1 opinió Ton Creus
Sabadellenc de l’anyada de 1944. Em telefonen. Fa poc que va tornar del Perú i acaba de morir. Després de quaranta anys de fer de mestre, s’havia jubilat feia un any. Era una bèstia rara en el cos dels professionals de l’ensenyament, perquè no acceptava –i en aquest punt era bel·ligerant!– les crítiques de guió prefixat sobre el comportament intolerable dels alumnes, petits, mitjans i grans. Anava amb bici a fer classe. Havia estat mestre i director de Nostra Llar. I, al seu moment, va ingressar en el Partit dels Socialistes de Catalunya. En desacord amb els actuals dirigents del partit a la capital del Vallès Occidental, es va apuntar a la plataforma Fòrum Sabadell. A més de magisteri, i francès a París, era llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. I novel·lista... tot i que havia patit l’experiència no gens gratificant de comprovar com la policia franquista li arrabassava els seus primers escrits, que mai no va poder recuperar.
He tingut la sort de llegir, i àdhuc de presentar, alguns dels seus llibres: Eren rossos?,L’home del quiosc, La veïna del carrer Berlín o el text juvenil, premiat a Badalona, El sot del cavall.
Passava els estius a casa a la Mola de Formentera, paisatge (i forma de vida) reivindicats a la seva primera novel·la. Quan va morir la seva companya entranyable, Mima Orriols, mort que ens va deixar a tots trencats per dins, va decidir –a instàncies del seu cunyat i editor– tornar a Formentera, lloc massa carregat d’imatges punyents, amb càrregues de pena difícils de superar. És un estiu que mai no oblidarem. Com tampoc no oblidarem..., i no voldria frivolitzar en hores negres, les excel·lents truites de patata i ceba que ens preparava cada nit i que eren la base d’un sopar... previ a un ressopó, al porxo de casa, que podia durar hores (i més si el cel era estrellat i algú, i sempre hi havia un bon samarità, ens anava omplint, amb herbetes o amb ginebra, les copes plenes de glaçons.
L’enyorarem! I si pogués, ens renyaria, amb aquella veu rogallosa i fonda, si perdéssim el temps en lamentacions.
He tingut la sort de llegir, i àdhuc de presentar, alguns dels seus llibres: Eren rossos?,L’home del quiosc, La veïna del carrer Berlín o el text juvenil, premiat a Badalona, El sot del cavall.
Passava els estius a casa a la Mola de Formentera, paisatge (i forma de vida) reivindicats a la seva primera novel·la. Quan va morir la seva companya entranyable, Mima Orriols, mort que ens va deixar a tots trencats per dins, va decidir –a instàncies del seu cunyat i editor– tornar a Formentera, lloc massa carregat d’imatges punyents, amb càrregues de pena difícils de superar. És un estiu que mai no oblidarem. Com tampoc no oblidarem..., i no voldria frivolitzar en hores negres, les excel·lents truites de patata i ceba que ens preparava cada nit i que eren la base d’un sopar... previ a un ressopó, al porxo de casa, que podia durar hores (i més si el cel era estrellat i algú, i sempre hi havia un bon samarità, ens anava omplint, amb herbetes o amb ginebra, les copes plenes de glaçons.
L’enyorarem! I si pogués, ens renyaria, amb aquella veu rogallosa i fonda, si perdéssim el temps en lamentacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada