dimecres, 31 de desembre de 2008

UN MATÍ AMB L'ÀLEX

Avui fa just una setmana, en el previ al Sopar de Nadal, que em vaig trobar amb l'Àlex Martin a l'Espai Mallorca. Martin, que és un dels tipus que més saben sobre el gènere a casa nostra, moderarà la taula rodona sobre novel·la negra que se farà el dia 2 de febrer al Palau de la Virreina en el marc del BC Negra d'enguany. El títol, Catalana i Criminal, com el seu llibre, publicat per Documenta Balear. Crec que ens hi divertirem molt!

El dia abans havia estat a can Paco Camarassa, que és el comissari del festival. I us puc dir que pinta molt i molt bé. No us ho perdeu.

dimecres, 3 de desembre de 2008

LLOSETA NEGRA (6, la mala dona, final de festa)


El final de l'edició del festival d'enguany va arribar amb la presentació del documental "La vampira del carrer Ponent", pertanyent a la sèrie "La zona fosca", de TV3, i a la presentació de l'extraordinària novel·la de Marc Pastor, "La mala dona", una de les més fascinants publicades en els darrers temps a casa nostra. El Marc va estar sensacional a la presentació i va explicar-nos alguns dels secrets de la concepció de la novel·la. Va ser un regal increïble per als assistents.

(podeu llegir la meva ressenya sobre la novel·la tot seguit).

La mala dona, la gran novel·la


La novel·la negra catalana està passant per un nou moment de glòria. Hi ha una multitud de propostes que ens arriben de tot arreu i les publicacions de gènere es poden trobar –des del meu punt de vista aquest és un símptoma de normalitat- arreu dels catàlegs de les editorials que publiquen en la nostra llengua, sense haver de recórrer a col·leccions específiques. A més a més, les propostes que ens arriben són múltiples i diverses, com si s’hagués descobert en els darrers anys que el gènere negre és poliforme, cosa que ja tocava. Un dels símptomes de la bonior és el feliç naixement de La mala dona, la segona novel·la de Marc Pastor, amb la qual ha guanyat el I Premi Crims de Tinta de novel·la negra, d’intriga i policíaca, i que ha estat publicada per La Magrana. La novel·la es presenta avui vespre (20.30 hores) al Teatre de Lloseta, en el marc del festival Lloseta Negra, que arriba a la seva segona edició.
Pastor ha aprofitat elements d’una història real, per crear una ficció que ens manté constantment en el dubte, però que sobretot ens transporta a la Barcelona de l’època (1912) i que ens fa creure que nosaltres formam part del paisatge urbà d’aquesta ciutat, i que per tant podem arribar a sentir els calfreds que provoca la presència de l’Enriqueta Martí, la mala dona de la novel·la de Pastor. Basada en el cas real de l’anomenada “Vampira del carrer Ponent” –si en voleu més informació us podeu passar hores llegint a internet, basta posar el nom al Google-, que segrestava nens per prostituir-los i per fer-ne ungüents i pomades amb els greixos i el moll de l’òs, la novel·la de Pastor ens ofereix un fresc fascinant sobre la Barcelona de l’època.
Un dels principals encerts del text és el seu narrador i el punt de vista que s’hi adopta. I és que no és habitual que sigui la mort, però des d’un punt de vista masculí, qui faci avançar aquesta història (i no hem desvetllat cap misteri perquè se’ns apunta al principi del llibre) i que es converteixi en un narrador que podent ser omniscient es limita –per sort per als lectors- a ser un personatge més, tal volta, qui sap, el principal.
Pastor sap dosificar a la perfecció la informació, controla en tot moment la novel·la, i empra un lèxic que combina els diferents registres, un cert punt d’erudicció i una certa recuperació de l’argot que els lectors en català trobàvem a faltar –mancats com estem, sociolingüísticament, de la classe que ens el podria aportar, amb petites excepcions al respecte-. Per això llegir la seva novel·la és un plaer immens, un exercici d’hedonisme que ningú no s’hauria de perdre.
Després tenim la versemblança, element fonamental per a fer creïble no ja tant la història, sinó el marc en la qual s’enquadra. No sé si la Barcelona que descriu Pastor és la que correspon a l’època, però sí que sé que l’ha recreada d’una manera tal que ara ja és impossible no imaginar-la tal i com és a la seva novel·la.
I encara ens queda la cirereta del pastís: un personatge fascinant, Moisès Corvo, un inspector de policia bregat i amb el cul pelat de tant de rosegar-lo per una Barcelona que es debat entre el pistolerisme i els diners del gran capital. I que a més a més resulta que ens ha sortit llegit. A través de les lectures de Corvo, el novel·lista ret homenatge als clàssics del gènere tant de la novel·la policíaca com de la novel·la d’aventures, que sembla que han estat una lectura ben profitosa per a Pastor, encara que el seu personatge faci molt de menys als creats per Poe i per Conan Doyle.
La mala dona traspua aire de clàssic de novel·la d’aventures passada pel tamís de la postmodernitat i això enamora a aquell qui comença a llegir un llibre que ha de ser imprescindible per a tots els que estimin la literatura. Definitivament, el gènere negre a casa nostra està en molt bona forma i exercicis com el de Pastor ho demostren. I sabeu el millor? Que Pastor només és de la lleva del 77. En gaudirem durant molts anys.
La mala dona
Marc Pastor
La Magrana
Barcelona
2008.
249 pàgines.

