara na Xesca Vidal, na Magdalena Brotons, na Francisca Niell o na Xus Manzano... bé, i també qualque conegut.

dilluns, 21 de setembre de 2009

dimarts, 8 de setembre de 2009

COMPTE AMB LES VELLES...

La novel.la no és en català, però sí que és molt catalana, i el seu autor és del tot genial. "Una anciana obesa y tranquila", del Lluís Gutiérrez, és un d'aquests llibres que et reconcilien amb el gènere després de tant de Larsson i tanta tonteria. Aquí us deixo la ressenya que vaig publicar al Balears. Llegiu-la que paga molt la pena.

No us fieu de les velletes entranyables


La novel·la negra, a casa nostra, està passant per un nou moment dolç pel que fa a la creació, i a poc a poc la indústria comença a donar símptomes d’una certa recuperació (no cal oblidar que La Butxaca acaba de reeditar quatre títols de la mítica sèrie de La Cua de Palla, ara veurem en què queda tot això). Es veu que la panoràmica de la novel·la negra que s’escriu en castellà també s’ha submergit de ple en aquest main stream que fa que la literatura de gènere, des de principis del nou mil·lenni torni a estar en boca de tots. Queda molt de camí per recórrer, però tasques com el festival de novel·la de Salamanca –imprescindible la lectura dels llibres que en surten cada any com a resultat de les ponències-, la ja clàssica Semana Negra de Gijón i la tasca de molt bones editorials, així com la presència de llibreries especialitzades (Negra y Criminal) i d’associacions, revistes i entitats culturals dedicades a allò negre, són vitals.
Com també ho és la presència de tot un seguit d’escriptors que estan aconseguint que els autors clàssics tenguin un relleu de luxe. Un d’aquests autors és, sense cap mena de dubte, Luis Guitérrez Maluenda, un dels escriptors que figuren en l’antologia de referència “La lista negra, nuevos culpables del policial español”, que té com a editors a Javier Sánchez i a Àlex Martin, és a dir, els responsables de l’aventura salmantina.
Gutiérrez –un autor amb un gran talent que arrenca des dels títols (Putas, diamantes y cante jondo i Música para los muertos així ho confirmen)- acaba de publicar Una anciana obesa y tranquila, que ha vist la llum a l’editorial de Valladolid, Difácil. Es tracta d’una novel·la extremadament ben trenada, feta amb molt d’ofici, i que conté una elevada dosi de metaliteratura, de referents cinematogràfics i de cinisme que la fan del tot inoblidable. Vaig parar de subratllar frases memorables perquè se’m va acabar la mina del llapis i perquè m’ennuegava sovint amb la riallada. A la fi trobem un tipus que sap jugar amb els gèneres i pervertir-los fins a tal punt que estiguis rient fins a desencaixar-te la mandíbula i a la vegada tenir consciència d’estar llegint una molt bona novel·la negra. I això m’ha semblat una genialitat de primer ordre.
Potser que expliquem una mica de què va la novel·la. Doncs en primer lloc hi ha un cadàver, el d’una velleta suposadament encantadora, a qui algú liquida de forma brutal. I que resulta ser veïna de Basilio Céspedes, un detectiu privat a qui tothom anomena Humphrey i que esdevé un personatge que reclama que la seva segona aparició no sigui la darrera. Fins i tot els lectors estam suplicant que tengui una llarga vida. El detectiu en qüestió haurà de fer front a la investigació per saber qui la va matar, sense deixar de fer altres tasques de perdiguer especialitzat en infidelitats matrimonials. Tot això en una Barcelona on hi ha mafiosos amb ganes d’engaltar gecs d’hòsties –o de fer que els seus subordinats els proporcionin, que sempre és una manera més fina de gaudir de l’espectacle- i en una Lisboa que fa gust de fado d’Alfama i on es pot beure la solitud dels homes que hi han mal avarat.
La novel·la té una base lingüística de primer nivell, perquè d’allò que ningú no ha de dubtar és que Luis Gutiérrez sap escriure. I tant que en sap. Les seves imatges terriblement visuals es combinen amb un ús explícit del doble sentit, del joc i de la faràndula sempre al servei de la narració. Tot això ens fa confirmar l’explosió del talent literari de Gutiérrez Maluenda, un tipus destinat a convertir-se, si hi ha justícia, en un clàssic.

Una anciana obesa y tranquila
Luis Gutiérrez Maluenda
Difácil
Valladolid, 2009.

192 pàgines.

dimarts, 11 d’agost de 2009

LISBOA FASCINANT I COM MAI L'HAS VISTA


Com molts sabeu, i als altres us n'informo ara, a partir de dissabte dia 15 estaré vivint a la ciutat de Lisboa. Una de les tasques que desenvoluparé són rutes culturals per la ciutat i a banda de les oficials que us adjunto més avall, faré també, per descomptat, una ruta per la Lisboa de novel·la negra, tant per les catalanes ambientades allà, com per les portugueses -que no són moltes, però alguna hi ha- Serà una manera fascinant de descobrir la ciutat. I si voleu fer alguna de les rutes habituals també hi sereu molt benvinguts!!!


Des de Ballaruga, Serveis Culturals, us oferim rutes per Lisboa adaptades a les vostres necessitats, sempre partint de la base de tres propostes que poden convertir la vostra estada a la ciutat en inoblidable. Així tendrem en compte les particularitats de cada parella o grup i a més a més us farem propostes interessants sobre on menjar, on descansar o fer un cafè, sempre adaptats a les vostres disposicions pressupostàries. El nostre servei ofereix tracte personalitzat, coneixement exhaustiu de la ciutat i la combinació amb la descoberta de petits indrets allunyats dels clàssics de les guies turístiques. Les nostres tres rutes principals són les següents:

1-LA LISBOA LITERÀRIA. Coneixerem alguns dels espais més fascinants de la mà de Fernando Pessoa, a qui seguirem per la ciutat i de qui es veurà la casa museu. No ens oblidarem d’Antonio Tabuchi, José Cardoso Pires o Antonio Lobo Antunes, ni tampoc d’escriptors com Josep Pla o Jaume Benavente. Una ruta plena d’encants i racons insospitats, ben acompanyats de les musses i les paraules.

2-LA LISBOA DELS ARTISTES I DEL MODERNISME. A la ciutat de Lisboa s’hi va desenvolupar també un notable conjunt d’edificis modernistes que la doten d’una fesomia especial. Es tracta d’un espai més allunyat de la massificació del centre que us sorprendrà perquè permet també la visita del Jardí Botànic i d’espais urbans de primer nivell. Però també descendirem a través de l’Avenida Liberdade de cap al centre i al Bairro Alto, on els pintors de l’època i de la primera meitat del segle XX fascinaren amb les seves composicions.

