"Com no han de sobrar taronges? Els diners de la droga i els diners dels rics ho han omplit tot de tarongers. Immenses finques en el que era bosc i ja no serà mai parc natural. Transformacions i més transformacions. Riquesa, deien. I el govern, i després la Unió Europea, no és que ho consentia, és que ho subvencionava! Riquesa per a ells, no ho sé. La ruïna per al llaurador, sense dubte. Perquè llaurador no és aquell que tanca una finca enorme amb fioimpues o paredats, contracta un enginyer agrícola per a decidir quines mejunques s'han de tirar i explota la misèria de ramats de negres o moros o indis sense papers perquè facen quatre faenes quatre dies a l'any, que no sé com d'això poden viure, perquè menjar hauran de menjar tot l'any i no només eixos quatre dies. Llaurador és aquell que treballa ell mateix la seu pròpia terra, i ho fa ell mateix, dada dia, al seu ritme però doblegant el llom, tritllejant, plantant, femant, birbant, esporgant, desullant, derronyant, empeltant, collint. El llaurador no és aquell que només fa que polvoritzar, és aquell que no cobra subvencions, és una expècie en extinció"
JULI ALANDES, "El crepuscle dels afortunats"
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada