CONTE NEGRE

Enguany em van convidar a participar a través del Jordi Cervera en el llibre Salou, 6 Pre textos, que edita l'Ajuntament de la vila homònima. Com que ja ha passat prou temps, us penjo aquí el conte per si us ve de gust la lectura.

ÚLTIMA JORNADA DE PESCA

Au de foc a l’horitzó (Mário Cesariny)

El rus esperava al pantalà que arribassin els seus socis. Feia un estar d’àngels. Era aquell sol de la Mediterrània el que l’havia duit a canviar els hiverns de Moscou per la bonior de la Costa Daurada. A partir del mes de maig, quan a Salou ja no s’hi podia estar perquè la calor era exagerada, ell partia de cap a Rússia. L’octubre tornava. I així vivia sempre en una primavera la mar d’agradosa. El iot havia arribat una setmana abans procedent de Guernsey, una de les illes britàniques paradisos fiscals del canal de la Mànega, i el rus i els seus amics li havien de fer una bona posada a punt. Arreglar el motor, entapissar de bell nou els seients, posar els fons dels camarots d’un color blanc neutre per tal que reflectissin millor la llum dels focus, comprovar el funcionament dels embornals i arreglar la bomba de calor que s’havia xapat en la darrera travessia per culpa d’una onada mal entomada. Es va treure la jaqueta. La temperatura s’havia enfilat fins als 19 graus i per a ell allò era calor extrema. La samarreta indicava a la perfecció el nom de l’empresa a la qual pertanyia aquell home: Nordic Motors. L’havia creada feia tres anys, amb els diners que havia guanyat fent el soldat a Txetxènia i algun cop de sort ben pegat, com quan varen assaltar una mesquita i trobaren 400.000 euros, que ben repartits arribaren a 70.000 per barba i el passaport per començar una nova vida. Mecànica de vaixells. Ran de mar. I amb subvencions si es posaven el nom de l’empresa en català. Cap problema. Sol i bona vida.

Em vaig fixar en els seus braons i en la cicatriu que duia al front quan vaig arribar amb un paquet de llaunes de coca-cola i un altre de cerveses sota cada braç. La llanxa del Joan estava atracada just al costat del iot i això feia que semblàs més petita del que realment era: onze metres perfectes amb dos camarots, ideal per anar a pescar, que era per al que l’havia comprada i al que ens dedicaríem al dia següent. Havíem fet la compra al supermercat, estibàvem bé l’embarcació, carregàvem bateries i benzina i a l’endemà ens n’anàvem a una pesquera que coneixia el Joan, unes vint milles mar endins, on segons ell es podien treure xernes de fins a 40 o 50 quilos amb el rodet elèctric i amfosos i serrans imperials a cor que vols i també mussoles. La previsió del temps era de mar plana i calma absoluta i temperatures altes. Era el darrer dia del pont de la Constitució i la bodega fabricadora de gel que havia fet instal·lar el Joan a la seva llanxa estava preparada de bon de veres per rebre’ns. Però no sortiríem fins a l’endemà, quan tothom estigués a casa o treballant i nosaltres solcassim les aigües de la Mediterrània rumb a la nostra particular cacera.

El Joan i el rus se saludaren. “És el millor mecànic que hi ha a la contrada”, em digué, quan procedíem a estibar la llanxa a la perfecció. De fet, havia estat ell qui li havia preparat la bodega amb capacitat per a 2.000 quilos de peix, cosa que convertia la Llamp, així es deia la llanxa, amb l’embarcació esportiva millor equipada per anar a pescar d’aquella zona de la Mediterrània. Les obres li havien costat 40.000 euros, però el Joan es dedicava a dilapidar la fortuna familiar i a viure de la dotzena d’hotels que tenia diseminats per tot el litoral de Tarragona, així que per ell aquella inversió era poca cosa. Em vaig quedar al seu apartament del carrer Major de Salou. Ell havia de tornar a Tarragona on l’esperava la festa familiar. La seva filla petita feia deu anys i havien decidit celebrar-ho en família. I tot i que m’havia convidat a anar-hi, jo havia rebutjat dues vegades la invitació. Aquestes coses val més celebrar-les en família i sense ingerències externes, encara que jo coneixia al Joan des de feia més temps que la seva dona. De fet, des de que vàrem fer la mili plegats el 1985 al quarter Palma 47 de Mallorca, on ell era un pollastre de vint anys acabat d’arribar de Barcelona i on a mi m’hi havia duit la Policia Militar després d’haver-me resistit tot el possible a incorporar-me a files. Ningú m’hauria dit llavors, que només dos anys després me faria policia i que una de les amistats més duradores que faria al quarter seria la d’aquell tarragoní embogit per la pesca. Tant que com a mínim ens trobàvem tres vegades a l’any: una a Palma, una a Salou per anar a pescar i una altra en alguna ciutat d’Europa on poder fer una escapadeta ràpida per anar a menjar a algun d’aquests restaurants que hom no es pot deixar perdre.

En haver acabat la feina marxàrem. El Joan va agafar el cotxe per anar-se’n al dinar no sense insistir per una darrera vegada per si volia acompanyar-lo mentre que jo em vaig dedicar a recórrer tranquil·lament el passeig a la vora del mar de la platja llarga de Salou. El mar presentava aquell to argentat dels darrers dies de l’any, argent noble, de sol que fa bé i que no escalfa en excés, de mar que es pot mirar a simple vista, aguantant l’envit, foradant la immensitat. El vent suau em duia les embostes de saladina fins als narius i la bonior convidava a fer molt més que llevar-se la samarreta. Dit i fet i en un tres i no res me trobava amb els peus entaforats en un pam d’algues marines que s’havien acostat fins a la riba i que lliscaven plaents entre els meus peus. L’aigua estava freda. Molt freda. Però això no semblava importar-li a aquell home gran que havia deixat enrere la roba curosament doblegada i s’endinsava dins el mar per fer uns quants llargs. Si hagués estat de Salou hauria sabut que el Miquel de can Ganxo feia això cada dia des de feia trenta anys. Els metges l’havien salvat d’un infart i li havien recomanat aigua freda per a la circulació i ell cada dia, hivern i estiu se fotia a mar i nedava mitja hora. En sortir, ben blau, corria la platja dues vegades amunt i avall i se’n tornava cap a casa.

A poc a poc havien anat passant les hores i jo tenia els peus regenerats pel contacte amb les algues i amb la saladina. S’havien fet les quatre perquè havia aprofitat també per tombar-me damunt l’arena i llegir uns quants capítols d’una novel·la de Fred Vargas que feia poc s’havia acabat de traduir al català. Llegint s’havia passat l’estona i fins i tot havia agafat fred, perquè l’arena de la platja estava humida. Vaig decidir anar a pegar una mossegada i vaig anar a parar al Mc Donald’s de la primera línia, l’únic lloc on a aquelles hores me donarien qualque cosa, encara que fos de plàstic.

En el restaurant –quina infàmia anomenar-lo així, però tampoc no tenia cap altra manera de definir-ho- ja no hi havia gaire gent, només les escorrialles de dues famílies ben completes que estaven acabant d’apurar el dia de pont abans de tornar de cap a Martorell i que presentaven criatures ben sorolloses. Com que el local era enorme vaig poder trobar una taula tranquil·la on menjar-me el meu plàstic sense que ningú no m’emprenyàs. La Fred Vargas ajudava a una millor digestió, això era innegable. En acabat vaig decidir fer un passeig de cap a l’altra platja, en direcció a Cambrils. Vaig anar caminant sense cap mena de pressa, atrapant jubilats amb xandall que sortien a fer la passejada diària i sent atrapat per joves que corrien passejant cans o per cans que passejaven a joves que corrien, que ningú no sabia massa bé com es podia interpretar aquella cursa mig a la desesperada pel passeig marítim d’animal i persona o de persona i animal, i en aquest cas sí que l’ordre dels factors altera el producte.

A la tornada vaig parar a un dels quioscs que una cadena de venda de premsa de la zona tenia situada ran de mar. L’al·lota que em va despatxar i a qui li vaig comprar tres diaris en català i un gelat que duia massa estona dins la conservadora devia tenir setze o desset anys i uns ulls verds que enamoraven a la primera de canvi. Hi havia un germà de devers deu anys que va ser qui em va obrir la nevera dels gelats perquè un infant d’uè va començar a bramar al darrera del mostrador on hi havia la caixa. La criatura tenia gana. Ella, sense incomodar-se per la meva presència, es va apujar el jersei i es va amorrar la criatura al pit, que va callar de seguida per passar a engolir amb fruïció.

-Disculpi’m, però quan es posa així no hi ha manera de fer-la callar si no és donant-li de menjar –em va dir la noia mentre aguantava la criatura i feia esforços per passar el lector de codi de barres sobre els diaris i el gelat.

-No es preocupi.

Vaig pagar i vaig sortir de la botiga. Ja s’havia fet fosc i començava a fer fresca, i per això me’n vaig anar de cap al meu hotel, al carrer Major. Faltaven tres o quatre hores ben bones per anar a sopar. Per sort ja tenia ullat on soparia aquella nit, perquè tenia ben clar que la infàmia plàstica americana s’havia de reparar amb una bona teca que ajudàs a oblidar el mal tràngol (tampoc no ens passem, per omplir l’estómac i sobreviure n’hi havia ben be prou amb les hamburgueses). A l’hotel vaig obrir la làmpada que m’havia d’il·luminar mentre aprofitava les seves comoditats per llegir una estona. Els hotels bons ja les tenen aquestes coses, que procuren oferir un bon grapat de comoditats als seus clients per tal de figurar a les llistes de bones valoracions que corren per internet i que, en un moment donat, poden fer que algú es decideixi per contractar els seus serveis. No era el meu cas, que des de feia anys sempre que em trobava amb el Joan m’hostatjava allà. El seu apartament era petit i a primera línia de la platja, una casa perfecta per a l’estiu però que ningú no empraria a l’hivern. De fet, en els pobles costaners, s’havia privilegiat molt allò d’estar a primera línia de costa, però en realitat els millors eren els que estaven una mica protegits per alguns blocs d’edificis. Així la humitat, terrorífica, quedava una mica alleugerida, però sobretot es podia comptar amb alguna ajuda per parar el fort vent que a l’hivern convertia les poblacions costaneres en indrets ben sovint inhòspits. No era el cas de Salou en aquells dies de Pont de la Constitució, en què la temperatura era gairebé primaveral, però si el temps hagués estat més dur fins i tot hauria estat poc agradable el passeig que havia fet.

Vaig sortir al petit balconet que tenia l’hotel per deixar les sabates plenes de sorra. A l’edifici del davant hi havia un home gran que fumava a les fosques, també en un balcó. Ens separava una distància llarga, però la brasa del caliu era inconfusible. Un puro de bones dimensions. No li podia reconèixer els trets, però era evident que fumava amb deler, gaudint de cada una de les inspiracions del seu cigar. Devien ser els darrers moments del pont i a l’endemà a primera hora marxarien. Segurament la dona devia tenir coses a fer a Tarragona, reunions amb les amigues i veïnes, la participació en les reunions de l’associació contra el càncer o alguna altra bona obra benèfica, d’aquestes que netegen la consciència a una gent que mai no anirà a veure com sobreviuen amb massa pocs euros al mes els més pobres de la ciutat, que ja se sap que sempre és molt millor ajudar a la misèria lluny de casa que no tenir damunt del plat d’escudella i carn d’olla la imatge del pobre de la cantonada del costat. De vegades tenia aquell defecte, deixava anar la meva imaginació a lloure i m’agradava inventar històries possibles per a la gent amb qui em creuava, sobretot quan estava desenfeinat i tenia tot el temps per a mi. Supòs que era una reminiscència de quan volia ser escriptor i em vaig quedar de simple redactor de cultura d’un diari de províncies. En certa mesura m’agradava veure’m com el Pereira del llibre de Tabucchi, o encara més com el Mastroianni a la pel·lícula encara que amb una vintena d’anys menys.

Vaig tornar a dintre i em vaig enfonsar de nou en les pàgines de la Fred Vargas. Feien ganes de tornar a Paris i per ventura li hauria de proposar al Joan que la nostra propera trobada la féssim a la capital francesa. El 2010 es faria una gran exposició sobre les inundacions que va patir la ciutat cent anys abans i em venia molt de gust anar a fer-hi una ullada, perquè es recolliria documentació gràfica que amb prou feines havia sortit dels arxius. Segurament devia ser digne de veure tot Paris ben semblant a Venècia, tot i que degué suposar un gran trasbals per a la ciutat. De fet, sempre havia admirat el Sena i els seus 776 quilòmetres d’ençà que el vaig descobrir en un llibre sobre rius del món que hi havia a casa de la padrina i que vaig veure que havia estat una font d’inspiració per alguns dels quadres que més m’agradaven i que encara no sabia qui havia pintat, perquè això és una de les constants del coneixement humà, el bombardeig d’imatges que sovint no tenen una procedència certa i que et criden l’atenció sols per la seva disposició estètica.

Sol post va començar a fer una mica de fresca, cosa que era d’agrair. Algun dia havia de començar a fer tardor i a arribar el preludi de l’hivern, però com a mínim el pont havia servit per alegrar una mica la vida a la gent i als hotelers, que a poc a poc havien rescabalat part del perdut per culpa d’una temporada nefasta abocats a la crisi que tot s’ho emporta. De fet, per tal d’allargar una mica més el pont aquella nit a Salou se celebrava la gran final d’un concurs de ball de saló. I tot i que les al·lotes de la recepció me n’havien parlat meravelles, jo ja sabia que no m’hi veurien pas el pèl, allà. De fet, els hotels serien molt millors i conservarien la seva qualitat sempre que suprimissin tots els seus equips d’animació, o com a mínim els equips d’animació nocturns. A dins de l’habitació s’hi estava bé i la llum càlida de la làmpada convidava a continuar la lectura de les aventures parisines d’aquella colla de polis.

Mentre jo avançava amb celeritat i em diluïa dins aquella història de peus arrabassats i de supersticions vampíriques –sabia cert que en sortir a sopar miraria més d’una i de dues vegades els rostres de les improbables persones amb les que em creuàs perquè aquelles històries em posaven els pèls de punta i em desassossegaven prou- el rus i la seva colla enllestien la feina en aquell iot amb la col·locació de les càmeres i els focus al camarot de proa. Havien cobrat una bona picossada per aquell treball fi que deixava la nau a punt per a satisfer les necessitats del seu propietari.

Vaig sortir a sopar. Me’n vaig endur el llibre perquè no hi ha res pitjor per a un comensal solitari que haver d’entretenir l’espera des de la comanda fins a ser servit sense res per fer, o en el seu cas l’espera entre plat i plat. Fer les menjades sol sempre és un motiu de gran incomoditat tant per al qui ha d’esperar el forniment com per a qui ha de servir-lo. Al darrera d’un solitari s’hi pot amagar des d’un viatjant de pas fins a un comercial que ha acabat la jornada, un jove treballador en viatge de negocis o un home insuportable sense ningú que l’agomboli en una nit de festa. Cosa diferent és si el tipus en qüestió era un client habitual, dels de cada dia, en un d’aquells bars o cafès on als migdies se serveixen dinars a preus prou ajustats, però estava clar que era el primer cop que jo anava a aquell restaurant de Salou i que, molt probablement seria l’últim.

Als cambrers no els va fer gaire gràcia veurem entrar. Jugava el Reial Madrid un partit de copa d’Europa contra un equip suís que havia començat quinze minuts abans i estaven tots ansiosos per veure’l. No sé si és que eren seguidors del conjunt blanc o simplement que els agradava el futbol, independentment de qui jugàs, però el cas es que cada nou client que entrava a l’establiment –en total potser fórem mitja dotzena- era rebut amb ostensibles cares de desídia. Vaig tenir sort i vaig estar completament sol. Els altres comensals havien escollit taules per a fumadors, que estaven a la part exterior del restaurant, protegits de la intempèrie tan sols per una funda de plàstic i per unes estufes que anaven aportant la seva dosi d’escalfor. Així doncs, no em vaig haver de preocupar ni pels cambrers –que evidentment no estaven per mi, sinó per les evolucions que feien uns tipus amb una piloteta que cobraven una burrada per vestir-se una samarreta blanca- ni pel que feien els altres comensals. Ells no em veien i jo només els podia ullar de gairell i la veritat és que estava massa entretingut amb la Fred Vargas com per haver de preocupar-me especulant sobre els meus companys de taula. Per sort el menjar va ser excel·lent i la mitja ampolla de vi que el va acompanyar era correcte –les cases bones no solen fer ampolles petites i jo no em veia amb ànims de beure una botella sencera i me sabia greu deixar-la començada sobre la taula perquè la llancessin o perquè, en el seu defecte, se la begués aquella colla d’incivilitzats cambrers que xalaven amb el Madrid- i la companyia de primera. No hi havia ningú amb qui poder discutir, per tant placidesa absoluta.

Encabat vaig anar a estirar una mica les cames. A la platja no hi havia ningú i tampoc al Passeig Marítim. No m’estranyava. Els habitants habituals de Salou eren a casa perquè a l’endemà havien de treballar, bé al poble, bé a Tarragona, bé en qualsevol altra localitat del litoral tarragoní i els de fora o ja havien tornat de cap a Barcelona o s’agombolaven vés a saber on –ni tan sols m’havia preocupat per demanar on se celebrava l’acte- veient la final dels balls de saló. Vaig caminar pel passeig il·luminat. Ara ja hi feia fred i la humitat es ficava dins el moll de l’ós. A la vora del McDonalds hi havia vist una botiga d’aquestes de videojocs, una afició que des de feia anys me divertia molt, però que de cada vegada podia practicar menys. I és que amb la popularització de les consoles i d’Internet de cada vegada era més inútil la pervivència d’un lloc on la gent anava a jugar. I els anaven tancant. Llàstima, hi havia passat molt bones estones jugant amb les maquinetes i a la meva edat ja no tenia edat com per anar buscant consoles per jugar sol a casa. En aquells establiments com a mínim es podia pensar que el vici era compartit i al final xalaven més els pares que hi acompanyaven els infants que no pas els mateixos infants. De fet, era com el dia de Reis, que de vegades hi ha joguines que fan més il·lusió als adults que no als infants, com per exemple els futbolins o alguns jocs de sobretaula. Hi vaig arribar massa tard. Les màquines ja estaven desendollades i hi havia una noia de la Índia que escombrava el terra i es preparava a fregar per a l’endemà

-demà a les onze tornem a obrir i fins a les deu de la nit

em va dir, i aleshores vaig haver de girar cua i tornar de cap a l’hotel. Aquella nit acabaria de llegir la Fred Vargas i com a mínim la passejada pel Salou desèrtic m’hauria servit per poder pair una mica el dinar, cosa que no estava gens malament. En passar prop del port vaig sentir la remor d’una barca que sortia. No vaig veure quina era, però vaig suposar que devien ser pescadors de calamar que devien sortir a feinejar pels fons arenosos propers al poble.

A l’hotel ja havien canviat el torn de recepció i un jove molt agradable em va donar la clau de la meva habitació i es va oferir a engegar la màquina d’enllustrar les sabates que hi havia a la meva planta. M’havia vist la pols enganxada –el passeig per la platja de la tarda i la pols d’uns carrers que havien parat les obres pels dies festius me les havien omplert- i es volia assegurar que a l’endemà tot estigués correcte. Li vaig dir que no calia. A l’endemà no tenia cap reunió de feina ni res semblant previst, però ell no ho podia saber.

-El que podria fer per mi és dir-me a quina hora comencen a servir l’esmorzar.

-A les sis en punt.

-Perfecte, allà hi seré. Demà farà un dia sensacional per anar a navegar.

-Sort per a vostè.

A l’habitació hi regnava la tranquil·litat més absoluta. Vaig sortir a fora, vaig mirar a veure si veia el senyor del puro, que no hi era o que ja havia resolt els seus problemes, i vaig tornar de cap a dins. A les onze me’n vaig anar a dormir. A les cinc i mitja del matí sonaria el despertador i no volia que la jornada de pesca m’agafàs cansat i adormit.

L’home del puro va pujar a la coberta. S’hi estava bé, allà, al mig de la mar. A dins del iot la noia del quiosc donava de mamar a la criatura, que s’havia despertat de cop i a qui no li agradava massa el balanceig del vaixell. En el camí de cap a les aigües profundes li havia demanat a aquell home com es guiava el vaixell. L’havia tractat amb condescendència i tot just sortir del port li havia fet una fel·lació que havia deixat a l’home ben satisfet i que a ella li havia fet venir basardes, que va atribuir a un mareig marítim que en realitat ni patia ni havia petit mai. Feia massa estona que aquella situació durava i ella havia decidit posar-hi fi. Dins la bossa hi havia posat tots els diners que tenia estalviats i que al final arribaven fins a prop de deu mil euros, la roba que més li agradava i les coses imprescindibles per al menut. Havia consultat la previsió climatològica i sabia que durant tres dies regnaria la pau a la Mediterrània, així que podria arribar on volgués. Pensava atansar-se fins a Mallorca i allà començar una nova vida i per això li havia preguntat a l’home del puro com funcionaven els aparells de navegació i en quina direcció hauria de solcar el mar si volgués arribar a l’illa. “Es molt senzill”, li va contestar. “Hauries de mirar el compàs i seguir sempre la direcció dels 80 graus. Així, en unes dotze o quinze hores, sense forçar massa la màquina hi podries arribar. Un dia, si vols t’hi portaré.

