Un país d'assassins
L'ESCRIPTORI
A l'hora que els lectors cliquen aquest article, potser empentats per la impudícia groguenca del titular (la motivació s'explica ací baix), segurament ens trobarem davant l'auditori del XXIII Encontre d'Escriptors dels Premis Octubre, tractant d'explicar algunes de les claus que relacionen l'actual eclosió de la novel·la negra, també al País Valencià, amb una realitat si no d'assassins, generosament habitada de criminals. Almenys aquesta era la idea d'una taula rodona que l'autor d'aquestes ratlles ha de compartir amb el llibreter Paco Camarasa i els escriptors Sebastià Bennassar i Juli Alandes.
El tema és sucós. De la mateixa forma que Raymond Chandler i Dashiel Hammet desbrossaven el clavegueram polític i judicial de l'Amèrica dels anys 40, o Stieg Larsson i Henning Mankell omplien d'àcid les ferides del teòricament modèlic benestar nòrdic, els autors i autores valencians ens hem trobat amb un material ple de possibilitats literàries. Digueu-li novel·la negra. O social. O habilitem una etiqueta per a un nou gènere de cruïlla. Però el ben cert és que aquest inici del segle XXI ens ha proveït d'abundosa matèria fungible. Històries que, per sort, ja s'estan contant.
El nostre clavegueram polític autòcton ja té forma de llibres gràcies a la nissaga de Ferran Torrent que arrencava amb Societat Limitada. Àngels Moreno també furgava en Cita a la matinada en el món de les corrupcions i corrupteles mentre que el propi Sebastià Bennassar, tot i ser mallorquí, es feia les preguntes pertinents i impertinents sobre la visita del papa a València en Jo no t'espere. O Juli Alandes, que en El crepuscle dels afortunats, novel·la acabada de descarregar, poua en el parany de la corrupció urbanística. Una temàtica que apareixia a tall de macguffin en la nostra novel·la de debut, Si no ho dic, rebente, una modesta aportació que, en partir de claus paròdiques i ser escrita el 2003 i editada el 2005, molt abans de saber el que intuíem però no podíem provar, ha quedat com una lectura apta per a l'horari infantil. L'humor, de fet, és una de les vies possibles i practicables d'atac: els televisus Emili Piera i Tonino Gutián barrejaven novel·la negra amb vandalisme literari a Un mort al Palau.
La temàtica, tanmateix, casa molt bé amb la solemnitat. Salvador Company introduïa en Silenci de plom la corrupció política i la poc ponderada activitat de les màfies de l'Est al nostre territori, recordant-nos que, a més de criminals, també ens acacen els assassins. La realitat, de fet, quasi sempre va un parell de passos per davant de la ficció: a Polop, en la Marina, tenim el cadàver real d'un polític, encara tebi, i motivacions que, a l'espera que concloga la investigació, ens duen directament al que tots ens pensàvem. Una temptació molt poderosa que, em consta, comença a tindre forma de novel·la. I a mi no em mireu.
De segur que oblidem més exemples, però els escriptors i escriptores ens hem posat a la feina. La literatura pot ser moltes coses, tot i que també, i crec que requisit imprescindible, ha de ser un espill de la realitat. Les novel·les que suportaran el pas del temps hauran de donar claus al lector d'ací vint o trenta anys del que es coïa en aquest racó del planeta. O com apunten els coordinadors de l'encontre, Marià Sánchez Soler i Emili Payà, els autors han de ser els que facen la “dissecció del nostre temps”. Feina hi ha. A cabassos. I si no, passegeu pels fulls de qualsevol diari. Si amb això no som capaços de fer bona literatura ens ho hauríem de fer mirar.
(sotalacreueta.blogspot.com)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada