dimecres, 30 de juliol de 2008

A LA TELE

L'altre dia, al qwerty, de la BTV, el Ricard Ruiz Garzón va parlar cinc minutets sobre novel·la negra, alguna d'elles en català. Si clickau sobre l'enllaç podeu veure el programa sencer. Si moveu la barra us desplaçareu sobre el temps. Comença al voltant del minut 43-45.

http://www.barcelonatv.com/videoCarta/player.php?idProgVSD=2196&cercaProgrames=130&fInici=01/07/2008&fFin=30/07/2008&page=1

NEGRA EN CATALÀ, A L'AVUI

David Castillo ens deixa aquesta notícia avui a l'edició en paper de l'Avui. Dues de les novel·les de les quals parla han estat recentment editades en la seva versió catalana. Que vagi de gust.

http://paper.avui.cat/article/cultura/134752/irlanda/clau/negra.html

dilluns, 28 de juliol de 2008

TOR, UN BON LLOC?



La muntanya de Tor ha estat sempre molt polèmica. S'hi pot accedir des d'Andorra i des d'Alins i el poble està situat a 1700 metres d'alçada. Aquest és l'escenari d'una de les històries més fascinants dels darrers temps, la de la mort de Samsa, un dels homes de les cases més fortes del poble. Un equip de TV3 va rodar un memorable 30 minuts que nosaltres vàrem poder veure en pantalla gran al festival de Lloseta de novel·la negra. Un fragment el teniu penjat a aquest enllaç






Però el Carles Porta no en tenia prou i va continuar investigant. El resultat fou "Tor, tretze cases i tres morts", publicat per La Campana, un llibre de gran intensitat que no us podeu deixar perdre. I si no sabeu què heu de fer en les vostres vacances, una passejada espectral fins a Tor.




Us deixo l'entrevista que li vaig fer al Carles Porta i la ressenya del seu llibre. Que vagi de gust.


1-L'entrevista

“Qui hauria de promocionar aquest periodisme mira a una altra banda”
Carles Porta és autor de Tor, tretze cases i tres morts, un dels grans èxits del 2006

S.BENNASSAR. Barcelona.
Carles Porta té el mèrit de ser una de les persones que més llibres ha venut en el darrer any gràcies a una història real: Tor, tretze cases i tres morts. Publicat per La Campana, aquest llibre ha anat alternant-se a les llistes de ficció i de no ficció dels llibres més venuts, però li ha valgut al seu autor, nascut a Vila-sana, el 1963, la comparació amb ni més ni menys que Truman Capote. Porta és, però, sobretot, un periodista de televisió, la seva gran passió i el mitjà que millor controla. Encara que quan hi ha una bona història, el periodista el que vol és explicar-la i el mitjà no importa. Com en el cas de Tor.

-Com neix Tor, com decidiu fer el 30 minuts sobre Tor?
-Nosaltres estàvem a la redacció i un dels caps que teníem allà va veure que era un dels temes que estaven als mitjans de comunicació quan s’alliberava els suposats culpables de l’assassinat i a més a més havia sortit la sentència que donava la propietat de la muntanya a tothom que fos veí de Tor. Vam anar a fer un reportatge i quan va sortir per la tele el va veure el director del 30 minuts i li va semblar que la història era prou truculenta, intensa i amb prou conflicte per fer un 30 minuts. Nosaltres, per fer un reportatge de 3 minuts vam veure que hi havia prou material i així va néixer. Arribàrem allà i ens dedicàrem a intentar obrir portes, perquè no hi havia manera, ja ho havíem intentat per telèfon i res, ningú no volia parlar amb nosaltres. En aquell temps encara podíem fer periodisme d’investigació i vàrem poder anar a viure a Alins que és un poble del costat i durant 15 dies anàvem a veure gent i no hi havia res a fer, i al final mira, per insistència, per cansament, perquè ja formàvem part del paisatge, un et diu que sí i va provocar un efecte cadena i arribàrem aconseguir tots els integrants.

-La seva editora explica que vostè va arribar allà amb quaranta fulls. Com es converteixen 40 fulls en més de 400 pàgines?
-Jo havia escrit aquells 40 fulls com a mínim vuit vegades i veia que allò no funcionava i el Pol Izquierdo em va presentar la Glòria Gutiérrez, de l’Agència literària Carmen Balcells i la Glòria va dir la història és bona, però falta ofici, necessites una editora, i em va presentar la Isabel Martí, i amb ella començàrem a formatejar l’estil. La primera persona s’havia de potenciar molt més i havia de tenir molta més presència l’equip de reporters. Això devia ser per Setmana Santa i aquell estiu, i amb aquells paràmetres, jo em sento molt més lliure, trobo el fil i començo a escriure i en un estiu vaig escriure més de dos-cents folis i això ja començava a ser un llibre, i d’agost a desembre en vaig fer tres-cents més. El primer original tenia uns sis-cents folis i després passà pel filtre de Martí i Espinàs, hi havia qüestions d’estils, hi havia molts de documents que van quedar reduïts a petites pinzellades, vam tocar els capítols i també va passar pel filtre d’un buffet d’advocats...

-Sí, això sobta, el lector el primer que és troba és allò de “aquest llibre ha estat objecte de revisió jurídica”...
-És una manera de dir que tot el que hi ha és absolutament cert. La meva primera intenció era fer una novel·la perquè clar, explicar aquestes coses sempre consideres que és perillós. No per mi, eh? Sinó per no ferir la gent i per no dir coses que puguin ser querellables, però clar a tothom li semblava tan forta la història real que vàrem decidir fer-ho real. Per no tenir problemes legals ho vam fer llegir a un buffet d’advocats especialitzats en aquest tipus de productes.

