diumenge, 27 de juliol de 2008

ELS MEUS LLIBRES I. Jo no t'espere





Com ja us vaig anunciar, a poc a poc us aniré parlant també dels meus llibres -què voleu, un bloc no és res més que un acte egocèntric de creació-. I ho farem des del darrer que he publicat cap endarrere en el temps. Així doncs, ben fresquet, d'aquest 2008, "Jo no t'espere", el llibre ambientat en la València presa pel papa Ratzinguer i la seva gent el juliol del 2006. Es tracta d'una novel·la negra que vol ser també un homenatge al gènere. Però sobretot la demostració que aquells dies, a València, ens varen dir moltes mentides... L'ha publicat El Gall Editor, i el meu estimat i bon amic Joan Marí, que va exercir de copresentador de luxe a Barcelona -l'altre va ser en Toni Trobat- en va escriure el següent article. Jo vos deix les fotos de Ratzinguer i de la portada del llibre. Bona cacera.





Opinió Joan Marí


Manual negre d’amorJoan Marí 23/06/2008 Vistes: 216




Vaig conèixer l’escriptor mallorquí Sebastià Bennasar a València, concretament davant del portal del número 37 del carrer del Baró de Càrcer, el matí del 26 d’octubre de 1996, tal i com ell mateix recordava el passat divendres 13, en la presentació del seu llibre Jo no t’espere, a l’Espai Mallorca de Barcelona. Aleshores, en Sebastià era un novell periodista de Diari de Balears enviat a cobrir la Nit dels XXV Premis Octubre i ni un ni l’altre podíem saber que dos anys després seríem companys de feina a la redacció d’aquest diari. Aquella nit, mentres tenia lloc el sopar de lliurament dels Premis a la Fira de València, en un espectacle ideat i dirigit per Manel Huerga, el Barça va guanyar al València per 3-2, amb un hat-trik de Ronaldo, i Miquel Serra recollia el Premi El Temps de Comunicació per la conversió d’aquesta capçalera de Baleares a Diari de Balears, aquell mateix any, feia pocs mesos. En Sebastià devia tenir llavors vint o vint-i-un anys i era un clar exponent de l’anomenada Generació X a qui, com a la resta dels seus contemporanis generacionals, marcaria per sempre més la música de Nirvana, el suïcidi de Kurt Cobain i l’himne grunge Smells like a teen spirit. En aquests dotze anys que han passat des d’aquell matí en què assistírem plegats a una roda de premsa clandestina que feien els tres guanyadors dels Premis Octubre a la redacció del setmanari El Temps, en Sebastià ha bastit el que podríem qualificar de prolífic inici d’una, esper i desig, brillant i llarga carrera literària. I sobretot, he guanyat un bon amic. Al llarg d’aquest camí, una part del qual he tingut el plaer de compartir, hem confluït també en l’amor a la ciutat que ens va unir, una estima que uneix més que no us podeu pensar. Perquè això és el que és aquest "divertimento" negre titulat Jo no t’espere, una sincera declaració d’amor a València; un homenatge no exempt de la bipolaritat que comporta estimar la ciutat on estan destinats el comissari Jaume Fuster i el seu amic l’inspector Josep, dos personatges que simbolitzen aquests sentiments contradictoris, en un crescendo amorós de Fuster –"una ciutat que odiava i estimava a parts iguals"– i una desafecció progressiva de Josep, que la vol perdre de vista i recomana el mateix al seu cap: "I et recoman que facis el mateix, cerca una bona plaça i deixa aquesta ciutat de merda". Però el llibre d’en Sebastià Bennasar és també un crit d’esperança, expressat per boca de Fuster: "El problema és que no era tan fàcil. València me començava a agradar i creia que no era una ciutat perduda del tot, que no hi havíem de renunciar tan fàcilment". Llegir-lo és una bona manera d’aprendre a estimar-la i no trobareu millor guia urbana.