dilluns, 31 de maig de 2010

DROGUES I CENTREAMÈRICA (Article de El País)

Per als qui no tenguin tema i després de la lectura de l'extraordinària "El poder del perro", unes quantes infos sobre les drogues a centreamèrica... és molt interessant.


ANÁLISIS

Centroamérica y Caribe peligran convertirse en una narco-región

JOAQUÍN VILLALOBOS 31/05/2010

La casi guerra civil desatada en la capital de Jamaica , con más de 70 muertos y una semana de combates, es una muestra del peligro que corre Centroamérica y el Caribe debido a la fuerza del narcotráfico en toda la región. Al igual que en Jamaica, donde ahora fracasa el operativo militar para capturar al poderoso capo Dudus, en Guatemala han fracasado grandes operaciones para capturar a los cabecillas del principal cartel guatemalteco, denominado los Lorenzana, cuando miles de pobladores han salido armados a defender a sus "benefactores", frustrando las operaciones montadas por la DEA.

En menos de una década, todos los países han visto crecer la violencia resultado de pandillas dedicadas al narcomenudeo y dispararse la corrupción en las instituciones de seguridad por la penetración del crimen organizado. La pacifica Trinidad pasó de siete homicidios por 100.000 habitantes a más de 30. Guatemala, Honduras y El Salvador viven una guerra olvidada que los ha convertido en la región más violenta del planeta. Si en México asusta ver decapitados, en Guatemala y El Salvador las maras juegan al fútbol con las cabezas de sus víctimas.

Centroamérica y el Caribe reúnen condiciones óptimas para convertirse en una narcorregión que podría incluir varios Estados fallidos, una violencia endémica brutal y emigraciones más masivas que las actuales. La región tiene muchos espacios con ausencia o debilidad del Estado. Esos espacios están ubicados en rutas geográficamente estratégicas para mover droga desde Colombia y Venezuela; son ideales para bodegas, laboratorios o bases logísticas, y están habitados por poca población pobre, fácilmente ganable por los delincuentes. Se ha formado en esos lugares un entramado de rutas múltiples que incluyen, entre otros, el Petén guatemalteco, la costa del Pacífico entre Nicaragua y El Salvador, la costa atlántica de Honduras y Nicaragua, las fronteras de Belice y Guatemala con México y la conexión por el Atlántico de toda Centroamérica con Jamaica, República Dominicana, Haití, Trinidad y todas las islas caribeñas, que, además, tienen mucho turismo y por lo tanto consumo de drogas.

Exportación a Europa y EE UU

La región combina la rentabilidad de ruta para exportar a gran escala a Europa y EE UU y de plaza para vender al menudeo en el camino. Esta combinación genera en el terreno una fatal mezcla delictiva; por un lado, crimen organizado movido por la codicia, y por otro, miseria organizada en pandillas juveniles urbanas dedicadas al narcomenudeo y las extorsiones. Aunque converjan, son dos fenómenos de distinta naturaleza, uno se come al Estado vía corrupción y el otro a la sociedad vía la violencia, la descomposición social y la degradación moral.

Los medios han puesto toda la atención sobre la violencia en México; sin embargo, el problema principal está en el Caribe y Centroamérica. Casi por razones aritméticas, México terminará poniendo en control la violencia, aunque tendrá que aceptar un saldo marginal de ésta. El poder dañino del comercio de drogas es directamente proporcional al tamaño de la economía de los países. Para Europa y Estados Unidos, las drogas son un problema marginal, porque la economía ilegal de la droga no puede competir con sus economías legales. La economía legal genera una correlación social, una disponibilidad de recursos del Estado y unos poderes fácticos formales que impiden o reducen fuerza al desarrollo de poderes fácticos criminales.

Sobre la economía de la droga hay desde buenas especulaciones hasta fantasías mediáticas que colocan a Pablo Escobar y el Chapo Guzmán entre los hombres más ricos del mundo, o que imaginan unos capos ilustrados invirtiendo para el futuro, cuando en realidad no viven más de 40 años. La evidencia muestra, por ello, que sus inversiones son en cash, en tiempo presente y limitadas a autos, joyas, mujeres y bienes raíces en sus localidades.

En el 2008 ingresaron a México 14.000 millones de dólares en cash, de los cuales 4.000 corresponden a turismo. Si suponemos que los 10.000 millones restantes corresponden a las drogas y los comparamos con el trillón de dólares del PIB de México, concluimos que para este la droga es marginal, aun sin restar el dinero que se va a Sudamérica. Sin duda para México es más marginal que para Colombia, pero menos que para EE UU. Esto implica que México no puede aplicar la tolerancia estadounidense, pero sí permite prever que saldrá más rápido y mejor que Colombia de la violencia. La eficacia de la estrategia es, en estos dos casos, un asunto de consensos políticos y aprendizaje, porque ambos Estados tienen con qué defenderse.

Pero cuando especulamos con los montos de la economía de la droga y su impacto sobre los micro-Estados del Caribe y Centroamérica, resulta obvio que estos no pueden resolver solos el problema y que la inseguridad los terminará volviendo inviables. En cualquiera de esos países, el narcodinero es suficiente para construir poderes fácticos que dominen territorios y población y coopten o sustituyan al Estado. Allí cualquier capo con unos cientos de millones puede comprar o poner de rodillas a policías, jueces, empresarios, periodistas, generales, y hasta presidentes.

divendres, 28 de maig de 2010

ZANZÍBAR POT ESPERAR

Ja fa anys que m'han canviat Barcelona de dalt a baix, me l'han girat com un mitjó, i no tinc més remei que proclamar-me un exiliat interior. La Barcelona d'ara no té res a veure amb la dels anys setanta, amb la que a mi m'agradava. Ara hi ha molt disseny, molta modernitat i molts turistes, però ja no és el que era. A vegades, quan passejo per la Rambla, em fa la impressió d'estar en un parc temàtic ple de turistes en comptes d'en una ciutat. XAVIER MORET. "Zanzíbar pot esperar"

XAVIER MORET


Una de les novel·les amb que millor m'ho he passat en els darrers dies: ZANZÍBAR POT ESPERAR, de Xavier Moret:

"Et despertes flotant en un paradís exòtic on estan prohibits els problemes i l'única proposta de viatge que reps quan et lleves és la d'anar en metro a veure una bleda amb un atac d'histèria. Injustícies urbanes".

dissabte, 22 de maig de 2010

MARGARIDA ARITZETA, LA MALETA SARDA

Perquè eren sards. I perquè la seva pàtria era Sardenya. Perquè Sardenya era el món.

LA MALETA SARDA, MARGARIDA ARITZETA


“Si tanca els ulls, li fotran fins els calçotets, va pensar. Sants, com totes les estacions de tren de les grans ciutats del món, era plena de mangants que no feien altra cosa que plomar l’un darrere l’altre tots els incauts badocs que se’ls posaven a tret. Si t’adormies, ja havies begut oli. Però els pispes de l’estació no eren cosa seva”.

dijous, 20 de maig de 2010

NOVEL·LA NEGRA ALS PREMIS OCTUBRE

Alguna cosa s'està coent a València. Tant és així que en la darrera setmana d'octubre i en el marc dels actes dels premis Octubre se celebrarà el tradicional encontre d'escriptors que enguany es dedicarà a la novel·la negra i al seu joc amb la societat que l'envolta. El programa provisional pinta molt bé i pel que sé ja hi ha noms confirmats com el de l'Àlex Martin, el Xavier Aliaga, el Paco Camarassa, el Francisco González Ledesma, un servidor... us anirem informant molt més a mesura que tot es confirmi, però jo de vosaltres aniria a València la darrera setmana d'octubre... el cicle el coordinen Marià Sànchez Soler i Emili Payà i prometen sorpreses...

dimecres, 19 de maig de 2010

XAVIER BOSCH



La ressenya de "Se Sabrà tot" va sortir dissabte al Diari de Balears...

Entre terrorisme i periodisme

Aquest és un llibre sobre la por i sobre la construcció de la realitat. O un llibre sobre terrorisme i sobre periodisme, que no és el mateix però que se li assembla. Sobre la por i sobre terrorisme perquè parla d’aquest tema i té com a escenari la ciutat de Barcelona, ja sabeu, un dels espais europeus on s’han detingut més cèl·lules islamistes en estat latent i disposades a atemptar en qualsevol moment, i sobre el periodisme per dues raons poderoses: la primera és que està ambientat en la redacció d’un diari que publica titulars ben semblants als que va publicar el diari Avui no fa gaire; la segona perquè ha estat escrit per Xavier Bosch, que és periodista i que va ser director de l’Avui quan varen publicar-se els titulars reals que reprodueix el diari de ficció que recrea en la seva novel·la.

Aquest llibre és una novel·la i es diu Se sabrà tot, va guanyar el premi Sant Jordi de 2009 –el més prestigiós de tots els que es convoquen a obra inèdita en català- i ha estat publicat per Proa, que a més a més ha tret a la grossa perquè ha estat el llibre de ficció més venut per Sant Jordi i han pogut fer la dita rodona, el Sant Jordi per Sant Jordi, cosa que feia anys que no passava. Aquest llibre és, a més a més, un molt bon llibre.

La novel·la de Xavier Bosch (Barcelona, 1967), narra en primera persona les aventures i desventures d’un periodista televisiu, Dani Santana, que presenta un informatiu en una cadena de televisió d’un gran grup comunicatiu, quan l’anomenen director del “Crònica”, el diari de ficció del mateix grup de comunicació i el tercer en vendes de la ciutat de Barcelona (ep, per cert, que algú m’expliqui per què hi ha tants diaris de ficció que es diuen Crònica, com per exemple el de la sèrie infausta Periodistas que emetien a la cadena que promogué el manifiesto en defensa del español), un lloc directiu de màxima responsabilitat en el qual durarà menys d’un any.

En el seu temps com a director, Santana haurà de lidiar amb el conseller delegat del grup i moure’s entre les seves conviccions com a periodista i director i sentir-se com el pernil de l’entrepà: entre la superioritat de la propietat i entre les pressions dels redactors en cap de cada una de les seccions del diari que ha de controlar i dirigir. En aquest temps sabrà què és la manipulació, coneixerà el joc brut de la política i ens explicarà (als lectors que no hagin posat mai els peus a una redacció, que els altres ja ho sabem de sobra) que això de la informació és un joc on hi ha molts interessos, els primers dels quals són els publicitaris, i que la realitat no existeix, és tot allò que pot ser creat i manipulat des d’una redacció (o com diuen els acudits del gremi, les úniques coses que no es poden canviar és que el mort és mort i el resultat d’un partit de futbol).

El que s’ha d’agrair a Bosch és que quan parla de la redacció d’un diari sembli que l’ha trepitjada. El que s’ha d’agrair a Bosch és que en la seva creació de la podridura de la societat catalana coetània i dels seus sistemes informatius se serveixi de personatges sensacionals com el propi Santana o el Senza, el cap de societat del Crònica que es mereix un monument a banda i que és qui aguanta tota l’estructura de la novel·la. Aquest llibre s’ha escrit per homenatjar un home com el Senza i les circumstàncies que l’acompanyen: la pèrdua de la família per la devoció al treball i la constant lluita per ser el número 1. El que s’ha d’agrair a Bosch és que aquest sigui un llibre que està ben escrit, que té un ritme àgil, una lectura senzilla però voraç i que a més a més aporti informació (com per exemple la de l’estructura d’extorsions al barri del Raval entre els col·lectius immigrants o els comportaments esnobs d’un cert pijerio barceloní en els restaurants selectes de tipus japonès de la capital). Aquest és un bon llibre perquè és un llibre honest, encara que potser parli de realitats inventades. O no.

Se sabrà tot

Xavier Bosch

Proa

Barcelona, 2010

302 pàgines.

Premi Sant Jordi 2009.

dissabte, 15 de maig de 2010

plaers hedonistes?

Havia penjat el post a l'altre bloc, però com que a les novel·les negres de casa també hi ha un bon component hedonista, el deixo aquí.


