diumenge, 19 de desembre de 2010

CARLES QUÍLEZ...

I l'entrevista de l'Àlex Martín al Carles Quílez...

JULI ALANDES

Ressenya de Juli Alandes al Balears

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1128/26

dimarts, 14 de desembre de 2010

diumenge, 12 de desembre de 2010

CRIMS.CAT, LA MAJOR PART DELS CRIMINALS


Gràcies a en Carles Domènec, tenim la primera foto de la banda dels Crims.cat quasi al complet. Va ser el 30 de novembre a la presentació al Bar Raval, quan va néixer la criatura. Segur que en tendrem moltes altres!!!


GEORGES TYRAS

I aquí l'entrevista amb Georges Tyras de fa dues setmanes.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1104/3

entrevista Juli Alandes

I l'entrevista amb el Juli Alandes feta per mi...

alex martin ressenya teresa solana

La ressenya apareguda ahir al Balears sobre "Negres tempestes", a càrrec d'Àlex Martín. Ja som dos crítics negres al Balears!!!

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1120/26

dimecres, 1 de desembre de 2010

CRIMS.CAT, JA HA NASCUT

El post 200 l'hem de dedicar a la presentació ahir a la nit al Bar Raval, al carrer Doctor Dou, del llibre "Crims.cat", antologat per Àlex Martín i un servidor i que recull 17 relats negres en català ben variats i que mostren la vitalitat del gènere en la nostra llengua. Us deixo, a més a més, alguns dels enllaços amb el que han dit els mitjans aquests dies sobre el llibre...



Al revés t’ho dic

Un cafè amb Josep Forment, editor de Al revés, el petit segell barceloní que està començant a marcar tendències en novel•la negra i més. Un projecte de poc més d’un any i alguns encerts irrefutables: Julián Ibáñez, el Jim Thompson espanyol (Perro vagabundo busca a quién morder, Entre trago y trago i ara Calle de la intranquilidad) o Luís Gutiérrez Maluenda (Mala hostia). I com que fan política d’autor, de cuidar-lo no d’extorquir-lo, en vindran més i de bons. Tants com en va publicar La Cua de Palla, que 62 ha deixat morir i que ells revifaran simbòlicament gràcies a un erudit estudi firmat per Jordi Canal, director de la biblio La Bòbila de l’H, i Àlex Martín Escrivà, comissari d’Olot negre i professor de català a la universitat de Salamanca. Haurem d’esperar, però.
Al revés són uns 20 títols a l’any i quatre ments inquietes. Forment, a més d’editar, encara te temps per escriure i publicar un estudi sobre Rimbaud (Rimbaud la belleza del diablo), on recopila totes les quartilles que l’autor d‘Una temporada a l’infern’ va escriure per a amics i altres poetes. I entre quartilla i poema troba perles com ‘La tristeza del Samurai’ de Víctor del Árbol, un debut del que se’n parlarà, per què abans de publicar-lo ja l’han venut a uns quants idiomes.
Ara Al revés acaba de publicar un llibre tan interessant com nou i insòlit: ‘Crims.cat’, una antologia de narradors negres catalans, d’Albert Villaró a Jordi Cervera i de Teresa Solana a Pau Vidal passant per Marc Pastor o Jordi de Manuel, elaborada pel mateix Àlex Martín i Sebastià Benassar. No se perquè encara no existia un llibre així, que fixi el gènere i les seves noves veus, però que ara l’hagin editat aquesta gent és un bon auguri.

diumenge, 21 de novembre de 2010

PEDROLO I LLOSETA NEGRA



És un plaer anunciar-vos que aquesta setmana l'escriptor Manuel de Pedrolo serà un dels grans protagonistes culturals a Mallorca.
DIES 24 I 25, Homenatge a Manuel de Pedrolo a Can Alcover, i DIA 26, festival Lloseta Negra. A continuació el programa, i si en podeu fer difusió us estarem molt més que agraïts!!!
24- CAN ALCOVER. 19.00 hores.
-Audiovisual: Manuel de Pedrolo, Balanç fins a l'eternitat. (De Carolina Novell i Sebastià Bennassar)
-Manuel de Pedrolo, periodista. A càrrec de Tomeu Martí.
-Els mitjans de comunicació en català avui, taula rodona amb Miquel Serra, director del Diari de Balears; Rosa Campomar, directora del programa Això no és Sicília i Sebastià Bennassar.
25-CAN ALCOVER. 19.00 HORES.
-Lectures coetànies del Mecanoscrit del Segon Orígen. Sebastià Bennassar.
-Taula rodona amb Àlex Volney, Sebastià Serra i Maria Canelles.
-Audiovisual: Manuel de Pedrolo, Balanç fins a l'eternitat.
26- TEATRE DE LLOSETA, LLOSETA.
17.00 hores. Homenatge a Manuel de Pedrolo, pare de la novel·la negra en català.
18.00 hores. Presentació del llibre Crims.cat amb Josep Forment, Miquel Vicens i Sebastià Bennassar.
19.30 hores. Taula rodona, dels 90 a l'actualitat, amb Alejandro Casadesús, Gracià Sànchez i Maria Canelles.
20.30. Audiovisual. El crim dels existencialistes.

dimecres, 17 de novembre de 2010

RIQUESA LÈXICA

"Com no han de sobrar taronges? Els diners de la droga i els diners dels rics ho han omplit tot de tarongers. Immenses finques en el que era bosc i ja no serà mai parc natural. Transformacions i més transformacions. Riquesa, deien. I el govern, i després la Unió Europea, no és que ho consentia, és que ho subvencionava! Riquesa per a ells, no ho sé. La ruïna per al llaurador, sense dubte. Perquè llaurador no és aquell que tanca una finca enorme amb fioimpues o paredats, contracta un enginyer agrícola per a decidir quines mejunques s'han de tirar i explota la misèria de ramats de negres o moros o indis sense papers perquè facen quatre faenes quatre dies a l'any, que no sé com d'això poden viure, perquè menjar hauran de menjar tot l'any i no només eixos quatre dies. Llaurador és aquell que treballa ell mateix la seu pròpia terra, i ho fa ell mateix, dada dia, al seu ritme però doblegant el llom, tritllejant, plantant, femant, birbant, esporgant, desullant, derronyant, empeltant, collint. El llaurador no és aquell que només fa que polvoritzar, és aquell que no cobra subvencions, és una expècie en extinció"

JULI ALANDES, "El crepuscle dels afortunats"

dissabte, 13 de novembre de 2010

PREMIS OCTUBRE, CRÒNICA 7

El matí del divendres 27 va ser el torn d'una banda de tres criminals i un cap: Xavier Aliaga, Juli Alandes i un servidor. El cap era el llibreter Camarasa. Va ser un plaer estar amb dos tipus que havien fet algunes de les novel·les més interessants dels darrers temps: "Els neons de Sodoma" i "El crepuscle dels afortunats", respectivament. Ens ho vàrem passar bé. L'horabaixa va ser el torn per a David Hall i Raúl Argemí, que parlaren sobre novel·la i emigració.