LLOSETA NEGRA (5, Qüestió de mercat)


Una de les taules rodones més importants del festival, per a mi com a organitzador, era la vinculada amb els aspectes vinculats al mercat de la novel·la negra en català. Per això mateix vàrem comptar amb la presència de Javier Aparicio, director del màster d'edició de la Pompeu Fabra i professor de literatura contemporània, a més a més, d'exagent literari -14 anys a ca na Balcells-; amb Marina Penalva, editora dels segells de ficció d'Ara Llibres (Amsterdam i Alisis), abocats de ple a la novel·la negra i també exagent literària, i la llibretera Ramona Pérez, amb més de 23 anys d'ofici i dedicació al món del llibre, i des d'en fa 3 màxima responsable de la Llibreria Ágora (a la foto). Amb els tres es va parlar de la part més lucrativa i mercantilista del negoci i es va arribar a la conclusió que aquest és un moment molt interessant per als escriptors de novel·la negra en català, perquè aquesta és una demanda real del mercat. El debat també va transcórrer sobre la necessitat o no de crear una col·lecció específica dedicada al gènere, amb crítics apostant per aquesta solució i autors i editors refusant-la. Està clar: pel que sembla aquest és un molt bon moment per als autors de negra en català.

LLOSETA NEGRA (4. Dues illes)


L'horabaixa de dissabte el començàrem amb una perspectiva inèdita: el pont cultural negre que hi ha entre dues illes ben diferents: Mallorca i Andorra. Ho férem de la mà de Miquel Vicens Escandell (autor de Mort a Madrid) i d'Albert Villaró (autor de Blau de Prússia, de la qual podeu llegir la ressenya que vaig publicar al Diari de Balears en el seu moment). I certament, hi ha més concomitàncies de les que ens pensem malgrat enfrontar-nos a dos texts molt diferents i a dos estils concrets de formes d'entendre la novel·la negra. La conclusió final fou que avui en dia tots els escenaris són bons per fer novel·la negra sempre que aquesta sigui bona.


Lliçó magistral de Villaró

En els darrers temps hem sentit bastant sovint que la novel·la negra en llengua catalana està en crisis. No hi puc estar gens d’acord, o en tot cas puc estar d’acord només en una part de l’afirmació, aquella que se refereix a la indústria editorial. És cert que han desaparegut algunes col·leccions mítiques com La Negra de la Magrana –on també, aprofitant el boom i l’èxit del gènere en els 90 es va publicar alguna obra de qualitat molt inferior al de la mitjana de la col·lecció-, és cert que La Cua de Palla és com una au fènix que va naixent i desapareixent, però que ha perdut de forma clara els seus objectius primerencs (malgrat no editar títols originals en català és un pulsòmetre excepcional de la indústria).
Però si un fa l’esforç d’anar resseguint els catàlegs de les editorials del nostre país podrà observar com sí que es publiquen alguns títols de gènere negre dins col·leccions ben consolidades i no dedicades en exclusiva a aquest tipus de literatura. Això és el que fa pensar que tenim un problema amb la indústria, però no en la creació. En català se fan novel·les negres i algunes són molt bones. I fins i tot guanyen premis, una cosa impensable fins no fa massa temps. Per ventura es necessari analitzar el problema de la indústria editorial catalana, no només pel que fa al gènere, sinó en tota la seva extensió.
Després d’aquesta llarga divagació, anem al que ens interessa. I el que ens interessa s’anomena Blau de Prússia, la darrera novel·la d’Albert Villaró, una novel·la negra ambientada fonamentalment a Andorra i que va obtenir el darrer premi Carlemany. Ha estat editada per Columna.
Blau de Prússia és un llibre quasi perfecte. Villaró, que a Obaga ja se’ns havia revelat com un mestre del gènere, traça en aquesta obra el retrat més àcid de l’Andorra contemporània i en aquesta ocasió sí que se pot afirmar que la novel·la negra en cap cas no ha perdut la seva vessant de crítica social. Crec que aquest és un dels grans encerts de l’obra, que a més a més no presenta fissures, com si tot hagués estat treballat amb filigrana. Blau de Prússia és també un cant a l’obsessió i a la feina ben feta, i és la demostració que en el nostre país a la fi se pot escriure dels cossos de seguretat amb seguretat, i això dota la novel·la d’una gran versemblança. En aquesta novel·la són els policies els qui investiguen i no els detectius privats o els periodistes. Això me comença a semblar un signe de normalitat i d’adaptació del gènere als nous temps que corren que és molt digne d’aplaudir.
Lògicament no investiga un policia qualsevol. Ho fa un policia andorrà, vidu i vegetarià, amb una vida mediocre, el que fins a les accions que se desenvolupen a la novel·la podríem anomenar el darrer mot del credo. Però que des de la seva gran humanitat se’ns revela com un heroi posmodern: un tipus a qui li agrada la seva feina, que no la vol deixar inacabada. Un home que després de molt de temps comença a refer la seva vida gràcies a una dona, a un amor redemptor, però també a la seva pròpia força de voluntat.
Hem dit que era una novel·la quasi perfecta: només falta acabar d’engreixar una mica més la relació entre aquests dos personatges perquè la teràpia que acaba amb el vidu Boix agafant un cotxe després de tres anys de no fer-ho no ens arribi tan sobtada. És un error menor, minúscul, per a una novel·la tan extraordinària com aquesta, que en cap moment perd la seva intensitat, però que deixa espai per a la intensitat emocional. Com si un policia no pogués plorar. Com si un policia no fos un home.
Un altre dels encerts magistrals és l’ús allà on ha estat possible de les formes dialectals pròpies andorranes, un català amb algunes peculiaritats que Villaró maneja a la perfecció i amb el qual torna a donar una gran lliçó de versemblança. I també la documentació precisa i rigorosa que ens va escolant pausadament, amb una precipitació de cap al final, on la tècnica es posa al servei dels homes, en aquest cas de les dones, perquè n’Andreu Boix és allò que podríem anomenar un analfabet tecnològic.
La novel·la negra catalana no està en crisis gràcies a llibres i autors com aquests, que no tenen gens de blau de Prússia, que són pur lapislàtzuli.


Blau de Prússia
Albert Villaró
Columna, Barcelona, 2006
337 pags.
Premi Carlemany de novel·la 2006

LLOSETA NEGRA (3. Una ruta passada per aigua)


Un dels principals impediments climatològics va ser la pluja, que ens va impedir fer la passejada per la Palma de novel·la negra tal i com hauríem desitjat, però des del bar Moderno vàrem poder fer una visita virtual acompanyats per texts de Miquel Vicens Escandell, Maria Antònia Oliver, Antoni Serra i un servidor. Va quedar clar que queda una feina molt important per fer: una gran guia de Palma seguint tots els indrets on s'hi reprodueixen escenes de les novel·les negres escrites en català o en qualsevol altra llengua. Com a curiositat, "A pleno sol", de Patricia Highsmith, comença al carrer dels Oms de Palma (aquesta no la saben ni els assistents al Moderno).

LLOSETA NEGRA (2. Homenatge a Antoni Serra)


El festival va continuar la nit de divendres 28 amb l'homenatge a Antoni Serra, creador del mític personatge de Celso Mosqueiro. L'objectiu de Lloseta Negra és sempre retre un homenatge a la figura d'un escriptor viu que hagi destacat en el conreu de la novel·la negra, i en aquest cas teníem el candidat perfecte. Serra, que acaba de publicar la novel·la "El professor de literatura", va ser presentat per Antoni Figuera, protagonista d'aquesta novel·la. Figuera, professor de literatura d'institut i amic personal de Serra des dels anys 60 va fer un recorregut per tota la seva trajectòria, tant la dedicada a la novel·la negra com al conjunt de la producció d'Antoni Serra (veure la llista adjunta), com sobre les relacions d'aquesta amb els clàssics del gènere i del cinema negre. En acabar es va projectar l'audiovisual "Antoni Serra, el gran circ de la vida", una producció de Ballaruga Serveis Culturals, entitat organitzadora del Festival, per a l'Ajuntament de Lloseta

*Assaig:
-Gent del carrer (1971)
-Aproximació a Gabriel Alomar (1977)
-Gràcies, no volem flors (1981)
-Gabriel Alomar : L'honestedat difícil (1984)
-L’anàrquica escriptura a la terra inexistent (1993)
-El (meu) testament literari (1997)
-No hi ha quart poder (2002)
-Diari d’ombres, paisatges i figures (2002), (2004)
-Llarg adéu a la vida (2006)

*Narracions:

-Entrada de fosca (1972)
-Quartet per a una confidència (1977)
-Quadern de bitàcola (1981)
- Música de Mahler per a una lloca didàctica (1986)
-Morts d'immortalitat (1995)
-La insostenible levitat dels cossos (1996)
-Narracions de vida i mort (1999)

*Novel·la:
-La gloriosa mort de Joan Boira (1973)
-El cap dins el cercle (1979)
-Més enllà del mur (1987)
-Rapsòdia per a una nit de Walpurgis (1981)
-Per ben morir (1988)
-Carrer de l'Argenteria, 36 (1988)
-Llibre de família (1991)


*Novel·la negra:
-El blau pàl·lid de la rosa de paper (1985)
-L’arqueòloga va somriure abans de morir (1986)
-Espurnes de sang (1987)
-RIP, senyor Mosqueiro (1989)
-Cita a Belgrad (1992)
-L’avinguda de la fosca (1994).

LLOSETA NEGRA (Taula 1, homenatge a Fuster)




La primera de les taules del festival d'enguany va ser dedicada a la memòria de Jaume Fuster, de qui es compleixen deu anys de la seva mort. Per això mateix vàrem comptar amb la presència d'Àlex Martín, un dels màxims especialistes en la seva obra -imprescindible la lectura del seu llibre "Catalana i Criminal"- i de la sàvia moderació del periodista Maties Salom (ex-director de la revista Llegir, que va dedicar en el seu darrer número un monogràfic a l'escriptor. En aquesta primera intervenció es va posar de manifest la voluntat de Fuster d'esdevenir un escriptor professional i com es val de la literatura de gènere per aconseguir els seus objectius. Així mateix, es va fer un repàs de la seva novel·la "La corona valenciana" com a cohesionadora dels territoris de parla catalana (si en voleu saber més podeu anar als arxius d'aquest bloc on hi ha un llarg treball sobre aquesta novel·la). L'objectiu era posar a Fuster en el lloc que se mereix.




En el llibre de Martin hi ha una llarga bibliografia sobre aquest escriptor que podeu consultar.


LLOSETA NEGRA


Acabats de tornar de Lloseta, l'indret més negre dels Països Catalans durant el mes de novembre, comença a ser hora de passar balanç. Han estat dos dies carregats d'actes negres on només ha faltat més públic per a un festival que ha volgut mostrar quasi totes les perspectives d'un gènere, escrit en una llengua, que va a més. I al final hi ha hagut, com no podia ser d'altra manera, molt de bon rotllo entre tots els que hi hem anat. I ganes de repetir i fer coses noves de cara a l'any que ve.
(a la imatge, Sebastià Bennassar, Joana Cortils, Alex Martin, Natalia Berenguer, Eva Narváez, Javier Aparicio i Marc Pastor)