-Aquest llibre, és ficció o no ficció? Vós acabau de deixar clar que no, però a les llistes dels llibres més venuts apareix en les dues categories...
-Aquí hi ha dues coses. Aquest és un llibre real escrit com una novel·la. Però a l’hora d’arribar a les llibreries aquesta societat, aquest sistema, encasella. La ficció és narrativa sempre? O la no ficció no ho és mai? És un conflicte important. La Isabel Martí sempre ha intentat que es col·loqui a les prestatgeries de ficció, però no tant pel fet de ser ficció, que no ho és, sinó pel fet que la gent que té el plaer de llegir compri els llibres. Si això t’ho encasellen com a assaig és molt més difícil de veure a les llibreries, de visualitzar. En canvi, considerat com a narrativa es veu molt més i els llibreters et col·loquen en llocs molt més saborosos de cara a l’espectador. A la portada enlloc no es diu el què és. Si poses no ficció sembla que ha d’anar a la quarta prestatgeria del racó de vés a saber on. Per això sempre hem demanat que es deixi a narrativa. A la traducció en castellà encara és més evident, ho podíem posar a Crónicas o Narrativas Hispánicas d’Anagrama i fou aquesta darrera. El més important al final és que la gent s’ho passi bé llegint i que el llibreter entengui que li està donant al client un bon llibre.

-Però el vostre llibre, quan va arribar al carrer, ja venia precedit per l’expectació... Esperàveu aquesta resposta?
-No, ni la Isabel tampoc. Jo crec que hi ha dos factors importants. Una de les claus de l’èxit que ha tengut Tor és per La Campana perquè tots els que us hi dediqueu sabeu que la Campana quan publica una cosa s’ho ha mirat bé. I ella no fa molta propaganda de cada llibre i quan en té un que considera que val la pena en fa bona propaganda i això fa que el sector el rebi amb bons ulls i al cap de dos dies ja s’havia fet una escampada molt gran. No ens ho esperàvem. Quan parlàvem de la tirada, pensàvem en cinc mil o vuit-mil i ella creia que vuit-mil era molt, però el llibre va sortir el 24 de novembre i el 24 de desembre ja anava per la tercera edició, havíem venut quinze mil llibres. Hi va influir que la gent es creu La Campana, els diaris i els crítics en van parlar i els llibreters van col·locar el llibre bé. Això és un factor necessari per vendre-ho. El segon element és que el cas de Tor sonava, havia sortit en un 30 minuts que havia fet molta taca d’oli, hi havia un espurneig de notícies. I el tercer element és que el llibre enganxa i el boca orella ha funcionat.

-I un dia van i us diuen que sou el Truman Capote català...
-Jo crec que val més caure en gràcia que ser graciós. La comparació amb Capote és al sistema de treball, al fet que tractes un cas amb un entorn rural i el converteixes en una novel·la de no ficció. Però clar, el recorregut del senyor Capote i el meu són completament diferents. Ell és un literat i jo acabo d’arribar. És una comparació que lògicament a mi m’entusiasma, però penso que està feta sobre el sistema del treball, són productes totalment diferents.

-Comença a haver-hi molta gent que ha anat a Tor gràcies al vostre llibre...
-Ho sabia molta poca gent, abans. Aquest estiu passat, la Cisqueta ha venut una mitjana de 40 dinars cada dia quan l’any passat venia 40 dinars en una setmana, i el 14 d’agost hi havia 55 cotxes a Tor i van fer 90 dinars, això vol dir que passaren per allà 150 persones, que és tota la gent que viu a la Vall Ferrera. De fet, els andorrans tenien una ruta que li deien la dels contrabandistes i ara li diuen la ruta de Tor. Jo no m’imaginava de cap manera que això podia derivar en aquest ressò. Evidentment, si això és bo per la gent de la zona i pels veïns d’allà jo estic encantat de la vida.

-Sou un dels pocs autors els protagonistes del qual signen llibres en nom seu...
-Això ho fa el Palanca i molta altra gent, és cert.

-Per vós bé, perquè mentre ell signa, el llibre és ven.
-Et jur que no vaig el llibre per vendre llibre, però estic encantat que en venguin i que la gent d’allà pugui treure un benefici de la seva història. Això és bo, aquesta gent estava deixada de la mà de Déu i allà no hi anava ningú si no era per equivocació o per amagar-se o anar d’excursió, i ara la gent hi va.

-En algun moment vàreu passar por?
-Una por relativa, perquè en els moments més durs anàvem tres, però no passes por, passes por a la guerra, on bombardegen l’habitació del costat, però no passes més por que anant a una mani i saps que tard o d’hora carregaran o que algun dels manifestants et fotrà perquè està contra la premsa. És aquella por que està dins el sou del periodista, dormíem la mar de bé, no tens temps de tenir por.

-Part de les entrevistes les vau aconseguir gràcies a les ratafies que us preníeu per allà?
-Sense cap mena de dubte. Quedar amb el Palanca eren quatre o cinc ratafies cada vegada. Integrar-te en un lloc és fer el que fan ells i tu has de ser com ells, i què fas, ratafia al canto, perquè quan el Pepe es va prendre una coca-cola li van dir “tu què ets, policia o maricon”.
-Ja heu dit abans que la potenciació de la primera persona fou una suggerència de l’editora...
-Jo vinc d’una escola periodística que crec que equivocadament penalitzava la primera persona. Això en general, al periodisme català no està ben vist i a TV3 encara menys. Jo m’havia format i havia crescut al voltant de la tercera persona, del relat a distància i per això vaig tardar a trobar el fil a escriure aquest llibre. El Pep Coll em va donar la idea de la primera persona i aquest fou el filó, el lector urbà s’identifica molt fàcilment amb aquest periodista i de la seva mà entra en un món desconegut.

-Un altre dels grans encerts és que donau protagonisme als personatges i ho feis mantenit-los els trets dialectals. Va costar?
-Hi ha una feina molt gran i l’Espinàs em va ajudar molt a fer-ho. El meu lleidatà s’ha transformat en català estàndard, però si teníem molt clar que el Palanca havia de parlar del Pallars i que tothom havia de conservar la riquesa dels matisos lingüístics que ens donava la realitat. La traducció al castellà aquests matisos els perd. És un tret d’autenticitat, som un país amb uns matisos lingüístics fantàstics. Esborrar un matís lingüístic és perdre una part molt important del dibuix. A mi m’entristeix sentir els meus fills cantar una cançó en català de Barcelona, la riquesa que tenim és magnífica i això està defensat al màxim, i ara estam fent voltes a la pel·lícula i els actors s’hauran d’adaptar a la parla pallaresa.

-Aquest llibre mostra una manera de fer periodisme gens habitual en aquest país per contraposició amb el món anglosaxó. Heu obert un camí a casa nostra?
-A rel d’aquest llibre he llegit coses a les quals potser no se’ls ha prestat l’atenció que es mereixen i qui hauria de promocionar aquest periodisme, que són els mitjans de comunicació, miren a una altra banda.


2-La ressenya


Tor, el nou periodisme d’aquest país

La tradició del reportatge novel·lat ha estat llarga i fecunda en altres latituds i possiblement el gran referent de la mateixa sigui A sang freda, de Truman Capote. A casa nostra no hi ha hagut tantes experiències i d’entre les existents, sense dubte hauríem d’esmentar l’extraordinari llibre Des de la tenebra, un descens al cas Alcàsser de Joan Manuel Oleaque. En aquella ocasió el treball havia estat mereixedor del premi Octavi Pellissa que s’atorga a projectes de creació i en el cas del llibre que ens ocupem, Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta, ha obtingut el premi Lleida de Narrativa del 2003, que també s’atorga a projectes de creació. (El llibre d’Oleaque, a més a més, va obtenir el Rodolfo Walsh de periodisme d’investigació que s’atorga a la Semana Negra de Gijón).
És important remarcar aquest fet i els paral·lelismes entre dos grans llibres de reportatge, perquè ambdós demostren la manca de mitjans per a desenvolupar aquest tipus de periodisme en el nostre país. En altres indrets –i no us penseu que siguin països especialment avançats- hi ha empreses periodístiques que mantenen el sou dels seus redactors durant sis mesos per tal que aquests es puguin dedicar a escriure els seus llibres d’investigació entenent que això reverteix en benefici de la pròpia empresa, perquè augmenta el prestigi del periodista i de retruc el del mitjà de comunicació on escriu. Aquesta pràctica, però, a casa nostra no s’ha seguit ni s’ha estimulat.
El llibre de Carles Porta, que ha estat publicat per La Campana, s’ha enfilat amb una agilitat sorprenent -o per ventura no tant- al capdamunt de les llistes de vendes. Abans d’entrar en olivetes, deixau-me fer un incís que és a la vegada un reconeixement a la tasca d’aquesta editorial: entre els llibres més venuts en català hi figuren tres llibres de La Campana, cosa que em produeix la satisfacció de veure que els llibres que s’escriuen i s’editen en aquest país, també, de vegades, compten amb el suport dels lectors d’aquesta terra.
Dit això, hauríem d’explicar què és Tor. El volum és la narració de vuit anys d’investigació a l’entorn dels fets luctuosos que el mes de juliol de 1995 varen acabar amb la mort de Josep Montané, Sansa, que des del 24 de febrer del mateix any havia estat declarat com a amo únic de la muntanya de Tor. Era el tercer mort al poble, després que el 1980 morissin dos guardaespatlles de Jordi Riba, Palanca, el segon gran cacic del poble. Perquè ens entenem, Sansa volia impulsar usos no tradicionals a la muntanya de Tor –pistes d’esquí, urbanitzacions...- i Palanca era el defensor dels usos tradicionals, contraban des d’Andorra inclòs. Porta va ser l’encarregat de fer un reportatge per al programa 30 minuts de TV3 i va estar investigant aquests fets de forma intensa durant els mesos de gener a abril del 1997. Aquest és el gruix del llibre, encara que amb posterioritat i anterioritat ja havia esbrinat algunes coses de la que en el reportatge es va definir com a “la muntanya maleïda”.
És a dir, ens trobem amb un misteri, situat al Pirineu, que és un dels espais naturals més sobrecollidors i extraordinaris de l’imaginari profund del ciutadà que habita en els espais urbans de Catalunya, i amb totes les trames perquè el reportatge funcioni: el crim sense resoldre, la dicotomia entre els usos de la muntanya, dos cacics enfrontats, els paisatges verges del Pirineu i un indret que pertany al país però que fins abans de l’emissió del reportatge de TV3 poca gent podria situar amb certesa. I després ens trobem amb l’agilitat narrativa de Porta, que domina en tot moment la tradició del reportatge novel·lat i que no dubta en cap moment a fer servir la primera persona per acostar-nos a la seva història, aquella que ara, realment, li és més pròpia que mai.
Es nota una feina de cuina important en aquest llibre, una feina d’editor. Supòs que deu haver estat una feinada condensar totes les dades recollides en aquests anys, evitar el desbordament –així i tot queda un volum que supera les 400 pàgines- i dotar-lo d’aquest vigor narratiu que no decau en cap moment. Sigui com sigui, la feina s’ha fet ben feta i Tor. Tretze cases i tres morts pot ser un bon model del nou periodisme, del que s’ha de fer, allunyat de la immediatesa de la premsa o de la televisió. Un periodisme que intenta explicar el per què i no tan sols el què. I la clau, al meu entendre, està a Andorra.
Per cert, magnífica idea editorial la d’incloure una guia de personatges i dates clau i un mapa visual del poble per ajudar a la comprensió per part del lector.