En el tinter em guardo dues entrevistes, la que li vaig fer a Georges Tyras, el catedràtic de Grenoble i un dels tipus que més sap sobre Montalbán i Izzo, i la del Juli Alandes, i en el record, les bones estones amb tots els autors i molts altres a les conferències dels quals no vaig poder assistir, com Jordi Pijoan, Jaume Benavente i Andrea Robles, per exemple. Les entrevistes, en propers dies i posts. Bona lectura.

PREMIS OCTUBRE, CRÒNICA 6


Un personatge pot guanyar molt en públic si qui li fa les preguntes és un tipus intel·ligent. Això ho sabien molt bé a la televisió francesa quan el mític Bernard Pivot feia les entrevistes a tipus com la Marguerite Duras o el Vladimir Nabokov. Doncs el Paco Camarassa, el llibreter de Negra y Criminal, es va transformar en un Bernard Pivot de gran volada per conduir la conversa amb el cap de la banda, Francisco González Ledesma. El duet entre els dos va ser la cosa més sensacional dels premis Octubre d'enguany i per si sol valia la pena. Evidentment, això ho repetiran algun cop, així que no us ho perdeu. Ledesma es va emportar tres ovacions i va fer emocionar l'auditori, especialment amb la història de la prostituta que li va salvar la vida a Marcial Lafuente Estefanía, i que no reprodueixo perquè l'expliqui ell. Camarassa el va fer reconstruir la vida de Méndez amb una mestria que et fa plantejar si aquest home és llibreter o presentador de televisió...

PREMIS OCTUBRE, CRÒNICA 5


Joan Manuel Oleaque és autor d'un dels llibres més admirables que s'han publicat a casa nostra: "Des de la tenebra, un descens al cas Alcàsser". És l'exemple del periodisme d'investigació rigorós i ben fet, el que de cada vegada agrada menys als dirigents dels mitjans de comunicació nostrats. Doncs el periodista va ser protagonista per partida doble a l'encontre d'escriptors. Dijous 28 va obrir la taula parlant sobre el periodisme i la investigació amb la projecció de bona part de documentals i mostrant com es va desenvolupar el periodisme fems a través d'aquest cas, i l'horabaixa anterior va estar parlant amb en Ferran Torrent en un diàleg molt divertit on Torrent explicà que "una de les principals diferències entre Catalunya i València és que allà les comissions eren del 3% i que aquí són del 8% en amunt" i féu el retrat del nou ric de la construcció: "és el de Mercedes, querida, xalet i marisqueria perquè el jabugo i el marisc eren el que els projectaven socialment"

PREMIS OCTUBRE, CRÒNICA 4


Si hi ha un home que ho sap tot o quasi tot sobre la novel·la negra feta a casa nostra i en la nostra llengua és Àlex Martin. Aquest heroi -un heroi és qui és capaç de presentar una tesi doctoral en català sobre novel·la negra en català a la Universitat de Salamanca i aconseguir un cum laude- va intervenir el dimecres 27 per mostrar-nos la vinculació entre realitat i ficció a la novel·la negra catalana usant tot un seguit de categoritzacions qque varen moure molt el debat, perquè es feia seguint l'obra clàssica de Ignacio Soldevila, "Historia de la novela española". La seva fou una intervenció acadèmica i teòrica on va posar molts exemples i fou molt amena. Els congressistes universitaris presents a la sala -i n'eren bastants- agrairen el seu rigor i l'amenitat en l'exposició.

Llibres que sortiren durant la conversa: "El género negro", de Mempo Giardinelli, "Cop a la Virreina" de l'Andreu Martín i el Carles Quílez, "La mala dona", de Marc Pastor o "1280 ànimes" de Jim Thompson.

PREMIS OCTUBRE, CRÒNICA 3


Dimecres 27 al matí va començar amb en Carles Quílez, que ens va fer un recorregut pel costat fosc de la Mala Vida i pels límits entre el periodisme i la ficció. El component audiovisual d'impacte va ser del tot brutal i els participants a l'encontre es varen poder trobar cara a alguns dels criminals més importants dels darrers anys. Quílez ens va explicar dades curioses: "el 1983 hi havia 1.700 atracaments a la ciutat de Barcelona. Ara hi ha uns 60 atracaments a tota la província, però fins i tot a Súpers". I ens va explicar bona part de la distribució de drogues a la ciutat.

El llibre que va recomanar: "Historias de amor y sangre en la oficina"

i ens va alertar del perill d'entronitzar els delinqüents adolescents des dels mitjans.

PREMIS OCTUBRE, CRÒNICA 2


Després de la jornada inaugural li va tocar el torn a Alfons Cervera continuar els premis Octubre amb una intervenció sobre "per què vaig deixar de llegir novel·la negra?" que es va convertir en un alegat en defensa de la qualitat dels llibres i una reivindicació dels clàssics, i molt especialment de Jean Claude Izzo. Cervera va explicar que "hem de situar-nos com a lecgtors i ens hem de convertir en lectors rigorosos i això implica tenir criteri. Podem llegir el que volguem però els orígens del gènere hem de saber on són, en aquelles revistes pulp" i assegurà que Hammett i Chandler són equiparables a Faulkner a la vegada que s'interrogà si Larsson seria el mateix si no hagués mort.

