AIGUA BRUTA, Pau Vidal, premi Brigada 21

En Pau Vidal està d'enhorabona. La seva primera incursió al gènere negre li ha valgut el reconeixement dels lectors i el premi a la millor novel·la negra en català del 2007 que atorga la gent de Brigada 21. Així doncs, en mostra del reconeixement, una bona xifonada de tinta de calamar a la catalana. Us adjunt l'entrevista que li vaig fer per al Diari de Balears i la ressenya del seu llibre que va aparèixer a L'Espira. Llegiu-lo, que val molt la pena.

1-L'entrevista
“L’aprimament cultural afecta tothom, també els filòlegs”
Pau Vidal és l’autor d’”Aigua Bruta”, una novel·la negra lingüística i científica


S.BENNASSAR. Barcelona. En Pau Vidal ha fet una irrupció fulgurant en la novel·lística catalana. Aquest creador de paraules i de problemes –es dedica a construir mots encreuats com a professió- ha bastit una novel·la que combina el gènere negre i la passió filològica. Sembla que se n’ha sortit. L’entrevista la feim en un dels indrets més mítics del barri de Gràcia, “La violeta”, un d’aquests locals que et reconcilien amb la ciutat. Entre els sorolls més extravagants, entre ells els de les boles de futbolí entrexocant, en Pau Vidal ens explica la seva novel·la de contrasts, tants com els que ofereix la llengua catalana en la seva totalitat, tant dialectal com de registres. “Aigua bruta” és una novel·la que combina així dues ciències, la mediambiental i la lingüística, combinades amb la manera de fer del gènere negre. Ell parla ràpid, riu, és una alenada d’aire fresc, un impuls vital. La seva novel·la és un exercici d’higiene ben recomanable.

-Què n’hem de dir d’Aigua Bruta? Com l’hem de definir? És una novel·la negra, no és una novel·la negra, és una novel·la negra lingüística? És una novel·la lingüística amb elements negres? Què és?
-Mira jo vaig emprar aquesta frase aquí al darrera perquè em va agradar molt i la trobo molt encertada: una novel·la d’intriga etimològica, trobo que ho defineix molt bé. Per a mi és una novel·la negra, entra sense problemes en aquest gènere.

-Què fa un lingüista com vós escrivint una novel·la negra que gira al voltant del cicle de l’aigua?
-Això és culpa de les condicions dels convocants del premi, que era de literatura científica. Si hagués estat de cuina hi hauria tengut relació. Saps què passa, si aquest fos un país normal, el meu protagonista hauria estat mosso d’esquadra, perquè la immensa majoria de detectius acostumen a ser polis, el meu detectiu de capçalera és en Montalbano, que és comissari. Amb mossos d’esquadra no em funcionava perquè trob que encara estan massa verds per moltes coses. Amb un guàrdia civil hauria funcionat millor, però clar, un guàrdia civil filòleg català és molt difícil.

-Però amb això dels mossos, per exemple, l’Albert Villaró ha fet la seva novel·la amb mossos i policia andorrana...
-És veritat, és probable que es pogués fer, però jo necessitava un antiheroi i no volia que fos un detectiu convencional, li volia fer explicar coses que jo volia explicar i per tant vaig posar un lingüista.

-I tampoc sembla que us caiguin massa bé els urbans...
-Són pitjor encara.

-Malgrat tot, el vostre urbà és un personatge entranyable.
-Sí és veritat, i fins i tot m’ha fet ràbia que sortís així, perquè l’urbà, per norma general, és una mala bèstia. De totes maneres, i això no ho havia pensat mai i fent la novel·la me n’he adonat, la poli és molt necessària, perquè des del punt de vista tècnic és imprescindible per a la novel·la que n’hi hagi un almenys. Tant per aconseguir llistats de trucades, com per moltes altres qüestions tècniques. Llavors surt en Richy, que és molt bona persona per ser un urbà, però algun n’hi haurà, suposo.

-Les noves generacions de filòlegs catalans pugen com la becària que feis sortir a la vostra novel·la?
-De vestida vols dir (jaja)?

-No, al nivell lingüístic me referia...
-Diria que sí, però és més intuïtiu que no pas real, vull dir que no ho he comprovat personalment, però diguéssim que l’aprimament cultural que afecta tothom també afecta els filòlegs encara que siguin una raça més resistent per motius obvis, però sí, en certa mesura és així.

-Vós viviu a Gràcia o només la feis servir per situar-hi els vostres personatges?
-No hi visc, però és novel·lesc.

-I com és que la descriviu amb tanta mestria, captant perfectament la seva idiosincràsia?
-Home, perquè la conec, és que Gràcia és un barri que no fa ningú més que és cultivar el culte al passat. Encara hi ha gent que fa aquesta cosa tan entranyable de dir-ne vila i això avui en dia és voler conservar una mena de paradís perdut que val la pena conservar en un barri com aquest que s’alimenta d’un passat.