“Tor, tretze cases i tres morts”.
Carles Porta.
La Campana.
Col·lecció Tocs, número 52.
Barcelona.
Novembre del 2005.
20 euros.

diumenge, 27 de juliol de 2008

ELS MEUS LLIBRES I. Jo no t'espere





Com ja us vaig anunciar, a poc a poc us aniré parlant també dels meus llibres -què voleu, un bloc no és res més que un acte egocèntric de creació-. I ho farem des del darrer que he publicat cap endarrere en el temps. Així doncs, ben fresquet, d'aquest 2008, "Jo no t'espere", el llibre ambientat en la València presa pel papa Ratzinguer i la seva gent el juliol del 2006. Es tracta d'una novel·la negra que vol ser també un homenatge al gènere. Però sobretot la demostració que aquells dies, a València, ens varen dir moltes mentides... L'ha publicat El Gall Editor, i el meu estimat i bon amic Joan Marí, que va exercir de copresentador de luxe a Barcelona -l'altre va ser en Toni Trobat- en va escriure el següent article. Jo vos deix les fotos de Ratzinguer i de la portada del llibre. Bona cacera.





Opinió Joan Marí


Manual negre d’amorJoan Marí 23/06/2008 Vistes: 216




Vaig conèixer l’escriptor mallorquí Sebastià Bennasar a València, concretament davant del portal del número 37 del carrer del Baró de Càrcer, el matí del 26 d’octubre de 1996, tal i com ell mateix recordava el passat divendres 13, en la presentació del seu llibre Jo no t’espere, a l’Espai Mallorca de Barcelona. Aleshores, en Sebastià era un novell periodista de Diari de Balears enviat a cobrir la Nit dels XXV Premis Octubre i ni un ni l’altre podíem saber que dos anys després seríem companys de feina a la redacció d’aquest diari. Aquella nit, mentres tenia lloc el sopar de lliurament dels Premis a la Fira de València, en un espectacle ideat i dirigit per Manel Huerga, el Barça va guanyar al València per 3-2, amb un hat-trik de Ronaldo, i Miquel Serra recollia el Premi El Temps de Comunicació per la conversió d’aquesta capçalera de Baleares a Diari de Balears, aquell mateix any, feia pocs mesos. En Sebastià devia tenir llavors vint o vint-i-un anys i era un clar exponent de l’anomenada Generació X a qui, com a la resta dels seus contemporanis generacionals, marcaria per sempre més la música de Nirvana, el suïcidi de Kurt Cobain i l’himne grunge Smells like a teen spirit. En aquests dotze anys que han passat des d’aquell matí en què assistírem plegats a una roda de premsa clandestina que feien els tres guanyadors dels Premis Octubre a la redacció del setmanari El Temps, en Sebastià ha bastit el que podríem qualificar de prolífic inici d’una, esper i desig, brillant i llarga carrera literària. I sobretot, he guanyat un bon amic. Al llarg d’aquest camí, una part del qual he tingut el plaer de compartir, hem confluït també en l’amor a la ciutat que ens va unir, una estima que uneix més que no us podeu pensar. Perquè això és el que és aquest "divertimento" negre titulat Jo no t’espere, una sincera declaració d’amor a València; un homenatge no exempt de la bipolaritat que comporta estimar la ciutat on estan destinats el comissari Jaume Fuster i el seu amic l’inspector Josep, dos personatges que simbolitzen aquests sentiments contradictoris, en un crescendo amorós de Fuster –"una ciutat que odiava i estimava a parts iguals"– i una desafecció progressiva de Josep, que la vol perdre de vista i recomana el mateix al seu cap: "I et recoman que facis el mateix, cerca una bona plaça i deixa aquesta ciutat de merda". Però el llibre d’en Sebastià Bennasar és també un crit d’esperança, expressat per boca de Fuster: "El problema és que no era tan fàcil. València me començava a agradar i creia que no era una ciutat perduda del tot, que no hi havíem de renunciar tan fàcilment". Llegir-lo és una bona manera d’aprendre a estimar-la i no trobareu millor guia urbana.

dijous, 24 de juliol de 2008

DE LA BÒBILA AL DISTRICTE CINQUÈ


Ahir horabaixa vaig fer una visita a la Biblioteca la Bòbila a l'Hospitalet. El centre és del tot fantàstic i hi tenen un d'aquests llibres fonamentals per als amants del gènere: El género negro, de Mempo Giardinelli, un dels bons assaigs que hi ha sobre allò que tant ens agrada, encara que no està editat en català. A la biblioteca s'hi estava la mar de bé, fresquets, tranquils, quatre de l'horabaixa... Us la recomano a tots, tant la visita física com la visita al seu fons especialitzat en gènere negre, que admet una visita virtual ben enriquidora. A més a més, són els editors de l'HConfidencial, una publicació ben interessant. No hi deixeu de fer una ullada.