Els llibres o autors recomanats del Cervera foren: la trilogia de Marsella d'Izzo i "Los marineros perdidos" del mateix autor, que acaba de publicar Montesinos, Léo Malet, Jean François Villard i Didier Daenickx.

dissabte, 6 de novembre de 2010

dijous, 4 de novembre de 2010

PREMIS OCTUBRE, CRÒNICA 1


El que fem molts de nosaltres és emprar la ficció per contar una gran varietat. Així va començar el passat dimarts dia 26 el XXII Encontre d'Escriptors dels Premis Octubre, al País Valencià, amb la conferència inaugural de Marià Sànchez Soler, un dels noms imprescindibles de la novel·la negra a l'Estat espanyol. Sànchez es va demar "de què parlem quan parlem de novel·la negra", "perquè els valencians d'això de nomenclatures en sabem molt" i fixà els orígens del gènere en Edgar Allan Poe i no "en Èdip Rei" com van dient alguns per allà. Soler va fer un recorregut pels clàssics, va elogiar els sorgiment de Hammett a la Black Mask i de Chandler, va recuperar de l'oblit un dels seus autors preferits, Chester Himes, "i molt especialment la novel·la Un cec amb una pistola" i assegurà que no estam parlant de subgèneres sinó de literatura. Entre les perles, aquesta. "passejar-se en silenci entre els llibres de El Corte Inglés és per posar-se a plorar".

ARTICLE A BARCELONA METROPOLIS

Adéu al barri xinès (A on anem)

Text Sebastià Bennassar Periodista i escriptor

mg5528
Foto: Enrique Marco
mg7724
Foto: Enrique Marco

La novel•la negra que es fa en els nostres dies és urbana, però ja no exclusivament, i ha trobat nous escenaris en la mateixa ciutat a mesura que s’hi produïen unes transformacions que ben sovint han proposat modificacions dels espais tradicionals del gènere.

La gran ciutat, una natura sempre canviant i sempre en transformació. Partint d’aquesta premissa hem de concloure que la novel·la negra, ésser essencialment urbà, també és una natura canviant i sempre en transformació, i molt més en els darrers anys en què s’han trencat alguns dels esquemes dels pares clàssics (americans) del gènere dels anys 30, 40 i 50 i dels models propis creats a l’Estat espanyol sobretot en els 70, 80 i a la primera part dels 90. La novel·la negra que es fa en els nostres dies és urbana, però ja no exclusivament, i ha trobat nous escenaris en la mateixa ciutat a mesura que s’hi produïen unes transformacions urbanístiques que ben sovint han proposat modificacions dels espais tradicionals de la novel·la negra: centres històrics, barris xinesos degradats i espais similars.

Tot això ha provocat uns quants fenòmens, especialment visibles en les novel·les europees coetànies i també en la novel·lística catalana, que ha entrat sense cap mena de problemes en la normalitat absoluta i que, fins i tot, en alguns casos ha marcat la pauta de models i modes que s’han seguit arreu del continent (cas de Vázquez Montalbán). D’una banda, ens trobam amb un desplaçament del centre d’interès cap a les àrees rurals que gairebé mai no havien estat escenaris d’aquest tipus de narrativa, com demostren per exemple obres com Tannöd, el lloc del crim d’Andrea Maria Schenkel, Obaga d’Albert Villaró o la indagació en el crim real en el cas de Tor, tretze cases i tres morts de Carles Porta. De l’altra banda, ens trobam amb un creixent interès per la història passada, com per exemple les tres novel·les dedicades a El comisario de Luca de Carlo Lucarelli o a casa nostra l’extraordinari pòquer d’asos que conformenForasters de Rafel Vallbona, Barcelona Tràgica d’Andreu Martín, Una vida en jocd’Albert Salvadó i, sobretot, la impressionant La mala dona de Marc Pastor. Totes quatre novel·les presenten encara aquesta fascinació pels barris cèntrics de la ciutat i pels espais on es desenvolupen en la seva major part els conflictes, però en aquests quatre casos l’escenari és inherent a la història que narren: els anys del pistolerisme a Barcelona, els dies de la Setmana Tràgica, els dies breus del Casino de la Rabassada i la història de la vampira del carrer Ponent (actual Joaquim Costa) en la Barcelona del 1912, respectivament. Ja en darrer terme tenim les novel·les que estan ambientades directament a la ciutat, que narren la seva transformació i que són aquelles en les quals ens centrarem a partir d’ara perquè ens permeten veure com l’escenari negre s’ha transformat a la vegada que ho ha fet l’urbs.

Novel·la negra urbana i novel·la social

La novel·la negra continua essent fonamentalment la novel·la social del nostre temps. Aquesta afirmació la compartiran, a dia d’avui, el 80% dels creadors de novel·la negra que hi ha a Europa, i que asseguren que un dels principals temes de la novel·lística contemporània és la relació de l’home amb el seu entorn. De fet, aquest és el gran tema de bona part de la literatura coetània, des de Philiph Roth fins a Don de Lillo, passant pels narradors britànics com Ian Mc Ewan, el japonès Haruki Murakami, Patrick Modiano o el mateix Baltasar Porcel, per posar exemples de cultures molt diferents i d’escriptors que no toquen el gènere negre. És normal. Agafem l’exemple de Barcelona i de la seva zona metropolitana. Segons el professor de la Universitat Ramon Llull, Ferran Sáez Mateu, més de cinc milions de persones viuen en 3.236 quilòmetres quadrats (El Temps, número 1.340, 16 de febrer de 2010), quan a tota la resta del país només hi viuen dos milions i mig. És lògic, doncs, que sigui a la ciutat on es concentrin totes les passions, tots els estatus i nivells socials i tots els punts de fricció (a banda després de la rivalitat entre la capital i la província o de les ciutats i el món rural, que són dos dels altres grans punts de conflicte actuals).

Tradicionalment l’espai urbà ha estat, doncs, sempre, l’escenari que més ha interessat als escriptors de novel·la negra. I durant molt de temps han estat, precisament, els baixos fons, les zones portuàries i les contrades més degradades –especialment del centre històric, amb els indrets de prostitució i els bars sòrdids– els subescenaris preferits per a aquestes novel·les, que no fan res més que narrar històries de perdedors a un i altre costat de la llei.