3-L’ALTRA CARA DE LISBOA. Una ruta a través de les places més insòlites i tranquil·les de la ciutat. La combinació de la pau i la tranquil·litat a través dels espais on encara hi viuen els portuguesos de tota la vida. Un descens des del Bairro Alto fins a Alcantara per una Lisboa allunyada de la massificació. Inclou la visita a la Basílica da Estrela i a la Praça das Flores i al Palau de l’Assemblea Nacional.

4-LA LISBOA CURIOSA. Un recorregut per bars, restaurants i indrets singulars de la ciutat, on desvetllarem algunes de les curiositats més divertides de la ciutat blanca.

5-LISBOA A LA VOSTRA MANERA. Us proposam també que combineu qualsevol de les rutes per fer-ne una de particular segons els vostres interessos. Ens adaptarem al vostre gust.

DURADA DEL RECORREGUT: Aproximadament tres hores.

PREU DE LA VISITA: 15 euros per persona.

CONTACTE I RESERVA: ballaruga@hotmail.com

dimecres, 29 de juliol de 2009

NOVEL·LA NEGRA A LA MODEL


Coneixeu el Lluís Romero, convicte de la Model, negre, ex-guàrdia civil, a qui li falta un peu, té el cabell blanc, està completament sonat i anomena als testicles Kinder Sorpresa? Segurament no, però té molts de números per convertir-se en un personatge entranyable. L'han creat entre tots una vintena llarga de presos de la Model als quals el divendres passat vaig deixar com a deure que continuïn la història d'aquest formidable personatge que a més a més estudia dret i periodisme, que ha estat acusat d'un crim que no ha comès i que promet una venjança sangonosa.


Va ser durant el taller de novel·la negra que vaig impartir divendres passat i en el qual els interns varen demostrar una capacitat de fabulació sensacional, un respecte increïble i que dominen les tècniques i mecanismes de la novel·la negra. Un taller que es va fer íntegrament en català malgrat que molts eren de fora, en una altra mostra d'integració i d'arrelament al país de la qual molts haurien de prendre nota. La novel·la negra en català va entrar a la Model... i per ventura per quedar-s'hi. De moment els presos ja van escrivint... i llegint els llibres negres de la biblioteca!

divendres, 24 de juliol de 2009

CARTES QUE NO LLIGUEN


Una mica d'autopublicitat, que sempre va bé. El 2005 va aparèixer aquesta novel·la negra meva on moria bona part del mundillo literari mallorquí. Jo m'ho vaig passar teta esbudellant editors, escriptores mediàtiques i altres herbes variades insulars, i aquí en podeu llegir dues coses que encara es troben a la xarxa. I a la portada el senyor Pessoa perquè l'assassí deixa poemes d'aquest genial escriptor.

LA LLISTA (i)

1-Aigua roja, crims al balneari. VVAA. Edicions de la vorera. 1999.
2-El crim de l'escriptor cansat. Joan Lluís Lluís. La Magrana. 2000.
3-Abaddon, l'àngel de l'abisme. Octavi Egea. Res Pública edicons.
4-Els silencis de Derrís. Bartomeu Cruells. Cruïlla, 2000.
5-Des de la tenebra. Un descens al cas Alcàsser. Joan Maria Oleaque. Empúries. 2002.
6-Cambres d'acer inoxidable. Ferran Torrent. Columna.2002.
7-Pell negra. Àlex Volney. Moll. 2002.
8-L'escriptora de best-sellers. Miquel Àngel Vidal. Bromera. 2003.
9-Obaga. Albert Villaró. La Magrana. 2003.
10-Societat limitada. Ferran Torrent. Columna. 2002.
11-Espècies protegides. Ferran Torrent. Columna. 2003.
12-Cartes que no lliguen. Sebastià Bennassar. Hiperdimensional. 2005.
13-Esquerda. Fani Tur Riera. Sa Nostra. 2005.
14-Tor, tretze cases i tres morts. Carles Porta. La campana. 2005.
15-El novè vent. Gabriel Sabrafin. El Gall. 2005.
16-La ciutat dels espies indefensos. Rosa Planas. Planeta. 2006.
17-Mireia emmarcada a la finestra. Llorenç Capellà. Ensiola. 2006.
18-Nocturn sense estrelles. Pere Joan Martorell. Lleonard Muntaner, 2006.
19-Blau de Prússia. Albert Villaró. Columna. 2006.
20-Aigua bruta. Pau Vidal. Empúries. 2007.
21-El botxí de la ciutat de Mallorca. Sebastià Bennassar. Lleonard Muntaner. 2000.
22-Un crim imperfecte. Teresa Solana. 62. 2007.
23-Judici Final. Ferran Torrent. Bromera. 2006.
24-Drecera al paradís. Teresa Solana. 62. 2007.
25-Dia de caça. Gerard Guix. Columna. 2007.
26-Tríptic de pells en el mar. Guillem Rosselló Bujosa. Viena. 2003.
27-L'herència de Horst. Teresa Roig. Alisis. 2007.
28-Mort a Madrid. Miquel Vicens Escandell. 2006.
29-Forasters. Rafael Vallbona. Columna. 2007.
30-De tot cor. Andreu Martín. Bromera. 2008.
31-Jo no t'espere. Sebastià Bennassar. El Gall. 2008.
32-La mala dona. Marc Pastor. La Magrana. 2008.
33-Mans lliures. Jordi de Manuel. 62. 2009.
34-La jove alemanya. Miquel Vicens. Hiperbòlic. 2009.
35-Els neons de sodoma. Xavier Aliaga. Tres i Quatre. 2009.
36-Emulsió de ferro. Sebastià Jovani. La Magrana. 2009.
37-Eren rossos? Ton Creus Virgili. El cep i la nansa, 2000.
38-Barcelona tràgica. Andreu Martin. Ara Llibres. 2009.

De moment van aquests, que són alguns que recordo haver llegit en aquests darrers deu anys en català i d'autors catalans, que són la condició per formar-ne part. Si us animeu, envieu un correu o un missatge per tal que això creixi al màxim possible i poder tenir les referències d'allò que s'ha fet i que s'està fent. Moltes gràcies, Sebastià.

ANDREA ROBLES OBRE LA LLISTA NEGRA

M'acaba d'arribar per correus la novel·la "La visita del vent", d'Andrea Robles, que edita riu blanc. Al darrera del nom s'hi amaguen Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo. He començat a llegir-la i no passarà d'aquest cap de setmana. Té una bona pinta fantàstica...

i des de fa temps amb l'Àlex Martin havíem pensat fer una llista de novel·les negres catalanes publicades des de l'any 1999 cap endavant (la majoria de les altres estan al seu llibre, Catalana i Criminal), per tal de tenir un bon llistat el més complet possible i que no se'ns perdin els llibres publicats per petites editorials de tot el país. Aquesta és una feina que en el darrer temps està fent molt bé Inductor Verd, però es tracta simplement d'una llista amb títol, autor i editorial, o sigui que si teniu propostes per a la llista, passau-les.
L'obre aquest llibre.

1-La visita del vent. Andrea Robles. Riu Blanc, 2009.

diumenge, 19 de juliol de 2009

LLOSETA NEGRA 2009

És un plaer enorme anunciar-vos que hi haurà FESTIVAL DE NOVEL·LA NEGRA EN CATALÀ LLOSETA NEGRA 2009. Les dates són el 26-27 i 28 de novembre i en el programa hi haurà una mica de tot, taules rodones, presentacions, cinema negre, el clàssic homenatge del festival... i enguany a més a més poesia negra i sopar negre. Si voleu venir-hi i podem fer alguna cosa per vosaltres, enviau-nos un mail a ballaruga@hotmail.com i estarem encantats de donar-vos més detalls (el programa no, encara) sobre on allotjar-vos i altres coses pràctiques. Si en voleu fer difusió, encantats de la vida. Apunteu-vos els dies i mos veim a Lloseta.

PS: En posts antics del bloc podeu veure com va anar l'edició de l'any passat.

LA DECEPCIÓ DE L'STIEG LARSSON

De vegades hi ha llibres que neixen amb unes expectatives molt altes i no hi arriben de cap de les maneres. Després de llegir-me les més de dues-mil pàgines de Larsson seguides ha d'arribar a la conclusió que ha estat un enorme bluff -amb algunes coses bones, això sí. Us deixo l'enllaç de la ressenya que va sortir ahir al Balears.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/514/2

dilluns, 13 de juliol de 2009

JORDI CANAL AL DIARI DE BALEARS


Bones, aquí teniu l'enllaç amb l'entrevista que li vaig fer a Jordi Canal, el director de la Bòbila amb motiu del desè aniversari de la biblioteca i que va sortir dissabte al diari de balears.


dijous, 2 de juliol de 2009

PORCEL I LA NOVEL·LA NEGRA


L'escriptor Baltasar Porcel va morir ahir vespre víctima d'un linfoma amb el qual havia lluitat els darrers tres anys. Porcel en aquests moments estava escrivint una novel·la negra, segons va explicar la seva darrera editora en català, Pilar Bertran, d'Edicions 62. La novel·la de Porcel -ja avançada- s'ambientava en un poblet de Mallorca i estava protagonitzada per una guàrdia civil amb gos i tenia un marcat caràcter social. Ja no la podrem llegir. De totes maneres, la incursió de Porcel en el gènere no és nova, però tal volta sí que és desconeguda i agafada pels pèls. Per a mi "Els argonautes", publicada el 1968, a banda de ser una de les millors novel·lews de l'andritxol, me sembla perfectament una bona novel·la negra, tal volta fronterera. Ell no crec que l'hagués definit mai així, però supòs que tampoc li hauria importat.

diumenge, 21 de juny de 2009

LARSSON AL BALEARS


Us deixo l'enllaç del meu article de dissabte al Balears. Una petita pinzellada sobre Larsson i la seva importància sociològica. Que us vagi de gust, Sebastià






divendres, 12 de juny de 2009

HILARI DE CARA

Un article ben interessant d'Hilari de Cara al diari de Balears d'avui.

Opinió Hilari de Cara
Elemental, benvolgut Dupin

A la seva obra Els crims de la Rue Morgue, Poe descobreix per a la literatura universal almanco dues coses. Una d'elles és la construcció d'un personatge, Dupin, que és el precedent més rodó de tots els investigadors privats que s'enfronten a la resolució d'enigmes, de crims, amb la sola arma de la seva capacitat d'anàlisi i del mètode positivista i pragmàtic a l'hora d'esbrinar un misteri impossible. Ens hem de fixar que es tracta d'un individu sol, aïllat, fora de la llei, en sentit estricte, perquè no pertany a cap cos oficial relacionat amb el poder. Aquesta seria la segona qüestió a assenyalar. L'emprenta de Dupin la podem seguir a través de Sherlock Holmes, Poirot, i d'altres. Alguns dels seus deixebles poden esser membres dels cossos de policia, però, en tot cas, actuen sempre com a franctiradors. Ja tenim dues característiques, l'anàlisi pragmàtica i positivista i l'apologia de l'individualisme. La tercera característica és la que més m'interessa remarcar ara: Dupin, com han assenyalat diversos psicòlegs, és el psiquiatra (i el pacient) que rep la confessió i la informació dels altres, ajudants, acompanyants, criminals, en silenci, i quan arriba el moment, desembolica la troca mitjançant una sorprenent deposició en què el mètode queda exposat. L'associació d'idees com a fil conductor de la construcció del sentit. "L'hi explicaré -em va dir. Perquè pugui adonar-se de tot clarament, repassarem primer en sentit invers el curs de les seves meditacions des d'aquest instant en què li estic parlant fins al del seu reencontre amb el venedor de fruites. En sentit invers, les baules més importants de la cadena se succeeixen d'aquesta manera: Chantilly, Orió, Doctor Nichols, Epicur, estereotomia, les llambordes i el venedor de fruites.... "Hi ha poques persones que no s'hagin entretingut, en qualsevol moment de la seva vida, a recórrer en sentit invers, les etapes per les quals han estat aconseguides certes conclusions de la seva intel·ligència. Sovint és una ocupació plena d'interès, i el que la prova per primera vegada se sorprèn de l'aparent distància il·limitada i de la falta d'il·lació que sembla mitjançar des del punt de partida fins a la meta final. Jutgin, perquè, quina no seria la meva sorpresa quan vaig escoltar el que el jove acabava de dir, i no vaig poder menys de reconèixer que havia dit la veritat".Per últim, vull remarcar la gran aportació literària de Poe a la reconstrucció de la memòria com a part de la final reconstrucció de la veritat. "Amb aquestes paraules va començar a formar-se en el meu esperit una vaga idea de què pensava Dupin. Em semblava arribar al límit de la comprensió, sense que encara pogués comprendre, el mateix que aquestes persones que es troben algunes vegades al caire d'un record i no són capaços d'arribar a aconseguir-ho". Poseu aquestes paraules en el cap d'un altre, afegiu morositat i densitat narrativa i descriptiva; afegiu magdalenes, til·la, te i un geni, i tindreu Proust, enfrontat a la resolució del significat de la memòria.

dimarts, 2 de juny de 2009

EMULSIÓ DE FERRO, DE SEBASTIÀ JOVANI


Una novel·la negra ben interessant, ambientada en un barri fascinant de Barcelona. No us la perdeu perquè és un debut ben interessant. Aquí us deixo la ressenya publicada al Balears.



Un vol poderós


Hi ha un corb volant a la portada. El seu vol és poderós, ferm, i al darrera d’ell es poden entreveure les cases de Gràcia de tota la vida, aquell poble, aquella vila que en mala hora va ser fagocitada per Barcelona i que ara, ens agradi o no, en forma part i n’és a la vegada la seva essència (per desgràcia no es poden apaigavar les ànsies depredadores de les ciutats, tal volta només combatre-les mantenint idiosincràsies particulars). Però quedem-nos en el vol de l’ocell, un vol majestuós, fort. Així és Emulsió de ferro la primera novel·la de Sebastià Jovani, a qui hem de desitjar que el seu bategar d’ales sigui només l’inici d’una llarga trajectòria. Tots els lectors de novel·la negra ho agrairem entusiàsticament.
A Emulsió de ferro ens trobem amb un cadàver a un banc de la plaça Raspall, a Gràcia, la plaça dels gitanos. Un mort que tothom vol encolomar a qui no en sap res de la mort d’en Verga. I ens trobem amb tot el tardofranquisme en ple condensat en la figura del comissari Viñes, que no ha digerit que fa un any que el dictador és mort. I també ens trobem amb un personatge sensacional, el detectiu músic Víctor Neige, que és una de les grandíssimes creacions literàries dels darrers temps, comparable al policia negre de Xavier Aliaga per la intensitat, singularitat i pel joc futur que li volem donar els lectors que no ens conformam amb una simple aparició puntual de cap dels dos. I és també una novel·la de barri de quan Gràcia era Gràcia, amb els seus anarquistes i amb la fauna pròpia que caracteritzava aquests carrers i aquestes deu places que el fenomen de la multiculturalitat i del fashionvictimisme està transformant a marxes forçades per a desgràcia de tots. A Emulsió de ferro també hi ha unes cintes de casset desaparegudes i maçoneria, i persecucions, patacades i armes de foc. I sobretot hi ha un amor terrible per aquesta vila de Gràcia i els seus olors i colors i pel gènere negre.
Sebastià Jovani, a més a més, ha fet un exercici que emocionarà els filòlegs, entendrirà els lectors i provocarà la curiositat de tots el que s’acostin a aquesta novel·la: l’intent de recuperació i en bona part de fixació per escrit, de la parla que encara conserven alguns membres de la comunitat gitana que viuen al barri. No ens enganyem, en català no tenim argot propi –o en tenim molt poc i moltes de vegades l’adaptem de fora-, mentre que la comunitat gitana catalana (de la qual la de Gràcia n’és un exemple excel·lent) sí que en té un de propi. De fet, així com els gitanos també han estat un dels majors aportadors d’argot a altres llengües, a la catalana ens hauríem de fixar més en el seu parlar per tal de crear un català més pur, molt més nostrat. Desconec si els gitanos de Gràcia d’ara parlen així. Desconec si hi parlaven el 1976, però d’allò que no en queda cap dubte és que a la novel·la de Jovani aquest parlar és perfectament versemblant, que és d’allò que es tracta.
Així mateix es nota que hi ha hagut un treball d’elaboració de la novel·la important que també es mou en aquest sentit. Les descripcions del barri, dels seus bars i dels ambients anarquistes, la creació de tot l’entrellat de personatges secundaris, els coneixements musicals que traspúa la novel·la... tot és conduent a un mecanisme on res no falla i que, a més a més, no està gens mancat d’ànima humana. Al contrari. El lector empatitza amb Neige, es preocupa pel destí de la comunitat gitana, se sent seduït per la dona fatal –sí també en això és rematadament clàssic-, li vénen ganes de provar la seva resistència hepàtica bevent el mateix que els personatges del llibre i sobretot es veu impedit a sortir corrents de casa i anar a passejar per Gràcia. Algunes raconades encara queden i esperem que això estimuli Jovani a continuar transitant per aquest camí que ha encetat amb el moviment sòlid d’ales d’aquest corb majestuós de la portada.

Emulsió de ferro
Sebastià Jovani
La Magrana
Febrer del 2009
268 pàgines

dimecres, 13 de maig de 2009

TORNA LA CUA DE PALLA?


Arriba la boníssima notícia que La Butxaca recuperarà "La cua de Palla" per al seu catàleg i que de moment començarà posant a l'abast dels lectors un total de 12 títols de la mítica col·lecció. Veurem fins quant dura el nou experiment. A la web de La Bòbila hi trobareu tots els enllaços per saber el que volgueu d'aquesta mítica col·lecció que va ser fonamental perquè molts autors nostrats s'iniciassin en la lectura negra amb tapa groga.

dimecres, 22 d’abril de 2009

PELS DE CONY


EREN ROSSOS? Mai una pregunta sobre el color d'uns pèls de cony havien donat tant de joc com en el cas de la novel·la de Ton Creus que m'he empassolat aquests dies de viatge a Mallorca. Tot i que la primera part és una mica lenta i farragosa, la cosa guanya bastant quan se'n van a Formentera. Una novel·la qué és també un homenatge a la novel·la d'espies, amb un argument ben atractiu aquests dies de crisi laboral a tot arreu i de connexions entre fonamentalismes, vinguin d'on vinguin. I a més, una excel·lent guia de Formentera.

La descoberta del llibre la dec al meu bon amic Joan Marí, així que les gràcies per a aquest formenterer del món que cuina uns arrossos fabulosos.

XAVIER ALIAGA, ELS NEONS DE SODOMA




Una novel·la molt interessant és la que acaba de publicar Xavier Aliaga amb el títol de "Els neons de Sodoma". Espero que us enganxi i us agradi. Edita 3 i 4 i va guanyar el premi Octubre de narrativa. És una obra fresca, divertida, un punt fallera... vaja, lectura imprescindible.






Uns neons que enlluernen

Una alenada d’aire fresc. Molt fresc. I agraït. Aquesta és una de les sensacions que obté el lector després de la lectura de Els neons de Sodoma, de Xavier Aliaga, que amb aquesta segona novel·la va obtenir el premi Andròmina de Novel·la del 2008, en el marc de la nit dels Octubre. Aliaga (Madrid, 1970), ha bastit una novel·la amb efluvis de Boris Vian barrejats amb pólvora valenciana per oferir al lector un producte molt sòlid, una història molt ben trenada, carregada d’ironia i amb un sentit de l’humor fora mida.
Dir que Els neons de Sodoma és només això –que no és poc- seria una injustícia per a la novel·la, perquè aquest text és també un impressionant fresc, un mosaic, un mural d’allò que és la societat agrària del País Valencià que tants de vots ha donat tradicionalment a un PP que només en els darrers temps ha canviat la taronja per la rajola. Aliaga juga amb mestria amb les convencions del gènere negre per tal d’oferir-nos aquest relat coetani dels canvis de paradigma d’aquesta societat, on encara hi senyoreja el caciquisme i el poder de l’església, que alternen amb els canvis d’usos socials simbolitzats per les pastilles d’èxtasis i les discoteques que sedueixen els més joves.
Però potser caldria que expliquem una mica la novel·la. Els neons de Sodoma arrenca amb una surrealista quadrilla de malfactors sudamericans canviant l’estàtua de Sant Roc per un monument de falla de singular voluptuositat en el petit poble de Vila-roglet. L’inspector de policia Feliu Oyono, negre i fill de guineans exiliats, dedicat als assumptes patrimonials a la comunitat valenciana, haurà de fer-se càrrec d’aquest singular cas. A través de les pàgines de la novel·la hi desfilaran l’alcalde, el rector, el sagristà, la reina de les festes, les germanes Pitarch, l’ajudant del policia Carreres, la periodista Mònica Llompart, els fatxendes organitzadors de les festes, el Cubalibre i sobretot l’inoblidable personatge secundari que és el William Sànchez, per no parlar del desgraciat artista faller Cristòfol Perales.
Aquesta és una novel·la coral, amb una construcció on els personatges van agafant importància per ells mateixos, amb l’excepció de Feliu Oyono, un tipus que es mereixeria aparèixer en noves aventures creades en el cap sempre fecund d’aquest periodista amb ganes de diversió que és Aliaga, o millor dit d’aquest escriptor que es guanya la vida amb el periodisme, com han fet tants d’altres en català. El joc que permet Oyono permet plantejar el tema del racisme, que subjau en la novel·la: en primer lloc per les relacions del policia amb els altres i molt especialment amb els més grans d’aquest poble, inclòs el capellà. I d’altra banda per la presència subtil dels collidors de taronja i de la banda sudamericana que ens presenten altres prismes de la conflictivitat racial a través de la novel·la. Novament Vian amb la màscara de Vernon Sullivan o de Sullivan amb la màscara de Vian.
I després hi ha un altre grandíssim encert d’aquesta novel·la: la seva llengua. Aliaga la maneja amb moltíssima precisió: hi ha un català del Sud riquíssim, amb un maneig molt intel·ligent de les onomatopeies, de l’ús de l’insult i de la vivesa del diàleg que fa que aquest llibre sigui una petita joia lingüística que no fa l’olor de tuf de la recerca de l’estandàrd massa encarcarat per a novel·les com aquestes. Un altre dels grans mèrits d’un Aliaga que ja apuntava magnífiques maneres amb Si no ho dic, rebente i que ara ha fet un llibre de pinyol vermell que és del tot extraordinari. Els neons de Sodoma enlluerna i convida a seguir el rastre fosforescent d’aquest escriptor.

Els neons de Sodoma
Xavier Aliaga
Tres i Quatre
València, 2009.

VICENS I DUES VETLLADES


La primera de les nits es desenvolupa a l'antic bocoi del gòtic, un d'aquests restaurants que et reconcilien amb l'espai i el temps. A la taula hi ha gent fantàstica com el LLuís Gutiérrez, o el Marc Pastor o l'Àlex Martin -recordau que és imprescindible la lectura del seu "Catalana i criminal". Ens hem ben entaulat disposats a acomiadar-lo, precisament, ara que és per terres salmantines per preparar el congrés de novel·la negra que es fa allà el mes de maig. El Marc ja va per la quarta edició en català de "La Mala dona" i sembla que no s'aturarà. Demà és Sant Jordi. Veurem què passa. Al bocoi, coques de recapte, forn de llenya, bona conversa i el plaer dels amics a taula.


La segona de les nits ve precedida d'un dinar. Però la nit és una vesprada, amb cocarrois i panades i vinet a un dels espais més fascinants de la ciutat de Palma: "El monte pío de S'Arrabal". El motiu que ens aplega en aquesta institució centenària, hereva del mutualisme de finals del segle XIX és fantàstic: la presentació de la nova novel·la de Miquel Vicens, "La jove alemanya". A més a més hi va haver una gentada, L'autor i l'espai pagaven la pena.


Clar, en Miquel i jo dinàrem plegats. Bona conversa, bon menjar al cafè Zanzíbar, davant del mercat de Santa Catalina. Sabeu què és el millor de tot plegat? Que ja té quatre novel·les més de la sèrie dedicada a Agustí Ferrà a punt. Llegiu "La jove alemanya", paga la pena.

dimarts, 31 de març de 2009

JAUME BENAVENTE


Em comenten que aviat tendrem el debut en negre -i en format sèrie, com a mínim de quatre novel·les- d'un escriptor que avui per avui és un dels més interessants de la llengua catalana: Jaume Benavente. Si les seves novel·les negres transmeten algunes de les atmòsferes creades a "Llums a la Costa" o "Masurca da Praia" estarem al davant d'un fora de sèrie. L'haurem de seguir de prop. En tenir més notícies, les penjo.

MANS LLIURES, EL BATEIG




Hi havia tot el que es necessita per a triomfar: bons musclos, bon vi, molta gent, la quantitat justa de pluja -ni massa ni massa poca-, un notable descens de les temperatures. I un llibre extraordinari, aquest "Mans lliures" de Jordi de Manuel. Hi havia bons amfitrions i hi havia bon padrí de llibre, Àlex Martin. Em comenta el Paco que és el darrer cop que posa "bateig de llibre" en les seves convocatòries. Sempre que ho fa plou. Total, un dissabte ben negre. I en català.

dissabte, 21 de març de 2009

NOVA NOVEL·LA DE MIQUEL VICENS!!!


Ha aparegut una novel·la sensacional de Miquel Vicens Escandell, que ja havia debutat amb "Mort a Madrid", premi Ferran Canyameres del 2006. Ara ens arriba "La jove alemanya", editada per Hiperbòlic edicions. Es tracta d'una preqüel·la d'aquella novel·la, la que obre la sèrie de sis protagonitzada per Agustí Ferrà. Us penjo la ressenya que avui mateix he publicat al diari perquè us hi engresqueu. Que vagi de gust!