Varen navegar fins a unes quinze milles de distància del port de Salou, precisament en direcció a Mallorca. La nau lliscava a la perfecció per damunt la mar, plana com estava. En arribar, els dos baixaren al camarot, on des de feia dos anys cada dos o tres mesos pegaven un pinyol, amb els focus ben oberts i enregistrant-ho tot. Després l’home del puro, a qui mai no se li veia la cara, s’encarregava de comercialitzar les cintes en la indústria del porno amateur. I aquell dia la volia filmar amb les sines ben plenes de llet, amb tota la seva plenitud de mare jove. Ella es va deixar fer i es va dedicar a obtenir el màxim plaer possible d’aquell home que la repugnava i la fascinava a parts iguals. Odiava la seva panxa prominent i el seu alè de tabac, però sentia un immens plaer cada vegada que la penetrava amb la delicadesa i suavitat dels amants experimentats.

S’havien conegut dos anys enrere, en la festa de celebració del títol que havia guanyat l’equip de bàsquet femení cadet de Salou. Ella jugava d’aler, era la capitana de l’equip, acabava de fer quinze anys i va rebre molt bé la proposta del president del club. Un passeig privat en barca. Alguna amiga seva ja l’havia advertit del que volien dir aquelles sortides en vaixell i de la quantitat de pasta que s’hi podia guanyar. El que no es podia pensar és que aquell home s’acabàs encapritxant d’ella, cosa que l’afalagava i la preocupava a parts iguals ni que dos anys dos es trobaria amb una criatura de mesos, al mig de la mar i aguantant les envestides copulatòries de qui n’era el pare i que només havia tengut el detall de trobar-li la feina en un dels quioscs de la seva propietat. Però ara ja s’havia cansat de tot allò, de les promeses incomplertes i de ser una meuca de luxe menor d’edat amb la qual enregistrar pel·lícules pornogràfiques. Aniria a Mallorca així com fos i començaria una vida allunyada de les perversions cinematogràfiques d’aquell vell verd que ara es passejava per la coberta del vaixell que acabava de tornar de Guernsey, on viatjava dos cops a l’any per ingressar diners en comptes opacs per a la fiscalitat espanyola. De fet, que el vaixell l’hagués comprat i matriculat allà no era una casualitat ni un caprici, sinó un savi consell dels seus assessors fiscals, preocupats per l’origen altament dubtós del seu capital procedent de la comercialització de pornografia venuda en cercles molt selectes que sempre pagaven al comptat.

En arribar al port em va sorprendre que la barca que arreglava el rus no hi fos. Al Joan no li venia de nou perquè si havia sortit a pescar fer-se a mar a les sis del matí tampoc era tan estrany. Només ens duria una hora d’avantatge. Jo havia berenat fort, havia deixat l’habitació amb les coses recollides i m’havia preparat per un dia intens. El sol just s’estava alçant de dins el mar quan vaig alliberar el mort de proa de la llanxa del Joan i una vegada alliberats de tot lligam enfilarem de cap a la bocana del port a poc gas. Tot estava quiet, ni tan sols un bri d’aire movia lleugerament les banderes que obligatòriament havien de dur tots els vaixells i que testimoniaven la pertinença del vaixell a un Estat o a un altre, seguint les regles del tràfic marítim internacional. La nostra es movia exclusivament pel vent que generava la pròpia llanxa en el seu desplaçament constant i calmat. La mar semblava una taca d’oli i un pic alliberats de l’espigó del port posàrem rumb de cap a aquell sol naixent que ens omplia de joia, ens obligava a fer ús de les ulleres de sol i omplia d’imatges les memòries de les targetes de les nostres càmeres fotogràfiques. Volíem immortalitzar la pescada i fèiem befes del proverbi que assegura que no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat.

La pesquera estava a vint milles de distància del port. Allà hi havia un espai especial amb un petit promontori submarí que convertia els 200 i 300 metres de fondària de l’entorn en una pujada constant fins a una plataforma d’uns 800 metres quadrats situada a només 40 metres de fondària. Era com el cim d’un turó que hagués sortit de l’abisme i que havia omplert de vida tota aquella contrada, contents com estaven els peixos de tenir algues que podien aprofitar els raigs de llum solar que encara arribaven fins a aquella fondària amb poder per a realitzar la fotosíntesi i per tant per poder garantir una vida lligada a la vegetació marina.

Vàrem tenir sort perquè en el viatge d’anada els curricans que teníem instal·lats a la popa del vaixell ja ens varen donar tres bonítols que devien anar aperduats i que entre els tres ens deixaren els primers dotze quilos de peix dins de la bodega refrigerada del Joan amb la promesa d’un gran dia. Només aquelles tres captures ja valien la pena. A les vuit en punt ja érem a la pesquera. No hi havia cap altre vaixell, així que optàrem per tirar una àncora a proa i una a popa, sense preocupar-nos de si les enganxàvem o no. Simplement volíem dos pesos que ens donassin una mica d’estabilitat i ens permetessin estar damunt d’aquella placa que s’havia convertit en una espècie de paradís per als pescadors. El GPS tenia unes coordenades màximes i si en algun moment sortíem de la placa i passàvem de fons de 60 metres les alarmes ens avisarien per tal de poder reconduir la barca a lloc. Ens vàrem repartir les bordes. El Joan pescava a babord i jo a estribord. Cadascú tenia dues canyes, una de rodet elèctric tirada a una fondària de 70 metres i a uns dos-cents metres del vaixell, una altra normal tirada a uns 40 metres de fondària a 100 metres de distància i mentre pescàvem amb un volantí de dos o tres hams, dos en el meu cas i tres en el seu, que fèiem servir ran de barca per a les preses més petites però no per això menys gustoses: els serrans imperials. Tots dos anàvem equipats amb uns bons guants de pescador i amb martellets perquè mai no se podia saber si els peixos que pescàvem es posarien contents de pujar a bord, però calia pensar que no. A popa hi havia la jugueta nova del Joan, una canya de grans dimensions amb fil metàl·lic que estava tirada a més de dos-cents metres de fondària. Vés a saber què pensava pescar, però la seva intenció era canviar-la de fons cada hora i pujar de 200 a 100 i després a 50. A les deu del matí faríem la primera pausa per berenar i continuaríem la pescada fins a les dues si l’estat de la mar ho permetia. A les tres, en entrar a port, ens esperava una paella d’aquelles sensacionals que ja estava comanada al restaurant del Club Nàutic i que feia que els dos ens en féssim llepadits.

Es notava clar que en Joan era un pescador molt més experimentat que jo. Ell mai no pujava el volantí fins que no tenia ben enganxades com a mínim dues captures, i jo amb la primera ja m’emocionava i començava la lluita per pujar-lo a bord. Era lògic que fos així, perquè pujar els 40 metres de fil de pescar amb la plomada i la captura implicava un bon esforç i si es podia treure el doble de pesca de cada vegada millor que millor. I en Joan no només agafava dues peces sinó que solien ser més grans. La veritat és que aquella pesquera donava prou i en la primera mitja hora ja vàrem tenir a bord una vintena de serrans i set o vuit altres peixos variats anaven ocupant els poals que després col·locaríem a la bodega gelada del Joan. Les canyes, per contra, continuaven mudes, fins a un parell de minuts abans de la primera hora. Llavors la meva canya de rodet elèctric fa fotre una bona estrebada. Vaig abandonar el volantí a mig caure i vaig centrar la meva atenció en una captura que s’intuïa ben gran. De fet, havia escat aquell ham de metall de tres centímetres amb sardineta viva i per l’estirada que fotia la bèstia que se l’havia empassat devia haver anat a parar ben endins de l’aparell digestiu. Pujar aquella peça a bord em duria una bona estona i no podia demanar ajuda al Joan perquè al mateix temps ell estava pujant una volantinada amb tres serrans i havia vist com es corbava la canya normal. Així doncs m’hauria d’enfrontar a aquella captura jo sol.

Vaig donar-li metres de sedal i a poc a poc el vaig anar cobrant amb l’ajuda del rodet elèctric. Cobrava uns vint metres i n’hi donava deu a l’animal perquè es cansàs i es mogués i al capdevall oferís menys lluita en el moment decisiu de pujar-lo a bord. I així, a poc a poc, amb unes bones vinclades de la canya, el vaig aconseguir pujar de cap a la superfície. Ja veia com s’anava movent. Era una bèstia ben gran que feia vinclar la canya fins a límits insospitats. Per sort, la flexibilitat anava acompanyada d’una barra de titani que per molt que volgués no podria xapar. El Joan anava perfectament equipat per practicar el seu esport preferit. En tenir-lo a prop de la borda el Joan va aparèixer amb dos ganxos llargs amb punta i un per cada costat l’enganxàrem fins deixar-lo a la banyera de popa. Era una xerna que es movia a base de bé i que deixava anar una bona sangada. Per evitar que se mogués el Joan, ràpid com una fura, li va fotre un cop al cap amb el martell. Adéu batzegades, adéu moviment.

-Cagon dena, ha costat, però ja el tenim aquí. Poc t’ho pensaves que hauries de batallar amb un peixarro com aquest.

-No putes, m’ha costat una barbaritat estirar-lo. Sort que s’ha enganxat en el rodet elèctric.

-És que amb l’altra canya no l’hauries pujat. O hauria romput la canya o hauria xapat el fil.

-De totes maneres t’he vist que tu també anaves ben enfeinat.

-És que a mi m’ha picat un déntol a la de rodet normal i també he tengut la meva feina.

-Ja ho crec.

Amb la bèstia ben morta pel cop de martell del Joan va ser més fàcil treure l’ham del seu interior. La pesàrem. Quaranta-quatre quilos de peix que se n’anaven a la bodega de cop, una bodega que començava a presentar un bon aspecte més que considerable, ja que en el temps que jo lluitava amb la xerna el Joan havia anat arreplegant una mica de tot. Així doncs, teníem els dos bonítols, la xerna, el dèntol, que al final havia pesat set quilos, una quarantena de serrans imperials i altres peixos mesclats de diferents mides. I només eren les deu del matí. Vàrem aprofitar aquella estona de repòs per pegar una mossegada i per tornar a posar la barca damunt d’aquell prat privilegiat. Va ser cansat perquè això implicava recollir tots els ormeigs, aixecar les dues àncores, tornar a trobar la bona posició, ancorar de nou i preparar-se per a la pesca. A les onze estàvem a punt de nou. Havíem decidit que pescaríem dues hores més i plegaríem. Ara va ser el Joan qui va estar de sort i en dues hores va pujar a bord mitja dotzena de cap roigs bastant grandets que devien anar despistats perquè és a la nit quan aquests peixos comencen a engolir. I a més a més continuava amb bona sort amb el volantí. Jo només vaig pujar un altre déntol, d’uns cinc quilos, i alguns serrans, però continuava amb la meva impaciència i no esperava mai a tenir-ne dos per calada. A la una aplegàrem. La bodega presentava un molt bon aspecte i segur que en arribar l’horabaixa en Joan faria una bona venda a la llotja, perquè des de feia tres anys s’havia tret la llicència de pescador professional i eren molts els restaurants de la platja que esperaven la seva arribada per comprar directament de la barca. El que no venia allà ho subhastava a les cinc a la llotja del peix, que també s’obria a les cinc del matí per abastir els mercats a les sis. El que no aconseguia vendre ho duia al menjador social de Tarragona on es feien llepadits cada vegada que sabien que ell sortia a pescar. Ara quedava la feina més dura, la neteja del peix i de la barca.

