dilluns, 28 de juliol de 2008

TOR, UN BON LLOC?



La muntanya de Tor ha estat sempre molt polèmica. S'hi pot accedir des d'Andorra i des d'Alins i el poble està situat a 1700 metres d'alçada. Aquest és l'escenari d'una de les històries més fascinants dels darrers temps, la de la mort de Samsa, un dels homes de les cases més fortes del poble. Un equip de TV3 va rodar un memorable 30 minuts que nosaltres vàrem poder veure en pantalla gran al festival de Lloseta de novel·la negra. Un fragment el teniu penjat a aquest enllaç






Però el Carles Porta no en tenia prou i va continuar investigant. El resultat fou "Tor, tretze cases i tres morts", publicat per La Campana, un llibre de gran intensitat que no us podeu deixar perdre. I si no sabeu què heu de fer en les vostres vacances, una passejada espectral fins a Tor.




Us deixo l'entrevista que li vaig fer al Carles Porta i la ressenya del seu llibre. Que vagi de gust.


1-L'entrevista

“Qui hauria de promocionar aquest periodisme mira a una altra banda”
Carles Porta és autor de Tor, tretze cases i tres morts, un dels grans èxits del 2006

S.BENNASSAR. Barcelona.
Carles Porta té el mèrit de ser una de les persones que més llibres ha venut en el darrer any gràcies a una història real: Tor, tretze cases i tres morts. Publicat per La Campana, aquest llibre ha anat alternant-se a les llistes de ficció i de no ficció dels llibres més venuts, però li ha valgut al seu autor, nascut a Vila-sana, el 1963, la comparació amb ni més ni menys que Truman Capote. Porta és, però, sobretot, un periodista de televisió, la seva gran passió i el mitjà que millor controla. Encara que quan hi ha una bona història, el periodista el que vol és explicar-la i el mitjà no importa. Com en el cas de Tor.

-Com neix Tor, com decidiu fer el 30 minuts sobre Tor?
-Nosaltres estàvem a la redacció i un dels caps que teníem allà va veure que era un dels temes que estaven als mitjans de comunicació quan s’alliberava els suposats culpables de l’assassinat i a més a més havia sortit la sentència que donava la propietat de la muntanya a tothom que fos veí de Tor. Vam anar a fer un reportatge i quan va sortir per la tele el va veure el director del 30 minuts i li va semblar que la història era prou truculenta, intensa i amb prou conflicte per fer un 30 minuts. Nosaltres, per fer un reportatge de 3 minuts vam veure que hi havia prou material i així va néixer. Arribàrem allà i ens dedicàrem a intentar obrir portes, perquè no hi havia manera, ja ho havíem intentat per telèfon i res, ningú no volia parlar amb nosaltres. En aquell temps encara podíem fer periodisme d’investigació i vàrem poder anar a viure a Alins que és un poble del costat i durant 15 dies anàvem a veure gent i no hi havia res a fer, i al final mira, per insistència, per cansament, perquè ja formàvem part del paisatge, un et diu que sí i va provocar un efecte cadena i arribàrem aconseguir tots els integrants.

-La seva editora explica que vostè va arribar allà amb quaranta fulls. Com es converteixen 40 fulls en més de 400 pàgines?
-Jo havia escrit aquells 40 fulls com a mínim vuit vegades i veia que allò no funcionava i el Pol Izquierdo em va presentar la Glòria Gutiérrez, de l’Agència literària Carmen Balcells i la Glòria va dir la història és bona, però falta ofici, necessites una editora, i em va presentar la Isabel Martí, i amb ella començàrem a formatejar l’estil. La primera persona s’havia de potenciar molt més i havia de tenir molta més presència l’equip de reporters. Això devia ser per Setmana Santa i aquell estiu, i amb aquells paràmetres, jo em sento molt més lliure, trobo el fil i començo a escriure i en un estiu vaig escriure més de dos-cents folis i això ja començava a ser un llibre, i d’agost a desembre en vaig fer tres-cents més. El primer original tenia uns sis-cents folis i després passà pel filtre de Martí i Espinàs, hi havia qüestions d’estils, hi havia molts de documents que van quedar reduïts a petites pinzellades, vam tocar els capítols i també va passar pel filtre d’un buffet d’advocats...