Al voltant de la taula

D’ uns anys ençà, la gran majoria de la gent s’aplega per fer sopars. Sempre hi ha sopars de celebració, especialment amb els amics. S’aprofiten els dies propers als caps de setmana per tenir sopars que després es poden allargar amb la ingesta de les copes corresponents en els locals de cada vegada més sorollosos on és gairebé impossible prendre una copa i parlar tranquil·lament. Quan hom en troba un d’aquests ha trobat un paradís. Si algú vol anar a un lloc a ballar ja escollirà un local musical d’aquests tipus, però els empresaris de la nit fa anys que han perdut el senderi i es pensen que tenir la música fins al límit d’impedir la conversa és un reclam per als seus locals. El resultat és que ni hi ha gent parlant ni hi ha gent ballant, i que després de la primera copa els que hi anaven per conversar marxen corrents per buscar un altre indret i no tornar mai més en aquest. És extremadament complicat regentar el bar perfecte? Doncs si ho és potser que es dediquin a un altre negoci. El local perfecte hauria de ser un lloc amb sofàs i cadires còmodes, que convidin a la gent a romandre-hi, amb una selecció musical acurada que per descomptat defugi de la música feta únicament per ordinador o amb vocacions comercials-dansarines estúpides, amb les taules baixes i que tengui un mínim de vuit o deu tipus de tassons diferents: copes sòlides i de boca ampla per als combinats amb ginebra, tassons baixos i de vidre consistent per als whiskies, vasos glaçats per als combinats amb vodka o tequila, copes o gerres per a la cervesa en funció del gust del client, copes de vidre fi i cul ample per al vi negre, copes del tipus baló per als conyacs, armagnacs, calvados i similars... tot el que sigui defugir el tassó de tub convencional on amb prou feines hi entren els glaçons me sembla perfecte. El tassó de tub llarg està a punt de convertir-se en una grolleria similar al tassó de plàstic per al vi o per al cava en les festes dels locals socials de la tercera edat.

Deia, dons, que el sopar s’ha convertit molt sovint en una mena de celebració que avorta la conversa posterior i l’estronca. A la vegada el dinar s’ha convertit massa sovint en un tràmit que combina o bé els negocis o bé la retrobada apressada. Dinen junts els oficinistes en el bar de menú de la cantonada i dinen junts els companys de feina al restaurantet de barri de no se sap on, dinen juntes les famílies fent un encaix entre les vides laborals i estudiantils que mai concilien horaris i dinen junts els universitaris a les cantines. Dinen junts els polítics i els empresaris que mai no parlen de negocis fins a les hores de les postres si tenen bon gust o que a l’aperitiu ja estan parlant de negocis perquè s’han perdut totes les classes i el saber fer i el bon gust. Dinen junts alguns amants abans de fotre el clau furtiu de les tardes concertades i dinen junts i en silenci algunes comunitats monàstiques, es buiden tapers i entrepans a les obres i a les universitats, que la crisi és molt puta i s’ha de sobreviure com es pot i dinen sols i en vint minuts estupendes empresàries al parc de la Ciutadella que intenten estalviar el cost dels raigs uva exposant-se al sol de forma natural.

Per això, quan et conviden a un dinar d’aquests del d’abans sempre s’ha de dir que sí. Un dinar de veritat és un dinar amb sobretaula –al voltant de la taula o ja en els sofàs- que s’allarga fins a les set de la tarda. El dinar és una excusa per a la conversa. I ha de ser consistent i generós per poder tenir l’excusa dels digestius que allarguen una mica més la conversa. A ser possible hi ha d’haver una mica de pluja escolant-se per la finestra i en algun lloc hi ha d’haver de forma molt subtil un disc de John Coltrane o en tot cas alguna cosa de Miles Davis que acompanyi en els impassos de la conversa en els canvis de tema.

Un bon dinar serveix per socialitzar la gent al voltant de la taula, afavoreix els intercanvis intergeneracionals i serveix per descobrir els modals de la gent: hi ha aquell que beu el vi aixecant el dit petit i també aquell altre que amb prou feines utilitza de forma correcta els coberts, hi ha qui pela les gambes amb els dits (la majoria) i qui ho fa amb forquilla i ganivet (un art). Hi ha qui es menja primer les tallades i després l’arròs i hi ha qui ho fa a la inversa i es guarda l’escamerlà per al final. Hi ha aquells que es torquen els morros de forma compulsiva i aquells que ho fan poc i taquen la copa de vi. Hi ha els que no beuen vi i hi ha els que se seuen al cap de taula i constantment han de demanar que els passin el pa, o a la llimona o l’escalivada i hi ha els qui les passen, que ho poden fer amb els dits (el pa) o amb el cistell. L’escalivada sempre és passada dins el recipient que la convé, per una qüestió regalimosa.

Un bon dinar serveix per conèixer una família i els seus hàbits, serveix per saber qui ha cuinat i qui no i serveix per conèixer una mica més la intimitat dels amfitrions. Hi ha famílies on tothom té els seus llocs assignats a la taula i són inamovibles. M’agraden perquè es comporten amb els convidats amb la màxima confiança, són un més en una taula on se serven els hàbits. Hi ha cuineres i cuiners (tot i que el cap de setmana abunden també els cuiners que durant la setmana no fan res i que deixen una cuina de cal Déu per fer un platillo estrella) que serveixen el plat ben curull i d’altres que troben el gust en la gent repetint i per això n’aboquen menys i després hi ha, sobretot, el joc de les onomatopeies que lloen els menjars. Un dinar és bo quan ens mou a l’instint primari de la comunicació, això és el llenguatge primigeni del gest i del parlar amb la boca tancada. Els “mmmmmmmm” i les expressions de felicitat dels rostres que precedeixen a la primera verbalització sobre l’estat de la vianda són els que no enganyen. Un dinar és bo si mou al somriure.

Un dinar és bo si hi ha temps per endavant, si ningú no ens encalça i les postres són aquell tresor que se sap que existeix, que està a tocar de la mà i que ningú no ens podrà prendre. Per això mateix ens podem dedicar als entrants, primers i segons plats perquè se sap que el final de festa ningú no ens el prendrà. Si es vol garantir la felicitat perfecta el que s’ha de fer quan et conviden a un dinar d’aquests és portar postres i dur les que a un li agraden i aquelles amb les que creu que quedarà millor, com un senyor. Així se sap segur que, independentment d’allò que ja hagin previst els cuiners, segur que hi haurà algun triomf a la màniga. Trufes gelades o bombons o rebosteria variada solen ser victòries assegurades. Diuen els entesos que un dinar sense postres no és res més que un simple acte de supervivència. Tenen raó i com que d’actes de supervivència ja en fem molts al cap de l’any, convé que un dinar d’aquests de calçar-se acabi amb la sublimació del dols. Les postres són l’elevació espiritual del sucre a l’estat de felicitat. El sucre, l’autèntic or blanc de l’edat moderna que va motivar un esclavisme en massa i que ens ha convertit en una societat de drogodependents. Depenem del sucre i de la dolçor en excés, però no es pot obviar els seus avantatges: un dinar amb unes bones postres convida al digestiu per baixar i a la conversa: el sucre actua directament sobre el cervell estimulant els mecanismes greixosos que fan que el cervell tengui necessitat de verbalitzar. Perquè un bon dinar necessita això, una bona companyia per arreglar el món. Com a mínim fins al proper tiberi.

dimarts, 11 de maig de 2010

ELS AUDIOS D'OLOT

Una de les grandeses de les noves tecnologies és que ens faciliten coses quasi impossibles. Si no vàreu poder ser tot el mes passat a Olot -i això que valia la pena- aquí hi ha penjades algunes de les conferències i taules rodones. I paga molt la pena escoltar-les

http://www.olotnegre.cat/catalan/index2.html

dissabte, 8 de maig de 2010

GINESTA PELS MORTS


Ara mateix, aprofitant que és dissabte, si llegiu aquest post, el millor que podríeu fer és sortir de casa i intentar aconseguir en una bona llibreria el llibre "Ginesta pels morts, un blues empordanès" de l'Agustí Vhí i Castelló. Es tracta de la segona novel·la negra que publica aquest sotinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres i després de la seva lectura només en puc dir coses bones, molt bones, tant com que és una de les millors novel·les que he llegit en els darrers anys i que si ja m'havia entusiasmat "Abans del silenci" aquesta és una obra que la supera en tots els sentits -ep, i això que no era fàcil. Tothom que tengui un mínim d'interès per la crònica negra del país sabrà situar sobre un mapa i sense cap mena de dificultat el poble de Darnius, on s'hi va registrar un triple assassinat. Doncs bé, Vehí aprofita aquesta circumstància geogràfica per crear una trama que si bé no té res a veure amb els luctuosos fets reals, sí que hi té molt en el seu caràcter: extrema violència, procedència diversa dels finats...
La novel·la de Vehí és, sobretot, una novel·la que avança en la recerca de la identitat. Què o qui pot ser empordanès avui en dia? Què és un mosso d'esquadra? Com es comporten? I què o qui són els homes i dones que cada dia intenten travessar fronteres? Aquesta és una novel·la sobre la solitud i sobre l'ètica de la feina i és, sobretot, un cant d'amor a un petit bocí de terra que com deia una cançó mítica de l'adolescència està molt tocat per la Tramontana.
La ressenya completa, per a més endavant, però feis-me cas i sortiu corrent a comprar i a llegir aquesta Ginesta pels morts, editada per Mare Nostrum a Perpinyà, a la Catalunya Nord per aquells que no distingim entre ratlles i fronteres estrangeres en el nostre país de nom plural.