Què està passant actualment en la novel·la negra coetània europea? Doncs que conviuen dos models ben diferenciats d’històries policíaques: d’una banda, aquella que continua la indagació en aquests baixos fons o que els mostra i, de l’altra, la transformació de l’espai de la delinqüència i per tant l’extensió de les aventures dels protagonistes de les novel·les de lladres i serenos, de cap a la totalitat de l’urbs. També hem de veure com s’han incorporat nous escenaris a la novel·la i al mapa de la sordidesa: els polígons industrials i les barriades perifèriques. Tot això està ajudant que es desmitifiqui la imatge gloriosa dels barris xinesos i dels escenaris tradicionals de les novel·les, que en molts de casos desapareixen amb les reformes urbanístiques.

Fixem-nos en dos o tres exemples de la primera tipologia. En la seva magnífica trilogia de Marsella (Keops total, Xurmo, Soleà), Jean Claude Izzo abunda en els baixos fons de la ciutat, en el port, en els carrers que deixa ben especificats i retratats i que li serveixen per conformar un fresc molt brillant d’una de les ciutats més perilloses d’Europa. Per la seva banda, Robert Wilson aprofita l’existència de zones ben degradades en el centre de la ciutat de Lisboa per desenvolupar algunes de les trames secundàries importants de Sólo una muerte en Lisboa. Per exemple, la zona de la Rua da Gloria amb tots els seus prostíbuls i pensions de mala mort apareix a una novel·la editada el 1998 i encara ara es pot passejar perfectament pels mateixos escenaris. Però estam parlant de dues ciutats peculiars, on no hi ha hagut grans actuacions urbanístiques coetànies –en el cas de Lisboa només l’Expo del 98 i va ser en un barri molt allunyat del centre– i que permeten el manteniment de l’estructura i l’encant pel centre antic perquè continua essent en aquests espais on els policies i investigadors troben els seus confidents pertanyents als ambients marginals.

El que ja és més habitual és trobar altres solucions com la que ens aporta una de les grans dames de la novel·la negra actual: Donna Leon. L’escriptora situa a la ciutat de Venècia totes les seves novel·les i és en aquest espai urbà on viu i on es desenvolupen les relacions de poder entre el comissari Guido Brunetti i els ciutadans de la República Sereníssima. És en una Venècia que s’allunya una mica de la que coneixen tots els turistes on es desenvolupen les accions, però és sobretot en les àrees dels voltants, els polígons industrials de Mestre i de Marghera, on s’han de dur a terme part de les investigacions. És a dir, ens trobam amb una sèrie de novel·les negres que combinen amb mestratge l’espai refinat amb aquell més vulgar perquè la voluntat és, precisament, mostrar el contrast d’aquestes societats (sense que això impliqui que la resta d’autors dels quals hem parlat fins ara no mostrin aquest contrast, sinó que l’encasellen més geogràficament). Qui també mostra a la perfecció aquesta contradicció entre l’espai urbà delimitat i els exteriors és la francesa Fred Vargas, en la sèrie de novel·les protagonitzades per Adamsberg. L’oficina parisenca del comissari també defuig els espais més turístics de la capital francesa; però és fora de l’urbs, en el suburbi, i en aquest cas fins i tot a la província, on troba les pistes dels crims. Per tant, es tracta d’una nova descontextualització dels espais urbans dels baixos fons. El tercer gran exemple del contrast entre tota la ciutat el conforma la trilogia del malaguanyat Stieg Larsson, protagonitzada per la Lisbeth Salander. Aquí els fets duen l’acció d’un costat a l’altre d’Estocolm –amb tots els seus barris, bons i degradats- i per bona part de Suècia. Un exemple més, doncs, de la poliatomització dels espais de la delinqüència (encara que també amb una estètica pròpia com el club de motoristes o els gimnasos de boxa i que podrien estar a Suècia o en qualsevol altre país).

El cas de Barcelona

Les constants transformacions de Barcelona des dels Jocs Olímpics han mudat molt la seva fesomia i també han obligat els escriptors a canviar la seva visió sobre la ciutat i els espais de la delinqüència. De totes maneres, els casos de corrupció viscuts en el darrer temps i l’extensió dels delictes econòmics fan que també ens hàgim de plantejar altres temes amb vista al futur més immediat si els novel·listes de gènere volem continuar mostrant la podridura de la nostra societat. La transformació del Districte V en el Raval –mal resolta perquè encara hi conviuen indrets de degradació, la sobreexplotació dels immigrants en els pisos pastera, la prostitució del carrer i la pèrdua d’identitat i d’història– ha fet que ens haguem de plantejar nous escenaris: avui en dia resulta impossible que un detectiu privat com Carvalho vagi a Casa Leopoldo habitualment, perquè no en podria pagar el preu. Evidentment, el Districte V apareix a les novel·les, però hi apareix tot Barcelona.

L’èxit de la Teresa Solana i les seves dues novel·les Un crim imperfecte i Drecera al paradís són exemples molt vàlids per analitzar aquesta transformació de la ciutat: en cap moment els dos germans investigadors no baixen per sota de la Diagonal, es mouen a la part alta de la ciutat i el lloc més “popular” on van és el barri de Gràcia, que com tots sabem s’ha convertit en un espai molt transformat i cada vegada més pijo i multicultural. Llibres així haurien estat impensables fa vint anys, com tampoc no ens hauríem trobat el detectiu filòleg de Pau Vidal a Aigua bruta, que també comparteix el barri de Gràcia com a espai clau. No ens enganyem, avui en dia els espais de la misèria, i els novel·listes han començat a veure-ho clar (el millor precursor és Baltasar Porcel amb Cada castell i totes les ombres), són els grans espais fora de la ciutat tradicional: Nou Barris, moltes zones de l’Hospitalet, Ciutat Meridiana..., els barris on troben el seu allotjament molts dels nouvinguts i els expulsats del centre a causa del preu que s’hi ha de pagar. Una novel·la social –és a dir, negra– haurà d’explicar les seves condicions de vida i la seva lluita per la supervivència, perquè en bona part ells són els perdedors actuals. Per tant, s’ha de dir adéu al glamour del baix fons tradicional i donar la benvinguda a les barriades marginals, els polígons industrials i l’àrea metropolitana. Allà on viu la major part de la gent i, per tant, on hi ha històries dignes de ser contades.

JO NO T'ESPERE / JO NO T'ESPERO

Quatre anys després, el Papa Ratzinger, hi torna. Però ara a la ciutat comtal, Barcelona. D’aquella primera vinguda va sorgir Jo no t’espere, una trepidant novel·la, inserida dins el gènere de la novel·la d’intriga, tot i que la transcendeix. Les situacions i els ambients, són sempre acurats en l’escriptura de Bennasar, així com l’acció que mai no decau i t’obliga a estar enganxat al llibre gràcies a una trama ben ordida i on res no queda en mans de l’atzar. Una bona ocasió per tornar a submergir-se, o submergir-s’hi per primera vegada, dins les seves pàgines.

JO NO T’ESPERE

Sebastià Bennasar

Biografia: Sebastià Bennasar Llobera va néixer a Palma el 1976. Actualment viu a Lisboa i es dedica al periodisme, la crítica literària i la gestió cultural. Ha publicat els poemaris Passaport de sang i Breu Blues de València (El Gall Editor, 2007); els llibres de relats A la sabana no hi ha temps per a la compassió, El dia de l’alliberament i L’estret de Torres (premi Hiperbòlic, 2005); les novel·les Els Blaus de l’Horitzó (El Gall Editor, 2006, premi Pollença 2005) i Connie Island (Viena, 2007, premi 25 d’abril Vila de Benissa, 2005) i les novel·les negres El botxí de la ciutat de Mallorca i Cartes que no lliguen.


Fitxa tècnica

Autor: Sebastià Bennàsar · Títol: Jo no t’espere · Col·lecció: El Cabàs, 30

ISBN: 978-84-96608-79-5 · Enquadernació: Rústica · Format: 21x14 cm

Pàgines: 170 · Preu: 15 € (IVA inclòs)

dimarts, 2 de novembre de 2010

XAVIER ALIAGA, SOBRE ELS OCTUBRE

Un país d'assassins

L'ESCRIPTORI

A l'hora que els lectors cliquen aquest article, potser empentats per la impudícia groguenca del titular (la motivació s'explica ací baix), segurament ens trobarem davant l'auditori del XXIII Encontre d'Escriptors dels Premis Octubre, tractant d'explicar algunes de les claus que relacionen l'actual eclosió de la novel·la negra, també al País Valencià, amb una realitat si no d'assassins, generosament habitada de criminals. Almenys aquesta era la idea d'una taula rodona que l'autor d'aquestes ratlles ha de compartir amb el llibreter Paco Camarasa i els escriptors Sebastià Bennassar i Juli Alandes.

El tema és sucós. De la mateixa forma que Raymond Chandler i Dashiel Hammet desbrossaven el clavegueram polític i judicial de l'Amèrica dels anys 40, o Stieg Larsson i Henning Mankell omplien d'àcid les ferides del teòricament modèlic benestar nòrdic, els autors i autores valencians ens hem trobat amb un material ple de possibilitats literàries. Digueu-li novel·la negra. O social. O habilitem una etiqueta per a un nou gènere de cruïlla. Però el ben cert és que aquest inici del segle XXI ens ha proveït d'abundosa matèria fungible. Històries que, per sort, ja s'estan contant.

El nostre clavegueram polític autòcton ja té forma de llibres gràcies a la nissaga de Ferran Torrent que arrencava amb Societat Limitada. Àngels Moreno també furgava en Cita a la matinada en el món de les corrupcions i corrupteles mentre que el propi Sebastià Bennassar, tot i ser mallorquí, es feia les preguntes pertinents i impertinents sobre la visita del papa a València en Jo no t'espere. O Juli Alandes, que en El crepuscle dels afortunats, novel·la acabada de descarregar, poua en el parany de la corrupció urbanística. Una temàtica que apareixia a tall de macguffin en la nostra novel·la de debut, Si no ho dic, rebente, una modesta aportació que, en partir de claus paròdiques i ser escrita el 2003 i editada el 2005, molt abans de saber el que intuíem però no podíem provar, ha quedat com una lectura apta per a l'horari infantil. L'humor, de fet, és una de les vies possibles i practicables d'atac: els televisus Emili Piera i Tonino Gutián barrejaven novel·la negra amb vandalisme literari a Un mort al Palau.

La temàtica, tanmateix, casa molt bé amb la solemnitat. Salvador Company introduïa en Silenci de plom la corrupció política i la poc ponderada activitat de les màfies de l'Est al nostre territori, recordant-nos que, a més de criminals, també ens acacen els assassins. La realitat, de fet, quasi sempre va un parell de passos per davant de la ficció: a Polop, en la Marina, tenim el cadàver real d'un polític, encara tebi, i motivacions que, a l'espera que concloga la investigació, ens duen directament al que tots ens pensàvem. Una temptació molt poderosa que, em consta, comença a tindre forma de novel·la. I a mi no em mireu.

De segur que oblidem més exemples, però els escriptors i escriptores ens hem posat a la feina. La literatura pot ser moltes coses, tot i que també, i crec que requisit imprescindible, ha de ser un espill de la realitat. Les novel·les que suportaran el pas del temps hauran de donar claus al lector d'ací vint o trenta anys del que es coïa en aquest racó del planeta. O com apunten els coordinadors de l'encontre, Marià Sánchez Soler i Emili Payà, els autors han de ser els que facen la “dissecció del nostre temps”. Feina hi ha. A cabassos. I si no, passegeu pels fulls de qualsevol diari. Si amb això no som capaços de fer bona literatura ens ho hauríem de fer mirar.

(sotalacreueta.blogspot.com)

EL TEXT DEL PULP QUE NO VA SORTIR

La punyetera normalitat d’un país d’assassins

No entenc on hi ha el problema en l’afirmació del títol de la taula rodona en la qual em toca participar en aquesta edició dels premis Octubre. “Un país d’assassins” Sí, i què? En aquest singular país nostre de nom plural es mata i es mata be. Molt o poc, no ho sé, suposo que en la realitat estam dins de la mitjana, però en els darrers deu anys s’han publicat més de 170 novel·les negres en català (tot i que l’inventari segur que acaba a l’alça per la immensa dificultat de controlar tot el que es publica a casa nostra on la indústria editorial per sort és molt variada i plural). Això fa que el corpus de novel·la negra en català des del 1954, any que agafarem de partida del gènere amb Rafael Tasis i la seva La Bíblia valenciana, superi de llarg el mig milenar de títols i que en els darrers anys estiguem immersos en un autèntic boom de publicacions –en part a remolc per l’èxit de la novel·la negra feta en altres llengües i molt especialment a la Mediterrània-. Per tant aquest és un país on es mata.

Suposo que a ningú li sorprendrà saber que estam vivint en un país on els principals crims els cometen els qui estan al capdamunt del poder. I quan parlo del poder no parlo d’aquest que es pot canviar cada quatre anys, sinó del poder real (amb les seves extensions de cap al poder mutable de la classe política). És el poder qui s’ha carregat els nostres paisatges, qui ha fomentat la immigració il·legal i qui, quan ha calgut, ha deixat a la gent amb el cul a l’aire via concurs de creditors, un altre eufemisme d’aquests que acollonen. A la gent se la pot matar de moltes maneres, però una d’elles és deixar-la sense feina mentre el poder mutable continua injectant diners a la banca perquè no es perdin determinats privilegis.

Vivim en un país on les pàgines d’informació política deixen de cada vegada més pas a les pàgines de tribunals –i a Mallorca pràcticament hi ha la fusió a la redacció dels redactors de les dues àrees-. I aquí no dimiteix ningú (una de les principals diferències entre les societats mediterrànies i les nòrdiques). Vivim en un país on una de les fortunes més respectades i estimades va néixer amb el contraban i l’assassinat, va col·laborar en la subvenció del cop d’Estat del 1936 i va vendre armes als dos bàndols durant la II Guerra Mundial, a banda de moltes altres aventures dignes d’una novel·la negra però tan reals perquè la realitat sempre supera la ficció. Vivim en un país on, amb comptades i honroses excepcions, el periodisme d’investigació no existeix o es limita a parcel·les molt concretes i on els escriptors que supleixen aquesta tasca sovint són silenciats pels mitjans de comunicació i per l’acadèmia perquè els crítics consideren que allò que fan no és “alta literatura”.

Doncs sí, vivim en un país d’assassins i no passa res, potser perquè la violència i el crim formen part de la nostra manera de ser des de fa molts i molts anys –i si no basta llegir les cròniques medievals per veure quantes sagetes i punyals es clavaren entre membres dels propis bàndols per saber que això de matar-nos ja ve d’enrere. La gràcia és que ara, en aquest país, a més a més hi ha uns tipus que intentam fer novel·les per explicar com ens estan canviant aquest país. Aprofitam els morts, els crims en definitiva (una novel·la negra no tendria per què tenir cadàver, però ens agrada, i en els darrers temps a més ens hem tornat un punt tarantinians) per explicar com és aquesta realitat, com és aquest país. I resulta que, de vegades, ens en sortim.

SEBASTIÀ BENNASAR

diumenge, 31 d’octubre de 2010

NOVA NOVEL·LA DE MIQUEL VICENS

Mentre als premis Octubre es debatia -amb intensitat- sobre novel·la negra, al Diari de Balears es va publicar aquesta notícia sobre la nova novel·la de Miquel Vicens, que ens presenta la quarta aventura de n'Agustí Ferrà

http://dbalears.cat/actualitat/etiqueta/Miquel+Vicens+Escandell

diumenge, 24 d’octubre de 2010

els premis octubre es tenyeixen de negre...

http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/els-premis-octubre-es-tenyeixen-de-negre.html

dimecres, 20 d’octubre de 2010

article a Mallorca Progrés

Novel·la negra i Universitat

Sebastià Bennassar. La novel·la negra, amb tot el seu component de crítica social a les societats on es desenvolupa la seva trama, s'ha convertit en una eina de primer ordre per mostrar una altra cara de les democràcies occidentals -en el cas de les novel·les ambientades en el primer món- i en un element de denúncia molt potent en el cas de les democràcies més inestables i de les dictadures quan aquestes novel·les ultrapassen l'àmbit dels països on s'ha instaurat la menys dolenta de totes les formes de govern possibles.

Per això mateix és una molt bona notícia que dues institucions de primer ordre del país com són la Universitat de Barcelona i els premis Octubre de València hagin decidit obrir les portes a aquesta literatura, que massa sovint ha estat allunyada de les institucions acadèmiques. La UB ho ha fet amb la inauguració del cicle de conferències Una altra Suècia, el país de la novel·la negra, en el qual participarà de forma activa el proper dia 5 de novembre el professor de la UIB Alejandro Casadesús, autor d'una tesi doctoral sobre Mankell i Camilleri, una part de la qual s'acaba de publicar ara en llibre per part d'Objeto Perdido (a la part que queda inèdita hi ha un treball important sobre Jakob Arjouni, que és possiblement el millor retratista del'Alemanya multicultural, el model que acaba de carregar-se alegrement Angela Merkel l'altre dia).

En el cas dels premis Octubre, se li dedica l'Encontre d'Escriptors d'enguany, amb un programa molt potent que a partir del dimarts que ve es dedicarà a mostrar la grandesa del gènere com a eina de crítica social en un congrés que serà un punt de trobada ineludible i que combinarà la presència d'estudiosos del gènere amb la de nombrosos escriptors i periodistes.

L'entrada en aquestes dues sacrosantes institucions del país, no fa res més que confirmar el que molts ja sabíem: que la novel·la negra és una literatura en majúscules que es mereix entrar per la porta gran en els estudis reglats de les nostres universitats. Fins al moment s'han fet congressos a Salamanca i a León i cursos a la Universitat d'Alacant, però només Salamanca comptarà amb una assignatura dedicada a aquest gènere en el segon quatrimestre d'enguany. Serà impartida per Àlex Martin, un dels màxims especialistes en novel·la negra catalana i espanyola.Seria bo que la resta de les universitats en prengués bona mostra. Massa vegades s'ha acusat a la Universitat d'estar allunyada del món real, cosa que moltes vegades és certa, i més quan ens estam referint a carreres d'humanitats. És cert que s'han d'estudiar les tradicions i hem de veure d'on venim, però la novel·la negra i els seus precedents compten amb un canon literari de primer ordre amb noms com Edgar Allan Poe, Dashiell Hammett o Raymond Chandler que haurien de figurar en qualsevol història de la literatura. Ara hi ha una oportunitat molt interessant per analitzar de forma acadèmica i científica per què la gent es deixa seduir per aquest gènere. Proposo una possible resposta: per la quantitat de veritat que s'amaguen al darrera d'aquestes ficcions.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

HAMLET, HOMER, AGATHA...





