EL TEXT DEL PULP QUE NO VA SORTIR

La punyetera normalitat d’un país d’assassins

No entenc on hi ha el problema en l’afirmació del títol de la taula rodona en la qual em toca participar en aquesta edició dels premis Octubre. “Un país d’assassins” Sí, i què? En aquest singular país nostre de nom plural es mata i es mata be. Molt o poc, no ho sé, suposo que en la realitat estam dins de la mitjana, però en els darrers deu anys s’han publicat més de 170 novel·les negres en català (tot i que l’inventari segur que acaba a l’alça per la immensa dificultat de controlar tot el que es publica a casa nostra on la indústria editorial per sort és molt variada i plural). Això fa que el corpus de novel·la negra en català des del 1954, any que agafarem de partida del gènere amb Rafael Tasis i la seva La Bíblia valenciana, superi de llarg el mig milenar de títols i que en els darrers anys estiguem immersos en un autèntic boom de publicacions –en part a remolc per l’èxit de la novel·la negra feta en altres llengües i molt especialment a la Mediterrània-. Per tant aquest és un país on es mata.

Suposo que a ningú li sorprendrà saber que estam vivint en un país on els principals crims els cometen els qui estan al capdamunt del poder. I quan parlo del poder no parlo d’aquest que es pot canviar cada quatre anys, sinó del poder real (amb les seves extensions de cap al poder mutable de la classe política). És el poder qui s’ha carregat els nostres paisatges, qui ha fomentat la immigració il·legal i qui, quan ha calgut, ha deixat a la gent amb el cul a l’aire via concurs de creditors, un altre eufemisme d’aquests que acollonen. A la gent se la pot matar de moltes maneres, però una d’elles és deixar-la sense feina mentre el poder mutable continua injectant diners a la banca perquè no es perdin determinats privilegis.

Vivim en un país on les pàgines d’informació política deixen de cada vegada més pas a les pàgines de tribunals –i a Mallorca pràcticament hi ha la fusió a la redacció dels redactors de les dues àrees-. I aquí no dimiteix ningú (una de les principals diferències entre les societats mediterrànies i les nòrdiques). Vivim en un país on una de les fortunes més respectades i estimades va néixer amb el contraban i l’assassinat, va col·laborar en la subvenció del cop d’Estat del 1936 i va vendre armes als dos bàndols durant la II Guerra Mundial, a banda de moltes altres aventures dignes d’una novel·la negra però tan reals perquè la realitat sempre supera la ficció. Vivim en un país on, amb comptades i honroses excepcions, el periodisme d’investigació no existeix o es limita a parcel·les molt concretes i on els escriptors que supleixen aquesta tasca sovint són silenciats pels mitjans de comunicació i per l’acadèmia perquè els crítics consideren que allò que fan no és “alta literatura”.

Doncs sí, vivim en un país d’assassins i no passa res, potser perquè la violència i el crim formen part de la nostra manera de ser des de fa molts i molts anys –i si no basta llegir les cròniques medievals per veure quantes sagetes i punyals es clavaren entre membres dels propis bàndols per saber que això de matar-nos ja ve d’enrere. La gràcia és que ara, en aquest país, a més a més hi ha uns tipus que intentam fer novel·les per explicar com ens estan canviant aquest país. Aprofitam els morts, els crims en definitiva (una novel·la negra no tendria per què tenir cadàver, però ens agrada, i en els darrers temps a més ens hem tornat un punt tarantinians) per explicar com és aquesta realitat, com és aquest país. I resulta que, de vegades, ens en sortim.

SEBASTIÀ BENNASAR