dimecres, 5 de maig de 2010

ABANS DEL SILENCI, AGUSTÍ VEHI

De vegades, la vida atorga petits plaers. La lectura, la descoberta d'una novel·la excepcional, la coneixença del seu autor... El passat diumenge vaig tenir l'oportunitat de passar una llarga estona amb l'Agustí Vehí, l'autor de "Abans del silenci", publicada per Pagès Editors i guanyadora del Ferran Canyameres del 2009. Havia llegit el llibre després de conèixer l'autor al BCNegra d'enguany. Em va fascinar i aquí teniu la ressenya publicada al Balears.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/846/30

Després, en aquella llarga tarda de diumenge en la qual va desfilar bona part de la família i en la que la Marie ens va obsequiar amb un extraordinari arròs a la cassola, la coneixença es convertí en amistat. Parlàrem de llibres, d'història i de novel·la negra i per a postres em vaig emportar a casa "Ginesta pels morts", calenta del forn.

Avui l'he començada a llegir a cal dentista i us deixo perquè me'n vaig a continuar. Les 40 primeres pàgines són sensacionals. La resta del llibre... ja en parlarem.

LEONARDO PADURA

Tot i que no escriu en català, és un escriptoràs i us deixo l'entrevista que li vaig fer per al Balears durant el festival Olot Negre

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/839/31

EL RAPTE, EL MORT I EL MARSELLÈS


L'escriptor andorrà Albert Salvadó va oferir-nos a l'any 2000 les aventures d'un peculiar policia andorrà a la ciutat de Roma i el seu encontre amb un personatge directament precedent dels CSI i companyia. La dicotomia entre Andorra i Roma i la investigació de dos casos aparentment inconexos fan d'aquest llibre una petita joia d'un altre dels autors veterans de les diferents literatures de gènere a casa nostra.

SE SABRÀ TOT


És l'últim premi Sant Jordi una novel·la negra? Podríem discutir-ho, però per a mi no hi ha dubte que la podríem englobar dins el gènere. Xavier Bosch, periodista i exdirector de l'Avui, aprofita la seva experiència al capdavant del rotatiu per oferir-nos el retrat d'una redacció imaginària on el seu cap de crònica negra... no és el que sembla. Pel mig hi ha terrorisme islàmic, la transformació del Raval i una crítica duríssima als mitjans i al sensacionalisme. He xalat com un nanet.

LA TACA NEGRA


En el 2007 el llibreter i periodista Salvador Balcells va debutar en la novel·la negra amb un text titulat "La taca negra". Màfies de prostitució de l'Est, els delictes ambientals, la Tarragona i el Salou més sòrdids i un trio format per un forense, un mosso d'esquadra provinent de la Guàrdia Civil i un policia rus conformen una novel·la ben interessant. Globalització passada per casa. I tot just en Balcells acaba de treure la nova novel·la. Us en direm coses en acabar-ne la lectura.

L'ABOMINABLE CRIM DE L'ALSINA GRAELLS


El 1999 un dels escriptors més consagrats de la llengua catalana, Pep Coll, ens va deixar una impecable novel·la negra que a més a més compta amb notables punts d'humor. Qui vulgui saber algunes de les friccions provocades pel desplegament dels mossos d'esquadra amb la Guàrdia Civil; llegir una sàtira sobre els moviments independentistes juvenils, o descobrir el veritable rostre dels diputats d'extrema dreta, no es pot deixar de llegir aquesta novel·la. El joc amb el gènere, la metaficció i l'aplicació de la teoria dels no llocs de Marc Augé a la novel·la negra nostrada la fan una lectura preceptiva.

LA MIRORA MATA ELS DIMARTS


Josep Torrent va guanyar el premi Ferran Canyameres de l'any 2008 amb aquesta novel·la ambientada a la Cerdanya i a Andorra que ens explica el joc de forces entre els investigadors dels mossos d'esquadra i la Mirora, una assassina metòdica que assassina sempre en dimarts. El llibre és ben interessant, explica bona part dels comportaments rurals del nostre país i paga la pena de llegir. Llàstima de la portada de Pagès editors, que dóna massa pistes sobre el llibre. Així i tot, una bona proposta.