Larsson contra Vargas

Larsson contra Vargas Llosa

Sebastià Bennassar. El mes d’octubre és un dels més importants per a la indústria del llibre. Convé tenir clares les coses i denominar les coses amb el seu nom correcte, i avui per avui el llibre és també una indústria i està molt bé que sigui així. Octubre és el mes de la fira de Frankfurt, que alguns potser recordaran perquè el 2007 la cultura convidada d’honor va ser la catalana i una nodrida representació d’escriptors van anar a treure el cap per la ciutat germànica acompanyats de gent tan vinculada al sector editorial com són els castellers o el motorista que pujava sobre el piano de Carles Santos mentre ell tocava vés a saber què. També potser que alguns la recordin perquè va ser allà on varen robar algunes fotos precioses de paisatges de Catalunya de l’exposició que va organitzar-hi l’Institut d’Estudis Baleàrics, aquesta extinta jugueta cultural que va sorgir com un capritx de Matas i que en la seva trajectòria va saber promoure iniciatives culturals molt interessants. Supòs que és per això que es va decidir la seva liquidació.

Bé, doncs coincidint amb la fira resulta que cada any es dóna el premi Nobel de Literatura, que enguany acaba de recaure ni més ni menys que en Mario Vargas Llosa, que és un escriptor molt interessant –sobretot en la seva primera època- però que cau molt malament –sobretot en la segona. Dic jo que la cosa deu anar vinculada a aquest ascens de la dreta i la ultradreta a Europa, que també ha de tenir la seva visibilitat cultural preocupant-se pels d’un altre continent sempre i quan no simpatitzin ni amb Castro, ni amb Chaves, ni amb Evo Morales ni amb Correa, que en els darrers dies ha salvat la pell per ben poc. Amb això no vull dir que en Mario Vargas Llosa no es mereixi el premi: ja he dit que la seva obra literària és molt important i a més a més té la gràcia que no estava a les travesses, seguint la tradició de can Nobel.

De totes maneres, la notícia literària més interessant de la temporada és que en poc temps sortirà al carrer un llibre amb alguns dels millors texts periodístics d’Stieg Larsson, el conegudíssim autor de la trilogia protagonitzada per la Lisbeth Salander, una creació literària de primer ordre que ha posat la novel·la negra sobre la taula novament. De la trilogia el millor és el segon llibre amb molta diferència, i també totes les parts periodístiques dels altres dos, i per això és una notícia excel·lent que apareguin els texts de Larsson sobre el racisme, els neonazis, la immigració o els drets homosexuals, que li costaren fins i tot amenaces de mort. No entenc per què encara ningú no els havia publicats. Per a mi, que es publiqui aquesta part de l’obra del suec, en un moment en què Europa està escorant-se perillosament de cap a la dreta, és una notícia extraordinària. Feis-me cas: ja hi haurà temps per llegir en Vargas Llosa.