divendres, 23 d’abril de 2010

DEU NOVEL·LES NEGRES PER A SANT JORDI

Podrien ser moltes més, però aquí teniu 10 recomanacions dels darrers deu anys en català. Per si algú no sap què regalar avui...


1-L'abominable crim de l'Alsina Graells. Pep Coll. Empúries.
2-Aigua bruta. Pau Vidal. Empúries.
3-Mireia emmarcada a la finestra. Llorenç Capellà. Ensiola.
4-Abans del silenci. Agustí Vehí. Pagès.
5-Tríptic de pells en el mar. Guilem Rosselló Bujosa. Viena.
6-Els neons de sodoma. Xavier Aliaga. Tres i Quatre.
7-Blau de prússia. Albert Villaró. Columna.
8-La maleta sarda. Margarida Aritzeta. Columna.
9-La mala dona. Marc Pastor. La Magrana.
10-Un crim imperfecte. Teresa Solana. Edicions 62.

dijous, 22 d’abril de 2010

article a la veu de mallorca

Opinió
Política i novel·la negra
21/04/2010

La ciutat d’Olot s’ha convertit des de fa una setmana llarga en un dels principals centres culturals literaris del país. Sí, ja sabeu, la literatura, aquesta cosa que de vegades es publica en els llibres i que amb sort ocupa alguna línia en els mitjans de comunicació quan s’acosten aquestes dates de Sant Jordi. El motiu d’aquest epicentre literari en el territori volcànic de la Garrotxa –incís, el paisatge de la comarca i l’amabilitat de la seva gent val per si sol una visita a la contrada- és la celebració de Temps de Paraules, el festival que cada any es dedica a la literatura a la ciutat. Enguany s’ha centrat en la novel·la negra.

Dissabte passat, i després d’uns quants dies gaudint de les sàvies paraules de Leonardo Padura o de Paco Camarassa, de gaudir durant unes hores de la companyia de Jordi Canal i Eulàlia, i de ser sàviament pastorejats per la contrada per na Carme Simón, la bibliotecària, ens va tocar parlar de novel·la negra en català. A la taula rodona que moderava Àlex Martín s’hi asseien en Jordi Cervera, en Josep Torrent, en Marc Pastor i n’Albert Villaró a més d’un servidor.

Pot semblar que parlar de novel·la negra en aquest article amb tot el que està passant a les Illes Balears sembli una banalitat. No us equivoqueu. La novel·la negra és la gran eina social que tenim avui en dia els escriptors per denunciar els entorns on es cometen els crims, que poden ser grans o petits, amb sang o sense, però que sovint no s’entenen si no es relacionen amb l’entorn on són comesos. Algun dia algú haurà d’explicar com és possible que la política a les Illes Balears es dirimeixi en els jutjats, i com és possible que confiàssim les claus de les institucions als seus “presumptes” saquejadors.

Per això és vital parlar de novel·la negra. A través dels llibres escrits en català no només podem gaudir d’una excel·lent literatura, sinó que podem conèixer les nostres societats des d’una altra perspectiva. I crec que ens fa bona falta poder explicar on fallàrem. Enhorabona, doncs, a la ciutat d’Olot.

diumenge, 18 d’abril de 2010

SOL·LICITUD D'AJUDA

Molt bones a tothom, possibles lectors d'aquestes línies. Estic treballant en un seguit d'articles i un text llarg sobre la novel·la negra catalana -entesa en sentit ampli- dels darrers deu anys i necessito que em faceu arribar el màxim de suggerències de títols que hi podrien entrar. Es tracta de llibres publicats entre el 1999 i ara i escrits en la nostra llengua. Tots els que m'envieu seran susceptibles de poder entrar en aquests treballs. Una abraçada i gràcies per la col·laboració!!!

dissabte, 17 d’abril de 2010

BONÍSSIM ARTICLE DE QUIM MONZÓ

La sabiduría de los delincuentes

Picasso es el artista más apreciado por la mafia, los narcotraficantes y los terroristas