Alguns apunts ràpids i apressats de la conferència d'ahir de Bill Phillips.

1-No entraré a debatre sobre l'orígen de la novel·la negra, seria massa llarg, però apuntin un tal Shakespeare i una novel·la negra en actes anomenada Hamlet i apuntin una novel·la negra oral en vers contada per un tal Homer sobre un home banyut que ordeix una venjança a una tal ciutat anomenada Troia.

2-A Àgatha Cristhie no li agradava escriure i això es nota perfectament. És insuportable, crea una fórmula i a sobre és incapaç de descriure ni els llocs ni els personatges, però això els actors les adoren, poden fer el que vulguin, l'escriptora no els ha donat ni una pauta...

divendres, 15 d’octubre de 2010

SUÈCIA, EL PAÍS DE LA NOVEL·LA NEGRA



Ahir horabaixa es va inaugurar el cicle de conferències "Suècia, el país de la novel·la negra"a la Universitat de Barcelona, a l'edifici històric. Estan organitzades pel Departament de Filologia Alemanya i Anglesa de la UB i finançades per l'Institut Suec. La inauguració va comptar amb la presència de la professora Emma Martinell, que va demostrar el seu entusiasme pel gènere negre i que va reclamar la importància d'aquesta literatura i la necessitat que entri a les aules de l'acadèmia i de la universitat! No cal dir que té més raó que un sant i que bona prova d'això és el congrés que es munta cada any a Salamanca o els cursos d'Alacant i d'altres iniciatives similars com la del proper encontre d'escriptors dels premis Octubre.

La conferència inaugural la va fer en Bill Phillips, que parlà de "La tradició de la novel·la negra deurant el segle XX als països angoloparlants", que féu una intervenció molt científica, interessant i divertida, amenitzada amb tres tassons de whisky, dos barrets i una americana i que fou d'aquelles memorables. No us perdeu la resta de sessions els divendres a la UB. No us ho perdeu.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Larsson contra Vargas

Larsson contra Vargas Llosa

Sebastià Bennassar. El mes d’octubre és un dels més importants per a la indústria del llibre. Convé tenir clares les coses i denominar les coses amb el seu nom correcte, i avui per avui el llibre és també una indústria i està molt bé que sigui així. Octubre és el mes de la fira de Frankfurt, que alguns potser recordaran perquè el 2007 la cultura convidada d’honor va ser la catalana i una nodrida representació d’escriptors van anar a treure el cap per la ciutat germànica acompanyats de gent tan vinculada al sector editorial com són els castellers o el motorista que pujava sobre el piano de Carles Santos mentre ell tocava vés a saber què. També potser que alguns la recordin perquè va ser allà on varen robar algunes fotos precioses de paisatges de Catalunya de l’exposició que va organitzar-hi l’Institut d’Estudis Baleàrics, aquesta extinta jugueta cultural que va sorgir com un capritx de Matas i que en la seva trajectòria va saber promoure iniciatives culturals molt interessants. Supòs que és per això que es va decidir la seva liquidació.

Bé, doncs coincidint amb la fira resulta que cada any es dóna el premi Nobel de Literatura, que enguany acaba de recaure ni més ni menys que en Mario Vargas Llosa, que és un escriptor molt interessant –sobretot en la seva primera època- però que cau molt malament –sobretot en la segona. Dic jo que la cosa deu anar vinculada a aquest ascens de la dreta i la ultradreta a Europa, que també ha de tenir la seva visibilitat cultural preocupant-se pels d’un altre continent sempre i quan no simpatitzin ni amb Castro, ni amb Chaves, ni amb Evo Morales ni amb Correa, que en els darrers dies ha salvat la pell per ben poc. Amb això no vull dir que en Mario Vargas Llosa no es mereixi el premi: ja he dit que la seva obra literària és molt important i a més a més té la gràcia que no estava a les travesses, seguint la tradició de can Nobel.

De totes maneres, la notícia literària més interessant de la temporada és que en poc temps sortirà al carrer un llibre amb alguns dels millors texts periodístics d’Stieg Larsson, el conegudíssim autor de la trilogia protagonitzada per la Lisbeth Salander, una creació literària de primer ordre que ha posat la novel·la negra sobre la taula novament. De la trilogia el millor és el segon llibre amb molta diferència, i també totes les parts periodístiques dels altres dos, i per això és una notícia excel·lent que apareguin els texts de Larsson sobre el racisme, els neonazis, la immigració o els drets homosexuals, que li costaren fins i tot amenaces de mort. No entenc per què encara ningú no els havia publicats. Per a mi, que es publiqui aquesta part de l’obra del suec, en un moment en què Europa està escorant-se perillosament de cap a la dreta, és una notícia extraordinària. Feis-me cas: ja hi haurà temps per llegir en Vargas Llosa.

dimarts, 28 de setembre de 2010

JAUME BENAVENTE

Aquí podeu llegir la ressenya apareguda aquesta setmana al Balears...

Allà hi serem!!!

XXXIX Premis Octubre

Des del 26.10.2010 fins al 29.10.2010

XXII Encontre d'Escriptors

XXII Encontre d'Escriptors
"Novel·la negra, novel·la social"


L'enèsim reviscolament de l'anomenada
novel·la negra (al qual no n'és aliè l'èxit comercial extraordinari de l'autor suec Stieg Larsson) ha posat una vegada més en evidència com aquest gènere transcendeix els límits estrictament literaris per a convertir-se en una eina de primera importància en l'estudi de la societat des d'un punt de vista que va més enllà de disciplines com la sociologia, la història, la crònica d'actualitat, la psicologia, el periodisme, etc., en sumar-les i abastar-les totes.

Això és així des del moment revolucionari del naixement de la novel·la negra contemporània americana amb els mestres
Dashiel Hammett, Raymond Chandler i Ross Macdonald, la posterior revisió que introduïren escriptors com W.R. Burnett, Chester Himes o Donald Westlake o les grans actualitzacions contemporànies, obres d'autors com Jerome Charyn, Elmore Leonard, James Elroy o Sara Paretsky.

Europa tampoc no ha romàs al marge d'aquesta tendència, sinó més aviat el contrari, gràcies a l'aparició d'un seguit d'escriptors que localitzen les seues obres en les seues ciutats, les seues cultures i les seues societats, d'entre els quals podem esmentar els veterans
Maj Sjöwall i Per Wahlöö (autèntics artífexs, ja en els anys 60, de l'actual boom de la novel·la negra sueca i escandinava, ben representada també per Henning Mankell o per la noruega Karin Fossum), l'irlandès (tot i que americà d'adopció)John Connolly, l'escocès Ian Rankin, les franceses Brigitte Auberti Fred Vargas (sense oblidar el patriarca del “polar”, Jean-Patrick Manchette), el sicilià Andrea Camilleri, el grec Petros Markaris, la jueva Batya Gur, l'austríac Veit Heinichen o, ja a casa nostra,Manuel Vázquez Montalbán, Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Andreu Martin, Franciso González Ledesma o Ferran Torrent.

En aquestes jornades pretenem que siguen els mateixos escriptors de novel·la negra i els experts en aquest gènere els qui dialoguen i expliquen diversos punts calents de la nostra
societat actual(temes com la immigració il·legal, la prostitució, la corrupció política i econòmica, el crim organitzat, el tràfic de drogues...) i com la literatura se'n fa ressò d'aquestes temàtiques i el tractament que els dóna. El que perseguim, en resum, és que siguen els escriptors els qui facen la dissecció del nostre temps.

Coordinat per:
Marià Sánchez Soler (escriptor) i Emili Payà(Octubre CCC)

PROGRAMA

Dimarts 26 d'octubre
17.00h. “Novel·la negra, literatura d'intervenció”. Conferència a càrrec de
Marià Sánchez Soler (escriptor).
18.00h. Conferència a càrrec d'
Alfons Cervera (escriptor).
19.30h. “L'Holocaust i la ficció popular”. Conferència a càrrec de
Philip Kerr (escriptor).

Dimecres 27 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 1: “Atracadors, el crim profesional i la no ficció”. Conferència a càrrec de
Carles Quilez (escriptor i periodista, director d'anàlisis de l'Oficina Antifrau de Catalunya).
12.30h. “La novel·la negra catalana: entre la ficció i la realitat”. Conferència a càrrec d'
Àlex Martin Escribà (assagista, director del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Salamanca i d'Olot Negre 2010).
16.30h. “La corrupció política i la corrupció econòmica”, un diàleg entre
Ferran Torrent (escriptor) i Joan M. Oleaque (periodista).
18.00h. Taula rodona “Negra i actual”, amb
Jaume Benavente, Andrea Robles i Jordi Pijoan (escriptors), organitzada en col·laboració amb l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
19.30h. “El pes de la realitat”, un diàleg entre
Andreu Martin(escriptor) i Carles Quilez.

Dijous 28 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 2: “El sensacionalisme als mitjans de comunicació (el crim d'Alcàsser com a paradigma)”, a càrrec de
Joan M. Oleaque (periodista).
12.30h. Diàleg entre
Marià Sánchez Soler i Joan Queralt(periodista): “La infiltració mafiosa al nostra país”.
16.30h. Diàleg entre
Jordi Bordas i Eduardo Martin de Pozuelo(periodistes de l'equip d'investigació de La Vanguardia).
18.00h. “¿Policies de veritat com a inspiració literària?”, un diáleg entre
Lorenzo Silva (escriptor) i Alicia Giménez-Bartlett(escriptora).
19.30h. “Sobre un tal Méndez”, conversa entre
Paco Camarasa(llibreter) i Francisco González Ledesma (escriptor).

Divendres 29 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 3: “Un país d’assassins”, taula rodona amb
Paco Camarasa, Xavier Aliaga (escriptor), Sebastià Bennàssar (escriptor) i Juli Alandes (escriptor).
12.30h. “Literatura urbana: viatjar de la Barcelona de Vázquez Montalbán a la Marsella de Jean-Claude Izzo”. Conferència de
Georges Tyras (Universitat de Grenoble, traductor i estudiós de Vázquez Montalbán i de J.C. Izzo).
16.30h. “Al cor de les tenebres. Immigració i novel·la negra”. Taula rodona amb
Antonio Lozano (escriptor), Raul Argemí(escriptor) i David C. Hall (escriptor).
18.00h. “Els fons negres de La Bòbila, una experiència única”. Conferència de
Jordi Canal (director de la Biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat).
19.30h. Clausura a càrrec de
Veit Heinichen (escriptor).

Tipus de matrícula
Públic en general

Entrada gratuïta amb la inscripció. Inclou el dret d'assistir a totes les conferències i taules rodones dels Premis Octubre.

Estudiants de la Universitat de València
(amb crèdits de lliure configuració)
Preu de la inscripció: 30 euros. Inclou el dret d'inscripció, el material informatiu del congrés escollit i el certificat d'assistència atorgat per la Fundació Ausiàs March.

Estudiants de la resta d'universitats

(amb crèdits de lliure configuració)
Preu de la inscripció: 150 euros. Inclou el dret d'inscripció, el material informatiu del congrés escollit, el viatge, l'allotjament, la manutenció i el certificat d'assistència atorgat per la Fundació Ausiàs March. Aquesta matrícula sols es pot gestionar a través dels acords establerts per la fundació amb les universitats respectives.

Notes importants
- Places limitades.
- Moltes universitats convaliden l'assistència als congressos amb crèdits acadèmics de lliure configuració. Informeu-vos-en en la vostra universitat.
- Per a participar, cal que us matriculeu en el formulari que apareix més avall. Forma de pagament: ingrés al núm. de compte de
Caixa de Pensions 2100-0700-17-0200341061. Al rebut bancari heu d'escriure en l'apartat de Concepte “Premis Octubre + el nom del congrés específic en què us vulgueu apuntar” i en Nom del beneficiari Fundació Ausiàs March i l'heu d'enviar a l'Octubre CCC, c/ Sant Ferran, 12. 46001 València. Els rebuts els podeu enviar per correu ordinari a l'adreça anterior a l'atenció d'“Assumpció Palau” o per e-mail a l'adreça: spalau@octubre.cat

Matricula't