diumenge, 21 de juny del 2009

LARSSON AL BALEARS


Us deixo l'enllaç del meu article de dissabte al Balears. Una petita pinzellada sobre Larsson i la seva importància sociològica. Que us vagi de gust, Sebastià






divendres, 12 de juny del 2009

HILARI DE CARA

Un article ben interessant d'Hilari de Cara al diari de Balears d'avui.

Opinió Hilari de Cara
Elemental, benvolgut Dupin

A la seva obra Els crims de la Rue Morgue, Poe descobreix per a la literatura universal almanco dues coses. Una d'elles és la construcció d'un personatge, Dupin, que és el precedent més rodó de tots els investigadors privats que s'enfronten a la resolució d'enigmes, de crims, amb la sola arma de la seva capacitat d'anàlisi i del mètode positivista i pragmàtic a l'hora d'esbrinar un misteri impossible. Ens hem de fixar que es tracta d'un individu sol, aïllat, fora de la llei, en sentit estricte, perquè no pertany a cap cos oficial relacionat amb el poder. Aquesta seria la segona qüestió a assenyalar. L'emprenta de Dupin la podem seguir a través de Sherlock Holmes, Poirot, i d'altres. Alguns dels seus deixebles poden esser membres dels cossos de policia, però, en tot cas, actuen sempre com a franctiradors. Ja tenim dues característiques, l'anàlisi pragmàtica i positivista i l'apologia de l'individualisme. La tercera característica és la que més m'interessa remarcar ara: Dupin, com han assenyalat diversos psicòlegs, és el psiquiatra (i el pacient) que rep la confessió i la informació dels altres, ajudants, acompanyants, criminals, en silenci, i quan arriba el moment, desembolica la troca mitjançant una sorprenent deposició en què el mètode queda exposat. L'associació d'idees com a fil conductor de la construcció del sentit. "L'hi explicaré -em va dir. Perquè pugui adonar-se de tot clarament, repassarem primer en sentit invers el curs de les seves meditacions des d'aquest instant en què li estic parlant fins al del seu reencontre amb el venedor de fruites. En sentit invers, les baules més importants de la cadena se succeeixen d'aquesta manera: Chantilly, Orió, Doctor Nichols, Epicur, estereotomia, les llambordes i el venedor de fruites.... "Hi ha poques persones que no s'hagin entretingut, en qualsevol moment de la seva vida, a recórrer en sentit invers, les etapes per les quals han estat aconseguides certes conclusions de la seva intel·ligència. Sovint és una ocupació plena d'interès, i el que la prova per primera vegada se sorprèn de l'aparent distància il·limitada i de la falta d'il·lació que sembla mitjançar des del punt de partida fins a la meta final. Jutgin, perquè, quina no seria la meva sorpresa quan vaig escoltar el que el jove acabava de dir, i no vaig poder menys de reconèixer que havia dit la veritat".Per últim, vull remarcar la gran aportació literària de Poe a la reconstrucció de la memòria com a part de la final reconstrucció de la veritat. "Amb aquestes paraules va començar a formar-se en el meu esperit una vaga idea de què pensava Dupin. Em semblava arribar al límit de la comprensió, sense que encara pogués comprendre, el mateix que aquestes persones que es troben algunes vegades al caire d'un record i no són capaços d'arribar a aconseguir-ho". Poseu aquestes paraules en el cap d'un altre, afegiu morositat i densitat narrativa i descriptiva; afegiu magdalenes, til·la, te i un geni, i tindreu Proust, enfrontat a la resolució del significat de la memòria.

dimarts, 2 de juny del 2009

EMULSIÓ DE FERRO, DE SEBASTIÀ JOVANI


Una novel·la negra ben interessant, ambientada en un barri fascinant de Barcelona. No us la perdeu perquè és un debut ben interessant. Aquí us deixo la ressenya publicada al Balears.



Un vol poderós


Hi ha un corb volant a la portada. El seu vol és poderós, ferm, i al darrera d’ell es poden entreveure les cases de Gràcia de tota la vida, aquell poble, aquella vila que en mala hora va ser fagocitada per Barcelona i que ara, ens agradi o no, en forma part i n’és a la vegada la seva essència (per desgràcia no es poden apaigavar les ànsies depredadores de les ciutats, tal volta només combatre-les mantenint idiosincràsies particulars). Però quedem-nos en el vol de l’ocell, un vol majestuós, fort. Així és Emulsió de ferro la primera novel·la de Sebastià Jovani, a qui hem de desitjar que el seu bategar d’ales sigui només l’inici d’una llarga trajectòria. Tots els lectors de novel·la negra ho agrairem entusiàsticament.
A Emulsió de ferro ens trobem amb un cadàver a un banc de la plaça Raspall, a Gràcia, la plaça dels gitanos. Un mort que tothom vol encolomar a qui no en sap res de la mort d’en Verga. I ens trobem amb tot el tardofranquisme en ple condensat en la figura del comissari Viñes, que no ha digerit que fa un any que el dictador és mort. I també ens trobem amb un personatge sensacional, el detectiu músic Víctor Neige, que és una de les grandíssimes creacions literàries dels darrers temps, comparable al policia negre de Xavier Aliaga per la intensitat, singularitat i pel joc futur que li volem donar els lectors que no ens conformam amb una simple aparició puntual de cap dels dos. I és també una novel·la de barri de quan Gràcia era Gràcia, amb els seus anarquistes i amb la fauna pròpia que caracteritzava aquests carrers i aquestes deu places que el fenomen de la multiculturalitat i del fashionvictimisme està transformant a marxes forçades per a desgràcia de tots. A Emulsió de ferro també hi ha unes cintes de casset desaparegudes i maçoneria, i persecucions, patacades i armes de foc. I sobretot hi ha un amor terrible per aquesta vila de Gràcia i els seus olors i colors i pel gènere negre.
Sebastià Jovani, a més a més, ha fet un exercici que emocionarà els filòlegs, entendrirà els lectors i provocarà la curiositat de tots el que s’acostin a aquesta novel·la: l’intent de recuperació i en bona part de fixació per escrit, de la parla que encara conserven alguns membres de la comunitat gitana que viuen al barri. No ens enganyem, en català no tenim argot propi –o en tenim molt poc i moltes de vegades l’adaptem de fora-, mentre que la comunitat gitana catalana (de la qual la de Gràcia n’és un exemple excel·lent) sí que en té un de propi. De fet, així com els gitanos també han estat un dels majors aportadors d’argot a altres llengües, a la catalana ens hauríem de fixar més en el seu parlar per tal de crear un català més pur, molt més nostrat. Desconec si els gitanos de Gràcia d’ara parlen així. Desconec si hi parlaven el 1976, però d’allò que no en queda cap dubte és que a la novel·la de Jovani aquest parlar és perfectament versemblant, que és d’allò que es tracta.
Així mateix es nota que hi ha hagut un treball d’elaboració de la novel·la important que també es mou en aquest sentit. Les descripcions del barri, dels seus bars i dels ambients anarquistes, la creació de tot l’entrellat de personatges secundaris, els coneixements musicals que traspúa la novel·la... tot és conduent a un mecanisme on res no falla i que, a més a més, no està gens mancat d’ànima humana. Al contrari. El lector empatitza amb Neige, es preocupa pel destí de la comunitat gitana, se sent seduït per la dona fatal –sí també en això és rematadament clàssic-, li vénen ganes de provar la seva resistència hepàtica bevent el mateix que els personatges del llibre i sobretot es veu impedit a sortir corrents de casa i anar a passejar per Gràcia. Algunes raconades encara queden i esperem que això estimuli Jovani a continuar transitant per aquest camí que ha encetat amb el moviment sòlid d’ales d’aquest corb majestuós de la portada.

Emulsió de ferro
Sebastià Jovani
La Magrana
Febrer del 2009
268 pàgines