Vaig decidir tornar a peu fins a casa, al barri Gòtic, conscient que una de les maneres de conèixer les ciutats és perdre-s'hi. La passejada pels carrers anònims de l'Hospitalet, per la inacabable carretera de Sants -quina gran localització per a un film negre- i l'arribada a l'antic districte cinquè, em varen fer pensar que sí, que efectivament vivim a una ciutat perfecta per al gènere negre. Quina sort, veritat?


La web de la biblioteca

dimarts, 22 de juliol de 2008

LES ALEGRIES VÉNEN DEL SUD

Una de les editorials que millor feina estan fent en el camp de la novel·la negra en català és Bromera. Els d'Alzira no només han incorporat al seu catàleg alguns autors fonamentals, sinó que a més a més han optat per fer-ne una gran promoció. Un dels darrers exemples és "L'altre nom de Laura", de Benjamin Black. I a la seva revista, l'Illa, han dedicat el darrer número al gènere que tant ens agrada amb motiu de la publicació del llibre "De tot cor", de l'Andreu Martín, un dels nostres escriptors més prolífics, que en aquest cas carrega contra el món de la premsa rosa.

Us deixo els enllaços amb les quatre pàgines negres de la revista i la ressenya que vaig fer del llibre a L'Espira. Salut i bones lectures.

1-Els enllaços:
http://www.bromera.com/LIllaWeb/revista/00048/index.php?sec=dossier01
http://www.bromera.com/LIllaWeb/revista/00048/index.php?sec=dossier02
http://www.bromera.com/LIllaWeb/revista/00048/index.php?sec=dossier03
http://www.bromera.com/LIllaWeb/revista/00048/index.php?sec=editorial

2-La ressenya
Martín i les entranyes del periodisme fems

Avui per avui el paper d’Andreu Martín en la novel·la de gènere en català és inqüestionable. Reverenciat pels seguidors d’aquest tipus de narrativa, autor prolífic que combina les seves aportacions per a la literatura d’adults amb les juvenils, difusor, promotor i amant de les novel·les a quatre mans, amb un esperit lúdic que tant de bo es difongués al conjunt de la cultura catalana. El seu darrer llibre és De tot cor, amb el qual va guanyar el premi Alfons el Magnànim, i que esdevé una crítica demolidora a la societat que ens envolta i molt especialment als productes televisius del telefems.
La mort del ¿periodista? Tiaguín Moltó, una de les estrelles primerenques de la porqueria televisada que la major part de cadenes de televisió ens ofereixen durant hores tots els horabaixes, els caps de setmana i també en algunes ocasions durant el matí, obre la caixa dels trons. S’ha de saber qui l’ha matat, i els sospitosos són múltiples: altres periodistes, folklòriques, toreros, els clans de la droga... tots tenien motius per liquidar un home que sabia massa i que s’aprofitava d’aquest coneixement per sobreviure.
La gràcia de la novel·la de Martín és la tècnica que fa servir. Un narrador ens explica aquesta història i ho fa mentre llegeix les dues novel·les que s’han escrit sobre la mort del periodista: la del periodista de crònica negra Pepe Baza i la de la periodista Núria Masclau. Així les coses, nosaltres ens trobem amb la lectura d’una novel·la que conté dues novel·les al seu interior. I el més fascinant de tot és l’exercici que fa Martín per escriure les dues novel·les amb un estil radicalment diferent, fins i tot la de Masclau empra alguns trets que molta gent associa a unes maneres d’escriure més femenines. Martín ens ofereix un exercici literari d’alta volada que demostra allò que ja sabíem tots: que la novel·la negra, quan està ben feta, és alta literatura a despit del que diguin tots aquells que menyspreen el gènere per sistema i que van pel món de popes de la literatura.
Encara més proves de l’eficàcia de Martín: la suposada novel·la de Masclau inclou fins i tot el recurs del manuscrit retrobat, que serà del tot vital per a la correcta resolució del cas. Així doncs, Martín juga amb els lectors perquè per a ell la literatura –ho ha demostrat fins al moment- no s’entén sense aquest component lúdic. I és precisament el joc un dels elements fonamentals d’aquesta novel·la.
També s’ha de tenir en compte que la tradició existent a casa nostra fa que el gènere s’hagi inclinat, habitualment, per la versió més hard-boiled de la tradició americana, és a dir, duresa i crítica social. Martín és un dels escriptors que actua amb més rapidesa a l’hora d’incorporar els canvis socials a la seva narrativa, i per això aquest llibre és fonamental: la seva destrucció del periodisme fems hauria de ser lectura obligatòria a totes les facultats de comunicació però també en els consells d’administració de les televisions, meam si així fan un canvi i deixen de provocar l’arcada constantment quan comencen a emetre les seves bazòfies.
Encara més. Martín és fantàstic en la construcció de la seva ficció en una ciutat que no especifica en cap cas, que no s’identifica amb cap de concreta però que pot ser-ne moltes a la vegada (a mi, particularment, em recorda València). Aquesta construcció de la ciutat com a escenari de la novel·la, aquest treball de la recreació d’una geografia urbana que pot ser qualsevol és un altre dels grans mèrits de A tot cor que ha guanyat amb tota justícia aquest premi literari.
El que també fascina és la facilitat terrible que té a l’hora de construir els seus arquetips. Perquè aquesta és una novel·la que empra els arquetips per denunciar els comportaments d’una part important de la gent que viu actualment. No és tonteria. La dona del comissari és el prototip del consumidor d’aquesta porqueria televisada, Lallana és l’arquetipus de l’home desorientat, Mika Adalid és molt més real del que ens poguem imaginar. Martín construeix els seus personatges amb una eficàcia perfecta –és el tret més rellevant de tota la seva producció novel·lística- i ho fa per mostrar-nos fins a quin punt qualsevol de nosaltres podria identificar-se amb un o altre. Perquè al final, tots som uns consumidors de fems en forma de programa del cor. Directa o indirectament. Ja està bé que algú ens vingui a despertar la consciència. Encara que sigui a cops de pal de golf.


