dimecres, 28 de gener de 2009

MANS LLIURES, JORDI DE MANUEL


Avui el Jordi de Manuel presenta a la premsa la seva darrera novel·la, "Mans lliures", una obra bastant rodona que penso que us pot agradar. Aquí us deixo la ressenya que vaig publicar aquest dissabte passat al Diari de Balears. Que us vagi de gust. Pensau que si el voleu veure en directe, el dia 2 a les 19'30 a la Virreina, parlarem de Catalana i criminal uns quants autors, moderats per l'Àlex Martin. Salut i bons llibres.


Crònica negra del 2014



A partir del dia 2 de febrer Barcelona es convertirà en la ciutat més negra del món, perquè s’hi celebrarà, un any més, la trobada de novel·la negra que va néixer com homenatge a Manuel Vázquez Montalbán i que s’ha consolidat com una referència ineludible per als amants del gènere. Per això mateix són moltes les editorials que quan s’acosta aquesta data es posen mans a l’obra per tal de publicar obres de gènere negre. Edicions 62 ha publicat un llibre de la Sue Grafton, ha recuperat un llibre del Leonardo Sciasia i ha tret a la llum Mans lliures, la nova novel·la de Jordi de Manuel, una obra d’allò més interessant, que ens trasllada fins al 2014 per viure una nova aventura de l’inspector Marc Sergiot, en aquesta ocasió acompanyat per dos mossos d’esquadra.
La novel·la, que manté un ritme molt àgil de la narració, però que no per això descuida un aspecte tan interessant com la seva macroestructura, ens mostra una nova Barcelona transformada per les rondes aèries –suposadament creades per a millorar el trànsit- on ens enfrontam, de nou, a un tema tan clàssic com la lluita pel poder. I és que a Mans Lliures el Jordi de Manuel ens presenta un candidat electoral, el Roger Mesalles, sorgit gairebé del no res, que és a punt de convertir-se en el president de la Generalitat, cosa que molesta molt. Us sona el cas Obama? Doncs ja us puc dir que el Roger no presidirà la generalitat, i a més a més no estic rellevant res fonamental del llibre. A les primeres pàgines queda clar. La història dels mossos i de l’inspector Sergiot es barreja, així mateix, amb la de la Claire, una prostituta de luxe, que tendrà molt a veure amb tota la trama.
A banda de l’escriptura efectiva i sòlida de l’autor (cosa que, d’altra banda, no ens hauria de sorprendre, però a la qual no podem deixar de referència en un panorama de cada vegada més alarmant de llibres mal escrits), aquesta obra destaca per la projecció del món actual de cap al futur immediat: així doncs, ens trobem amb l’AVE que ja enllaça amb la perfecció Madrid i Barcelona; amb el problema angoixant de la sequera resolt amb vaixells que la duen del Sud de la Península Ibèrica; el referèndum sobre la independència; el debat sobre les formes d’energia; les noves tecnologies i les reflexions que hi comporten... en aquest sentit és un exercici projectiu admirable i a més a més molt ben resolt. Tot el món que crea de Manuel no només és versemblant sinó que a més a més és molt interessant. Això sí, sorprèn que en un llibre tan rodó hi hagi algunes coses que molesten, com per exemple que els números de comptes corrents tenguin només deu dígits o que l’inspector Sergiot vagi devent a tort i a dret partides d’escacs –d’acord que aquest sigui un nus important de connexió amb la mare, però no amb altres personatges- o que encara que un arròs sigui tovat el consideri molt bo, quan tothom sap que l’arròs tovat no val res. De fet, la projecció de cap al futur ens ho deixa bastant magres als que ens agrada la bona cuina. La Claire, la prostituta de luxe, menja coses suculentes però ben escasses, hi ha cadenes de restauració ràpida que ja afecten fins i tot els xinesos, i les mares fan arròs tovat... el panorama és desolador. Tampoc no ho tenen molt millor els ionquis –hi ha noves drogues- ni els seropositius, que seran marcats amb tatuatges...
Sigui com sigui, Mans lliures és una d’aquestes novel·les que s’han de llegir perquè agafen el present, hi juguen i el projecten, està molt ben escrit i a més a més té una trama i una solidesa estructural de primer nivell. Si tot va així la collita del 2009 podria ser excepcional i això és una cosa que estaria molt bé, perquè la novel·la negra en català passa, en la seva vessant creativa, per un moment molt bo. La indústria ja és una altra qüestió. Sigui com sigui, benvinguts al 2014 i a la bona novel·la negra.