-Sí, això sobta, el lector el primer que és troba és allò de “aquest llibre ha estat objecte de revisió jurídica”...
-És una manera de dir que tot el que hi ha és absolutament cert. La meva primera intenció era fer una novel·la perquè clar, explicar aquestes coses sempre consideres que és perillós. No per mi, eh? Sinó per no ferir la gent i per no dir coses que puguin ser querellables, però clar a tothom li semblava tan forta la història real que vàrem decidir fer-ho real. Per no tenir problemes legals ho vam fer llegir a un buffet d’advocats especialitzats en aquest tipus de productes.

-Aquest llibre, és ficció o no ficció? Vós acabau de deixar clar que no, però a les llistes dels llibres més venuts apareix en les dues categories...
-Aquí hi ha dues coses. Aquest és un llibre real escrit com una novel·la. Però a l’hora d’arribar a les llibreries aquesta societat, aquest sistema, encasella. La ficció és narrativa sempre? O la no ficció no ho és mai? És un conflicte important. La Isabel Martí sempre ha intentat que es col·loqui a les prestatgeries de ficció, però no tant pel fet de ser ficció, que no ho és, sinó pel fet que la gent que té el plaer de llegir compri els llibres. Si això t’ho encasellen com a assaig és molt més difícil de veure a les llibreries, de visualitzar. En canvi, considerat com a narrativa es veu molt més i els llibreters et col·loquen en llocs molt més saborosos de cara a l’espectador. A la portada enlloc no es diu el què és. Si poses no ficció sembla que ha d’anar a la quarta prestatgeria del racó de vés a saber on. Per això sempre hem demanat que es deixi a narrativa. A la traducció en castellà encara és més evident, ho podíem posar a Crónicas o Narrativas Hispánicas d’Anagrama i fou aquesta darrera. El més important al final és que la gent s’ho passi bé llegint i que el llibreter entengui que li està donant al client un bon llibre.

-Però el vostre llibre, quan va arribar al carrer, ja venia precedit per l’expectació... Esperàveu aquesta resposta?
-No, ni la Isabel tampoc. Jo crec que hi ha dos factors importants. Una de les claus de l’èxit que ha tengut Tor és per La Campana perquè tots els que us hi dediqueu sabeu que la Campana quan publica una cosa s’ho ha mirat bé. I ella no fa molta propaganda de cada llibre i quan en té un que considera que val la pena en fa bona propaganda i això fa que el sector el rebi amb bons ulls i al cap de dos dies ja s’havia fet una escampada molt gran. No ens ho esperàvem. Quan parlàvem de la tirada, pensàvem en cinc mil o vuit-mil i ella creia que vuit-mil era molt, però el llibre va sortir el 24 de novembre i el 24 de desembre ja anava per la tercera edició, havíem venut quinze mil llibres. Hi va influir que la gent es creu La Campana, els diaris i els crítics en van parlar i els llibreters van col·locar el llibre bé. Això és un factor necessari per vendre-ho. El segon element és que el cas de Tor sonava, havia sortit en un 30 minuts que havia fet molta taca d’oli, hi havia un espurneig de notícies. I el tercer element és que el llibre enganxa i el boca orella ha funcionat.

-I un dia van i us diuen que sou el Truman Capote català...
-Jo crec que val més caure en gràcia que ser graciós. La comparació amb Capote és al sistema de treball, al fet que tractes un cas amb un entorn rural i el converteixes en una novel·la de no ficció. Però clar, el recorregut del senyor Capote i el meu són completament diferents. Ell és un literat i jo acabo d’arribar. És una comparació que lògicament a mi m’entusiasma, però penso que està feta sobre el sistema del treball, són productes totalment diferents.

-Comença a haver-hi molta gent que ha anat a Tor gràcies al vostre llibre...
-Ho sabia molta poca gent, abans. Aquest estiu passat, la Cisqueta ha venut una mitjana de 40 dinars cada dia quan l’any passat venia 40 dinars en una setmana, i el 14 d’agost hi havia 55 cotxes a Tor i van fer 90 dinars, això vol dir que passaren per allà 150 persones, que és tota la gent que viu a la Vall Ferrera. De fet, els andorrans tenien una ruta que li deien la dels contrabandistes i ara li diuen la ruta de Tor. Jo no m’imaginava de cap manera que això podia derivar en aquest ressò. Evidentment, si això és bo per la gent de la zona i pels veïns d’allà jo estic encantat de la vida.

-Sou un dels pocs autors els protagonistes del qual signen llibres en nom seu...
-Això ho fa el Palanca i molta altra gent, és cert.

-Per vós bé, perquè mentre ell signa, el llibre és ven.
-Et jur que no vaig el llibre per vendre llibre, però estic encantat que en venguin i que la gent d’allà pugui treure un benefici de la seva història. Això és bo, aquesta gent estava deixada de la mà de Déu i allà no hi anava ningú si no era per equivocació o per amagar-se o anar d’excursió, i ara la gent hi va.

-En algun moment vàreu passar por?
-Una por relativa, perquè en els moments més durs anàvem tres, però no passes por, passes por a la guerra, on bombardegen l’habitació del costat, però no passes més por que anant a una mani i saps que tard o d’hora carregaran o que algun dels manifestants et fotrà perquè està contra la premsa. És aquella por que està dins el sou del periodista, dormíem la mar de bé, no tens temps de tenir por.

-Part de les entrevistes les vau aconseguir gràcies a les ratafies que us preníeu per allà?
-Sense cap mena de dubte. Quedar amb el Palanca eren quatre o cinc ratafies cada vegada. Integrar-te en un lloc és fer el que fan ells i tu has de ser com ells, i què fas, ratafia al canto, perquè quan el Pepe es va prendre una coca-cola li van dir “tu què ets, policia o maricon”.
-Ja heu dit abans que la potenciació de la primera persona fou una suggerència de l’editora...
-Jo vinc d’una escola periodística que crec que equivocadament penalitzava la primera persona. Això en general, al periodisme català no està ben vist i a TV3 encara menys. Jo m’havia format i havia crescut al voltant de la tercera persona, del relat a distància i per això vaig tardar a trobar el fil a escriure aquest llibre. El Pep Coll em va donar la idea de la primera persona i aquest fou el filó, el lector urbà s’identifica molt fàcilment amb aquest periodista i de la seva mà entra en un món desconegut.

-Un altre dels grans encerts és que donau protagonisme als personatges i ho feis mantenit-los els trets dialectals. Va costar?
-Hi ha una feina molt gran i l’Espinàs em va ajudar molt a fer-ho. El meu lleidatà s’ha transformat en català estàndard, però si teníem molt clar que el Palanca havia de parlar del Pallars i que tothom havia de conservar la riquesa dels matisos lingüístics que ens donava la realitat. La traducció al castellà aquests matisos els perd. És un tret d’autenticitat, som un país amb uns matisos lingüístics fantàstics. Esborrar un matís lingüístic és perdre una part molt important del dibuix. A mi m’entristeix sentir els meus fills cantar una cançó en català de Barcelona, la riquesa que tenim és magnífica i això està defensat al màxim, i ara estam fent voltes a la pel·lícula i els actors s’hauran d’adaptar a la parla pallaresa.

-Aquest llibre mostra una manera de fer periodisme gens habitual en aquest país per contraposició amb el món anglosaxó. Heu obert un camí a casa nostra?
-A rel d’aquest llibre he llegit coses a les quals potser no se’ls ha prestat l’atenció que es mereixen i qui hauria de promocionar aquest periodisme, que són els mitjans de comunicació, miren a una altra banda.