De tot cor
Andreu Martín.
Bromera.
Alzira
Febrer 2008
320 pàgines
.

dilluns, 21 de juliol de 2008

AIGUA BRUTA, Pau Vidal, premi Brigada 21

En Pau Vidal està d'enhorabona. La seva primera incursió al gènere negre li ha valgut el reconeixement dels lectors i el premi a la millor novel·la negra en català del 2007 que atorga la gent de Brigada 21. Així doncs, en mostra del reconeixement, una bona xifonada de tinta de calamar a la catalana. Us adjunt l'entrevista que li vaig fer per al Diari de Balears i la ressenya del seu llibre que va aparèixer a L'Espira. Llegiu-lo, que val molt la pena.

1-L'entrevista
“L’aprimament cultural afecta tothom, també els filòlegs”
Pau Vidal és l’autor d’”Aigua Bruta”, una novel·la negra lingüística i científica


S.BENNASSAR. Barcelona. En Pau Vidal ha fet una irrupció fulgurant en la novel·lística catalana. Aquest creador de paraules i de problemes –es dedica a construir mots encreuats com a professió- ha bastit una novel·la que combina el gènere negre i la passió filològica. Sembla que se n’ha sortit. L’entrevista la feim en un dels indrets més mítics del barri de Gràcia, “La violeta”, un d’aquests locals que et reconcilien amb la ciutat. Entre els sorolls més extravagants, entre ells els de les boles de futbolí entrexocant, en Pau Vidal ens explica la seva novel·la de contrasts, tants com els que ofereix la llengua catalana en la seva totalitat, tant dialectal com de registres. “Aigua bruta” és una novel·la que combina així dues ciències, la mediambiental i la lingüística, combinades amb la manera de fer del gènere negre. Ell parla ràpid, riu, és una alenada d’aire fresc, un impuls vital. La seva novel·la és un exercici d’higiene ben recomanable.

-Què n’hem de dir d’Aigua Bruta? Com l’hem de definir? És una novel·la negra, no és una novel·la negra, és una novel·la negra lingüística? És una novel·la lingüística amb elements negres? Què és?
-Mira jo vaig emprar aquesta frase aquí al darrera perquè em va agradar molt i la trobo molt encertada: una novel·la d’intriga etimològica, trobo que ho defineix molt bé. Per a mi és una novel·la negra, entra sense problemes en aquest gènere.

-Què fa un lingüista com vós escrivint una novel·la negra que gira al voltant del cicle de l’aigua?
-Això és culpa de les condicions dels convocants del premi, que era de literatura científica. Si hagués estat de cuina hi hauria tengut relació. Saps què passa, si aquest fos un país normal, el meu protagonista hauria estat mosso d’esquadra, perquè la immensa majoria de detectius acostumen a ser polis, el meu detectiu de capçalera és en Montalbano, que és comissari. Amb mossos d’esquadra no em funcionava perquè trob que encara estan massa verds per moltes coses. Amb un guàrdia civil hauria funcionat millor, però clar, un guàrdia civil filòleg català és molt difícil.

-Però amb això dels mossos, per exemple, l’Albert Villaró ha fet la seva novel·la amb mossos i policia andorrana...
-És veritat, és probable que es pogués fer, però jo necessitava un antiheroi i no volia que fos un detectiu convencional, li volia fer explicar coses que jo volia explicar i per tant vaig posar un lingüista.

-I tampoc sembla que us caiguin massa bé els urbans...
-Són pitjor encara.

-Malgrat tot, el vostre urbà és un personatge entranyable.
-Sí és veritat, i fins i tot m’ha fet ràbia que sortís així, perquè l’urbà, per norma general, és una mala bèstia. De totes maneres, i això no ho havia pensat mai i fent la novel·la me n’he adonat, la poli és molt necessària, perquè des del punt de vista tècnic és imprescindible per a la novel·la que n’hi hagi un almenys. Tant per aconseguir llistats de trucades, com per moltes altres qüestions tècniques. Llavors surt en Richy, que és molt bona persona per ser un urbà, però algun n’hi haurà, suposo.

-Les noves generacions de filòlegs catalans pugen com la becària que feis sortir a la vostra novel·la?
-De vestida vols dir (jaja)?

-No, al nivell lingüístic me referia...
-Diria que sí, però és més intuïtiu que no pas real, vull dir que no ho he comprovat personalment, però diguéssim que l’aprimament cultural que afecta tothom també afecta els filòlegs encara que siguin una raça més resistent per motius obvis, però sí, en certa mesura és així.

-Vós viviu a Gràcia o només la feis servir per situar-hi els vostres personatges?
-No hi visc, però és novel·lesc.

-I com és que la descriviu amb tanta mestria, captant perfectament la seva idiosincràsia?
-Home, perquè la conec, és que Gràcia és un barri que no fa ningú més que és cultivar el culte al passat. Encara hi ha gent que fa aquesta cosa tan entranyable de dir-ne vila i això avui en dia és voler conservar una mena de paradís perdut que val la pena conservar en un barri com aquest que s’alimenta d’un passat.