Mans lliures
Jordi de Manuel
Edicions 62.
Barcelona, 2009
254 pàgines.

dimecres, 21 de gener de 2009

ARROPIERO, AL CINEMA

Carles Balagué aborda en un documental la figura d'Arropiero, que tot i haver confessat havia comès 48 crims als anys 60, ha quedat totalment en l'oblit
Retrat d'assassí en sèrie
Bernat Salvà

Un rodamón erràtic que confessa 48 assassinats a Espanya, França i Itàlia (podrien ser més), entre principis dels 60 i la seva detenció, el 1971, seria una autèntica estrella mediàtica als Estats Units o la Gran Bretanya. Criminals psicològicament més simples i amb menys currículum, com Jack l'Estripador, són populars arreu del món. D'Arropiero, en canvi, molta gent no en sap res. Carles Balagué coneixia la seva història des del 1971 o 1972, quan estudiava dret a la universitat. "Sempre m'ha interessat la crònica negra -afirma el cineasta-, i vaig quedar absolutament sorprès, era el personatge de la meva vida. En el món anglosaxó hauria estat objecte de quatre o cinc pel·lícules, llibres... Però aquí ha caigut en l'ostracisme".
Donar a conèixer el que és, "probablement, l'assassí en sèrie més important de la història d'Espanya", com destaca el cartell promocional, és un dels objectius del documental Arropiero, el vagabund de la mort, que s'estrena als cinemes el proper divendres. Carles Balagué, que segueix abonat al documental després de La casita blanca i De Madrid a la Lluna, apunta dues motivacions addicionals per fer el film. D'una banda, un episodi de la seva vida que mereix per si sol una pel·lícula: "Durant tres o quatre anys, l'assassí va viatjar amb els dos policies que van portar el cas als llocs on va cometre els crims, i es va establir una relació d'amistat entre ells, que comença en unes circumstàncies adverses, però que després, per empatia o per la fascinació pel mal, va durar molts anys".
El tercer punt d'interès que té per a Balagué aquesta història és "la incapacitat de la societat espanyola, i de moltes altres societats, de reaccionar davant de casos com aquests, que desborden tots els paràmetres socials, judicials i humans".
Catorze persones, entre els dos policies que van portar el cas, psiquiatres, criminòlegs, metges forenses, periodistes i testimonis intervenen en un documental que alterna les declaracions (organitzades per temes o capítols de la vida d'Arropiero) amb imatges d'arxiu i actuals. Fill d'un arropiero (venedor d'arropa, suc de figa fermentat), Manuel Delgado Villegas va perdre la mare en néixer, va patir maltractaments quan era petit i va portar una vida erràtica (Puerto de Santa María, a Cadis, Mataró, Eivissa, París, Marsella, Itàlia...) durant la qual va deixar un rastre de cadàvers de diferent sexe, edat i condició social. "Matava aleatòriament, per necessitat de diners o sexuals, per discussions... Sembla que tenia anul·lats els circuits cerebrals que determinen la diferència entre el bé i el mal", apunta el psiquiatre Roger Mercadé, que el va atendre abans de morir, el 1998.
Un llibre de criminologia
Juan Antonio Roqueta, l'advocat que el va defensar, en destaca, sobretot, "el gran poder camaleònic i la capacitat de subsistència; la grandesa del personatge és que matava tot el que es trobava". Un altre dels testimonis del documental i assistent a la presentació, Lluís Borràs, va dividir els assassins en sèrie entre els que no tenen sentiment de culpa, els que maten per sexe i els que mostren símptomes psicòtics. L'extraordinari d'Arropiero és que "reuneix les característiques dels tres tipus". "És un individu d'intel·ligència baixa, alcohòlic, epilèptic, amb un cromosoma de més que el fa més propens a l'agressivitat... És com un llibre de criminologia".

DOS BLOCS

A un hi arribo amb retard, però val més tard que mai, així que us informo que des de la pàgina hi ha ja l'enllaç al bloc sobre la novel·la negra "Tu no m'estimes" que va començar a rodar més o manco a la vegada que la meva "Jo no t'espere". Entrau-hi perquè val la pena. El bloc està molt ben fet i no us perdeu la part musical.

Així mateix, us enllaço "Encàrrec especial", un bloc que acaba de néixer però que va molt al dia sobre allò que s'està publicant. Hi podeu accedir des d'aquesta mateixa pàgina. És un gust veure que de cada dia els fans del gènere som més i empram més les noves tecnologies. Que durin.

ARRIBA BC NEGRA


El dia 2 de febrer arriba BCNEGRA, la cita ineludible per als amants del gènere negre, i per això mateix ben aviat ens haurem de posar les piles. Reservau-vos la setmana i reservau-vos el dia 2 a les 19.30 hores, on es parlarà de "Catalana i Criminal", la novel·la negra que feim els autors de casa. No hi falteu. Al Palau de la Virreina.

dilluns, 12 de gener de 2009

L'article del Villatoro a l'Avui d'avui

Trossos
Vicenç Villatoro

Novel·la negra
Cavalcant en bona part sobre el fenomen Larsson i el seu Els homes que no estimaven les dones, la novel·la negra ocupa un percentatge molt important de les llistes dels llibres més venuts. Però no és només Larsson. Mankell, Camillieri, Batya Gur, Donna Leon i moltíssims més han revifat, sobretot a Europa, un gènere que ha esdevingut a la vegada popular i de prestigi. Podríem dir que la novel·la negra europea ha esdevingut el millor refugi del realisme social i del realisme crític. Una manera de retratar una societat i de descobrir sota la capa de gel aparentment plàcida l'existència d'aigües tèrboles i inquietants. Potser per això tantes novel·les negres ens vénen del nord. El que passa als llocs on aparentment no passa res.
Retrat social
La novel·la negra europea va endevinar les possibilitats que oferia el gènere americà entès a la manera de Raymond Chandler o de Dashiel Hammet per retratar una societat de dalt a baix. La investigació d'un crim serveix de fil conductor per recórrer tota l'escala social i per clavar el bisturí a tot el món. El maridatge entre novel·la negra i realisme social és una simbiosi en la qual tots dos es beneficien. La novel·la de lladres i serenos neix com un entreteniment intranscendent. La novel·la realista aspira a la transcendència, però li manca trama. La nova novel·la negra suma entreteniment i transcendència. Ho van intuir en el seu moment Vázquez Montalbán i Jaume Fuster, entre nosaltres. Van obrir un camí.
Crítica
En la novel·la negra europea el crim no és el producte de la follia individual. No és un pecat personal d'un malvat aïllat. El crim és el símptoma d'una malaltia social. Una vegada vaig escriure, mig en broma, que en la nova novel·la negra europea d'esquerres ja sabem a la primera pàgina qui és l'assassí. No és el majordom. És el capitalisme. Però hi ha altres novel·les negres que diagnostiquen altres malalties a partir del símptoma del crim: la cobdícia, la hipocresia, la mala consciència, la mala memòria. Una trama entretinguda, un retrat realista i una perspectiva crítica. Tot a la vegada. No és estrany que la novel·la negra torni a encapçalar els rànquings de vendes.

dissabte, 10 de gener de 2009

FRED VARGAS


Fred Vargas, gènere negre en estat pur (i en català)


