dimarts, 22 de juliol de 2008

LES ALEGRIES VÉNEN DEL SUD

Una de les editorials que millor feina estan fent en el camp de la novel·la negra en català és Bromera. Els d'Alzira no només han incorporat al seu catàleg alguns autors fonamentals, sinó que a més a més han optat per fer-ne una gran promoció. Un dels darrers exemples és "L'altre nom de Laura", de Benjamin Black. I a la seva revista, l'Illa, han dedicat el darrer número al gènere que tant ens agrada amb motiu de la publicació del llibre "De tot cor", de l'Andreu Martín, un dels nostres escriptors més prolífics, que en aquest cas carrega contra el món de la premsa rosa.

Us deixo els enllaços amb les quatre pàgines negres de la revista i la ressenya que vaig fer del llibre a L'Espira. Salut i bones lectures.

1-Els enllaços:
http://www.bromera.com/LIllaWeb/revista/00048/index.php?sec=dossier01
http://www.bromera.com/LIllaWeb/revista/00048/index.php?sec=dossier02
http://www.bromera.com/LIllaWeb/revista/00048/index.php?sec=dossier03
http://www.bromera.com/LIllaWeb/revista/00048/index.php?sec=editorial

2-La ressenya
Martín i les entranyes del periodisme fems

Avui per avui el paper d’Andreu Martín en la novel·la de gènere en català és inqüestionable. Reverenciat pels seguidors d’aquest tipus de narrativa, autor prolífic que combina les seves aportacions per a la literatura d’adults amb les juvenils, difusor, promotor i amant de les novel·les a quatre mans, amb un esperit lúdic que tant de bo es difongués al conjunt de la cultura catalana. El seu darrer llibre és De tot cor, amb el qual va guanyar el premi Alfons el Magnànim, i que esdevé una crítica demolidora a la societat que ens envolta i molt especialment als productes televisius del telefems.
La mort del ¿periodista? Tiaguín Moltó, una de les estrelles primerenques de la porqueria televisada que la major part de cadenes de televisió ens ofereixen durant hores tots els horabaixes, els caps de setmana i també en algunes ocasions durant el matí, obre la caixa dels trons. S’ha de saber qui l’ha matat, i els sospitosos són múltiples: altres periodistes, folklòriques, toreros, els clans de la droga... tots tenien motius per liquidar un home que sabia massa i que s’aprofitava d’aquest coneixement per sobreviure.
La gràcia de la novel·la de Martín és la tècnica que fa servir. Un narrador ens explica aquesta història i ho fa mentre llegeix les dues novel·les que s’han escrit sobre la mort del periodista: la del periodista de crònica negra Pepe Baza i la de la periodista Núria Masclau. Així les coses, nosaltres ens trobem amb la lectura d’una novel·la que conté dues novel·les al seu interior. I el més fascinant de tot és l’exercici que fa Martín per escriure les dues novel·les amb un estil radicalment diferent, fins i tot la de Masclau empra alguns trets que molta gent associa a unes maneres d’escriure més femenines. Martín ens ofereix un exercici literari d’alta volada que demostra allò que ja sabíem tots: que la novel·la negra, quan està ben feta, és alta literatura a despit del que diguin tots aquells que menyspreen el gènere per sistema i que van pel món de popes de la literatura.
Encara més proves de l’eficàcia de Martín: la suposada novel·la de Masclau inclou fins i tot el recurs del manuscrit retrobat, que serà del tot vital per a la correcta resolució del cas. Així doncs, Martín juga amb els lectors perquè per a ell la literatura –ho ha demostrat fins al moment- no s’entén sense aquest component lúdic. I és precisament el joc un dels elements fonamentals d’aquesta novel·la.
També s’ha de tenir en compte que la tradició existent a casa nostra fa que el gènere s’hagi inclinat, habitualment, per la versió més hard-boiled de la tradició americana, és a dir, duresa i crítica social. Martín és un dels escriptors que actua amb més rapidesa a l’hora d’incorporar els canvis socials a la seva narrativa, i per això aquest llibre és fonamental: la seva destrucció del periodisme fems hauria de ser lectura obligatòria a totes les facultats de comunicació però també en els consells d’administració de les televisions, meam si així fan un canvi i deixen de provocar l’arcada constantment quan comencen a emetre les seves bazòfies.
Encara més. Martín és fantàstic en la construcció de la seva ficció en una ciutat que no especifica en cap cas, que no s’identifica amb cap de concreta però que pot ser-ne moltes a la vegada (a mi, particularment, em recorda València). Aquesta construcció de la ciutat com a escenari de la novel·la, aquest treball de la recreació d’una geografia urbana que pot ser qualsevol és un altre dels grans mèrits de A tot cor que ha guanyat amb tota justícia aquest premi literari.
El que també fascina és la facilitat terrible que té a l’hora de construir els seus arquetips. Perquè aquesta és una novel·la que empra els arquetips per denunciar els comportaments d’una part important de la gent que viu actualment. No és tonteria. La dona del comissari és el prototip del consumidor d’aquesta porqueria televisada, Lallana és l’arquetipus de l’home desorientat, Mika Adalid és molt més real del que ens poguem imaginar. Martín construeix els seus personatges amb una eficàcia perfecta –és el tret més rellevant de tota la seva producció novel·lística- i ho fa per mostrar-nos fins a quin punt qualsevol de nosaltres podria identificar-se amb un o altre. Perquè al final, tots som uns consumidors de fems en forma de programa del cor. Directa o indirectament. Ja està bé que algú ens vingui a despertar la consciència. Encara que sigui a cops de pal de golf.


De tot cor
Andreu Martín.
Bromera.
Alzira
Febrer 2008
320 pàgines
.