Una novel·la negra ben interessant, ambientada en un barri fascinant de Barcelona. No us la perdeu perquè és un debut ben interessant. Aquí us deixo la ressenya publicada al Balears.
Un vol poderós
Hi ha un corb volant a la portada. El seu vol és poderós, ferm, i al darrera d’ell es poden entreveure les cases de Gràcia de tota la vida, aquell poble, aquella vila que en mala hora va ser fagocitada per Barcelona i que ara, ens agradi o no, en forma part i n’és a la vegada la seva essència (per desgràcia no es poden apaigavar les ànsies depredadores de les ciutats, tal volta només combatre-les mantenint idiosincràsies particulars). Però quedem-nos en el vol de l’ocell, un vol majestuós, fort. Així és Emulsió de ferro la primera novel·la de Sebastià Jovani, a qui hem de desitjar que el seu bategar d’ales sigui només l’inici d’una llarga trajectòria. Tots els lectors de novel·la negra ho agrairem entusiàsticament.
A Emulsió de ferro ens trobem amb un cadàver a un banc de la plaça Raspall, a Gràcia, la plaça dels gitanos. Un mort que tothom vol encolomar a qui no en sap res de la mort d’en Verga. I ens trobem amb tot el tardofranquisme en ple condensat en la figura del comissari Viñes, que no ha digerit que fa un any que el dictador és mort. I també ens trobem amb un personatge sensacional, el detectiu músic Víctor Neige, que és una de les grandíssimes creacions literàries dels darrers temps, comparable al policia negre de Xavier Aliaga per la intensitat, singularitat i pel joc futur que li volem donar els lectors que no ens conformam amb una simple aparició puntual de cap dels dos. I és també una novel·la de barri de quan Gràcia era Gràcia, amb els seus anarquistes i amb la fauna pròpia que caracteritzava aquests carrers i aquestes deu places que el fenomen de la multiculturalitat i del fashionvictimisme està transformant a marxes forçades per a desgràcia de tots. A Emulsió de ferro també hi ha unes cintes de casset desaparegudes i maçoneria, i persecucions, patacades i armes de foc. I sobretot hi ha un amor terrible per aquesta vila de Gràcia i els seus olors i colors i pel gènere negre.
Sebastià Jovani, a més a més, ha fet un exercici que emocionarà els filòlegs, entendrirà els lectors i provocarà la curiositat de tots el que s’acostin a aquesta novel·la: l’intent de recuperació i en bona part de fixació per escrit, de la parla que encara conserven alguns membres de la comunitat gitana que viuen al barri. No ens enganyem, en català no tenim argot propi –o en tenim molt poc i moltes de vegades l’adaptem de fora-, mentre que la comunitat gitana catalana (de la qual la de Gràcia n’és un exemple excel·lent) sí que en té un de propi. De fet, així com els gitanos també han estat un dels majors aportadors d’argot a altres llengües, a la catalana ens hauríem de fixar més en el seu parlar per tal de crear un català més pur, molt més nostrat. Desconec si els gitanos de Gràcia d’ara parlen així. Desconec si hi parlaven el 1976, però d’allò que no en queda cap dubte és que a la novel·la de Jovani aquest parlar és perfectament versemblant, que és d’allò que es tracta.
Així mateix es nota que hi ha hagut un treball d’elaboració de la novel·la important que també es mou en aquest sentit. Les descripcions del barri, dels seus bars i dels ambients anarquistes, la creació de tot l’entrellat de personatges secundaris, els coneixements musicals que traspúa la novel·la... tot és conduent a un mecanisme on res no falla i que, a més a més, no està gens mancat d’ànima humana. Al contrari. El lector empatitza amb Neige, es preocupa pel destí de la comunitat gitana, se sent seduït per la dona fatal –sí també en això és rematadament clàssic-, li vénen ganes de provar la seva resistència hepàtica bevent el mateix que els personatges del llibre i sobretot es veu impedit a sortir corrents de casa i anar a passejar per Gràcia. Algunes raconades encara queden i esperem que això estimuli Jovani a continuar transitant per aquest camí que ha encetat amb el moviment sòlid d’ales d’aquest corb majestuós de la portada.
Emulsió de ferro
Sebastià Jovani
La Magrana
Febrer del 2009
268 pàgines
Hi ha un corb volant a la portada. El seu vol és poderós, ferm, i al darrera d’ell es poden entreveure les cases de Gràcia de tota la vida, aquell poble, aquella vila que en mala hora va ser fagocitada per Barcelona i que ara, ens agradi o no, en forma part i n’és a la vegada la seva essència (per desgràcia no es poden apaigavar les ànsies depredadores de les ciutats, tal volta només combatre-les mantenint idiosincràsies particulars). Però quedem-nos en el vol de l’ocell, un vol majestuós, fort. Així és Emulsió de ferro la primera novel·la de Sebastià Jovani, a qui hem de desitjar que el seu bategar d’ales sigui només l’inici d’una llarga trajectòria. Tots els lectors de novel·la negra ho agrairem entusiàsticament.
A Emulsió de ferro ens trobem amb un cadàver a un banc de la plaça Raspall, a Gràcia, la plaça dels gitanos. Un mort que tothom vol encolomar a qui no en sap res de la mort d’en Verga. I ens trobem amb tot el tardofranquisme en ple condensat en la figura del comissari Viñes, que no ha digerit que fa un any que el dictador és mort. I també ens trobem amb un personatge sensacional, el detectiu músic Víctor Neige, que és una de les grandíssimes creacions literàries dels darrers temps, comparable al policia negre de Xavier Aliaga per la intensitat, singularitat i pel joc futur que li volem donar els lectors que no ens conformam amb una simple aparició puntual de cap dels dos. I és també una novel·la de barri de quan Gràcia era Gràcia, amb els seus anarquistes i amb la fauna pròpia que caracteritzava aquests carrers i aquestes deu places que el fenomen de la multiculturalitat i del fashionvictimisme està transformant a marxes forçades per a desgràcia de tots. A Emulsió de ferro també hi ha unes cintes de casset desaparegudes i maçoneria, i persecucions, patacades i armes de foc. I sobretot hi ha un amor terrible per aquesta vila de Gràcia i els seus olors i colors i pel gènere negre.
Sebastià Jovani, a més a més, ha fet un exercici que emocionarà els filòlegs, entendrirà els lectors i provocarà la curiositat de tots el que s’acostin a aquesta novel·la: l’intent de recuperació i en bona part de fixació per escrit, de la parla que encara conserven alguns membres de la comunitat gitana que viuen al barri. No ens enganyem, en català no tenim argot propi –o en tenim molt poc i moltes de vegades l’adaptem de fora-, mentre que la comunitat gitana catalana (de la qual la de Gràcia n’és un exemple excel·lent) sí que en té un de propi. De fet, així com els gitanos també han estat un dels majors aportadors d’argot a altres llengües, a la catalana ens hauríem de fixar més en el seu parlar per tal de crear un català més pur, molt més nostrat. Desconec si els gitanos de Gràcia d’ara parlen així. Desconec si hi parlaven el 1976, però d’allò que no en queda cap dubte és que a la novel·la de Jovani aquest parlar és perfectament versemblant, que és d’allò que es tracta.
Així mateix es nota que hi ha hagut un treball d’elaboració de la novel·la important que també es mou en aquest sentit. Les descripcions del barri, dels seus bars i dels ambients anarquistes, la creació de tot l’entrellat de personatges secundaris, els coneixements musicals que traspúa la novel·la... tot és conduent a un mecanisme on res no falla i que, a més a més, no està gens mancat d’ànima humana. Al contrari. El lector empatitza amb Neige, es preocupa pel destí de la comunitat gitana, se sent seduït per la dona fatal –sí també en això és rematadament clàssic-, li vénen ganes de provar la seva resistència hepàtica bevent el mateix que els personatges del llibre i sobretot es veu impedit a sortir corrents de casa i anar a passejar per Gràcia. Algunes raconades encara queden i esperem que això estimuli Jovani a continuar transitant per aquest camí que ha encetat amb el moviment sòlid d’ales d’aquest corb majestuós de la portada.
Emulsió de ferro
Sebastià Jovani
La Magrana
Febrer del 2009
268 pàgines
1 comentari:
És una lectura dinàmica que no es fa gens pesada, al contrari, no trobes el moment de deixar de llegir-lo.
M'han demanat que llegeixi uns llibres d'entre els quals hi havia aquest. El vaig escollir pel corb de la portada, em va fer gràcia ja que el meu cognom també és corb (Cuervo).
Després em vaig llegir la síntesi de llibre i em va engatjar. Estic contenta d'haver descobert aquest llibre i espero llegir-ne molts més d'aquest escriptor.
Publica un comentari a l'entrada