Sociologia negra

Passa molt sovint que la gran sort d’un país s’ha de lligar de forma indestriable a la persistència en el si de la seva societat d’un grup d’escriptors que no han renunciat a fer la descripció brutal i crua d’aquest país. Moltes de vegades aquests escriptors fan servir com a recurs la novel·la negra, ja que aquest és un dels gèneres literaris que més fàcilment tendeix a convertir-se en el gran hereu de la novel·la social. De fet, avui en dia té poc sentit fer novel·la d’enigma i en canvi té molt de sentit fer novel·la negra. Qui és l’autor del crim és la més fútil de les qüestions. Allò realment important és saber-ne els motius i sobretot observar la interrelació dels personatges amb l’entorn en el qual es desenvolupa la novel·la.
Tenint en compte tots aquests preceptes, és una sort per aquest país –que alguns mestres consideren amb raó més una païssa que no cap altra cosa- que existeixin novel·listes com Miquel Vicens Escandell. Escandell és un narrador d’una potència brutal, amb una capacitat d’observació i de síntesis notable. Possiblement algunes de les pàgines de les seves novel·les constitueixin part del millor tractat de sociologia política sobre la nostra realitat insular. Ara acaba de publicar La jove alemanya, la segona de les novel·les protagonitzades pel detectiu Agustí Ferrà, tot i que em sembla que és la primera de la sèrie. Arriba després de Mort a Madrid, amb la qual va aconseguir el premi Ferran Canyameres del 2006, un dels pocs destinats al gènere en català.
Aquesta nova novel·la ve acompanyada d’una altra bona notícia per a la literatura illenca: el naixement de la col·lecció Hipèrbole Literaria, el nou projecte d’Antoni Gonzàlez. Es tracta, de moment, d’una col·lecció de format petit que pot arribar a convertir-se en excel·lent companya de viatge per a lectors inquiets.
La jove alemanya ens presenta una realitat molt dura per als illencs: el de la compra-venda de la nostra terra i el de la pèrdua de valors i referents. Aquest és el sentit profund de la novel·la i per això són moltes les frases que s’escolen a les seves pàgines que es claven en el lector –especialment en el lector illenc que encara conservi una mica d’ètica- i que fan que no pugui abandonar aquesta narració que l’enfronta al seu passat més recent, fins i tot a un present extremadament dolorós.
La trama negra que acompanya a la història és relativament senzilla: una jove creu que la seva família està essent objecte de xantatge. Aquesta jove és la filla del matrimoni alemany que pretén comprar la finca sineuera d’Agustí Ferrà, detectiu privat. I fins aquí puc llegir, que dirien en un famós programa de televisió. Bé, també puc dir que hi ha una fulgurant anada a Berlín, molt de whisky, una successió de personatges secundaris de luxe i alguns jocs sensacionals amb tota la tradició del gènere.
Vicens té, a més a més, un ritme de la narració que enganxa des del primer moment. És impòssible deixar de llegir, perquè dosifica la informació amb mestria. Tècnicament la novel·la és impecable, tal volta hi ha algun diàleg millorable, però són qüestions gairebé insignificants.
Ara bé, tornam a tenir un problema d’edició notable que se veu en les faltes d’ortografia que esquiten la novel·la adès i ara. Certament són moltes menys que a Mort a Madrid, on els editors desgraciaren la novel·la. No és el cas. Però convendria que ja que l’editorial tot just acaba de néixer, faci un esforç notable en la contractació de bons correctors que evitin disgusts als autors i als lectors. Avui en dia és inconcebible una edició professional sense bons correctors –això vol dir coneixedors de l’ofici i ben pagats- i un mínim de dues revisions de galerades.
Llevat d’això aquesta és una novel·la extraordinària. Jo ja sé quin llibre serà el que més regalaré aquest Sant Jordi. Ningú que vulgui conèixer l’essència de Mallorca pot deixar de llegir La jove alemanya.

La jove alemanya
Miquel Vicens Escandell
L’Hiperbòlic edicions
Col·lecció Hipèrbole Literària
Palma, 2009
160 pàgines
12 euros.

diumenge, 15 de febrer de 2009

dissabte, 7 de febrer de 2009

SCIASCIA, HOMENATJAT


Jo no hi vaig poder esser, però aquí teniu la crònica de El Periódico. Per cert, que el llibre ha estat reeditat en català per 62.


Sciascia, profeta del pessimisme
• BCNegra ret homenatge al novel.lista sicilià, consciència crítica del seu país
ELENA HEVIA. BARCELONA
Omertà és una paraula italiana de difícil traducció. Ahir en una de les taules rodones de la trobada BCNegra que va retre homenatge a l'escriptor sicilià Leonardo Sciascia (Racalmuto, 1921 - Palerm, 1989), el seu moderador, el crític italià Maurizio Pisu, la va definir amb una lletania que reflecteix a la perfecció el règim de terror honorable imposat per la Màfia. "Jo no hi era i si hi era no ho he vist i si ho he vist no me'n recordo".Un home provincià i moralista, que amb prou feines va sortir de la seva illa, va intentar trencar aquest silenci amb més de 30 novel.les i un gran nombre d'articles periodístics. Sciascia, la consciència crítica d'Itàlia, va morir fa 20 anys --es compliran el 20 de novembre-- i el novel.lista cubà Leonardo Padura, el llibreter --aquí com a lector-- Antonio Ramírez i el periodista Enric González van glossar la figura d'un autor que van llegir apassionadament en la seva joventut. ¿Què passa avui amb la seva vigència? "Em sembla --va dir Ramírez-- que ens enlluerna menys amb la seva capacitat profètica però guanya força com a inesperat antropòleg de la societat siciliana".Allò de les profecies és una cosa que durant anys va seduir Itàlia, fins i tot, anys més tard, l'autor va voler deixar d'escriure horroritzat per com n'eren d'encertades les seves prediccions. "Sciascia era incapaç de callar. Si sabia alguna cosa l'escrivia i si tenia una opinió l'expressava, això li va suposar moltes enemistats", va explicar Enric González, que es va acostar al personatge des del seu vessant més periodístic i que, segons va dir, vista l'"entretinguda" Itàlia de Berlusconi, "profetitzant desastres es va quedar curt".Premonició de la màfiaEn la seva primera novel.la, El dia de l'òliba, de 1961 --i per cert, la preferida dels participants amb A cadascú el que és seu, que Tusquets i Edicions 62 han recuperat-- ja assenyalava la Màfia com una organització criminal quan per a la resta d'Itàlia --com va dir Antonio Ramírez-- era "només un codi d'honor consuetudinari", que alguns jutges, com el temible Corrado Carnevale, conegut com el Matasentències, eren capaços de superposar a la legislació de l'Estat.Més tard, les seves novel.les, que transcendeixen l'àmbit policíac, i els seus assajos van apuntar a les avui conegudes vinculacions entre política i xarxes mafioses, la crisi dels partits o la demagògia en la lluita antimafiosa. "L'omnipresència de la corrupció policial i política i l'omnipre- sència de la por són els seus grans temes, servits amb els recursos de la novel.la policíaca i tenyits d'una gran ironia", va assegurar Padura.L'obra de Sciascia també va mantenir, segons Ramírez, un diàleg permanent amb la novel.la més carismàtica de l'illa, El Gatopardo, de Lampedusa, i el seu cèlebre lema: "Cal que tot canviï perquè tot segueixi igual". "Ell oposa una lucidesa escèptica a aquest desitjat canvi". González va assenyalar un punt d'inflexió en la vida i l'obra de l'autor quan el 1981 va descobrir que la direcció i la propietat d'Il Corriere della Sera --un diari on havia ingressat molt il.lusionat 13 anys abans quan la publicació va fer un gir a l'esquerra-- pertanyien en realitat a la lògia maçònica P2. Des de llavors fins a la seva mort el més negre pessimisme va marcar l'existència de l'escriptor.

divendres, 6 de febrer de 2009

UN MATÍ AMB SAVIANO

Vaig a la roda de premsa del Roberto Saviano. Mesures de seguretat de luxe. De totes maneres, els detectors de l'Ajuntament no funcionen gaire bé. Al policia que vigila l'entrada sembla que li tocam bastant els collons. Ell que pensava que seria un matí tranquil... després revisió de DNI a càrrec de dues noies de premsa. Eficients. Pujam. Quan ens dirigim de cap a la sala Lluís Companys -dubto que mai n'hi hagi una dedicada a Montilla- els fotògrafs ens acribillen. Fan proves per quan s'acosti Saviano. No sap la que li espera. Dins de la sala hi fa calor. Està tot gairebé ple. Hereu, com sempre, fa un discurs insuls, de vegades de vergonya aliena. Després li toca a Saviano. Abans he estat amb en Pau Vidal, el TRADUCTOR, en majúscules. Camilleri, Saviano, enguany no ha parat. Aviat treurà a Proa la seva excel·lent versió de El Gatopardo. No es pot entendre la novel·la negra sense haver llegit El Gatopardo. Repeteixo, no es pot entendre la novel·la negra sense haver llegit El Gatopardo. Feis-me cas i ho entendreu. El seu llibre sortirà al voltant de Sant Jordi. Saviano. Li brilla el cap pels focus, hi ha una certa tensió. Els guardes de seguretat, forts. Un fins i tot fa cara d'italià. Els altres no. Comença a parlar Saviano, un torrent verbal. Una seguretat, una fermesa. Parlar el manté viu. I parla de la Barcelona de la Camorra, però com que això ja ho heu llegit als diaris, aquí acaba la crònica.

ENRIQUETA MARTÍ

Dimarts horabaixa va ser el torn de la vampira del carrer Ponent, Enriqueta Martí. Assisteixo a la taula rodona al respecte i el Marc Pastor se'n desfà prou bé del combat dialèctic amb l'Elsa Plaza, que ha fet una novel·la partint des de la ginocrítica i que té el problema afegit de ser argentina, això vol dir respostes de quinze minuts a cada una de les preguntes que es plantegen. Que malgrat tot no hi ha bon rotllo entre els tres que han escrit del tema queda clar en les diferents exposicions. Segons Plaza, Martí era una víctima del seu temps i res més. Jo que voleu que vos digui, segur que Martí devia ser una víctima del seu temps, una dona explotada i totes aquestes coses, i que a més a més prostituïa gent per encàrrec de l'alta societat barcelonina i que entre els burgesos hi havia molts de pederastes, però jo em crec la hipòtesi vampira, que té més morbo i m'agrada més. Era una assassina de collons, i reivindiquem-la com a tal. De totes maneres, la millor frase és la de Fernando Gómez: "jo sé bé el que és el vampirisme perquè faig feina a un banc". Doncs això

dimecres, 4 de febrer de 2009

NEGRA I CATALANA

Estem immersos de ple en la setmana més negra que hom pot viure a Barcelona, la BC Negra. I en aquesta ocasió els escriptors que practicam el gènere en català ens vàrem aplegar en format taula rodona -allargada- per debatre sobre les nostres novel·les. Hauria estat millor, qui gosa dubtar-ho, debatre sobre el gènere a casa nostra, però on mana capità no mana mariner. Així i tot reclamo per a l'any que ve una taula on hi hagi editors en català, traductors, agents literaris, periodistes i crítics, per abordar el fenòmen des de múltiples perspectives.

Enguany tots vàrem ser moderats per l'Àlex Martin, autor de Catalana i Criminal, l'assaig d'història de la literatura negra a casa nostra que tothom hauria de tenir i consultar.
Hi érem el Jordi de Manuel (Mans lliures), Josep Torrent (La Mirora mata els dimarts), el Ramon Usall (Tots els camins porten a Romania, per cert que si voleu saber coses sobre la vinculació de futbol i literatura us en pot fer una bona explicació) i Jordi Pijoan, que ha escrit amb el Manel Barrera a quatre mans (Tu no m'estimes).

La veritat és que ens ho vam passar molt bé i la trobada ha servit per demostrar que hi ha una gran collita de gènere negre a casa nostra. I que duri.

dimecres, 28 de gener de 2009

MANS LLIURES, JORDI DE MANUEL


Avui el Jordi de Manuel presenta a la premsa la seva darrera novel·la, "Mans lliures", una obra bastant rodona que penso que us pot agradar. Aquí us deixo la ressenya que vaig publicar aquest dissabte passat al Diari de Balears. Que us vagi de gust. Pensau que si el voleu veure en directe, el dia 2 a les 19'30 a la Virreina, parlarem de Catalana i criminal uns quants autors, moderats per l'Àlex Martin. Salut i bons llibres.


Crònica negra del 2014



A partir del dia 2 de febrer Barcelona es convertirà en la ciutat més negra del món, perquè s’hi celebrarà, un any més, la trobada de novel·la negra que va néixer com homenatge a Manuel Vázquez Montalbán i que s’ha consolidat com una referència ineludible per als amants del gènere. Per això mateix són moltes les editorials que quan s’acosta aquesta data es posen mans a l’obra per tal de publicar obres de gènere negre. Edicions 62 ha publicat un llibre de la Sue Grafton, ha recuperat un llibre del Leonardo Sciasia i ha tret a la llum Mans lliures, la nova novel·la de Jordi de Manuel, una obra d’allò més interessant, que ens trasllada fins al 2014 per viure una nova aventura de l’inspector Marc Sergiot, en aquesta ocasió acompanyat per dos mossos d’esquadra.
La novel·la, que manté un ritme molt àgil de la narració, però que no per això descuida un aspecte tan interessant com la seva macroestructura, ens mostra una nova Barcelona transformada per les rondes aèries –suposadament creades per a millorar el trànsit- on ens enfrontam, de nou, a un tema tan clàssic com la lluita pel poder. I és que a Mans Lliures el Jordi de Manuel ens presenta un candidat electoral, el Roger Mesalles, sorgit gairebé del no res, que és a punt de convertir-se en el president de la Generalitat, cosa que molesta molt. Us sona el cas Obama? Doncs ja us puc dir que el Roger no presidirà la generalitat, i a més a més no estic rellevant res fonamental del llibre. A les primeres pàgines queda clar. La història dels mossos i de l’inspector Sergiot es barreja, així mateix, amb la de la Claire, una prostituta de luxe, que tendrà molt a veure amb tota la trama.
A banda de l’escriptura efectiva i sòlida de l’autor (cosa que, d’altra banda, no ens hauria de sorprendre, però a la qual no podem deixar de referència en un panorama de cada vegada més alarmant de llibres mal escrits), aquesta obra destaca per la projecció del món actual de cap al futur immediat: així doncs, ens trobem amb l’AVE que ja enllaça amb la perfecció Madrid i Barcelona; amb el problema angoixant de la sequera resolt amb vaixells que la duen del Sud de la Península Ibèrica; el referèndum sobre la independència; el debat sobre les formes d’energia; les noves tecnologies i les reflexions que hi comporten... en aquest sentit és un exercici projectiu admirable i a més a més molt ben resolt. Tot el món que crea de Manuel no només és versemblant sinó que a més a més és molt interessant. Això sí, sorprèn que en un llibre tan rodó hi hagi algunes coses que molesten, com per exemple que els números de comptes corrents tenguin només deu dígits o que l’inspector Sergiot vagi devent a tort i a dret partides d’escacs –d’acord que aquest sigui un nus important de connexió amb la mare, però no amb altres personatges- o que encara que un arròs sigui tovat el consideri molt bo, quan tothom sap que l’arròs tovat no val res. De fet, la projecció de cap al futur ens ho deixa bastant magres als que ens agrada la bona cuina. La Claire, la prostituta de luxe, menja coses suculentes però ben escasses, hi ha cadenes de restauració ràpida que ja afecten fins i tot els xinesos, i les mares fan arròs tovat... el panorama és desolador. Tampoc no ho tenen molt millor els ionquis –hi ha noves drogues- ni els seropositius, que seran marcats amb tatuatges...
Sigui com sigui, Mans lliures és una d’aquestes novel·les que s’han de llegir perquè agafen el present, hi juguen i el projecten, està molt ben escrit i a més a més té una trama i una solidesa estructural de primer nivell. Si tot va així la collita del 2009 podria ser excepcional i això és una cosa que estaria molt bé, perquè la novel·la negra en català passa, en la seva vessant creativa, per un moment molt bo. La indústria ja és una altra qüestió. Sigui com sigui, benvinguts al 2014 i a la bona novel·la negra.

Mans lliures
Jordi de Manuel
Edicions 62.
Barcelona, 2009
254 pàgines.

dimecres, 21 de gener de 2009

ARROPIERO, AL CINEMA

Carles Balagué aborda en un documental la figura d'Arropiero, que tot i haver confessat havia comès 48 crims als anys 60, ha quedat totalment en l'oblit
Retrat d'assassí en sèrie
Bernat Salvà

Un rodamón erràtic que confessa 48 assassinats a Espanya, França i Itàlia (podrien ser més), entre principis dels 60 i la seva detenció, el 1971, seria una autèntica estrella mediàtica als Estats Units o la Gran Bretanya. Criminals psicològicament més simples i amb menys currículum, com Jack l'Estripador, són populars arreu del món. D'Arropiero, en canvi, molta gent no en sap res. Carles Balagué coneixia la seva història des del 1971 o 1972, quan estudiava dret a la universitat. "Sempre m'ha interessat la crònica negra -afirma el cineasta-, i vaig quedar absolutament sorprès, era el personatge de la meva vida. En el món anglosaxó hauria estat objecte de quatre o cinc pel·lícules, llibres... Però aquí ha caigut en l'ostracisme".
Donar a conèixer el que és, "probablement, l'assassí en sèrie més important de la història d'Espanya", com destaca el cartell promocional, és un dels objectius del documental Arropiero, el vagabund de la mort, que s'estrena als cinemes el proper divendres. Carles Balagué, que segueix abonat al documental després de La casita blanca i De Madrid a la Lluna, apunta dues motivacions addicionals per fer el film. D'una banda, un episodi de la seva vida que mereix per si sol una pel·lícula: "Durant tres o quatre anys, l'assassí va viatjar amb els dos policies que van portar el cas als llocs on va cometre els crims, i es va establir una relació d'amistat entre ells, que comença en unes circumstàncies adverses, però que després, per empatia o per la fascinació pel mal, va durar molts anys".
El tercer punt d'interès que té per a Balagué aquesta història és "la incapacitat de la societat espanyola, i de moltes altres societats, de reaccionar davant de casos com aquests, que desborden tots els paràmetres socials, judicials i humans".
Catorze persones, entre els dos policies que van portar el cas, psiquiatres, criminòlegs, metges forenses, periodistes i testimonis intervenen en un documental que alterna les declaracions (organitzades per temes o capítols de la vida d'Arropiero) amb imatges d'arxiu i actuals. Fill d'un arropiero (venedor d'arropa, suc de figa fermentat), Manuel Delgado Villegas va perdre la mare en néixer, va patir maltractaments quan era petit i va portar una vida erràtica (Puerto de Santa María, a Cadis, Mataró, Eivissa, París, Marsella, Itàlia...) durant la qual va deixar un rastre de cadàvers de diferent sexe, edat i condició social. "Matava aleatòriament, per necessitat de diners o sexuals, per discussions... Sembla que tenia anul·lats els circuits cerebrals que determinen la diferència entre el bé i el mal", apunta el psiquiatre Roger Mercadé, que el va atendre abans de morir, el 1998.
Un llibre de criminologia
Juan Antonio Roqueta, l'advocat que el va defensar, en destaca, sobretot, "el gran poder camaleònic i la capacitat de subsistència; la grandesa del personatge és que matava tot el que es trobava". Un altre dels testimonis del documental i assistent a la presentació, Lluís Borràs, va dividir els assassins en sèrie entre els que no tenen sentiment de culpa, els que maten per sexe i els que mostren símptomes psicòtics. L'extraordinari d'Arropiero és que "reuneix les característiques dels tres tipus". "És un individu d'intel·ligència baixa, alcohòlic, epilèptic, amb un cromosoma de més que el fa més propens a l'agressivitat... És com un llibre de criminologia".