diumenge, 18 de juliol de 2010

sensacional article de llorenç capellà

Opinió | Llorenç Capellà

Policies de ficció

Una pregunta més mala de respondre que el misteri de la Santíssima Trinitat: perquè els escriptors, tant fa quina sigui la seva ideologia, converteixen els policies en herois literaris i en model de virtuts morals? Se'n dirà que no és cert, tot recordant les novel·les de Chandler o de Hammett. I d'altres que en foren deixebles. Realment el perfil de Marlowe va servir per a bastir una pila de detectius cínics i poc sociables. Però Marlowe feia de contrapunt a una societat urbana, massificada, despersonalitzada, deshumanitzada. Havia d'ésser com era.

Chandler i Hammett aconseguiren que l'individualisme dels seus detectius tingués quelcom de rebel·lia contestatària en un món, el nord-americà, que sortia de la Gran Depressió i en el qual tot tenia un preu, fins i tot els valors més preuats. Chandler va ésser amic íntim de Billy Wilder, i aquesta amistat ens revela la seva ideologia esquerrana. I Hammett va militar en el Partit Comunista, cosa que li va suposar mig any de presó. Retrocedint: m'afirmo en el convenciment que no hi ha detectius o policies dolents en literatura.

A tot estirar, són gent escalivada, embrutida per la vida. Però no sempre. Holmes i Poirot ni això. Per a l'un i l'altre la investigació és un divertimento. A més a més, hi ha un residu d'influència cavalleresca en el seu esforç per posar justícia i ètica en un pla d'igualtat. Parlem d'altres? El pare Brown, el clergue de Chesterton de mentalitat vuitcentista i rural, descobreix la identitat dels criminals fent ús d'una capacitat de deducció casolana. Maigret regenera la confiança del ciutadà en l'Estat o en l'Administració, cosa del tot necessària a la França de postguerra, i ofereix una lectura moral de la família i de la societat molt en consonància amb la que pregonava el gaullisme. Tots aquests personatges ens inspiren valors de respecte o d'admiració, res a veure amb la desconfiança o la prevenció que genera la policia entre bona part dels ciutadans.

Fins i tot Pepe Carvalho, de Vázquez Montalbán, és un detectiu amb consciència de classe, que ha sobreviscut al desplomament de les ideologies, cosa que fa que sigui de lectura vivificant per a tots els exmilitants del PSUC, que són la meitat dels barcelonins de més de cinquanta anys. Celso Mosqueiro, d'Antoni Serra, té un perfil semblant, encara que es mou en un entorn social diferent. L'un, Carvalho, en el Raval; l'altre a Mallorca... Kurt Wallander, de Mankell, té en comú amb Carvalho que viu entre runes. No se li ha enfonsat un món que començava a bastir amb els idealismes de l'esquerra, com a Carvalho, sinó que ja n'ha trobat un de bastit, que no li agrada, el de Suècia, però que probablement és amb l'únic que s'identifica.

Wallander és un personatge fatigat i poètic, més que nascut de mare, nascut del paisatge mateix. El paisatge nòrdic (i el clima com a part del paisatge) és molt potent, i té una influència decisiva en la gran fornada de novel·listes d'ara mateix, no sols en Mankell. Larsson, Indridason... Kerr n'és l'excepció. El seu detectiu, Bernie Gunther, actua com Marlowe, cosa comprensible des del moment que viu a l'Alemanya nazi, en un ambient opressiu on el poder de l'Estat es fa omnipresent com en els Estats Units del senador Mckarthy. Entre l'any passat i enguany s'han publicat a Catalunya tres novel·les policíaques ambientades en la Guerra Civil i la postguerra.

Dues de Jordi Sierra i Fabra amb l'inspector Mascarell de protagonista; i la tercera d'Agustí Vehí, amb el comissari Santgenís. Tant Mascarell com Santgenís el 18 de juliol es posaren a les ordres de la Generalitat i continuaren en el seu càrrec fins a la caiguda de Barcelona. Ambdós encarnen els valors republicans, de manera que més aviat semblen alumnes de Marcel·lí Domingo que funcionaris que porten les manilles a la butxaca.

Veritablement són gent tan bona els policies? Nicolás Guillén ens fa dubtar-ho. N'hi ha prou rellegint Doña María, un poema demolidor. Jo en vaig conèixer dos, de la Secreta, que havien servit la República fins a l'abril del trenta-nou i després, amb la Dictadura, continuaren en el cos. Un era altiu, malcarat. L'altre, silenciós, amb una tendència a la bohèmia ben evident. Ambdós em saludaven. Sempre m'he demanat quins devien ésser els seus mèrits per no haver estat depurats.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Bon dia a tothom!!! Estimat Sebastià, primer de tot, dispensa que tregui el nas aquí però la confiança fa fàstic, a vegades, i la qüestió que molt bé planteja Llorenç Capellà és prou important, sobre tot si deixem el món de les lletres i anem al real. Lamento que no hi hagi un bon àpat pel mig, amb la pertinent sobretaula, sobre tot per polir matisos però... en fi, ho farem de manera elèctrica i resumida. La policia! Poca broma! Fa anys, el 2001, penso, vam fer un article amb el meu amic i superior a la feina, tot fent una reflexió sobre que volem els catalans que sigui la cosa aquesta de la policia, es deia "D'urbanos, grans superfícies i models policials". la sorpresa va ser doble: per un costat ens van renyar, i molt, enviant-nos al poble al sotsdirector de coordinació de les policies locals a resoldre l'escàndol inaudit que, des d'un ajuntament, es pensés i es existissín opinions pròpies. En vam treure un dinar d'això, que van pagar ells, és clar, i continuem pensant igual. La segona sorpresa es que l'article encara corre i, segons diuen, les coses que diu són vàlides. 10 anys! Les primeres promocions de polis que vam entrar al cos en democràcia, estem, els que encara tenim idees, estupefactes amb tot això. La policia sorgeix de la societat i és el que la societat vol que sigui però... la societat calla, o passa, o delega en la classe política, entesa en el seu sentit més gris (siguem amables), és a dir, entesa com estament. Llavors la policia esdevé, únicament, eina del poder pel control social. I callaré, doncs la cosa m'apassiona massa. Els polis bona gent? No, o no massa més que els paletes o els fusters o els mestres d'escola. La cosa està en que els primers porten pistola, saben coses de tu i et poden detenir. I això, uhmmm, això...això té morbo i agrada. I permet, si vols, explicar un pais o una societat; per això l'èxit de la dita novel·la negra. I prou de rollo. Perdó. ja us deia que la confiança fa fàstic. Salut i una molt forta abraçada! Agustí