Adéu al barri xinès (A on anem)
Text Sebastià Bennassar Periodista i escriptor
La novel•la negra que es fa en els nostres dies és urbana, però ja no exclusivament, i ha trobat nous escenaris en la mateixa ciutat a mesura que s’hi produïen unes transformacions que ben sovint han proposat modificacions dels espais tradicionals del gènere.
La gran ciutat, una natura sempre canviant i sempre en transformació. Partint d’aquesta premissa hem de concloure que la novel·la negra, ésser essencialment urbà, també és una natura canviant i sempre en transformació, i molt més en els darrers anys en què s’han trencat alguns dels esquemes dels pares clàssics (americans) del gènere dels anys 30, 40 i 50 i dels models propis creats a l’Estat espanyol sobretot en els 70, 80 i a la primera part dels 90. La novel·la negra que es fa en els nostres dies és urbana, però ja no exclusivament, i ha trobat nous escenaris en la mateixa ciutat a mesura que s’hi produïen unes transformacions urbanístiques que ben sovint han proposat modificacions dels espais tradicionals de la novel·la negra: centres històrics, barris xinesos degradats i espais similars.
Tot això ha provocat uns quants fenòmens, especialment visibles en les novel·les europees coetànies i també en la novel·lística catalana, que ha entrat sense cap mena de problemes en la normalitat absoluta i que, fins i tot, en alguns casos ha marcat la pauta de models i modes que s’han seguit arreu del continent (cas de Vázquez Montalbán). D’una banda, ens trobam amb un desplaçament del centre d’interès cap a les àrees rurals que gairebé mai no havien estat escenaris d’aquest tipus de narrativa, com demostren per exemple obres com Tannöd, el lloc del crim d’Andrea Maria Schenkel, Obaga d’Albert Villaró o la indagació en el crim real en el cas de Tor, tretze cases i tres morts de Carles Porta. De l’altra banda, ens trobam amb un creixent interès per la història passada, com per exemple les tres novel·les dedicades a El comisario de Luca de Carlo Lucarelli o a casa nostra l’extraordinari pòquer d’asos que conformenForasters de Rafel Vallbona, Barcelona Tràgica d’Andreu Martín, Una vida en jocd’Albert Salvadó i, sobretot, la impressionant La mala dona de Marc Pastor. Totes quatre novel·les presenten encara aquesta fascinació pels barris cèntrics de la ciutat i pels espais on es desenvolupen en la seva major part els conflictes, però en aquests quatre casos l’escenari és inherent a la història que narren: els anys del pistolerisme a Barcelona, els dies de la Setmana Tràgica, els dies breus del Casino de la Rabassada i la història de la vampira del carrer Ponent (actual Joaquim Costa) en la Barcelona del 1912, respectivament. Ja en darrer terme tenim les novel·les que estan ambientades directament a la ciutat, que narren la seva transformació i que són aquelles en les quals ens centrarem a partir d’ara perquè ens permeten veure com l’escenari negre s’ha transformat a la vegada que ho ha fet l’urbs.
Novel·la negra urbana i novel·la social
La novel·la negra continua essent fonamentalment la novel·la social del nostre temps. Aquesta afirmació la compartiran, a dia d’avui, el 80% dels creadors de novel·la negra que hi ha a Europa, i que asseguren que un dels principals temes de la novel·lística contemporània és la relació de l’home amb el seu entorn. De fet, aquest és el gran tema de bona part de la literatura coetània, des de Philiph Roth fins a Don de Lillo, passant pels narradors britànics com Ian Mc Ewan, el japonès Haruki Murakami, Patrick Modiano o el mateix Baltasar Porcel, per posar exemples de cultures molt diferents i d’escriptors que no toquen el gènere negre. És normal. Agafem l’exemple de Barcelona i de la seva zona metropolitana. Segons el professor de la Universitat Ramon Llull, Ferran Sáez Mateu, més de cinc milions de persones viuen en 3.236 quilòmetres quadrats (El Temps, número 1.340, 16 de febrer de 2010), quan a tota la resta del país només hi viuen dos milions i mig. És lògic, doncs, que sigui a la ciutat on es concentrin totes les passions, tots els estatus i nivells socials i tots els punts de fricció (a banda després de la rivalitat entre la capital i la província o de les ciutats i el món rural, que són dos dels altres grans punts de conflicte actuals).
Tradicionalment l’espai urbà ha estat, doncs, sempre, l’escenari que més ha interessat als escriptors de novel·la negra. I durant molt de temps han estat, precisament, els baixos fons, les zones portuàries i les contrades més degradades –especialment del centre històric, amb els indrets de prostitució i els bars sòrdids– els subescenaris preferits per a aquestes novel·les, que no fan res més que narrar històries de perdedors a un i altre costat de la llei.
Què està passant actualment en la novel·la negra coetània europea? Doncs que conviuen dos models ben diferenciats d’històries policíaques: d’una banda, aquella que continua la indagació en aquests baixos fons o que els mostra i, de l’altra, la transformació de l’espai de la delinqüència i per tant l’extensió de les aventures dels protagonistes de les novel·les de lladres i serenos, de cap a la totalitat de l’urbs. També hem de veure com s’han incorporat nous escenaris a la novel·la i al mapa de la sordidesa: els polígons industrials i les barriades perifèriques. Tot això està ajudant que es desmitifiqui la imatge gloriosa dels barris xinesos i dels escenaris tradicionals de les novel·les, que en molts de casos desapareixen amb les reformes urbanístiques.
