dimarts, 8 de juny de 2010

SOBRE ROBATORIS D'ART

Els grans robatoris amaguen sovint intencions ocultes: les peces robades serveixen als lladres com a carta d'intercanvi per fer tripijocs amb la policia

Mil raons per robar una obra d'art

RICARD MAS
'Colom amb pèsols' (1911), de Picasso, va ser robat el 19 de maig del Museu d'Art Modern de la Ciutat de París

'Colom amb pèsols' (1911), de Picasso, va ser robat el 19 de maig del Museu d'Art Modern de la Ciutat de París
REUTERS

Hi ha moltes raons per robar una obra d'art. Aquí us n'explicaré unes quantes arran del robatori a París, el passat 19 de maig, de quatre quadres -entre els quals, un Picasso- al Museu d'Art Modern de la Ciutat.

Abans, però, caldrà destrossar uns quants mites. Els lladres d'art no són elegants erudits, discrets amants de la bellesa, ni especialistes en el mercat artístic. Tampoc existeix la figura del col·leccionista gelós que encarrega el robatori d'una obra mestra per fruir-ne en solitud. I si Picasso és un dels artistes més robats de l'art contemporani no és a causa de la seva qualitat, ni del fet que els lladres siguin aficionats al cubisme: és perquè es tracta -des de fa cinquanta anys- de l'artista amb més oferta i demanda del món. Si alguna cosa paga la pena, és susceptible d'ésser robada.

Els robatoris d'art més voluminosos i profitosos de la història s'han fet amb poc sigil. Fins i tot són exhibits amb orgull. Us parlo dels fons de museus com el Louvre o el British. Les grans potències envaeixen i espolien el llegat cultural d'antics imperis. I se'n vanten.

El nacionalisme com a mòbil

Més enllà de l'imperialisme cultural, el nacionalisme també és un poderós motiu de robatori. Vincenzo Perugia va ser detingut a Florència el 1913, dos anys després d'haver robat La Gioconda. Pretenia retornar l'obra mestra de Leonardo a la pàtria italiana, després de cobrar una suma modesta.

Però Perugia era un simple peó d'una maniobra magistral. Sembla que estava conxorxat amb un fals marquès amb passaport argentí, conegut com a Eduardo de Valfierno. Aquest va introduir als Estats Units una sèrie de còpies de La Gioconda i les va anar oferint a una sèrie de milionaris nord-americans. Els deia que era l'original robat del Louvre, els exigia màxima discreció i en venia una a cadascun. Una vegada recuperat l'original, no podien denunciar l'estafa a la policia perquè se'ls hauria vist el llautó.

A la dècada dels seixanta del segle XX, els mafiosos corsos i marsellesos van inventar un nou tipus de robatori. Entraven en una mansió acabalada, ben informats de la col·lecció d'art del propietari, i la saquejaven. Aleshores es posaven en contacte amb l'empresa d'assegurances. Si el volum de l'assegurança pujava, posem, a cent milions de dòlars, ells demanaven un rescat de la meitat. L'empresa sempre pagava, perquè li sortia més barat que el total del valor de l'assegurança. A més a més, si la policia descobria els segrestadors i els rodejava, aquests sempre podien cremar l'obra o fer-la desaparèixer. Si no hi ha proves, no hi ha cas.

I és que les obres d'art són perfectes per materialitzar molts diners en molt poc espai. D'aquí deriven dues conseqüències. Una: l'art és perfecte per blanquejar diners, i te'l pots endur sota el braç. I l'altra: un particular pot assegurar tota la seva col·lecció, un Estat no. ¿Us imagineu què costaria assegurar tots els continguts del Museu del Prado? No quedarien diners ni per obrir les portes al públic.

Aleshores, per què es van endur els lladres cinc obres invendibles, sense assegurança, del Museu d'Art Modern? On és el negoci? No hi ha col·leccionista secret, però sí un mòbil: fa trenta anys que s'ha posat de moda intercanviar obres d'art per armes i droga.

No és que els narcotraficants, com a gremi, estimin l'art. Però es tracta d'una bona garantia per a certes operacions, l'art és fàcil de transportar i d'amagar, i sempre es pot fer servir com aquella targeta del Monopoly: "Pot sortir de la presó". Imagineu que un capo o un lladre cau en mans de la policia. Aquest tipus ha comès nombrosos crims i s'enfronta a penes de presó equiparables a la perpètua. Aleshores, el malfactor negocia amb la policia una rebaixa de condemna. Els diu on és l'obra d'art, i tracte tancat. Per cert, aquestes negociacions mai apareixen als diaris. Com a molt, hi ha un desgraciat que carrega amb el mort.

Robatoris silenciosos

Fins ara hem pintat un panorama molt cinematogràfic. Però la majoria de robatoris d'art són més senzills, obscurs i modestos. I molts són duts a terme en silenci, i sovint no són descoberts fins al cap d'anys. Perquè els principals lladres d'art són funcionaris de museus. Gent que coneix millor que ningú la institució, i s'endú dels magatzems obres que no seran reclamades fins al proper inventari.

També hi ha qui roba diners, o s'enriqueix il·lícitament, i amb els beneficis inconfessables compra obres d'art. Sovint es tracta d'obra gràfica d'artistes coneguts, però hi ha veritables col·leccionistes sibarites. No fa gaire la premsa va revelar el contingut de les col·leccions d'alguns cervells de la trama Pretòria.

I la trama Gürtel també té molt a veure amb l'art. L'extresorer del PP Luis Bárcenas despertà les sospites de la policia en treure del banc una xifra important de diners i tornar-la a ingressar poc després. Els diners eren per comprar una obra d'art, però al final el venedor va apujar el preu i no es van posar d'acord... Ja sé que comprar art amb diners robats no és el mateix que robar directament obres d'art. Però s'hi assembla, oi?