-I el vostre protagonista fa un recorregut gastronòmic per alguns dels locals de més solera, allunyats d’aquells que estan clarament oberts i abocats a captar el gust dels turistes...
-Perquè a Gràcia hi he viscut i són tot un seguit de recomanacions personals. No podia posar-hi qualsevol lloc, jo me l’estim a Gràcia.

-Fins a quin punt els vostres personatges entronquen amb una narrativa negra mediterrània, o no hi entronquen gens?
-Si hi entronquen és per pura casualitat. Jo m’alimento bàsicament de literatura italiana, que és una passió duradora i de les altres cordes mediterrànies no en tenc cap de present. Si busques semblances entre els meus secundaris i els secundaris de’n Montalbano, per exemple, sí que en trobaràs, com per exemple la padrina, el Richi o la Júlia, que fan d’estímul perquè el protagonista actuï, el burxen.

-Aquesta padrina no quadra. Cent vuit anys i llegint novel·les negres d’allò més actuals... és una burla al gènere o un homenatge?
-La padrina és un personatge metafísic. És viu perquè ha de poder parlar, però no és viu perquè està asseguda allà en aquella poltrona i només s’aixeca en un cas extrem com per anar a l’habitació del net quan està ferit. En aquest context el personatge només s’alimenta de literatura i en concret d’aquesta. També és un homenatge a una espècie en extinció que és el lector voraç que ho trasllada tot a la literatura. La meva àvia era així i hi ha de ser, perquè si no hi fos la novel·la no es resoldria. Ella fa moltes coses perquè la investigació vagi endavant. S’ha d’entendre més com una presència metafísica.

-Us ha costat que a l’editorial acceptassin i mantinguessin el parlar de la padrina o no heu tingut problemes?
-Jo crec que no ho saben, diria que a l’editorial no s’han adonat que la padrina xerra mallorquí. No m’han tocat ni una coma.

-No passa sovint.
-De veritat?

-Moltes de vegades s’han retocat novel·les per adequar-les a un estàndard més central, i si no basta veure les trajectòries d’alguns escriptors.
-Jo no he tingut cap problema. Una de les coses bones que tenen a Can 62 són els correctors, que supòs que han estat molt conscients que el personatge parla com parla pel que representa i ho han respectat tot, amb excepció de la darrera paraula de la novel·la. S’ha de respectar perquè el xoc amb el llenguatge de cada un dels altres personatges és reforça més així.

-El Ferran Torrent és l’únic escriptor que fa novel·la negra en català que esmentau a la llista de lectures de la padrina. Per què?
-Perquè és l’únic que m’agrada. L’altre que m’agrada és en Xavier Moret. No ha sortit, però sortirà al pròxim llibre.

-Això vol dir que repetireu?
-Sí, clar, el detectiu en general ha de tenir una evolució, el lector s’hi ha d’anar identificant. És el que em passa a mi amb el Camilleri. Ja el conec, ja sé cap on anirà, però no puc deixar de llegir les novel·les i quines són les noves aportacions que em farà. En aquest tipus de novel·la, independentment de l’anècdota, del fet, el personatge crea identitat. De fet, ningú no ho sap, però el Camil tendrà continuïtat.

-No éreu al programa del Barcelona Negra...
-No, no sé perquè, el programa ja devia estar fet.

-Us faria gràcia anar-hi?
-En part sí i en part no, perquè sempre és maco parlar i que hi hagi gent que t’escolti, però tants escriptors junts...

-Diuen que els de Negra no es barallen entre ells.
-Sí que és veritat, com que en maten un altre... home, si m’haguessin convidat hi hauria anat. Ara falta veure si em conviden al congrés de lingüistes, i ja veuràs com tampoc.

-A la novel·la hi ha una doble trama científica, la lingüística d’una banda i la del cicle de l’aigua i mediambiental de l’altra. En la segona s’us veu com un ecologista militant.
-Vols dir?

-Preocupat com a mínim, i molt coneixedor d’aquest cicle.
-Home, això se deu a les característiques del premi. Jo molt bé no sabia que era això de literatura científica i vaig pensar que ningú s’hi presentaria perquè ningú no sap què és. Un premi de literatura científica en realitat són els prospectes dels medicaments i a mi em va anar molt bé com a estímul. Jo volia fer una novel·la detectivesca i l’excusa la tenia ben a mà, a casa, perquè la meva germana es dedica a aquestes coses professionalment i la documentació va ser molt fàcil d’aconseguir. Ara, jo hi volia posar la doble trama perquè l’única ciència que conec és la lingüística. I curiosament he tengut molts més problemes per la branca lingüística que per l’altra . No hi ha hagut cap científic que m’hagi dit “mira nano, quin llibre més mal explicat i tot és mentida”, i en canvi hi ha hagut més d’un lingüista que m’ha tocat la cresta, cosa que demostra que en aquest país, com sabem tots, els lingüistes són molt més susceptibles que no pas els científics.

-La vostra novel·la permet també una lectura en tres nivells: el dels registres lingüístics, el dels dialectes, i la combinació d’ambdós. Era el vostre objectiu?
-Sí, per a mi els personatges parlen com actuen i actuen com parlen. Jo no sé fer descripcions i m’és indiferent la descripció dels seus trets físics. Per a mi els personatges s’identifiquen per com parlen i gràcies a la parla sabem moltes coses d’ells. Per a mi els personatges són lingüística. I és un joc que m’ha agradat molt practicar. En el següent episodi hi haurà un personatge valencià segur.

