diumenge, 15 de febrer del 2009

Els mossos i la ficció

INTERESSANT NOTÍCIA DE L'AVUI SOBRE MOSSOS D'ESQUADRA I FICCIÓ

http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/53715/mossos/assalten/la/ficcio.html

dissabte, 7 de febrer del 2009

SCIASCIA, HOMENATJAT


Jo no hi vaig poder esser, però aquí teniu la crònica de El Periódico. Per cert, que el llibre ha estat reeditat en català per 62.


Sciascia, profeta del pessimisme
• BCNegra ret homenatge al novel.lista sicilià, consciència crítica del seu país
ELENA HEVIA. BARCELONA
Omertà és una paraula italiana de difícil traducció. Ahir en una de les taules rodones de la trobada BCNegra que va retre homenatge a l'escriptor sicilià Leonardo Sciascia (Racalmuto, 1921 - Palerm, 1989), el seu moderador, el crític italià Maurizio Pisu, la va definir amb una lletania que reflecteix a la perfecció el règim de terror honorable imposat per la Màfia. "Jo no hi era i si hi era no ho he vist i si ho he vist no me'n recordo".Un home provincià i moralista, que amb prou feines va sortir de la seva illa, va intentar trencar aquest silenci amb més de 30 novel.les i un gran nombre d'articles periodístics. Sciascia, la consciència crítica d'Itàlia, va morir fa 20 anys --es compliran el 20 de novembre-- i el novel.lista cubà Leonardo Padura, el llibreter --aquí com a lector-- Antonio Ramírez i el periodista Enric González van glossar la figura d'un autor que van llegir apassionadament en la seva joventut. ¿Què passa avui amb la seva vigència? "Em sembla --va dir Ramírez-- que ens enlluerna menys amb la seva capacitat profètica però guanya força com a inesperat antropòleg de la societat siciliana".Allò de les profecies és una cosa que durant anys va seduir Itàlia, fins i tot, anys més tard, l'autor va voler deixar d'escriure horroritzat per com n'eren d'encertades les seves prediccions. "Sciascia era incapaç de callar. Si sabia alguna cosa l'escrivia i si tenia una opinió l'expressava, això li va suposar moltes enemistats", va explicar Enric González, que es va acostar al personatge des del seu vessant més periodístic i que, segons va dir, vista l'"entretinguda" Itàlia de Berlusconi, "profetitzant desastres es va quedar curt".Premonició de la màfiaEn la seva primera novel.la, El dia de l'òliba, de 1961 --i per cert, la preferida dels participants amb A cadascú el que és seu, que Tusquets i Edicions 62 han recuperat-- ja assenyalava la Màfia com una organització criminal quan per a la resta d'Itàlia --com va dir Antonio Ramírez-- era "només un codi d'honor consuetudinari", que alguns jutges, com el temible Corrado Carnevale, conegut com el Matasentències, eren capaços de superposar a la legislació de l'Estat.Més tard, les seves novel.les, que transcendeixen l'àmbit policíac, i els seus assajos van apuntar a les avui conegudes vinculacions entre política i xarxes mafioses, la crisi dels partits o la demagògia en la lluita antimafiosa. "L'omnipresència de la corrupció policial i política i l'omnipre- sència de la por són els seus grans temes, servits amb els recursos de la novel.la policíaca i tenyits d'una gran ironia", va assegurar Padura.L'obra de Sciascia també va mantenir, segons Ramírez, un diàleg permanent amb la novel.la més carismàtica de l'illa, El Gatopardo, de Lampedusa, i el seu cèlebre lema: "Cal que tot canviï perquè tot segueixi igual". "Ell oposa una lucidesa escèptica a aquest desitjat canvi". González va assenyalar un punt d'inflexió en la vida i l'obra de l'autor quan el 1981 va descobrir que la direcció i la propietat d'Il Corriere della Sera --un diari on havia ingressat molt il.lusionat 13 anys abans quan la publicació va fer un gir a l'esquerra-- pertanyien en realitat a la lògia maçònica P2. Des de llavors fins a la seva mort el més negre pessimisme va marcar l'existència de l'escriptor.

divendres, 6 de febrer del 2009

UN MATÍ AMB SAVIANO

Vaig a la roda de premsa del Roberto Saviano. Mesures de seguretat de luxe. De totes maneres, els detectors de l'Ajuntament no funcionen gaire bé. Al policia que vigila l'entrada sembla que li tocam bastant els collons. Ell que pensava que seria un matí tranquil... després revisió de DNI a càrrec de dues noies de premsa. Eficients. Pujam. Quan ens dirigim de cap a la sala Lluís Companys -dubto que mai n'hi hagi una dedicada a Montilla- els fotògrafs ens acribillen. Fan proves per quan s'acosti Saviano. No sap la que li espera. Dins de la sala hi fa calor. Està tot gairebé ple. Hereu, com sempre, fa un discurs insuls, de vegades de vergonya aliena. Després li toca a Saviano. Abans he estat amb en Pau Vidal, el TRADUCTOR, en majúscules. Camilleri, Saviano, enguany no ha parat. Aviat treurà a Proa la seva excel·lent versió de El Gatopardo. No es pot entendre la novel·la negra sense haver llegit El Gatopardo. Repeteixo, no es pot entendre la novel·la negra sense haver llegit El Gatopardo. Feis-me cas i ho entendreu. El seu llibre sortirà al voltant de Sant Jordi. Saviano. Li brilla el cap pels focus, hi ha una certa tensió. Els guardes de seguretat, forts. Un fins i tot fa cara d'italià. Els altres no. Comença a parlar Saviano, un torrent verbal. Una seguretat, una fermesa. Parlar el manté viu. I parla de la Barcelona de la Camorra, però com que això ja ho heu llegit als diaris, aquí acaba la crònica.

ENRIQUETA MARTÍ

Dimarts horabaixa va ser el torn de la vampira del carrer Ponent, Enriqueta Martí. Assisteixo a la taula rodona al respecte i el Marc Pastor se'n desfà prou bé del combat dialèctic amb l'Elsa Plaza, que ha fet una novel·la partint des de la ginocrítica i que té el problema afegit de ser argentina, això vol dir respostes de quinze minuts a cada una de les preguntes que es plantegen. Que malgrat tot no hi ha bon rotllo entre els tres que han escrit del tema queda clar en les diferents exposicions. Segons Plaza, Martí era una víctima del seu temps i res més. Jo que voleu que vos digui, segur que Martí devia ser una víctima del seu temps, una dona explotada i totes aquestes coses, i que a més a més prostituïa gent per encàrrec de l'alta societat barcelonina i que entre els burgesos hi havia molts de pederastes, però jo em crec la hipòtesi vampira, que té més morbo i m'agrada més. Era una assassina de collons, i reivindiquem-la com a tal. De totes maneres, la millor frase és la de Fernando Gómez: "jo sé bé el que és el vampirisme perquè faig feina a un banc". Doncs això

dimecres, 4 de febrer del 2009

NEGRA I CATALANA

Estem immersos de ple en la setmana més negra que hom pot viure a Barcelona, la BC Negra. I en aquesta ocasió els escriptors que practicam el gènere en català ens vàrem aplegar en format taula rodona -allargada- per debatre sobre les nostres novel·les. Hauria estat millor, qui gosa dubtar-ho, debatre sobre el gènere a casa nostra, però on mana capità no mana mariner. Així i tot reclamo per a l'any que ve una taula on hi hagi editors en català, traductors, agents literaris, periodistes i crítics, per abordar el fenòmen des de múltiples perspectives.

Enguany tots vàrem ser moderats per l'Àlex Martin, autor de Catalana i Criminal, l'assaig d'història de la literatura negra a casa nostra que tothom hauria de tenir i consultar.
Hi érem el Jordi de Manuel (Mans lliures), Josep Torrent (La Mirora mata els dimarts), el Ramon Usall (Tots els camins porten a Romania, per cert que si voleu saber coses sobre la vinculació de futbol i literatura us en pot fer una bona explicació) i Jordi Pijoan, que ha escrit amb el Manel Barrera a quatre mans (Tu no m'estimes).

La veritat és que ens ho vam passar molt bé i la trobada ha servit per demostrar que hi ha una gran collita de gènere negre a casa nostra. I que duri.

dimecres, 28 de gener del 2009

MANS LLIURES, JORDI DE MANUEL


Avui el Jordi de Manuel presenta a la premsa la seva darrera novel·la, "Mans lliures", una obra bastant rodona que penso que us pot agradar. Aquí us deixo la ressenya que vaig publicar aquest dissabte passat al Diari de Balears. Que us vagi de gust. Pensau que si el voleu veure en directe, el dia 2 a les 19'30 a la Virreina, parlarem de Catalana i criminal uns quants autors, moderats per l'Àlex Martin. Salut i bons llibres.


Crònica negra del 2014



A partir del dia 2 de febrer Barcelona es convertirà en la ciutat més negra del món, perquè s’hi celebrarà, un any més, la trobada de novel·la negra que va néixer com homenatge a Manuel Vázquez Montalbán i que s’ha consolidat com una referència ineludible per als amants del gènere. Per això mateix són moltes les editorials que quan s’acosta aquesta data es posen mans a l’obra per tal de publicar obres de gènere negre. Edicions 62 ha publicat un llibre de la Sue Grafton, ha recuperat un llibre del Leonardo Sciasia i ha tret a la llum Mans lliures, la nova novel·la de Jordi de Manuel, una obra d’allò més interessant, que ens trasllada fins al 2014 per viure una nova aventura de l’inspector Marc Sergiot, en aquesta ocasió acompanyat per dos mossos d’esquadra.
La novel·la, que manté un ritme molt àgil de la narració, però que no per això descuida un aspecte tan interessant com la seva macroestructura, ens mostra una nova Barcelona transformada per les rondes aèries –suposadament creades per a millorar el trànsit- on ens enfrontam, de nou, a un tema tan clàssic com la lluita pel poder. I és que a Mans Lliures el Jordi de Manuel ens presenta un candidat electoral, el Roger Mesalles, sorgit gairebé del no res, que és a punt de convertir-se en el president de la Generalitat, cosa que molesta molt. Us sona el cas Obama? Doncs ja us puc dir que el Roger no presidirà la generalitat, i a més a més no estic rellevant res fonamental del llibre. A les primeres pàgines queda clar. La història dels mossos i de l’inspector Sergiot es barreja, així mateix, amb la de la Claire, una prostituta de luxe, que tendrà molt a veure amb tota la trama.
A banda de l’escriptura efectiva i sòlida de l’autor (cosa que, d’altra banda, no ens hauria de sorprendre, però a la qual no podem deixar de referència en un panorama de cada vegada més alarmant de llibres mal escrits), aquesta obra destaca per la projecció del món actual de cap al futur immediat: així doncs, ens trobem amb l’AVE que ja enllaça amb la perfecció Madrid i Barcelona; amb el problema angoixant de la sequera resolt amb vaixells que la duen del Sud de la Península Ibèrica; el referèndum sobre la independència; el debat sobre les formes d’energia; les noves tecnologies i les reflexions que hi comporten... en aquest sentit és un exercici projectiu admirable i a més a més molt ben resolt. Tot el món que crea de Manuel no només és versemblant sinó que a més a més és molt interessant. Això sí, sorprèn que en un llibre tan rodó hi hagi algunes coses que molesten, com per exemple que els números de comptes corrents tenguin només deu dígits o que l’inspector Sergiot vagi devent a tort i a dret partides d’escacs –d’acord que aquest sigui un nus important de connexió amb la mare, però no amb altres personatges- o que encara que un arròs sigui tovat el consideri molt bo, quan tothom sap que l’arròs tovat no val res. De fet, la projecció de cap al futur ens ho deixa bastant magres als que ens agrada la bona cuina. La Claire, la prostituta de luxe, menja coses suculentes però ben escasses, hi ha cadenes de restauració ràpida que ja afecten fins i tot els xinesos, i les mares fan arròs tovat... el panorama és desolador. Tampoc no ho tenen molt millor els ionquis –hi ha noves drogues- ni els seropositius, que seran marcats amb tatuatges...
Sigui com sigui, Mans lliures és una d’aquestes novel·les que s’han de llegir perquè agafen el present, hi juguen i el projecten, està molt ben escrit i a més a més té una trama i una solidesa estructural de primer nivell. Si tot va així la collita del 2009 podria ser excepcional i això és una cosa que estaria molt bé, perquè la novel·la negra en català passa, en la seva vessant creativa, per un moment molt bo. La indústria ja és una altra qüestió. Sigui com sigui, benvinguts al 2014 i a la bona novel·la negra.

