Una novel·la molt interessant és la que acaba de publicar Xavier Aliaga amb el títol de "Els neons de Sodoma". Espero que us enganxi i us agradi. Edita 3 i 4 i va guanyar el premi Octubre de narrativa. És una obra fresca, divertida, un punt fallera... vaja, lectura imprescindible.
Uns neons que enlluernen
Una alenada d’aire fresc. Molt fresc. I agraït. Aquesta és una de les sensacions que obté el lector després de la lectura de Els neons de Sodoma, de Xavier Aliaga, que amb aquesta segona novel·la va obtenir el premi Andròmina de Novel·la del 2008, en el marc de la nit dels Octubre. Aliaga (Madrid, 1970), ha bastit una novel·la amb efluvis de Boris Vian barrejats amb pólvora valenciana per oferir al lector un producte molt sòlid, una història molt ben trenada, carregada d’ironia i amb un sentit de l’humor fora mida.
Dir que Els neons de Sodoma és només això –que no és poc- seria una injustícia per a la novel·la, perquè aquest text és també un impressionant fresc, un mosaic, un mural d’allò que és la societat agrària del País Valencià que tants de vots ha donat tradicionalment a un PP que només en els darrers temps ha canviat la taronja per la rajola. Aliaga juga amb mestria amb les convencions del gènere negre per tal d’oferir-nos aquest relat coetani dels canvis de paradigma d’aquesta societat, on encara hi senyoreja el caciquisme i el poder de l’església, que alternen amb els canvis d’usos socials simbolitzats per les pastilles d’èxtasis i les discoteques que sedueixen els més joves.
Però potser caldria que expliquem una mica la novel·la. Els neons de Sodoma arrenca amb una surrealista quadrilla de malfactors sudamericans canviant l’estàtua de Sant Roc per un monument de falla de singular voluptuositat en el petit poble de Vila-roglet. L’inspector de policia Feliu Oyono, negre i fill de guineans exiliats, dedicat als assumptes patrimonials a la comunitat valenciana, haurà de fer-se càrrec d’aquest singular cas. A través de les pàgines de la novel·la hi desfilaran l’alcalde, el rector, el sagristà, la reina de les festes, les germanes Pitarch, l’ajudant del policia Carreres, la periodista Mònica Llompart, els fatxendes organitzadors de les festes, el Cubalibre i sobretot l’inoblidable personatge secundari que és el William Sànchez, per no parlar del desgraciat artista faller Cristòfol Perales.
Aquesta és una novel·la coral, amb una construcció on els personatges van agafant importància per ells mateixos, amb l’excepció de Feliu Oyono, un tipus que es mereixeria aparèixer en noves aventures creades en el cap sempre fecund d’aquest periodista amb ganes de diversió que és Aliaga, o millor dit d’aquest escriptor que es guanya la vida amb el periodisme, com han fet tants d’altres en català. El joc que permet Oyono permet plantejar el tema del racisme, que subjau en la novel·la: en primer lloc per les relacions del policia amb els altres i molt especialment amb els més grans d’aquest poble, inclòs el capellà. I d’altra banda per la presència subtil dels collidors de taronja i de la banda sudamericana que ens presenten altres prismes de la conflictivitat racial a través de la novel·la. Novament Vian amb la màscara de Vernon Sullivan o de Sullivan amb la màscara de Vian.
I després hi ha un altre grandíssim encert d’aquesta novel·la: la seva llengua. Aliaga la maneja amb moltíssima precisió: hi ha un català del Sud riquíssim, amb un maneig molt intel·ligent de les onomatopeies, de l’ús de l’insult i de la vivesa del diàleg que fa que aquest llibre sigui una petita joia lingüística que no fa l’olor de tuf de la recerca de l’estandàrd massa encarcarat per a novel·les com aquestes. Un altre dels grans mèrits d’un Aliaga que ja apuntava magnífiques maneres amb Si no ho dic, rebente i que ara ha fet un llibre de pinyol vermell que és del tot extraordinari. Els neons de Sodoma enlluerna i convida a seguir el rastre fosforescent d’aquest escriptor.