QUIM MONZÓ | 17/04/2010 | Actualizada a las 00:18h | Ciudadanos

Es sabido que en muchos museos –y en colecciones particulares– hay pinturas de grandes maestros que en realidad no son de esos grandes maestros sino falsificadas, y que cuelan como originales porque ni los expertos las detectan. Dos noticias de esta semana complementan esa certeza. La primera explica que la National Gallery de Londres prepara, para el 2012, una exposición sobre falsificaciones y errores de atribución de autorías que ahora se descubren gracias a los adelantos tecnológicos. La National ha desarrollado una cámara de rayos infrarrojos, con microscopía electrónica, espectrometría de masas y no sé cuántas cosas más, con un sensor que permite estudiar los detalles de los cuadros con una precisión desconocida hasta ahora y que consigue saber qué pigmentos utilizó el artista para, de esa forma, corroborar o desmentir la fecha del cuadro y su autor. La segunda noticia es que Picasso es el artista más falsificado y más apreciado por la mafia, los narcotraficantes y los terroristas. Lo afirmó hace un par de días un experto en delitos y obras de arte, en el Museo Thyssen-Bornemisza de Madrid. Efe recoge sus declaraciones, en las que explica que "robar y falsificar picassos se puso de moda a principios de los sesenta y que el interés de los mafiosos por él surgió al ver, en las noticias de la tele, que era el más cotizado en las subastas". Su interés por el malagueño –pongo malagueño para no repetirPicasso– subió al máximo en 1976, cuando llegaron a robar 180 cuadros suyos.

Pero habría que tener también en cuenta que, en 1974 (dos años antes de ese 1976), Picasso fue uno de los protagonistas de F for fake, una espléndida película de Orson Welles, entre el documental y la ficción, un tremendo interrogante sobre las certezas, la originalidad y el fraude, con Elmyr de Hory explicando su carrera como falsificador de cuadros. En aquel momento, la película cosechó algunas críticas buenas pero muchísimas malas. Con aire suficiente, acusaban a Welles de estar acabado, sin darse cuenta de que F for fake era –y es– una obra rompedora. Ese tipo de críticas desdeñosas, facilonas y sin pruebas ponen en evidencia a quienes las hacen. Ya que hablamos de Picasso, hay que recordar que también a él lo menospreciaba buena parte de la crítica en el momento culminante de su carrera. En los años treinta, el americano Thomas Craven repetía que Picasso era un pintor en decadencia. Escribió: "El prestigio de Picasso empalidece con rapidez y los paladines de su renombre tienen perdida la batalla para situarlo entre los inmortales". Más conciso y francés, otro crítico, Germain Bazin, certificó: "Picasso pertenece ya al pasado". Y, así, un montón. Fue en los años treinta, poco antes de que pintase su deslumbrante Gernika. Como se ve, mafiosos y delincuentes hacen caso omiso de la crítica, lo cual dice mucho a su favor.

TERESA SOLANA

Teresa Solana gana el 'Crims de Tinta' con una historia negra que enlaza el presente con el pasado

La mezcla de ironía, humor, sátira y crítica es una de las características de esta autora

ROSA MORA - Barcelona - 17/04/2010

Vota
Resultado Sin interésPoco interesanteDe interésDe interésDe interés 1 votos
Imprimir Enviar

Teresa Solana, una de las nuevas escritoras más relevantes en novela negra en catalán, obtuvo ayer el tercer premio Crims de Tinta con Negres tempestes, una novela coral con dos argumentos paralelos. El de la subinspectora de los Mossos d'Esquadra Norma Forester, nieta de un brigadista británico en la Guerra Civil, y con una peculiar familia. Su marido es médico forense, tiene una hija okupa, un cuñado ex homosexual, una madre hippie y una tía monja que es una especie de hacker. La otra historia es el caso que investiga: el asesinato de un historiador y unas recuperadas memorias en las que se relata la miseria moral y material de la posguerra. Enlaza el presente con la Guerra Civil, porque algunos de sus personajes tienen memoria de lo que pasó.

      La noticia en otros webs

      Solana, Maite para amigos y familiares, habló de la importancia que tiene un premio como éste para los escritores negros en catalán. Primero, porque les da visibilidad y más lectores, y segundo, y no menos importante, por la dotación económica (20.000 euros) que les ayuda a seguir adelante. La escritora dio las gracias a los mossos que la han asesorado, aunque precisó: "Muchas de las cosas que me explicaron las he tenido que simplificar y otras me las he inventado, porque yo no hago crónica negra sino ficción".

      Negres tempestes, que será publicada en La Magrana (RBA) es la primera novela de una serie que, explicó ayer la escritora, continuará. "Me interesa mucho desarrollar la evolución de los personajes". Solana, lanzada por Edicions 62, ha publicado en esta editorial dos novelas, , que obtuvo el Premio Bigrada 21 en 2007, y Drecera al paradís, ambas protagonizadas por unos hermanos detectives. La mezcla de ironía, humor, sátira y crítica es una de sus características. Su libro de relatos Set casos de sang i fetge i una historia de amor, también en 62, continúa en la misma líneas, aunque la última de las narraciones anticipa a una escritora más intimista.

      El premio Crims de Tinta, patrocinado por el Deparamento de Interior y RBA, fue ganado en las dos anteriores ediciones por el mosso Marc Pastor con La mala dona, que va por la cuarta edición en catalán y ha sido traducido a tres idiomas. Tiene también una edición en e-book. El segundo Crims de Tinta fue para el periodista Carles Quílez con La solitud de Patricia, que ha sido traducido al castellano.