Mans lliures
Jordi de Manuel
Edicions 62.
Barcelona, 2009
254 pàgines.

dimecres, 21 de gener del 2009

ARROPIERO, AL CINEMA

Carles Balagué aborda en un documental la figura d'Arropiero, que tot i haver confessat havia comès 48 crims als anys 60, ha quedat totalment en l'oblit
Retrat d'assassí en sèrie
Bernat Salvà

Un rodamón erràtic que confessa 48 assassinats a Espanya, França i Itàlia (podrien ser més), entre principis dels 60 i la seva detenció, el 1971, seria una autèntica estrella mediàtica als Estats Units o la Gran Bretanya. Criminals psicològicament més simples i amb menys currículum, com Jack l'Estripador, són populars arreu del món. D'Arropiero, en canvi, molta gent no en sap res. Carles Balagué coneixia la seva història des del 1971 o 1972, quan estudiava dret a la universitat. "Sempre m'ha interessat la crònica negra -afirma el cineasta-, i vaig quedar absolutament sorprès, era el personatge de la meva vida. En el món anglosaxó hauria estat objecte de quatre o cinc pel·lícules, llibres... Però aquí ha caigut en l'ostracisme".
Donar a conèixer el que és, "probablement, l'assassí en sèrie més important de la història d'Espanya", com destaca el cartell promocional, és un dels objectius del documental Arropiero, el vagabund de la mort, que s'estrena als cinemes el proper divendres. Carles Balagué, que segueix abonat al documental després de La casita blanca i De Madrid a la Lluna, apunta dues motivacions addicionals per fer el film. D'una banda, un episodi de la seva vida que mereix per si sol una pel·lícula: "Durant tres o quatre anys, l'assassí va viatjar amb els dos policies que van portar el cas als llocs on va cometre els crims, i es va establir una relació d'amistat entre ells, que comença en unes circumstàncies adverses, però que després, per empatia o per la fascinació pel mal, va durar molts anys".
El tercer punt d'interès que té per a Balagué aquesta història és "la incapacitat de la societat espanyola, i de moltes altres societats, de reaccionar davant de casos com aquests, que desborden tots els paràmetres socials, judicials i humans".
Catorze persones, entre els dos policies que van portar el cas, psiquiatres, criminòlegs, metges forenses, periodistes i testimonis intervenen en un documental que alterna les declaracions (organitzades per temes o capítols de la vida d'Arropiero) amb imatges d'arxiu i actuals. Fill d'un arropiero (venedor d'arropa, suc de figa fermentat), Manuel Delgado Villegas va perdre la mare en néixer, va patir maltractaments quan era petit i va portar una vida erràtica (Puerto de Santa María, a Cadis, Mataró, Eivissa, París, Marsella, Itàlia...) durant la qual va deixar un rastre de cadàvers de diferent sexe, edat i condició social. "Matava aleatòriament, per necessitat de diners o sexuals, per discussions... Sembla que tenia anul·lats els circuits cerebrals que determinen la diferència entre el bé i el mal", apunta el psiquiatre Roger Mercadé, que el va atendre abans de morir, el 1998.
Un llibre de criminologia
Juan Antonio Roqueta, l'advocat que el va defensar, en destaca, sobretot, "el gran poder camaleònic i la capacitat de subsistència; la grandesa del personatge és que matava tot el que es trobava". Un altre dels testimonis del documental i assistent a la presentació, Lluís Borràs, va dividir els assassins en sèrie entre els que no tenen sentiment de culpa, els que maten per sexe i els que mostren símptomes psicòtics. L'extraordinari d'Arropiero és que "reuneix les característiques dels tres tipus". "És un individu d'intel·ligència baixa, alcohòlic, epilèptic, amb un cromosoma de més que el fa més propens a l'agressivitat... És com un llibre de criminologia".