dimecres, 21 de gener de 2009

ARROPIERO, AL CINEMA

Carles Balagué aborda en un documental la figura d'Arropiero, que tot i haver confessat havia comès 48 crims als anys 60, ha quedat totalment en l'oblit
Retrat d'assassí en sèrie
Bernat Salvà

Un rodamón erràtic que confessa 48 assassinats a Espanya, França i Itàlia (podrien ser més), entre principis dels 60 i la seva detenció, el 1971, seria una autèntica estrella mediàtica als Estats Units o la Gran Bretanya. Criminals psicològicament més simples i amb menys currículum, com Jack l'Estripador, són populars arreu del món. D'Arropiero, en canvi, molta gent no en sap res. Carles Balagué coneixia la seva història des del 1971 o 1972, quan estudiava dret a la universitat. "Sempre m'ha interessat la crònica negra -afirma el cineasta-, i vaig quedar absolutament sorprès, era el personatge de la meva vida. En el món anglosaxó hauria estat objecte de quatre o cinc pel·lícules, llibres... Però aquí ha caigut en l'ostracisme".
Donar a conèixer el que és, "probablement, l'assassí en sèrie més important de la història d'Espanya", com destaca el cartell promocional, és un dels objectius del documental Arropiero, el vagabund de la mort, que s'estrena als cinemes el proper divendres. Carles Balagué, que segueix abonat al documental després de La casita blanca i De Madrid a la Lluna, apunta dues motivacions addicionals per fer el film. D'una banda, un episodi de la seva vida que mereix per si sol una pel·lícula: "Durant tres o quatre anys, l'assassí va viatjar amb els dos policies que van portar el cas als llocs on va cometre els crims, i es va establir una relació d'amistat entre ells, que comença en unes circumstàncies adverses, però que després, per empatia o per la fascinació pel mal, va durar molts anys".
El tercer punt d'interès que té per a Balagué aquesta història és "la incapacitat de la societat espanyola, i de moltes altres societats, de reaccionar davant de casos com aquests, que desborden tots els paràmetres socials, judicials i humans".
Catorze persones, entre els dos policies que van portar el cas, psiquiatres, criminòlegs, metges forenses, periodistes i testimonis intervenen en un documental que alterna les declaracions (organitzades per temes o capítols de la vida d'Arropiero) amb imatges d'arxiu i actuals. Fill d'un arropiero (venedor d'arropa, suc de figa fermentat), Manuel Delgado Villegas va perdre la mare en néixer, va patir maltractaments quan era petit i va portar una vida erràtica (Puerto de Santa María, a Cadis, Mataró, Eivissa, París, Marsella, Itàlia...) durant la qual va deixar un rastre de cadàvers de diferent sexe, edat i condició social. "Matava aleatòriament, per necessitat de diners o sexuals, per discussions... Sembla que tenia anul·lats els circuits cerebrals que determinen la diferència entre el bé i el mal", apunta el psiquiatre Roger Mercadé, que el va atendre abans de morir, el 1998.
Un llibre de criminologia
Juan Antonio Roqueta, l'advocat que el va defensar, en destaca, sobretot, "el gran poder camaleònic i la capacitat de subsistència; la grandesa del personatge és que matava tot el que es trobava". Un altre dels testimonis del documental i assistent a la presentació, Lluís Borràs, va dividir els assassins en sèrie entre els que no tenen sentiment de culpa, els que maten per sexe i els que mostren símptomes psicòtics. L'extraordinari d'Arropiero és que "reuneix les característiques dels tres tipus". "És un individu d'intel·ligència baixa, alcohòlic, epilèptic, amb un cromosoma de més que el fa més propens a l'agressivitat... És com un llibre de criminologia".