-I el vostre protagonista fa un recorregut gastronòmic per alguns dels locals de més solera, allunyats d’aquells que estan clarament oberts i abocats a captar el gust dels turistes...
-Perquè a Gràcia hi he viscut i són tot un seguit de recomanacions personals. No podia posar-hi qualsevol lloc, jo me l’estim a Gràcia.

-Fins a quin punt els vostres personatges entronquen amb una narrativa negra mediterrània, o no hi entronquen gens?
-Si hi entronquen és per pura casualitat. Jo m’alimento bàsicament de literatura italiana, que és una passió duradora i de les altres cordes mediterrànies no en tenc cap de present. Si busques semblances entre els meus secundaris i els secundaris de’n Montalbano, per exemple, sí que en trobaràs, com per exemple la padrina, el Richi o la Júlia, que fan d’estímul perquè el protagonista actuï, el burxen.

-Aquesta padrina no quadra. Cent vuit anys i llegint novel·les negres d’allò més actuals... és una burla al gènere o un homenatge?
-La padrina és un personatge metafísic. És viu perquè ha de poder parlar, però no és viu perquè està asseguda allà en aquella poltrona i només s’aixeca en un cas extrem com per anar a l’habitació del net quan està ferit. En aquest context el personatge només s’alimenta de literatura i en concret d’aquesta. També és un homenatge a una espècie en extinció que és el lector voraç que ho trasllada tot a la literatura. La meva àvia era així i hi ha de ser, perquè si no hi fos la novel·la no es resoldria. Ella fa moltes coses perquè la investigació vagi endavant. S’ha d’entendre més com una presència metafísica.

-Us ha costat que a l’editorial acceptassin i mantinguessin el parlar de la padrina o no heu tingut problemes?
-Jo crec que no ho saben, diria que a l’editorial no s’han adonat que la padrina xerra mallorquí. No m’han tocat ni una coma.

-No passa sovint.
-De veritat?

-Moltes de vegades s’han retocat novel·les per adequar-les a un estàndard més central, i si no basta veure les trajectòries d’alguns escriptors.
-Jo no he tingut cap problema. Una de les coses bones que tenen a Can 62 són els correctors, que supòs que han estat molt conscients que el personatge parla com parla pel que representa i ho han respectat tot, amb excepció de la darrera paraula de la novel·la. S’ha de respectar perquè el xoc amb el llenguatge de cada un dels altres personatges és reforça més així.

-El Ferran Torrent és l’únic escriptor que fa novel·la negra en català que esmentau a la llista de lectures de la padrina. Per què?
-Perquè és l’únic que m’agrada. L’altre que m’agrada és en Xavier Moret. No ha sortit, però sortirà al pròxim llibre.

-Això vol dir que repetireu?
-Sí, clar, el detectiu en general ha de tenir una evolució, el lector s’hi ha d’anar identificant. És el que em passa a mi amb el Camilleri. Ja el conec, ja sé cap on anirà, però no puc deixar de llegir les novel·les i quines són les noves aportacions que em farà. En aquest tipus de novel·la, independentment de l’anècdota, del fet, el personatge crea identitat. De fet, ningú no ho sap, però el Camil tendrà continuïtat.

-No éreu al programa del Barcelona Negra...
-No, no sé perquè, el programa ja devia estar fet.

-Us faria gràcia anar-hi?
-En part sí i en part no, perquè sempre és maco parlar i que hi hagi gent que t’escolti, però tants escriptors junts...

-Diuen que els de Negra no es barallen entre ells.
-Sí que és veritat, com que en maten un altre... home, si m’haguessin convidat hi hauria anat. Ara falta veure si em conviden al congrés de lingüistes, i ja veuràs com tampoc.

-A la novel·la hi ha una doble trama científica, la lingüística d’una banda i la del cicle de l’aigua i mediambiental de l’altra. En la segona s’us veu com un ecologista militant.
-Vols dir?

-Preocupat com a mínim, i molt coneixedor d’aquest cicle.
-Home, això se deu a les característiques del premi. Jo molt bé no sabia que era això de literatura científica i vaig pensar que ningú s’hi presentaria perquè ningú no sap què és. Un premi de literatura científica en realitat són els prospectes dels medicaments i a mi em va anar molt bé com a estímul. Jo volia fer una novel·la detectivesca i l’excusa la tenia ben a mà, a casa, perquè la meva germana es dedica a aquestes coses professionalment i la documentació va ser molt fàcil d’aconseguir. Ara, jo hi volia posar la doble trama perquè l’única ciència que conec és la lingüística. I curiosament he tengut molts més problemes per la branca lingüística que per l’altra . No hi ha hagut cap científic que m’hagi dit “mira nano, quin llibre més mal explicat i tot és mentida”, i en canvi hi ha hagut més d’un lingüista que m’ha tocat la cresta, cosa que demostra que en aquest país, com sabem tots, els lingüistes són molt més susceptibles que no pas els científics.

-La vostra novel·la permet també una lectura en tres nivells: el dels registres lingüístics, el dels dialectes, i la combinació d’ambdós. Era el vostre objectiu?
-Sí, per a mi els personatges parlen com actuen i actuen com parlen. Jo no sé fer descripcions i m’és indiferent la descripció dels seus trets físics. Per a mi els personatges s’identifiquen per com parlen i gràcies a la parla sabem moltes coses d’ells. Per a mi els personatges són lingüística. I és un joc que m’ha agradat molt practicar. En el següent episodi hi haurà un personatge valencià segur.

-El vostre personatge fa un atac molt dur als joves i a l’ús de les noves tecnologies i a la globalització lingüística que ells representen. Malgrat la interacció entre generacions ell no canvia el plantejament. Tant dolents són els joves?
-Per als lingüistes els joves representen el dimoni contra el que hem de combatre cada dia i ho veus tot de color de rosa o ets crític. D’acord que els joves d’Olot parlen com Déu mana, però parlen menys com Déu mana que abans. Per a un lingüística, el jove representa la darrera bugada. El personatge representa una mica això per contrast amb la Júlia que encarna la trinxadora lingüística.

2-La ressenya
Llarga vida a Pau Vidal


La novel·la negra en català no passa per un mal moment de forma. O com a mínim no l’està passant si ens fixem únicament en l’originalitat i la proposta dels seus creadors. Potser tenim un problema d’indústria i un problema de prestigi, però aquestes són qüestions que s’han de tractar des d’una perspectiva molt més àmplia, tal volta emmarcada en la reflexió general sobre els problemes de la literatura en català. És cert que antigament hi havia col·leccions de referència, però pot ser un símbol de normalitat que tots els catàlegs es vagin omplint amb obres del gènere i que els conradors vagin guanyant premis literaris i lectors. Ara només falta que sigui normal llegir gènere.
Una de les mostres de la bona salut és l’aparició de novel·les originals que juguen amb la convenció dels esquemes clàssics i els trenquen, i és en aquest espai on podem emmarcar “Aigua Bruta”, la primera incursió en la novel·la de Pau Vidal, que normalment es dedica a jugar i fer-nos jugar amb les paraules a través dels mots encreuats. Vidal inventa un personatge de gran abast que dóna per altres novel·les, en Camil, i ell ja ha promès que ha iniciat un camí que no s’acabarà aquí.
Per què és fascinant aquest personatge i de retruc la novel·la? Perquè és un filòleg català que en el seu temps lliure se transforma en recercador de mots perduts com un cavaller d’un temps, i la seva moto, potent i de gran cilindrada, esdevé el cavall postmodern amb el qual se llança a un somni: actualitzar la tasca del filòleg Coromines. La trama que construeix Vidal, que va guanyar el premi de literatura científica, se mou en dues branques de la ciència: d’una banda la lingüística –cosa que no és fàcil a un país on hi ha com a mínim un filòleg a cada una de les llars- i de l’altra la del cicle de l’aigua, amb la qual es troba aquest personatge de casualitat. Tant l’una com l’altra permeten la investigació i la combinació amb la novel·la negra, encara que sembli mentida.
Perquè això és una de les coses que hem de deixar clares: aquesta és una novel·la negra i en té bona part dels seus components essencials i que se poden resumir en la crítica social –en Pau Vidal és un cínic en la seva anàlisis de la realitat per on es mouen els seus personatges-, una evident voluntat urbana (tot i que avui en dia se poden fer novel·les negres en qualsevol escenari aquesta se lliga de forma clara a Barcelona) i la construcció d’una trama amb un punt delictiu.
Tot això hi és en aquesta novel·la, a més a més del festival de paraules que ens presenta i ens posa sobre el mostrador perquè cadascú de nosaltres pugui escollir la que li vengui més de gust. Hi ha una cosa que no funciona: el principi de versemblança s’aguanta pels pèls en moltes ocasions, però es trenca de forma gairebé insultant amb la presència de la padrina, una dona de 108 anys aficionada a la lectura de la novel·la negra. No quadra per enlloc, li dóna un contrapunt massa forçat que se podria solventar amb una reducció d’anys considerable.
Però curiosament aquest personatge, que en qualsevol altre cas seria insuportable, en aquesta novel·la permet un joc constant: les referències i els homenatges a la novel·la negra –únicament Ferran Torrent apareix com a lectura de gènere en català per part de la padrina- i la utilització del dialecte illenc usat amb sàvia mestria per Vidal. M’explicaré. La padrina va viure bona part de la seva vida a una possessió mallorquina i parla amb un català de Mallorca del tot admirable.
L’altre gran encert és la utilització de personatges d’extracció social molt diversa. Entre aquests destaca un guàrdia urbà amb passat criminal o una filòloga de nova formada ben familiaritzada amb les noves tecnologies. Això permet que la novel·la tengui un llenguatge que no se limita tan sols al contrast dialectal, sinó també al de registres socials i fins i tot al contrast d’idiolectes que la converteixen en una gran lliçó lingüística per part d’un d’aquests lingüistes que, vés per on, adopten una d’aquestes postures derrotistes envers la nostra llengua.
La cosa no deu ser tan greu des del moment que la fa servir per bastir una gran novel·la que desitjam que tengui continuació ben aviat. Poques vegades un s’ho passa tant bé llegint literatura científica. Pura qüestió d’etiquetes, vaja.

diumenge, 20 de juliol de 2008

Començam


Els calamars a la catalana es posen en marxa. Aquest vol ser un bloc, com si fos una llibreta física, de paper, uns apunts apressats, en definitiva, sobre tot el que està passant en el món de la novel·la negra en llengua catalana, tant pel que fa a la literatura de gènere escrita en català, com sobre les traduccions que s'hi van fent. Però la intenció és que tothom hi pugui entrar, dir la seva i entre tots contribuir a fer d'aquesta tinta de calamar una guia per a tothom a qui li agradi el gènere negre i llegir-lo en la nostra llengua. Salut doncs i gràcies a tots