2-La ressenya


Tor, el nou periodisme d’aquest país

La tradició del reportatge novel·lat ha estat llarga i fecunda en altres latituds i possiblement el gran referent de la mateixa sigui A sang freda, de Truman Capote. A casa nostra no hi ha hagut tantes experiències i d’entre les existents, sense dubte hauríem d’esmentar l’extraordinari llibre Des de la tenebra, un descens al cas Alcàsser de Joan Manuel Oleaque. En aquella ocasió el treball havia estat mereixedor del premi Octavi Pellissa que s’atorga a projectes de creació i en el cas del llibre que ens ocupem, Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta, ha obtingut el premi Lleida de Narrativa del 2003, que també s’atorga a projectes de creació. (El llibre d’Oleaque, a més a més, va obtenir el Rodolfo Walsh de periodisme d’investigació que s’atorga a la Semana Negra de Gijón).
És important remarcar aquest fet i els paral·lelismes entre dos grans llibres de reportatge, perquè ambdós demostren la manca de mitjans per a desenvolupar aquest tipus de periodisme en el nostre país. En altres indrets –i no us penseu que siguin països especialment avançats- hi ha empreses periodístiques que mantenen el sou dels seus redactors durant sis mesos per tal que aquests es puguin dedicar a escriure els seus llibres d’investigació entenent que això reverteix en benefici de la pròpia empresa, perquè augmenta el prestigi del periodista i de retruc el del mitjà de comunicació on escriu. Aquesta pràctica, però, a casa nostra no s’ha seguit ni s’ha estimulat.
El llibre de Carles Porta, que ha estat publicat per La Campana, s’ha enfilat amb una agilitat sorprenent -o per ventura no tant- al capdamunt de les llistes de vendes. Abans d’entrar en olivetes, deixau-me fer un incís que és a la vegada un reconeixement a la tasca d’aquesta editorial: entre els llibres més venuts en català hi figuren tres llibres de La Campana, cosa que em produeix la satisfacció de veure que els llibres que s’escriuen i s’editen en aquest país, també, de vegades, compten amb el suport dels lectors d’aquesta terra.
Dit això, hauríem d’explicar què és Tor. El volum és la narració de vuit anys d’investigació a l’entorn dels fets luctuosos que el mes de juliol de 1995 varen acabar amb la mort de Josep Montané, Sansa, que des del 24 de febrer del mateix any havia estat declarat com a amo únic de la muntanya de Tor. Era el tercer mort al poble, després que el 1980 morissin dos guardaespatlles de Jordi Riba, Palanca, el segon gran cacic del poble. Perquè ens entenem, Sansa volia impulsar usos no tradicionals a la muntanya de Tor –pistes d’esquí, urbanitzacions...- i Palanca era el defensor dels usos tradicionals, contraban des d’Andorra inclòs. Porta va ser l’encarregat de fer un reportatge per al programa 30 minuts de TV3 i va estar investigant aquests fets de forma intensa durant els mesos de gener a abril del 1997. Aquest és el gruix del llibre, encara que amb posterioritat i anterioritat ja havia esbrinat algunes coses de la que en el reportatge es va definir com a “la muntanya maleïda”.
És a dir, ens trobem amb un misteri, situat al Pirineu, que és un dels espais naturals més sobrecollidors i extraordinaris de l’imaginari profund del ciutadà que habita en els espais urbans de Catalunya, i amb totes les trames perquè el reportatge funcioni: el crim sense resoldre, la dicotomia entre els usos de la muntanya, dos cacics enfrontats, els paisatges verges del Pirineu i un indret que pertany al país però que fins abans de l’emissió del reportatge de TV3 poca gent podria situar amb certesa. I després ens trobem amb l’agilitat narrativa de Porta, que domina en tot moment la tradició del reportatge novel·lat i que no dubta en cap moment a fer servir la primera persona per acostar-nos a la seva història, aquella que ara, realment, li és més pròpia que mai.
Es nota una feina de cuina important en aquest llibre, una feina d’editor. Supòs que deu haver estat una feinada condensar totes les dades recollides en aquests anys, evitar el desbordament –així i tot queda un volum que supera les 400 pàgines- i dotar-lo d’aquest vigor narratiu que no decau en cap moment. Sigui com sigui, la feina s’ha fet ben feta i Tor. Tretze cases i tres morts pot ser un bon model del nou periodisme, del que s’ha de fer, allunyat de la immediatesa de la premsa o de la televisió. Un periodisme que intenta explicar el per què i no tan sols el què. I la clau, al meu entendre, està a Andorra.
Per cert, magnífica idea editorial la d’incloure una guia de personatges i dates clau i un mapa visual del poble per ajudar a la comprensió per part del lector.

“Tor, tretze cases i tres morts”.
Carles Porta.
La Campana.
Col·lecció Tocs, número 52.
Barcelona.
Novembre del 2005.
20 euros.