plaers hedonistes?

Havia penjat el post a l'altre bloc, però com que a les novel·les negres de casa també hi ha un bon component hedonista, el deixo aquí.

Al voltant de la taula

D’ uns anys ençà, la gran majoria de la gent s’aplega per fer sopars. Sempre hi ha sopars de celebració, especialment amb els amics. S’aprofiten els dies propers als caps de setmana per tenir sopars que després es poden allargar amb la ingesta de les copes corresponents en els locals de cada vegada més sorollosos on és gairebé impossible prendre una copa i parlar tranquil·lament. Quan hom en troba un d’aquests ha trobat un paradís. Si algú vol anar a un lloc a ballar ja escollirà un local musical d’aquests tipus, però els empresaris de la nit fa anys que han perdut el senderi i es pensen que tenir la música fins al límit d’impedir la conversa és un reclam per als seus locals. El resultat és que ni hi ha gent parlant ni hi ha gent ballant, i que després de la primera copa els que hi anaven per conversar marxen corrents per buscar un altre indret i no tornar mai més en aquest. És extremadament complicat regentar el bar perfecte? Doncs si ho és potser que es dediquin a un altre negoci. El local perfecte hauria de ser un lloc amb sofàs i cadires còmodes, que convidin a la gent a romandre-hi, amb una selecció musical acurada que per descomptat defugi de la música feta únicament per ordinador o amb vocacions comercials-dansarines estúpides, amb les taules baixes i que tengui un mínim de vuit o deu tipus de tassons diferents: copes sòlides i de boca ampla per als combinats amb ginebra, tassons baixos i de vidre consistent per als whiskies, vasos glaçats per als combinats amb vodka o tequila, copes o gerres per a la cervesa en funció del gust del client, copes de vidre fi i cul ample per al vi negre, copes del tipus baló per als conyacs, armagnacs, calvados i similars... tot el que sigui defugir el tassó de tub convencional on amb prou feines hi entren els glaçons me sembla perfecte. El tassó de tub llarg està a punt de convertir-se en una grolleria similar al tassó de plàstic per al vi o per al cava en les festes dels locals socials de la tercera edat.

Deia, dons, que el sopar s’ha convertit molt sovint en una mena de celebració que avorta la conversa posterior i l’estronca. A la vegada el dinar s’ha convertit massa sovint en un tràmit que combina o bé els negocis o bé la retrobada apressada. Dinen junts els oficinistes en el bar de menú de la cantonada i dinen junts els companys de feina al restaurantet de barri de no se sap on, dinen juntes les famílies fent un encaix entre les vides laborals i estudiantils que mai concilien horaris i dinen junts els universitaris a les cantines. Dinen junts els polítics i els empresaris que mai no parlen de negocis fins a les hores de les postres si tenen bon gust o que a l’aperitiu ja estan parlant de negocis perquè s’han perdut totes les classes i el saber fer i el bon gust. Dinen junts alguns amants abans de fotre el clau furtiu de les tardes concertades i dinen junts i en silenci algunes comunitats monàstiques, es buiden tapers i entrepans a les obres i a les universitats, que la crisi és molt puta i s’ha de sobreviure com es pot i dinen sols i en vint minuts estupendes empresàries al parc de la Ciutadella que intenten estalviar el cost dels raigs uva exposant-se al sol de forma natural.

Per això, quan et conviden a un dinar d’aquests del d’abans sempre s’ha de dir que sí. Un dinar de veritat és un dinar amb sobretaula –al voltant de la taula o ja en els sofàs- que s’allarga fins a les set de la tarda. El dinar és una excusa per a la conversa. I ha de ser consistent i generós per poder tenir l’excusa dels digestius que allarguen una mica més la conversa. A ser possible hi ha d’haver una mica de pluja escolant-se per la finestra i en algun lloc hi ha d’haver de forma molt subtil un disc de John Coltrane o en tot cas alguna cosa de Miles Davis que acompanyi en els impassos de la conversa en els canvis de tema.

Un bon dinar serveix per socialitzar la gent al voltant de la taula, afavoreix els intercanvis intergeneracionals i serveix per descobrir els modals de la gent: hi ha aquell que beu el vi aixecant el dit petit i també aquell altre que amb prou feines utilitza de forma correcta els coberts, hi ha qui pela les gambes amb els dits (la majoria) i qui ho fa amb forquilla i ganivet (un art). Hi ha qui es menja primer les tallades i després l’arròs i hi ha qui ho fa a la inversa i es guarda l’escamerlà per al final. Hi ha aquells que es torquen els morros de forma compulsiva i aquells que ho fan poc i taquen la copa de vi. Hi ha els que no beuen vi i hi ha els que se seuen al cap de taula i constantment han de demanar que els passin el pa, o a la llimona o l’escalivada i hi ha els qui les passen, que ho poden fer amb els dits (el pa) o amb el cistell. L’escalivada sempre és passada dins el recipient que la convé, per una qüestió regalimosa.

Un bon dinar serveix per conèixer una família i els seus hàbits, serveix per saber qui ha cuinat i qui no i serveix per conèixer una mica més la intimitat dels amfitrions. Hi ha famílies on tothom té els seus llocs assignats a la taula i són inamovibles. M’agraden perquè es comporten amb els convidats amb la màxima confiança, són un més en una taula on se serven els hàbits. Hi ha cuineres i cuiners (tot i que el cap de setmana abunden també els cuiners que durant la setmana no fan res i que deixen una cuina de cal Déu per fer un platillo estrella) que serveixen el plat ben curull i d’altres que troben el gust en la gent repetint i per això n’aboquen menys i després hi ha, sobretot, el joc de les onomatopeies que lloen els menjars. Un dinar és bo quan ens mou a l’instint primari de la comunicació, això és el llenguatge primigeni del gest i del parlar amb la boca tancada. Els “mmmmmmmm” i les expressions de felicitat dels rostres que precedeixen a la primera verbalització sobre l’estat de la vianda són els que no enganyen. Un dinar és bo si mou al somriure.

Un dinar és bo si hi ha temps per endavant, si ningú no ens encalça i les postres són aquell tresor que se sap que existeix, que està a tocar de la mà i que ningú no ens podrà prendre. Per això mateix ens podem dedicar als entrants, primers i segons plats perquè se sap que el final de festa ningú no ens el prendrà. Si es vol garantir la felicitat perfecta el que s’ha de fer quan et conviden a un dinar d’aquests és portar postres i dur les que a un li agraden i aquelles amb les que creu que quedarà millor, com un senyor. Així se sap segur que, independentment d’allò que ja hagin previst els cuiners, segur que hi haurà algun triomf a la màniga. Trufes gelades o bombons o rebosteria variada solen ser victòries assegurades. Diuen els entesos que un dinar sense postres no és res més que un simple acte de supervivència. Tenen raó i com que d’actes de supervivència ja en fem molts al cap de l’any, convé que un dinar d’aquests de calçar-se acabi amb la sublimació del dols. Les postres són l’elevació espiritual del sucre a l’estat de felicitat. El sucre, l’autèntic or blanc de l’edat moderna que va motivar un esclavisme en massa i que ens ha convertit en una societat de drogodependents. Depenem del sucre i de la dolçor en excés, però no es pot obviar els seus avantatges: un dinar amb unes bones postres convida al digestiu per baixar i a la conversa: el sucre actua directament sobre el cervell estimulant els mecanismes greixosos que fan que el cervell tengui necessitat de verbalitzar. Perquè un bon dinar necessita això, una bona companyia per arreglar el món. Com a mínim fins al proper tiberi.