-El vostre personatge fa un atac molt dur als joves i a l’ús de les noves tecnologies i a la globalització lingüística que ells representen. Malgrat la interacció entre generacions ell no canvia el plantejament. Tant dolents són els joves?
-Per als lingüistes els joves representen el dimoni contra el que hem de combatre cada dia i ho veus tot de color de rosa o ets crític. D’acord que els joves d’Olot parlen com Déu mana, però parlen menys com Déu mana que abans. Per a un lingüística, el jove representa la darrera bugada. El personatge representa una mica això per contrast amb la Júlia que encarna la trinxadora lingüística.

2-La ressenya
Llarga vida a Pau Vidal


La novel·la negra en català no passa per un mal moment de forma. O com a mínim no l’està passant si ens fixem únicament en l’originalitat i la proposta dels seus creadors. Potser tenim un problema d’indústria i un problema de prestigi, però aquestes són qüestions que s’han de tractar des d’una perspectiva molt més àmplia, tal volta emmarcada en la reflexió general sobre els problemes de la literatura en català. És cert que antigament hi havia col·leccions de referència, però pot ser un símbol de normalitat que tots els catàlegs es vagin omplint amb obres del gènere i que els conradors vagin guanyant premis literaris i lectors. Ara només falta que sigui normal llegir gènere.
Una de les mostres de la bona salut és l’aparició de novel·les originals que juguen amb la convenció dels esquemes clàssics i els trenquen, i és en aquest espai on podem emmarcar “Aigua Bruta”, la primera incursió en la novel·la de Pau Vidal, que normalment es dedica a jugar i fer-nos jugar amb les paraules a través dels mots encreuats. Vidal inventa un personatge de gran abast que dóna per altres novel·les, en Camil, i ell ja ha promès que ha iniciat un camí que no s’acabarà aquí.
Per què és fascinant aquest personatge i de retruc la novel·la? Perquè és un filòleg català que en el seu temps lliure se transforma en recercador de mots perduts com un cavaller d’un temps, i la seva moto, potent i de gran cilindrada, esdevé el cavall postmodern amb el qual se llança a un somni: actualitzar la tasca del filòleg Coromines. La trama que construeix Vidal, que va guanyar el premi de literatura científica, se mou en dues branques de la ciència: d’una banda la lingüística –cosa que no és fàcil a un país on hi ha com a mínim un filòleg a cada una de les llars- i de l’altra la del cicle de l’aigua, amb la qual es troba aquest personatge de casualitat. Tant l’una com l’altra permeten la investigació i la combinació amb la novel·la negra, encara que sembli mentida.
Perquè això és una de les coses que hem de deixar clares: aquesta és una novel·la negra i en té bona part dels seus components essencials i que se poden resumir en la crítica social –en Pau Vidal és un cínic en la seva anàlisis de la realitat per on es mouen els seus personatges-, una evident voluntat urbana (tot i que avui en dia se poden fer novel·les negres en qualsevol escenari aquesta se lliga de forma clara a Barcelona) i la construcció d’una trama amb un punt delictiu.
Tot això hi és en aquesta novel·la, a més a més del festival de paraules que ens presenta i ens posa sobre el mostrador perquè cadascú de nosaltres pugui escollir la que li vengui més de gust. Hi ha una cosa que no funciona: el principi de versemblança s’aguanta pels pèls en moltes ocasions, però es trenca de forma gairebé insultant amb la presència de la padrina, una dona de 108 anys aficionada a la lectura de la novel·la negra. No quadra per enlloc, li dóna un contrapunt massa forçat que se podria solventar amb una reducció d’anys considerable.
Però curiosament aquest personatge, que en qualsevol altre cas seria insuportable, en aquesta novel·la permet un joc constant: les referències i els homenatges a la novel·la negra –únicament Ferran Torrent apareix com a lectura de gènere en català per part de la padrina- i la utilització del dialecte illenc usat amb sàvia mestria per Vidal. M’explicaré. La padrina va viure bona part de la seva vida a una possessió mallorquina i parla amb un català de Mallorca del tot admirable.
L’altre gran encert és la utilització de personatges d’extracció social molt diversa. Entre aquests destaca un guàrdia urbà amb passat criminal o una filòloga de nova formada ben familiaritzada amb les noves tecnologies. Això permet que la novel·la tengui un llenguatge que no se limita tan sols al contrast dialectal, sinó també al de registres socials i fins i tot al contrast d’idiolectes que la converteixen en una gran lliçó lingüística per part d’un d’aquests lingüistes que, vés per on, adopten una d’aquestes postures derrotistes envers la nostra llengua.
La cosa no deu ser tan greu des del moment que la fa servir per bastir una gran novel·la que desitjam que tengui continuació ben aviat. Poques vegades un s’ho passa tant bé llegint literatura científica. Pura qüestió d’etiquetes, vaja.