Fixem-nos en dos o tres exemples de la primera tipologia. En la seva magnífica trilogia de Marsella (Keops total, Xurmo, Soleà), Jean Claude Izzo abunda en els baixos fons de la ciutat, en el port, en els carrers que deixa ben especificats i retratats i que li serveixen per conformar un fresc molt brillant d’una de les ciutats més perilloses d’Europa. Per la seva banda, Robert Wilson aprofita l’existència de zones ben degradades en el centre de la ciutat de Lisboa per desenvolupar algunes de les trames secundàries importants de Sólo una muerte en Lisboa. Per exemple, la zona de la Rua da Gloria amb tots els seus prostíbuls i pensions de mala mort apareix a una novel·la editada el 1998 i encara ara es pot passejar perfectament pels mateixos escenaris. Però estam parlant de dues ciutats peculiars, on no hi ha hagut grans actuacions urbanístiques coetànies –en el cas de Lisboa només l’Expo del 98 i va ser en un barri molt allunyat del centre– i que permeten el manteniment de l’estructura i l’encant pel centre antic perquè continua essent en aquests espais on els policies i investigadors troben els seus confidents pertanyents als ambients marginals.
El que ja és més habitual és trobar altres solucions com la que ens aporta una de les grans dames de la novel·la negra actual: Donna Leon. L’escriptora situa a la ciutat de Venècia totes les seves novel·les i és en aquest espai urbà on viu i on es desenvolupen les relacions de poder entre el comissari Guido Brunetti i els ciutadans de la República Sereníssima. És en una Venècia que s’allunya una mica de la que coneixen tots els turistes on es desenvolupen les accions, però és sobretot en les àrees dels voltants, els polígons industrials de Mestre i de Marghera, on s’han de dur a terme part de les investigacions. És a dir, ens trobam amb una sèrie de novel·les negres que combinen amb mestratge l’espai refinat amb aquell més vulgar perquè la voluntat és, precisament, mostrar el contrast d’aquestes societats (sense que això impliqui que la resta d’autors dels quals hem parlat fins ara no mostrin aquest contrast, sinó que l’encasellen més geogràficament). Qui també mostra a la perfecció aquesta contradicció entre l’espai urbà delimitat i els exteriors és la francesa Fred Vargas, en la sèrie de novel·les protagonitzades per Adamsberg. L’oficina parisenca del comissari també defuig els espais més turístics de la capital francesa; però és fora de l’urbs, en el suburbi, i en aquest cas fins i tot a la província, on troba les pistes dels crims. Per tant, es tracta d’una nova descontextualització dels espais urbans dels baixos fons. El tercer gran exemple del contrast entre tota la ciutat el conforma la trilogia del malaguanyat Stieg Larsson, protagonitzada per la Lisbeth Salander. Aquí els fets duen l’acció d’un costat a l’altre d’Estocolm –amb tots els seus barris, bons i degradats- i per bona part de Suècia. Un exemple més, doncs, de la poliatomització dels espais de la delinqüència (encara que també amb una estètica pròpia com el club de motoristes o els gimnasos de boxa i que podrien estar a Suècia o en qualsevol altre país).
El cas de Barcelona
Les constants transformacions de Barcelona des dels Jocs Olímpics han mudat molt la seva fesomia i també han obligat els escriptors a canviar la seva visió sobre la ciutat i els espais de la delinqüència. De totes maneres, els casos de corrupció viscuts en el darrer temps i l’extensió dels delictes econòmics fan que també ens hàgim de plantejar altres temes amb vista al futur més immediat si els novel·listes de gènere volem continuar mostrant la podridura de la nostra societat. La transformació del Districte V en el Raval –mal resolta perquè encara hi conviuen indrets de degradació, la sobreexplotació dels immigrants en els pisos pastera, la prostitució del carrer i la pèrdua d’identitat i d’història– ha fet que ens haguem de plantejar nous escenaris: avui en dia resulta impossible que un detectiu privat com Carvalho vagi a Casa Leopoldo habitualment, perquè no en podria pagar el preu. Evidentment, el Districte V apareix a les novel·les, però hi apareix tot Barcelona.
L’èxit de la Teresa Solana i les seves dues novel·les Un crim imperfecte i Drecera al paradís són exemples molt vàlids per analitzar aquesta transformació de la ciutat: en cap moment els dos germans investigadors no baixen per sota de la Diagonal, es mouen a la part alta de la ciutat i el lloc més “popular” on van és el barri de Gràcia, que com tots sabem s’ha convertit en un espai molt transformat i cada vegada més pijo i multicultural. Llibres així haurien estat impensables fa vint anys, com tampoc no ens hauríem trobat el detectiu filòleg de Pau Vidal a Aigua bruta, que també comparteix el barri de Gràcia com a espai clau. No ens enganyem, avui en dia els espais de la misèria, i els novel·listes han començat a veure-ho clar (el millor precursor és Baltasar Porcel amb Cada castell i totes les ombres), són els grans espais fora de la ciutat tradicional: Nou Barris, moltes zones de l’Hospitalet, Ciutat Meridiana..., els barris on troben el seu allotjament molts dels nouvinguts i els expulsats del centre a causa del preu que s’hi ha de pagar. Una novel·la social –és a dir, negra– haurà d’explicar les seves condicions de vida i la seva lluita per la supervivència, perquè en bona part ells són els perdedors actuals. Per tant, s’ha de dir adéu al glamour del baix fons tradicional i donar la benvinguda a les barriades marginals, els polígons industrials i l’àrea metropolitana. Allà on viu la major part de la gent i, per tant, on hi ha històries dignes de ser contades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada