dilluns, 31 de maig del 2010

DROGUES I CENTREAMÈRICA (Article de El País)

Per als qui no tenguin tema i després de la lectura de l'extraordinària "El poder del perro", unes quantes infos sobre les drogues a centreamèrica... és molt interessant.


ANÁLISIS

Centroamérica y Caribe peligran convertirse en una narco-región

JOAQUÍN VILLALOBOS 31/05/2010

La casi guerra civil desatada en la capital de Jamaica , con más de 70 muertos y una semana de combates, es una muestra del peligro que corre Centroamérica y el Caribe debido a la fuerza del narcotráfico en toda la región. Al igual que en Jamaica, donde ahora fracasa el operativo militar para capturar al poderoso capo Dudus, en Guatemala han fracasado grandes operaciones para capturar a los cabecillas del principal cartel guatemalteco, denominado los Lorenzana, cuando miles de pobladores han salido armados a defender a sus "benefactores", frustrando las operaciones montadas por la DEA.

En menos de una década, todos los países han visto crecer la violencia resultado de pandillas dedicadas al narcomenudeo y dispararse la corrupción en las instituciones de seguridad por la penetración del crimen organizado. La pacifica Trinidad pasó de siete homicidios por 100.000 habitantes a más de 30. Guatemala, Honduras y El Salvador viven una guerra olvidada que los ha convertido en la región más violenta del planeta. Si en México asusta ver decapitados, en Guatemala y El Salvador las maras juegan al fútbol con las cabezas de sus víctimas.

Centroamérica y el Caribe reúnen condiciones óptimas para convertirse en una narcorregión que podría incluir varios Estados fallidos, una violencia endémica brutal y emigraciones más masivas que las actuales. La región tiene muchos espacios con ausencia o debilidad del Estado. Esos espacios están ubicados en rutas geográficamente estratégicas para mover droga desde Colombia y Venezuela; son ideales para bodegas, laboratorios o bases logísticas, y están habitados por poca población pobre, fácilmente ganable por los delincuentes. Se ha formado en esos lugares un entramado de rutas múltiples que incluyen, entre otros, el Petén guatemalteco, la costa del Pacífico entre Nicaragua y El Salvador, la costa atlántica de Honduras y Nicaragua, las fronteras de Belice y Guatemala con México y la conexión por el Atlántico de toda Centroamérica con Jamaica, República Dominicana, Haití, Trinidad y todas las islas caribeñas, que, además, tienen mucho turismo y por lo tanto consumo de drogas.

Exportación a Europa y EE UU

La región combina la rentabilidad de ruta para exportar a gran escala a Europa y EE UU y de plaza para vender al menudeo en el camino. Esta combinación genera en el terreno una fatal mezcla delictiva; por un lado, crimen organizado movido por la codicia, y por otro, miseria organizada en pandillas juveniles urbanas dedicadas al narcomenudeo y las extorsiones. Aunque converjan, son dos fenómenos de distinta naturaleza, uno se come al Estado vía corrupción y el otro a la sociedad vía la violencia, la descomposición social y la degradación moral.

Los medios han puesto toda la atención sobre la violencia en México; sin embargo, el problema principal está en el Caribe y Centroamérica. Casi por razones aritméticas, México terminará poniendo en control la violencia, aunque tendrá que aceptar un saldo marginal de ésta. El poder dañino del comercio de drogas es directamente proporcional al tamaño de la economía de los países. Para Europa y Estados Unidos, las drogas son un problema marginal, porque la economía ilegal de la droga no puede competir con sus economías legales. La economía legal genera una correlación social, una disponibilidad de recursos del Estado y unos poderes fácticos formales que impiden o reducen fuerza al desarrollo de poderes fácticos criminales.

Sobre la economía de la droga hay desde buenas especulaciones hasta fantasías mediáticas que colocan a Pablo Escobar y el Chapo Guzmán entre los hombres más ricos del mundo, o que imaginan unos capos ilustrados invirtiendo para el futuro, cuando en realidad no viven más de 40 años. La evidencia muestra, por ello, que sus inversiones son en cash, en tiempo presente y limitadas a autos, joyas, mujeres y bienes raíces en sus localidades.

En el 2008 ingresaron a México 14.000 millones de dólares en cash, de los cuales 4.000 corresponden a turismo. Si suponemos que los 10.000 millones restantes corresponden a las drogas y los comparamos con el trillón de dólares del PIB de México, concluimos que para este la droga es marginal, aun sin restar el dinero que se va a Sudamérica. Sin duda para México es más marginal que para Colombia, pero menos que para EE UU. Esto implica que México no puede aplicar la tolerancia estadounidense, pero sí permite prever que saldrá más rápido y mejor que Colombia de la violencia. La eficacia de la estrategia es, en estos dos casos, un asunto de consensos políticos y aprendizaje, porque ambos Estados tienen con qué defenderse.

Pero cuando especulamos con los montos de la economía de la droga y su impacto sobre los micro-Estados del Caribe y Centroamérica, resulta obvio que estos no pueden resolver solos el problema y que la inseguridad los terminará volviendo inviables. En cualquiera de esos países, el narcodinero es suficiente para construir poderes fácticos que dominen territorios y población y coopten o sustituyan al Estado. Allí cualquier capo con unos cientos de millones puede comprar o poner de rodillas a policías, jueces, empresarios, periodistas, generales, y hasta presidentes.

divendres, 28 de maig del 2010

ZANZÍBAR POT ESPERAR

Ja fa anys que m'han canviat Barcelona de dalt a baix, me l'han girat com un mitjó, i no tinc més remei que proclamar-me un exiliat interior. La Barcelona d'ara no té res a veure amb la dels anys setanta, amb la que a mi m'agradava. Ara hi ha molt disseny, molta modernitat i molts turistes, però ja no és el que era. A vegades, quan passejo per la Rambla, em fa la impressió d'estar en un parc temàtic ple de turistes en comptes d'en una ciutat. XAVIER MORET. "Zanzíbar pot esperar"

XAVIER MORET


Una de les novel·les amb que millor m'ho he passat en els darrers dies: ZANZÍBAR POT ESPERAR, de Xavier Moret:

"Et despertes flotant en un paradís exòtic on estan prohibits els problemes i l'única proposta de viatge que reps quan et lleves és la d'anar en metro a veure una bleda amb un atac d'histèria. Injustícies urbanes".

dissabte, 22 de maig del 2010

MARGARIDA ARITZETA, LA MALETA SARDA

Perquè eren sards. I perquè la seva pàtria era Sardenya. Perquè Sardenya era el món.

LA MALETA SARDA, MARGARIDA ARITZETA


“Si tanca els ulls, li fotran fins els calçotets, va pensar. Sants, com totes les estacions de tren de les grans ciutats del món, era plena de mangants que no feien altra cosa que plomar l’un darrere l’altre tots els incauts badocs que se’ls posaven a tret. Si t’adormies, ja havies begut oli. Però els pispes de l’estació no eren cosa seva”.

dijous, 20 de maig del 2010

NOVEL·LA NEGRA ALS PREMIS OCTUBRE

Alguna cosa s'està coent a València. Tant és així que en la darrera setmana d'octubre i en el marc dels actes dels premis Octubre se celebrarà el tradicional encontre d'escriptors que enguany es dedicarà a la novel·la negra i al seu joc amb la societat que l'envolta. El programa provisional pinta molt bé i pel que sé ja hi ha noms confirmats com el de l'Àlex Martin, el Xavier Aliaga, el Paco Camarassa, el Francisco González Ledesma, un servidor... us anirem informant molt més a mesura que tot es confirmi, però jo de vosaltres aniria a València la darrera setmana d'octubre... el cicle el coordinen Marià Sànchez Soler i Emili Payà i prometen sorpreses...

dimecres, 19 de maig del 2010

XAVIER BOSCH



La ressenya de "Se Sabrà tot" va sortir dissabte al Diari de Balears...

Entre terrorisme i periodisme

Aquest és un llibre sobre la por i sobre la construcció de la realitat. O un llibre sobre terrorisme i sobre periodisme, que no és el mateix però que se li assembla. Sobre la por i sobre terrorisme perquè parla d’aquest tema i té com a escenari la ciutat de Barcelona, ja sabeu, un dels espais europeus on s’han detingut més cèl·lules islamistes en estat latent i disposades a atemptar en qualsevol moment, i sobre el periodisme per dues raons poderoses: la primera és que està ambientat en la redacció d’un diari que publica titulars ben semblants als que va publicar el diari Avui no fa gaire; la segona perquè ha estat escrit per Xavier Bosch, que és periodista i que va ser director de l’Avui quan varen publicar-se els titulars reals que reprodueix el diari de ficció que recrea en la seva novel·la.

Aquest llibre és una novel·la i es diu Se sabrà tot, va guanyar el premi Sant Jordi de 2009 –el més prestigiós de tots els que es convoquen a obra inèdita en català- i ha estat publicat per Proa, que a més a més ha tret a la grossa perquè ha estat el llibre de ficció més venut per Sant Jordi i han pogut fer la dita rodona, el Sant Jordi per Sant Jordi, cosa que feia anys que no passava. Aquest llibre és, a més a més, un molt bon llibre.

La novel·la de Xavier Bosch (Barcelona, 1967), narra en primera persona les aventures i desventures d’un periodista televisiu, Dani Santana, que presenta un informatiu en una cadena de televisió d’un gran grup comunicatiu, quan l’anomenen director del “Crònica”, el diari de ficció del mateix grup de comunicació i el tercer en vendes de la ciutat de Barcelona (ep, per cert, que algú m’expliqui per què hi ha tants diaris de ficció que es diuen Crònica, com per exemple el de la sèrie infausta Periodistas que emetien a la cadena que promogué el manifiesto en defensa del español), un lloc directiu de màxima responsabilitat en el qual durarà menys d’un any.

En el seu temps com a director, Santana haurà de lidiar amb el conseller delegat del grup i moure’s entre les seves conviccions com a periodista i director i sentir-se com el pernil de l’entrepà: entre la superioritat de la propietat i entre les pressions dels redactors en cap de cada una de les seccions del diari que ha de controlar i dirigir. En aquest temps sabrà què és la manipulació, coneixerà el joc brut de la política i ens explicarà (als lectors que no hagin posat mai els peus a una redacció, que els altres ja ho sabem de sobra) que això de la informació és un joc on hi ha molts interessos, els primers dels quals són els publicitaris, i que la realitat no existeix, és tot allò que pot ser creat i manipulat des d’una redacció (o com diuen els acudits del gremi, les úniques coses que no es poden canviar és que el mort és mort i el resultat d’un partit de futbol).

El que s’ha d’agrair a Bosch és que quan parla de la redacció d’un diari sembli que l’ha trepitjada. El que s’ha d’agrair a Bosch és que en la seva creació de la podridura de la societat catalana coetània i dels seus sistemes informatius se serveixi de personatges sensacionals com el propi Santana o el Senza, el cap de societat del Crònica que es mereix un monument a banda i que és qui aguanta tota l’estructura de la novel·la. Aquest llibre s’ha escrit per homenatjar un home com el Senza i les circumstàncies que l’acompanyen: la pèrdua de la família per la devoció al treball i la constant lluita per ser el número 1. El que s’ha d’agrair a Bosch és que aquest sigui un llibre que està ben escrit, que té un ritme àgil, una lectura senzilla però voraç i que a més a més aporti informació (com per exemple la de l’estructura d’extorsions al barri del Raval entre els col·lectius immigrants o els comportaments esnobs d’un cert pijerio barceloní en els restaurants selectes de tipus japonès de la capital). Aquest és un bon llibre perquè és un llibre honest, encara que potser parli de realitats inventades. O no.

Se sabrà tot

Xavier Bosch

Proa

Barcelona, 2010

302 pàgines.

Premi Sant Jordi 2009.