      Teresa Solana

      Teresa Solana guanya el tercer Crims de Tinta

      L.L.

      Teresa Solana, amb Negres tempestes, ha guanyat la tercera edició del premi Crims de Tinta, creat pel departament d'Interior de la Generalitat i La Magrana, i dotat amb 20.000 euros.

      Solana, que va escriure l'obra preveient que seria la primera d'una sèrie, va agrair la col·laboració documental d'alguns Mossos, tot i que va admetre: "Jo no faig crònica negra, faig ficció". La protagonista és la subinspectora dels Mossos Norma Forester, "néta d'un brigadista anglès i amb una família molt peculiar". Per aquest motiu, la novel·la té dos plans: el present, en què s'investiga l'assassinat d'un historiador, i el passat de la Guerra Civil, en què l'autora es pregunta "què n'ha quedat de l'idealisme dels combatents de la República?".

      divendres, 16 d’abril de 2010

      Els catalans a la premsa

      Realitat, ruralitat, crim

      La taula rodona sobre novel·la negra catalana d’Olot mostra la vitalitat del gènere en la nostra llengua, amb creadors a tot arreu del territori

      Fou un grapat d’hores abans del Madrid-Barça que cap d’ells no es volia perdre, com si es demostràs, una vegada més, que la novel·la negra és un dels gèneres més vinculats al gust comú de la majoria de lectors, que poden combregar tant amb una novel·la extraordinària com amb l’èpica d’un partit de futbol. El doctor per la Universitat de Salamanca, Àlex Martín, fou l’encarregat de conduir una taula rodona sobre novel·la negra escrita en català en la qual participaren Jordi Cervera (Mosques, 2005); Josep Torrent (La Mirora mata els dimarts, 2008); Marc Pastor (La mala dona, 2008); Albert Villaró (Obaga, 2003 i Blau de Prússia, 2006); i el nostre col·laborador, Sebastià Bennassar (Jo no t’espere, 2008 i Mateu el president, 2009).

      Amb el títol de Crims Urbans i Crims Reals, la taula formava part de la programació del festival Olot Negre que durant tot el mes d’Abril debat al voltant del gènere novel·lístic més llegit arreu del món. En el decurs de la taula cada un dels escriptors va presentar la seva darrera creació i després es va debatre al voltant del fet d’escriure novel·la negra en català i de les dificultats que això comportava. Bennassar va obrir el foc (per culpa de l’ordre alfabètic), per assegurar que “jo parteixo de la realitat perquè el que pretenc és mostrar i denunciar la societat en la que vivim” i explicà les diferencies entre la multiculturalitat i la multimerda a Barcelona “la multiculturalitat és positiva i enriquidora, mentre que la multimerda és deixar i consentir que venguin els hooligans de mitja Europa a la porta de l’Ajuntament, que és el que s’està fent a Barcelona.

      El periodista radiofònic Jordi Cervera explicà que “sempre s’ha matat per amor o per desamor i per diners i crec que no es mata igual a comarques que a Barcelona”. L’autor de Mosques aprofità per explicar el component social de moltes de les fortunes a fora de Barcelona: “les han fetes persones que varen obtenir les pitjors terres, les improductives, i se les varen vendre per fer hotels, mentre els altres continuen servant els avellaners que ja no donen res”.

      Josep Torrent, que durant molts anys va estar vinculat a la policia d’Olot va explicar que “aquesta (referint-se a La Mirora mata els dimarts) és la meva primera novel·la policíaca. La vaig escriure en quatre setmanes i la vaig pensar d’Olot l’Autònoma perquè sempre he escrit ràpid”. Torrent va voler defugir de la gran ciutat “i fer alguna cosa de pagès, perquè jo sóc fill de pagès i de mas i així va néixer aquesta idea amb assassina i venjança. Qui és l’assassí ja se sap a la primera pàgina i el joc està en saber si l’atrapen o no i com”.

      Marc Pastor és escriptor i mosso d’esquadra i va explicar que “el que diferencia un crim rural d’un crim urbà són les conseqüències directes i indirectes, perquè en una comunitat petita el crim està molt bé i és molt interessant”. Pastor, autor d’un dels grans èxits recents de la novel·la en català va explicar que “la vida és molt literària però caòtica i per això hem de posar les peces en ordre quan escrivim”.

      Per la seva banda, l’andorrà Albert Villaró va explicar que “necessitava crear una novel·la com Blau de Prússia perquè el que volia era explicar Andorra, que és un poc com Hong Kong” i assegurà que “hi ha molt de desconeixement dels sentiments dels andorrans per part de les persones que no són del país”.

      A poc a poc la taula va anar derivant de cap a altres qüestions com la fragilitat de la indústria editorial i la dispersió dels títols en els catàlegs generals de les col·leccions mentre es reclamava la presència d’una política editorial i cultural forta que apostàs per les col·leccions i per fer política d’autor. Sense cap mena de dubte, la frase més afortunada, la de Villaró: “Per ventura el que hem de fer és començar a posar accents estranys sobre les as dels nostres cognoms, com si fóssim suecs”.

      OLOT NEGRE, TAULA RODONA AUTORS CATALANS





      La literatura negra catalana està passant per un extraordinari moment de forma pel que fa a autors, però potser no tant pel que fa a indústria. Aquesta va ser una de les principals conclusions a les quals es va arribar durant la taula rodona que el passat 10 d'abril es va celebrar a Olot, la ciutat que s'ha convertit en l'epicentre de la novel·la negra.
      La taula tenia per títol Crims Reals i Crims Rurals i allà vàrem parlar una mica de tot. A banda d'un servidor hi havia en Jordi Cervera, autor de Mosques (2005), Josep Torrent, autor de La Mirora mata els dimarts (2008), Marc Pastor, autor de La mala dona (2008) i Albert Villaró, autor d'Obaga (2003) i Blau de Prússia (2006).
      Entre els temes que es posaren sobre la taula hi va haver el fet que el que diferencia la manera de matar a comarques o a Barcelona és la repercussió que pot tenir cada un dels crims, especialment en societats més petites on tothom es coneix. També vàrem aprofitar la taula per criticar bastant el moment industrial que està patint el nostre país, amb la desaparició de col·leccions dedicades al gènere i una escassa política cultural. Sembla que aviat es penjarà a la web d'Olot Negre el contingut de la intervenció. Ja us n'informarem. De moment, algunes fotos de la taula i dels autors participants.

      EL CASAMENT D'EN TERREGADA

      La ressenya apareguda dissabte passat al Diari de Balears.

      http://dbalears.cat/arxiu/pdf/822/2

      ABANS DEL SILENCI



      Agustí Vehí va ser el guanyador del premi Ferran Canyameres en la seva edició de 2009 gràcies a una novel·la del tot extraordinària titulada "Abans del silenci". La publicació ha estat a càrrec de Pagès editors. La novel·la ens explica la investigació del comissari de tercera categoria Joaquim Santgenís per descobrir l'assassí de joves que es prostitueixen a canvi de menjar. Una novel·la negra molt bona.

      dijous, 15 d’abril de 2010

      LLORENÇ SANT MARC, LA MORT DEL BENEFACTOR

      Li dec la lectura -com tantes altres i tantes altres coses- a l'Àlex Martín. "La mort del benefactor", de LLorenç Sant Marc, publicada originariament el 1983, és una novel·la policíaca de primer ordre que és també, i sobretot, una extraordinària descripció de les societats rurals en el tardofranquisme. La novel·la concentra en les seves pàgines el millor del gènere, tot i que s'endinsa molt més en la novel·la enigma que no en la seva vessant hard-boiled, encara que hi ha trets de les dues coses i una envejable crítica social. Potser algú hauria de pensar en reeditar aquesta magnífica novel·la. Si la trobau, no deixeu de llegir-la.

      dimecres, 14 d’abril de 2010

      TEMES PER A NOVEL·LES

      Un documental de Xavier Montanyà, que s'estrena el 10 de maig a TV3, revela les connexions nazis de la xarxa d'espionatge pagada per Cambó, March i altres financers

      Espies contra la República

      IGNASI ARAGAY
      El mariner marsellès Jean Rivoual, el periodista Jacques Roger i Xavier Montanyà, director d''Espies de Franco', en una seqüència del documental

      El mariner marsellès Jean Rivoual, el periodista Jacques Roger i Xavier Montanyà, director d''Espies de Franco', en una seqüència del documental
      BATABAT

      Avui es compleix el 79 aniversari de la proclamació de la República. L'estudi i record de com va sorgir, quina vida i quin final va tenir aquell règim democràtic és una matèria inesgotable. Aquests dies el Memorial Democràtic celebra l'efemèride amb actes diversos, entre els quals s'inclou la projecció, demà, del documental Espies de Franco, de Xavier Montanyà, concebut a partir de les recerques de l'historiador Jordi Guixé als arxius francesos.

      El treball mostra les connexions amb l'extrema dreta europea, inclosos els serveis d'espionatge nazi (Abwher) i italià (OVRA), de la xarxa d'espies inicialment impulsada per potentants com Francesc Cambó, Joan March, José Quiñones de León o financers bascos, més endavant controlada pel govern de Burgos i en la qual van col·laborar periodistes com Josep Pla i Carles Sentís. "Tot i que hi surten, la intenció del documental ha estat anar més enllà d'aquests noms", assenyala Montanyà.

      L'obra, produïda per Batabat amb el suport de diverses televisions i la col·laboració del Memorial, a Catalunya s'estrenarà el 10 de maig a TV3 i ja s'ha passat en canals i festivals francesos. L'equip de Montanyà, que ha trigat un any a completar el projecte, ha volgut trencar amb el relativisme "que encara pesa sobre aquell episodi d'espionatge, que no va ser anecdòtic, ja que s'estava en guerra i hi havia moltes vides en joc, i en primer lloc deixar clar que allò va ser espionatge". Segons aquest periodista, especialitzat en documentals de caràcter històric i cultural, la documentació del contraespionatge dut a terme pels serveis policials francesos i la documentació del quarter general franquista, avui conservada a l'Arxiu Militar d'Àvila, que mostra l'estreta relació amb aquella xarxa antirepublicana establerta a França, "proven tant la importància de les informacions trameses com el seu caràcter indiscutible d'espionatge".

      El documental se situa en quatre escenaris: Marsella, Biarritz, París i Barcelona. Els tres primers són ciutats on hi havia bases estables de la xarxa a favor de Franco, mentre que la capital catalana serveix de contrapunt de les conseqüències que algunes de les tasques d'espionatge van tenir. Tal com consta en un mapa conservat a Àvila, només a Barcelona el Servicio de Información de la Frontera del Norte de España (SIFNE), que capitanejava Josep Bertran i Musitu, va detallar 220 objectius a bombardejar. Aquella informació al capdavall tindria com a resultat milers de morts innocents a causa dels bombardejos italians.

      Bertran i Musitu, de qui es mencionen contactes amb agents nazis per aprendre tàctiques d'espionatge, fins i tot va incloure com a objectiu a bombardejar la seva pròpia mansió al barri barceloní del Putget, que va arribar a acollir el ministeri de la Guerra de la República. Des d'aquest fastuós casalot, que encara avui pertany a la família i on es conserva un important refugi antiaeri, un testimoni anònim proper al polític de la Lliga Regionalista explica al documental com Bertran i Musitu va crear la xarxa d'espies amb homes de confiança que ja havien col·laborat amb ell dècades enrere en el sometent armat per combatre el sindicalisme anarquista.

      Guixé, que ha estudiat el complex entramat de l'espionatge profranquista a França i la seva pervivència fins a la Guerra Freda (Publicacions de la Universitat de València li publicarà aviat la part més substancial de la seva tesi doctoral), resumeix: "Per iniciativa pròpia, financers monàrquics i de dretes, sobretot catalans i bascos, pagaven, i altres elements executaven". Entre els executors hi havia, per exemple, l'aventurer falangista Julián Troncoso, que acabaria detingut. Tots ells comptaven amb el suport d'agents d'enllaç alemanys i italians, que assessoraven o proveïen material, com els dos equips de telègraf alemanys localitzats a Biarritz per passar missatges codificats. La ultradreta francesa (grups com La Cagoule o La Croix de Feu) també va implicar-s'hi. Al documental s'esmenta la detenció de funcionaris francesos de telègrafs i correus de Marsella que es dedicaven a interceptar missatges entre els governs francès i espanyol. Sabotatges a vaixells amb destí a l'Espanya republicana o actes de terrorisme desestabilitzadors van formar part d'un moviment complex que va agrupar monàrquics i dreta feixista europea, i que va passar del voluntarisme inicial a la professionalització. "En molts casos, Franco va acabar pagant els serveis prestats", diu Guixé.

      L'inici del documental se situa al 12 d'agost de 1937, quan la premsa gal·la publica la descoberta d'una xarxa d'espies al servei de Franco. A partir d'aquí comença la desfilada de testimonis, periodistes i experts, entre ells Guixé. Fins i tot un mariner, Jean Rivoual, recorda els enfrontaments al port marsellès entre sindicalistes i grups d'extrema dreta, amb la invervenció, també, de mafiosos locals, com el famós duo Carboni i Spirito, que haurien provat d'impedir que els comunistes enviessin vaixells amb ajut a la República espanyola.

      El nonagenari Carles Sentís va declinar participar en el documental per motius d'edat, mentre que la biògrafa de Josep Pla Cristina Badosa afirma que l'autor d'El quadern gris es va penedir d'aquella col·laboració almenys en una ocasió: en una visita a Mallorca, plorós i amb una quantitat considerable d'alcohol al cos, hauria reconegut davant de Josep M. Llompart i Francesc de B. Moll que les feines que va fer a Marsella van ser indignes i miserables. En canvi, per Adi Enberg, companya de Pla, allò no va ser mes que una aventura, diu Badosa.

      ADÉU A TON CREUS

      S'ha mort el novel·lista Ton Creus, autor de la novel·la negra ambientada a Formentera "Eren rossos?". Una interessant novel·la i un article sobre ell que ha escrit l'Ignasi Riera a l'Avui.

      Opinió
      Ton Creus
      Sabadellenc de l’anyada de 1944. Em telefonen. Fa poc que va tornar del Perú i acaba de morir. Després de quaranta anys de fer de mestre, s’havia jubilat feia un any. Era una bèstia rara en el cos dels professionals de l’ensenyament, perquè no acceptava –i en aquest punt era bel·ligerant!– les crítiques de guió prefixat sobre el comportament intolerable dels alumnes, petits, mitjans i grans. Anava amb bici a fer classe. Havia estat mestre i director de Nostra Llar. I, al seu moment, va ingressar en el Partit dels Socialistes de Catalunya. En desacord amb els actuals dirigents del partit a la capital del Vallès Occidental, es va apuntar a la plataforma Fòrum Sabadell. A més de magisteri, i francès a París, era llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. I novel·lista... tot i que havia patit l’experiència no gens gratificant de comprovar com la policia franquista li arrabassava els seus primers escrits, que mai no va poder recuperar.

      He tingut la sort de llegir, i àdhuc de presentar, alguns dels seus llibres: Eren rossos?,L’home del quiosc, La veïna del carrer Berlín o el text juvenil, premiat a Badalona, El sot del cavall.

      Passava els estius a casa a la Mola de Formentera, paisatge (i forma de vida) reivindicats a la seva primera novel·la. Quan va morir la seva companya entranyable, Mima Orriols, mort que ens va deixar a tots trencats per dins, va decidir –a instàncies del seu cunyat i editor– tornar a Formentera, lloc massa carregat d’imatges punyents, amb càrregues de pena difícils de superar. És un estiu que mai no oblidarem. Com tampoc no oblidarem..., i no voldria frivolitzar en hores negres, les excel·lents truites de patata i ceba que ens preparava cada nit i que eren la base d’un sopar... previ a un ressopó, al porxo de casa, que podia durar hores (i més si el cel era estrellat i algú, i sempre hi havia un bon samarità, ens anava omplint, amb herbetes o amb ginebra, les copes plenes de glaçons.

      L’enyorarem! I si pogués, ens renyaria, amb aquella veu rogallosa i fonda, si perdéssim el temps en lamentacions.

      OLOT NEGRE A LA RÀDIO

      Aquí teniu la signatura d'avui que he fet a Ona Mallorca:

      Hi ha indrets que són especials. Olot, durant aquest més d’abril, no només serà especial sinó que també és i serà negre. El motiu és la celebració des de fa anys del cicle Temps de Paraules, que en el mes de Sant Jordi omple la ciutat de festa i xerinola vinculada al món dels llibres, perquè al final hi ha la gran festa del llibre i a més a més en aquestes dates es lliura el premi literari de la ciutat, que any rere any ens ha aportat algunes sorpreses ben notables i curioses. Enguany, el Temps de Paraules s’ha dedicat al gènere negre. No és debades. En aquesta comunitat autònoma nostra en sabem molt de coses que de la claror més absoluta han arribat a la negror més fosca. Per exemple bona part de la nostra classe política dirigent. A les Balears tenim el rècord d’haver convertit la secció de política en la secció de tribunals. Quan fas aquesta afirmació fora de les Illes la gent aplaudeix. I això és el símptoma més clar que qualque cosa està ben fotuda en aquest espai nostrat. Per això és tan important que es parli de novel·la negra, perquè és la novel·la social dels nostres temps i és ben necessari que hi hagi gent que denunciï com està de fotuda la nostra societat. No cal anar a llegir autors suecs ni imaginar-nos com estan les coses per devers Venècia. Aquí, a casa nostra, al jutjat de Via Alemània, hi ha material per a un bon grapat de novel·les. Perquè corrupció i política van de la mà per convertir aquestes illes en unes illes desgraciadament negres".

      dimecres, 7 d’abril de 2010

      SOBRE OLOT (ARTICLE A MALLORCA PROGRÉS)

      Olot, capital cultural

      Sebastià Bennassar. Olot, la capital de la Garrotxa, ha decidit llançar la casa per la finestra i organitzar tot un mes dedicat a la literatura. Ja fa anys que ho fan, però enguany, el “Temps de Paraules”, s’ha reconvertit en l’Olot Negre, dedicat a la novel·la negra. Entre els autors que passaran per la vila del Fluvià ens trobem primeres espases internacionals com Leonardo Padura, Petros Markaris o Donna Leon, a més a més de nombrosos autors catalans i espanyols, així com personalitats que reflexionaran sobre el gènere negre a més a més de concerts i cinema. Al darrera del programa excepcional, consultable a internet a www.olotnegre.cat, hi ha un dels investigadors més singulars que conec, l’amic Àlex Martín, coautor de Negra i Catalana, que avui per avui és un dels pocs texts d’història sobre la novel·la negra en català al nostre país, a més de molts altres mèrits (codirector del festival de novel·la negra de Salamanca, coeditor de cinc volums d’assaig sobre el gènere negre...)

      No podem deixar de felicitar els responsables polítics olotins per aquesta iniciativa. En aquests temps en que la política del país es dirimeix més en els jutjats que no en els salons de plens estatals, autonòmics o municipals, que hi hagi un ajuntament que inverteixi i posi messions de forma clara per la cultura és un rar privilegi que hauria d’omplir d’orgull els responsables polítics i també els seus administrats. Olot, aquests dies, està donant una lliçó de responsabilitat i d’ètica cultural del qual haurien de prendre bona mostra totes les entitats amb competències en matèria cultural.

      El fet que el festival estigui dedicat al gènere negre no pot ser més escaient. La novel·la negra s’ha convertit –ho és des dels seus orígens- en la gran novel·la social dels nostres dies. Convé no oblidar que bona part dels grans escriptors del segle XX i del XXI han estat autors de novel·la negra o en algun moment se n’han servit: des dels pares clàssics del gènere, Dashiell Hammet i Raymond Chandler, passant per autors com William Faulkner, Boris Vian, Baltasar Porcel, Mario Vargas Llosa, Haruki Murakami o Roberto Bolaño, per dir-ni uns quants així, de primeres.

      En aquests temps en que la nostra societat necessita de massa crítica, és molt important que els escriptors prenguin partit i es posicionin de forma clara en contra dels abusos que sovint es cometen des del poder –i que ningú cregui que el poder emana únicament de les institucions, de fet quasi mai és així- i que ho denunciïn. La novel·la negra és un instrument de primer ordre per a fer-ho i a més a més ha demostrat la seva importància social: avui per avui és el gènere més llegit i el que compta amb més seguidors.

      Ha fet bé l’ajuntament d’Olot, doncs, de dedicar un festival com aquest al gènere negre. Mai havíem estat necessitats de tants de referents ètics com els personatges que apareixen en els llibres dels convidats. Tant de bo l’exemple olotí s’encomani. Potser és demanar massa.

      dimarts, 6 d’abril de 2010

      OLOT NEGRE

      Estimades i estimats, tothom de cap a Olot, que avui comença el festival Temps de Paraules. No us ho perdeu. Dissabte 10 taula rodona amb autors catalans: Jordi Cervera, Marc Pastor, Josep Torrent, Albert Villaró i un servidor. No hi falteu.

      diumenge, 4 d’abril de 2010

      OFERTA LABORAL

      Adéu a la generació de James Bond
      El metro de Londres s’omple d’anuncis per captar possibles espies per als serveis secrets · L’MI-5 busca agents preparats tecnològicament i promou les jubilacions dels veterans de la Guerra Freda
      Quim Aranda
      Londres
      Ult. Act. 04/04/2010 00:34
      Icona mida text gran | petit Icona imprimir article Icona enviar article Icona enviï rectificació Icona afegeixi a la seva carpeta Icona opinions 0 opinions
      Els agents secrets britànics del segle XXI ja no sortiran exclusivament de les aules d’Oxford o Cambridge, i ja no hauran hagut de passar per l’elitista Eton abans de formar part dels defensors de l’imperi. Els Smiley i Leamas de torn, personatges de John Le Carré, dos clàssics apareguts a L’espia que tornava del fred, o fins i tot Bond, James Bond, d’Ian Fleming, són història. L’any 2010, la captació de possibles agents tampoc té res a veure amb els processos d’acostament als “objectius predeterminats” que Javier Marías descriu acuradament als tres volums de Tu rostro mañana. Ara, l’MI-5, el servei secret de Sa Majestat que vetlla per la seguretat a l’interior del Regne Unit, i també l’MI-6, l’òrgan que s’ocupa de les activitats a l’exterior, busca operadors tecnològicament molt ben qualificats a través d’anuncis al metro de Londres.

      No és la primera vegada que els espies es llancen a la caça de talents en el que es podria anomenar el mercat lliure de treball. Arran dels atemptats de Londres del juliol del 2005 es va iniciar una campanya d’anuncis amb l’objectiu d’ampliar el ventall de la procedència dels professionals. Dos anys més tard, una nova campanya, al metro i també als autobusos, anunciava la “varietat d’oportunitats de feina” que hi ha en una organització com l’MI-5. No només els anomenats “experts en seguretat”, sinó també “operadors en IT”, informació tecnològica, o “mecànics”.

      En un dels anuncis es veia la imatge d’un cotxe sense cap característica especial. Hi havia dues versions de la mateixa fotografia. En una es feia la pregunta: “Aparcat?”. En l’altra: “Estancat?”. “Com a part del nostre equip, vostè ajudarà a decidir”. I és que al segle XXI l’amenaça terrorista ja no és identificable amb un cop d’ull, com sembla que ho era durant l’època de la Guerra Freda.

      La nova campanya per captar talents coincideix, a més, amb l’onada més gran de jubilacions que l’MI-5 ha posat en marxa després de la fi de la Guerra Freda. Per què es retiren efectius si l’amenaça sembla més diversificada i més efectiva que mai? Perquè els anomenats agents de la generació Bond no tenen els coneixements tecnològics necessaris per combatre els nous enemics.

      Ha estat el director general de l’MI-5, Jonathan Evans, qui ho ha explicat al comitè parlamentari de Westminster que s’ocupa dels afers de la seguretat interior. “Crec que part dels nostres agents no tenen les habilitats ni la preparació que cal per al futur”. Com a conseqüència d’aquesta constatació, s’ha procedit a llançar un programa “d’acomiadaments i de baixes voluntàries”.

      La lluita contra el terror ja no té lloc a les taules dels casinos de la Riviera o de les Bahames, en el cas de Bond; tampoc a les clavegueres de l’organització, pròpia o de l’enemiga, com feien George Smiley i el seu rival Karla en les novel·les primerenques de Le Carré. Els nous agents han de poder rastrejar l’amenaça per la complexa teranyina de la xarxa i les seves infinites branques.

      Passats de moda

      L’any 2008, l’aleshores responsable de l’MI-6, John Scartlett –un personatge de la vella escola, que domina el francès i el rus, i que va obtenir una llicenciatura en història contemporània al Magdalen College d’Oxford, on va ser captat a finals dels anys 60–, va advertir al comitè parlamentari que els plans per augmentar l’edat de jubilació dels agents podrien obstaculitzar les necessitats del servei. En altres paraules, el personal de més edat ja no té la qualificació necessària. Han passat de moda.

      I així, tot i les dificultats pressupostàries per les quals travessa el Tresor britànic, tant l’MI-5 com l’MI-6 estan immersos en un pla d’expansió de la força de treball. L’any 2001, per exemple, l’MI-5 comptava amb poc més de 2.000 treballadors. Ara la xifra arriba a 3.500 oficials i es preveu que a finals del 2011 els agents seran 4.100.

      Dijous passat finalitzava l’actual període de reclutament d’oficials d’intel·ligència de l’MI-5. El sou anual base no és gaire alt: 27.447 euros. I quant al perfil personal, a més de les capacitats tecnològiques, això és, domini d’internet, Twitter, etcètera, la sol·licitud de treball ho deixa prou clar. Entre altres són: “Prendre decisions formarà part de la teva vida diària. Esperem de tot el nostre personal que identifiqui problemes i que suggereixi solucions… Haureu de demostrar capacitat de resistència, capacitat per fer front als entrebancs i treballar en equip, així com relacionar-vos amb un ampli ventall de persones”.

      Treball en equip, just el contrari del que representa Bond. El contrari, també, del que representa Smiley, l’home que té al cap totes les fitxes i les mou a conveniència del servei i dels interessos del país mentre juga una partida d’escacs amb el seu enemic. Ara, però, el joc és d’ordinador. Els nous espies han de tenir més aviat esperit de hacker. L’heroi solitari, l’antiheroi, ha passat a la història.

      dijous, 1 d’abril de 2010

      TEMA PER A NOVEL·LA O RELAT NEGRE...

      Roban una campana de bronce de 500 kilos en Quart

      La ermita de Sant Martí de Castellar, del siglo XVIII, es propiedad del Obispado de Girona

      01/04/2010 | Actualizada a las 09:47h | Sucesos

      Girona (EUROPA PRESS). - Los Mossos d'Esquadra investigan el robo de una campana de bronce de unos 500 kilogramos de la ermita de Sant Martí de Castellar, en Quart (Girona), según confirmó a Europa Press la policía catalana.

      La ermita, del siglo XVIII, es propiedad del Obispado de Girona y su rector interpuso una denuncia ante la policía al comprobar el robo, según publica hoy 'Diari de Girona'.

      El rector aseguró que hacía días que no iba a la ermita, pero cuando el lunes acudió a Quartvio que la campana había desaparecido.

      Los Mossos han abierto una investigación para esclarecer el robo y localizar la campana.