El rus no s’esperava la visita que va rebre. Nordic motors va obrir les seves portes a les vuit del matí i el primer client en entrar va aparèixer amb ulleres de sol i amb dos homes més que amb pistoles amb silenciador li dispararen als dos genolls. Ningú no va sentir els seus crits perquè dins de la nau de Nordic Motors no hi havia ningú més. Ell va intentar treure l’arma que sempre duia a la part del darrere, però dos trets a les mans el feren desistir. Estava clar que aquells homes sabien què feien i què volien. I no tenia res a veure amb diners. Només volien venjança. Li varen davallar els pantalons i els calçotets i amb una d’aquelles navalles que ell havia vist massa vegades al Càucas li tallaren els genitals. Abans li havien tapat la boca amb cinta aïllant. El deixaren allà al terra, al mig d’un bassal de sang.

-Perquè recordis la mesquita de Txetxènia –li havien dit quan els tres homes marxaven tranquil·lament, gaudint del sol i de la bona temperatura de Salou. El rus sabia que en un cas així el millor era morir, però també sabia que no seria pas ràpid. Es va intentar quedar acostar fins a la seva pròpia pistola, però cada moviment era un patiment descomunal. Els cabrons l’havien allunyada uns vint metres que hauria de reptar si volia acabar ràpid amb el patiment. Ell sabia de casos de soldats russos que havien estat capturats pels txetxens i que havien estat empalats i emasculats i els havien tengut tres dies o quatre a la intempèrie, el temps que tardaven en morir, mossegats per gossos i feres. Una vegada van arribar un dia i mig després a un campament txetxé i van poder salvar a sis soldats russos. Al mes i mig tots s’havien suïcidat. En el fons ell els comprenia, no feien res més que defensar la seva terra i les seves tradicions. Va tardar una hora en recórrer aquells vint metres i fotre’s el tret.

La noia va aprofitar que ell havia pujat a coberta per alletar el nadó. Eren les tres de la matinada. Si ho feia ara podria descansar fins a primera hora del matí i arribar a Mallorca dotze hores després. Així que va agafar l’extintor, va sortir fora i es va acostar fins on era ell. A sota de la brusa hi duia una navalla de pescador que havia trobat. El cop amb l’extintor va aixafar el cap de l’home del puro. En contra de les seves previsions enlloc de caure per la borda va caure sobre la coberta. Allò dificultaria una mica més la feina però també la faria més fàcil. Si el llançava sense sentits per la borda no estava segura de que morís i per ventura sobreviuria, amb possibilitats mínimes però possibles. Si en canvi li clavava la navalla al cor i el tirava per la borda llavors sí que no hi hauria res a fer. Va fer el cor fort i li va enfonsar els 15 centímetres d’acer en el pit. Va ser precisa i forta i ho féu amb un cop sec. La sang no va començar a sortir amb força fins que, després de fer-hi una volta, com havia après a les pel·lícules, va treure la navalla. La va llançar per la borda. I després va arrossegar l’home fins a la proa del vaixell i també el va llançar al mar. Amb un poal va pujar aigua a bord i va netejar aquella coberta de fibra de vidre. Havia estat més fàcil del que havia pensat. Va tornar a dintre. El nadó dormia tranquil. Va engegar el motor i va buscar el compàs que marcava 80 graus. Va pilotar la llanxa prop d’una hora amb el motor a mitja velocitat. No era tan complicat com es pensava. A les cinc de la matinada va parar. El nadó la deixaria dormir fins a les nou, així que va decidir regalar-se aquelles quatre hores de son. L’endemà va aixecar-se amb els plors de la criatura, amb un bon temps molt prometedor i amb fam. Va alletar l’infant, va menjar les restes del sopar i va emproar rumb 80 amb el motor a mitja màquina mentre rumiava com s’ho faria per desembarcar. Va parar quatre hores més tard per tornar a complir les seves obligacions maternals i per fer una mica d’inventari. A bord hi havia menjar i beure per als propers quatre dies sense haver de patir, però sobretot va descobrir el millor dels regals possibles, un GPS, modern, sofisticat, però que tampoc no diferia tant del que li havien regalat al seu pare pels reis. El va engegar i va tenir una guia més fiable per anar de cap a Mallorca. Però quan ja veia l’illa a la llunyania el motor es va parar. Va estar les dues hores següents intentant engegar-lo. Es va fer negra nit i el GPS assenyalava que de cada vegada s’allunyava més del seu objectiu. A l’endemà encara es veia la massa borrosa de l’illa. Va buscar la llanxa auxiliar, la va inflar, va agafar tots els diners i el menjar i beure que va trobar i va fer de cap a l’illa amb la petita canoa foraborda. Li va costar dues hores ben bones poder posar-la a l’aigua. Allò sí que era manejable. Va vigilar constantment els tancs del dipòsit de gasolina i finalment va poder trobar una platgeta on arribar, cansada i bruta, a la terra dels seus somnis.

En haver netejat el peix teníem uns vint quilos de butzes, caps, entranyes i sang que no volíem per a res. Llavors va ser quan el Joan va proposar que ho arrepleguéssim tot i intentassim pescar una tintorera. Vàrem aixecar les àncores i vàrem posar a la canya més bona que teníem un bon cap de bonítol. Era un esquer que devia pesar més de mig quilo. La sang i les entranyes les anàrem tirant per la borda a intervals de cinc minuts. Si hi havia algun tauró a bord sentiria aquella olor i segur que vendria a veure’ns, encara que no fos l’hora bona per capturar-lo. I així va ser, vint minuts després notàrem una estrebada terrible a la canya de metall preparada per a la cacera dels pelàgics més resistents. El Joan va posar la marxa enrere per fer-li creure al tauró que ens estava guanyant la partida i ens estava arrossegant. Quan li vàrem veure la dorsal sabérem segur que teníem una tintorera de les grans ben enganxada. Quan féu esment d’anar de cap al fons va ser quan invertírem la marxa de l’embarcació i començàrem a ser nosaltres els que l’arrossegàvem i a més a més guanyàvem a poc a poc metres de sedal. En poc més de mitja hora ja la teníem a les envistes, a uns deu metres de la llanxa i va ser quan el Joan va aparèixer amb un arpó que feia servir per aquests casos a més a més dels dos ganxos que ens havien de servir per pujar la bèstia a bord. Calia agafar totes les precaucions possibles, tot i estar cansada i fora del seu element una tintorera podia ser ben perillosa. De fet coneixíem el cas d’uns pescadors que es varen trobar amb una tintorera dalt de la barca i ells dos al mar cansats de la seva persecució. I quan va ser a dos metres de la barca va ser quan vàreu descobrir allò. Dins la boca del tauró, entravessat, hi havia el cap d’un home. Us va faltar poc per treure fins a la primera farineta per la boca. Li vàreu donar un parell de metre més de sedal a la tintorera, just perquè pogués submergir-se dins el mar i poder esborrar aquella visió del davant. El Joan va entrar en el balou a parlar per la ràdio amb la patrulla costera de la Guàrdia Civil.

-I què voleu que fem?

-Manteniu-vos en aquesta posició. En una hora arribarem –vaig sentir que li deien al Joan.

Va ser una hora ben tensa. Teníem la tintorera atrapada, no ens atrevíem a pujar-la a bord però tampoc no ens vèiem amb esma d’alliberar el sedal perquè es necessitava la bèstia per poder identificar el cap de l’home que tenia dins de la boca. Per sort els de la guàrdia costera eren uns professionals que constantment ens varen anar transmetent informacions i que el Joan i jo anàrem recuperant a poc a poc la sang freda. Arribaren abans del previst, cosa que en un cas d’aquests era d’agrair. Amb molta perícia varen abarloar la seva motora a la nostra llanxa i amb una petita grua que duien a bord varen agafar la nostra canya i la varen fixar a la seva embarcació. Un sergent i un número varen treure les seves armes mentre el Joan passava a l’altra barca i es disposava a capturar la tintorera, que havia recuperat, a poc a poc, fins a 200 metres de sedal. Amb la primera estrebada es va tornar a posar tensa i a oferir resistència. Mitja hora més tard ja lluitava amb totes les forces que tenia per no salvar els dos metres que la separaven de la coberta i en obrir la boca va aparèixer de nou aquell cap que ens havia trasbalsat. El sergent i el número dispararen les seves armes reglamentàries. Era impossible fallar aquells trets a boca de canó. Cinc minuts després la tintorera no oferia cap resistència. Així i tot varen posar a l’abast una de les escopetes de canons retallats per si fos necessari encara un tret de gràcia. No va caldre. Vuit bales s’havien incrustat en el cos del tauró, però fins que feia quinze minuts que era fora ningú no es va atrevir a acostar-s’hi massa. Llavors li varen obrir la boca i en varen treure el cap. El Joan el va reconèixer de seguida: era el propietari de la barca que estava arreglant el rus el dia abans.

Els de la Guàrdia Civil donaren avís de la troballa i un forense es desplaçà de cap al port de Salou. La patrullera i nosaltres navegàrem plegats fins allà. Un cop a port ens varen prendre la declaració i es feren els tràmits oficials. Els guàrdies ens retornaren el darrer ormeig de pesca i nosaltres encara arribàrem a la subhasta del peix. En vàrem vendre molt, però la meva xerna i alguns dels cap-roigs anirien a parar a la casa de misericòrdia de Tarragona. Al port esperava la dona del finat. El Joan i ella se saludaren. No va manifestar cap gran pena per la pèrdua del marit, fins i tot semblava que n’estàs contenta. No va ser fins dos dies després, quan anaren a interrogar el rus perquè els informàs de les reparacions al vaixell, que varen començar a pensar que potser hi havia alguna cosa més. Jo ja havia tornat i havia decidit que aquella era la darrera vegada que anava a pescar. Al diari hi havia hagut canvis. A la recepció hi havia començat a treballar una noia molt jove que, misteriosament, s’assemblava a la venedora de diaris de Salou. Potser eren parentes. Més endavant, quan li tengués confiança, li ho demanaria.

Lisboa, gener de 2010