Una de les millors notícies literàries del 2008 va ser la publicació per primera vegada en català d’una novel·la de Fred Vargas (París, 1957). L’escriptora francesa s’ha convertit en l’autora de novel·la negra més consolidada d’Europa i la seva traducció al català ens fa pensar en la normalitat tan necessària de la difusió del gènere a casa nostra, ja que últimament hem vist com moltes bones novel·les es traduïen al castellà i es quedaven sense veure la llum a casa nostra. Si a aquest fet li afegim que la publicació ha anat a càrrec d’Amsterdam, el segell més literari d’Ara Llibres, ja tenim la seu plena d’ous, perquè s’ajunten d’una banda una molt bona escriptora, amb un dels segells que han remogut una mica el panorama literari, amb la qual cosa la combinació és explosiva.
El títol de Vargas que ens han oferit els de Badalona és La tercera verge –originalment titulada “Dans les bois éternels”, per si algú la vol anar a trobar en francès- i ens presenta el comissari Adamsberg, un altre dels personatges destinats a deixar la seva empremta en el món del gènere negre, enfrontat a un cas complicat: la profanació de tombes de dones verges vinculades a un estrany encanteri. La grandesa de la novel·la, com les bones del gènere, no és la trama per resoldre el crim, sinó la interrelació dels diferents personatges amb els escenaris pels quals transiten i entre ells. I en això Vargas és una mestra de primer nivell.
La novel·la combina amb mestria els recorreguts per París –però no el París que tots reconeixeríem, sinó el gran París- amb paisatges rurals on les paraules només són una més de les formes de comunicació possible, i amb els records dels paisatges de muntanya on discorre la infantesa d’Adamsberg. Aquest singular comissari de brillants intuïcions està acompanyat per un equip de primer ordre on tots tenen alguna característica que els fa inoblidable, especialment la tinent Retancourt, que esdevé una de les peces angulars de la investigació.
Sigui com sigui, i malgrat alguns petits errors en el català, que demanen un treball d’edició una mica més acurat, els lectors ja estam frisosos de poder tornar a llegir un nou cas d’aquest comissari en la nostra llengua, perquè Adamsberg té això, que una vegada llegit ja no el pots deixar enrere. I alguna cosa bona deu tenir la Vargas per ser una dona admirada en un país que té més de vuitanta festivals anuals dedicats al gènere negre, és a dir, un país on els lectors en saben un niu.
Per a mi la clau és aquesta: la combinació de la novel·la negra amb alguna cosa més. I aquest afegit és l’arqueologia, el misteri, la història, un ús del temps narratiu, dels girs de la trama, i de la construcció dels personatges, que converteixen aquesta novel·la en quelcom molt interessant. Aquesta és la grandesa de Fred Vargas: saber jugar amb la tradició per innovar i fer un producte diferent d’alta qualitat. Certament, Ara Llibres ha encertat, i si continua per aquest camí es pot convertir en una de les editorials de referència del gènere a casa nostra. I això és bo després de tot el que ha passat i està passant amb “La cua de Palla”. És bo i és normal que totes les editorials incorporin en el seu catàleg la novel·la negra, i és bo i normal que la bona literatura que s’està fent arreu del món no es quedi sense traduir al català. I aquesta és la menor de les virtuts de La tercera verge, de Fred Vargas. Això sí, una polideta de català en algunes pàgines no estaria de més.

La Tercera Verge
Fred Vargas
Amsterdam Llibres
Badalona, juny de 2008
Traducció de Natxo Morera
371 pàgines

L'AGENDA DEL SICARI, PER SALVADOR IBORRA

Us adjunto la ressenya que ha fet el meu amic i excel·lent poeta Salvador Iborra del llibre L'agenda del Sicari al Diari de Balears.


