dimecres, 3 de desembre de 2008

LLOSETA NEGRA (4. Dues illes)


L'horabaixa de dissabte el començàrem amb una perspectiva inèdita: el pont cultural negre que hi ha entre dues illes ben diferents: Mallorca i Andorra. Ho férem de la mà de Miquel Vicens Escandell (autor de Mort a Madrid) i d'Albert Villaró (autor de Blau de Prússia, de la qual podeu llegir la ressenya que vaig publicar al Diari de Balears en el seu moment). I certament, hi ha més concomitàncies de les que ens pensem malgrat enfrontar-nos a dos texts molt diferents i a dos estils concrets de formes d'entendre la novel·la negra. La conclusió final fou que avui en dia tots els escenaris són bons per fer novel·la negra sempre que aquesta sigui bona.


Lliçó magistral de Villaró

En els darrers temps hem sentit bastant sovint que la novel·la negra en llengua catalana està en crisis. No hi puc estar gens d’acord, o en tot cas puc estar d’acord només en una part de l’afirmació, aquella que se refereix a la indústria editorial. És cert que han desaparegut algunes col·leccions mítiques com La Negra de la Magrana –on també, aprofitant el boom i l’èxit del gènere en els 90 es va publicar alguna obra de qualitat molt inferior al de la mitjana de la col·lecció-, és cert que La Cua de Palla és com una au fènix que va naixent i desapareixent, però que ha perdut de forma clara els seus objectius primerencs (malgrat no editar títols originals en català és un pulsòmetre excepcional de la indústria).
Però si un fa l’esforç d’anar resseguint els catàlegs de les editorials del nostre país podrà observar com sí que es publiquen alguns títols de gènere negre dins col·leccions ben consolidades i no dedicades en exclusiva a aquest tipus de literatura. Això és el que fa pensar que tenim un problema amb la indústria, però no en la creació. En català se fan novel·les negres i algunes són molt bones. I fins i tot guanyen premis, una cosa impensable fins no fa massa temps. Per ventura es necessari analitzar el problema de la indústria editorial catalana, no només pel que fa al gènere, sinó en tota la seva extensió.
Després d’aquesta llarga divagació, anem al que ens interessa. I el que ens interessa s’anomena Blau de Prússia, la darrera novel·la d’Albert Villaró, una novel·la negra ambientada fonamentalment a Andorra i que va obtenir el darrer premi Carlemany. Ha estat editada per Columna.
Blau de Prússia és un llibre quasi perfecte. Villaró, que a Obaga ja se’ns havia revelat com un mestre del gènere, traça en aquesta obra el retrat més àcid de l’Andorra contemporània i en aquesta ocasió sí que se pot afirmar que la novel·la negra en cap cas no ha perdut la seva vessant de crítica social. Crec que aquest és un dels grans encerts de l’obra, que a més a més no presenta fissures, com si tot hagués estat treballat amb filigrana. Blau de Prússia és també un cant a l’obsessió i a la feina ben feta, i és la demostració que en el nostre país a la fi se pot escriure dels cossos de seguretat amb seguretat, i això dota la novel·la d’una gran versemblança. En aquesta novel·la són els policies els qui investiguen i no els detectius privats o els periodistes. Això me comença a semblar un signe de normalitat i d’adaptació del gènere als nous temps que corren que és molt digne d’aplaudir.
Lògicament no investiga un policia qualsevol. Ho fa un policia andorrà, vidu i vegetarià, amb una vida mediocre, el que fins a les accions que se desenvolupen a la novel·la podríem anomenar el darrer mot del credo. Però que des de la seva gran humanitat se’ns revela com un heroi posmodern: un tipus a qui li agrada la seva feina, que no la vol deixar inacabada. Un home que després de molt de temps comença a refer la seva vida gràcies a una dona, a un amor redemptor, però també a la seva pròpia força de voluntat.
Hem dit que era una novel·la quasi perfecta: només falta acabar d’engreixar una mica més la relació entre aquests dos personatges perquè la teràpia que acaba amb el vidu Boix agafant un cotxe després de tres anys de no fer-ho no ens arribi tan sobtada. És un error menor, minúscul, per a una novel·la tan extraordinària com aquesta, que en cap moment perd la seva intensitat, però que deixa espai per a la intensitat emocional. Com si un policia no pogués plorar. Com si un policia no fos un home.
Un altre dels encerts magistrals és l’ús allà on ha estat possible de les formes dialectals pròpies andorranes, un català amb algunes peculiaritats que Villaró maneja a la perfecció i amb el qual torna a donar una gran lliçó de versemblança. I també la documentació precisa i rigorosa que ens va escolant pausadament, amb una precipitació de cap al final, on la tècnica es posa al servei dels homes, en aquest cas de les dones, perquè n’Andreu Boix és allò que podríem anomenar un analfabet tecnològic.
La novel·la negra catalana no està en crisis gràcies a llibres i autors com aquests, que no tenen gens de blau de Prússia, que són pur lapislàtzuli.


Blau de Prússia
Albert Villaró
Columna, Barcelona, 2006
337 pags.
Premi Carlemany de novel·la 2006