Els neons de Sodoma
Xavier Aliaga
Tres i Quatre
València, 2009.
Una alenada d’aire fresc. Molt fresc. I agraït. Aquesta és una de les sensacions que obté el lector després de la lectura de Els neons de Sodoma, de Xavier Aliaga, que amb aquesta segona novel·la va obtenir el premi Andròmina de Novel·la del 2008, en el marc de la nit dels Octubre. Aliaga (Madrid, 1970), ha bastit una novel·la amb efluvis de Boris Vian barrejats amb pólvora valenciana per oferir al lector un producte molt sòlid, una història molt ben trenada, carregada d’ironia i amb un sentit de l’humor fora mida.
Dir que Els neons de Sodoma és només això –que no és poc- seria una injustícia per a la novel·la, perquè aquest text és també un impressionant fresc, un mosaic, un mural d’allò que és la societat agrària del País Valencià que tants de vots ha donat tradicionalment a un PP que només en els darrers temps ha canviat la taronja per la rajola. Aliaga juga amb mestria amb les convencions del gènere negre per tal d’oferir-nos aquest relat coetani dels canvis de paradigma d’aquesta societat, on encara hi senyoreja el caciquisme i el poder de l’església, que alternen amb els canvis d’usos socials simbolitzats per les pastilles d’èxtasis i les discoteques que sedueixen els més joves.
Però potser caldria que expliquem una mica la novel·la. Els neons de Sodoma arrenca amb una surrealista quadrilla de malfactors sudamericans canviant l’estàtua de Sant Roc per un monument de falla de singular voluptuositat en el petit poble de Vila-roglet. L’inspector de policia Feliu Oyono, negre i fill de guineans exiliats, dedicat als assumptes patrimonials a la comunitat valenciana, haurà de fer-se càrrec d’aquest singular cas. A través de les pàgines de la novel·la hi desfilaran l’alcalde, el rector, el sagristà, la reina de les festes, les germanes Pitarch, l’ajudant del policia Carreres, la periodista Mònica Llompart, els fatxendes organitzadors de les festes, el Cubalibre i sobretot l’inoblidable personatge secundari que és el William Sànchez, per no parlar del desgraciat artista faller Cristòfol Perales.
Aquesta és una novel·la coral, amb una construcció on els personatges van agafant importància per ells mateixos, amb l’excepció de Feliu Oyono, un tipus que es mereixeria aparèixer en noves aventures creades en el cap sempre fecund d’aquest periodista amb ganes de diversió que és Aliaga, o millor dit d’aquest escriptor que es guanya la vida amb el periodisme, com han fet tants d’altres en català. El joc que permet Oyono permet plantejar el tema del racisme, que subjau en la novel·la: en primer lloc per les relacions del policia amb els altres i molt especialment amb els més grans d’aquest poble, inclòs el capellà. I d’altra banda per la presència subtil dels collidors de taronja i de la banda sudamericana que ens presenten altres prismes de la conflictivitat racial a través de la novel·la. Novament Vian amb la màscara de Vernon Sullivan o de Sullivan amb la màscara de Vian.
I després hi ha un altre grandíssim encert d’aquesta novel·la: la seva llengua. Aliaga la maneja amb moltíssima precisió: hi ha un català del Sud riquíssim, amb un maneig molt intel·ligent de les onomatopeies, de l’ús de l’insult i de la vivesa del diàleg que fa que aquest llibre sigui una petita joia lingüística que no fa l’olor de tuf de la recerca de l’estandàrd massa encarcarat per a novel·les com aquestes. Un altre dels grans mèrits d’un Aliaga que ja apuntava magnífiques maneres amb Si no ho dic, rebente i que ara ha fet un llibre de pinyol vermell que és del tot extraordinari. Els neons de Sodoma enlluerna i convida a seguir el rastre fosforescent d’aquest escriptor.
Els neons de Sodoma
Xavier Aliaga
Tres i Quatre
València, 2009.
1 comentari:
catala del sud fills de putes¡¡¡¡¡ se diu valencià mal parits¡¡¡¡ ANEU A MAMARLA¡¡
Publica un comentari a l'entrada