A València hi ha una interessant tradició del gènere negre, encetada allà pels setanta per Ferrant
Torrent ambles aventures del detectiu Butxana i per Josep Lozano amb aquella genial obra, Ribera, que tan bé reflectí la manera de viure i de parlar de la comarca.
Eren els anys de la transició i prou que se’n veien reflectides les vicissituds en les novel·les s’hi escrivien.
Però els temps canvien i si bé aquesta tradició d’escriure novel·la negra al PaísValencià mai
no s’ha exhaurit, sí que s’ha adaptat als nous temps a l’hora de reflectir els canvis de la societat, perquè, no ens enganyem, la novel·la negra d’avui dia és sense dubte el gènere social per excel·lència dels darrers trenta anys.
A l’obra escrita per Bohigues i Arinyó trobarem aquest esperit crític i descriptiu a través dels personatges, entranyables d’altra banda, com ara Vicent, assassí a sou, exestudiant d’Història, i el mestre, personatge amb solera dins el món criminal que demostra un coratge esfereïdor a l’hora d’enfrontar-se a les seues dramàtiques circumstàncies. Val a dir que aquesta és una novel·la eminentment urbana: quasi tota l’acció s’esdevé a la València Popular dels
nostres dies, la qual cosa em duu a la memòria aquelles paraules del mestre Quico Mira, que a una guia turística formidable escrita ja fa uns anys, València. Guia particular, a banda de fer un retrat intimista i exquisit de la València dels vuitanta, apuntava que aquesta era una ciutat, al contrari d’altres com Barcelona, que havia produït ben poca literatura sobre el tema.
Doncs bé, sembla que ha estat la nostra novel·la negra qui va replegar el guant i qui més i millor ha parlat de la ciutat en termes tant poètics com socials, per oferir-nos retrats
d’allò més atractius per als que la coneixen, o hi viuen, i per als que vulguen anar-hi.
La novel·la ofereix una lectura apassionant i certament ràpida, per la brevetat dels capítols i per
l’austeritat narrativa i l’acció trepidant, això sí, no absent d’alguns dels tòpics més utilitzats
en aquest gènere.
Amb dosis mesurades de violència, d’intriga, d’idil·lis apassionats i una tensió constant, no sols atrapa des de la primera pàgina al lector, sinó que el manté aferrat a les pàgines donant
la sensació visual d’estar veient una bona pel·lícula del gènere. I el cert és que quan hom acaba la
lectura té la sensació que igual que es va fer als anys vuitanta una versió cinematogràfica
de la novel·la de Torrent Un negre amb un saxo, amb aquella interpretació inoblidable
de l’estimat i desaparegut Ovidi Montllor, també és podria fer una versió d’aquesta novel·la,
que sembla haver estat escrita amb aquesta finalitat.
Amb una línia narrativa carregada de prolepsis i d’analepsis que ens va desvetllant la trama, hom no pot evitar pensar en aquella pel·lícula de Tarantino que a casa nostra s’edità amb el títol de Pulp Fiction, tot i que amb grans diferències de tractament, és clar, de temes com
ara la violència verbal i física, i el tarannà nostrat dels personatges. En llegir-la, tampoc no es pot evitar establir una relació activa i amatent de la darrera novel·la negra escrita sobre València, feta per un redactor d’aquesta casa, Sebastià Bennasar, que amb la seua Jo no t’espere, també fa un retrat de la ciutat, això sí, molt més compromès i amb un fi sentit de l’humor i una perspectiva balear que resulta interessant de comparar. Bohigues no és precisament
novell en el gènere i ens ho fa saber fent referència a la seua anterior novel·la Soldada Roja
(dins les mateixes pàgines del llibre), un giny un xic anticlímax a l’obra però d’allò més encertat. Les dues novel·les s’assemblen. En fi, en uns temps on el gènere negre en català gaudeix d’una merescuda vigoria, aquesta novel·la intensa i breu resulta una proposta d’allò més recomanable per passar una bona estona, per tancar la darrera pàgina assaborint eixe ventall
d’emocions intenses que genera.


L’agenda del sicari
Joan Bohigues i Manuel Joan Arinyó
Perifèric Edicions, València, 2008
128 Pàg / 15 €