Una pregunta més mala de respondre que el misteri de la Santíssima Trinitat: perquè els escriptors, tant fa quina sigui la seva ideologia, converteixen els policies en herois literaris i en model de virtuts morals? Se'n dirà que no és cert, tot recordant les novel·les de Chandler o de Hammett. I d'altres que en foren deixebles. Realment el perfil de Marlowe va servir per a bastir una pila de detectius cínics i poc sociables. Però Marlowe feia de contrapunt a una societat urbana, massificada, despersonalitzada, deshumanitzada. Havia d'ésser com era.
Chandler i Hammett aconseguiren que l'individualisme dels seus detectius tingués quelcom de rebel·lia contestatària en un món, el nord-americà, que sortia de la Gran Depressió i en el qual tot tenia un preu, fins i tot els valors més preuats. Chandler va ésser amic íntim de Billy Wilder, i aquesta amistat ens revela la seva ideologia esquerrana. I Hammett va militar en el Partit Comunista, cosa que li va suposar mig any de presó. Retrocedint: m'afirmo en el convenciment que no hi ha detectius o policies dolents en literatura.
A tot estirar, són gent escalivada, embrutida per la vida. Però no sempre. Holmes i Poirot ni això. Per a l'un i l'altre la investigació és un divertimento. A més a més, hi ha un residu d'influència cavalleresca en el seu esforç per posar justícia i ètica en un pla d'igualtat. Parlem d'altres? El pare Brown, el clergue de Chesterton de mentalitat vuitcentista i rural, descobreix la identitat dels criminals fent ús d'una capacitat de deducció casolana. Maigret regenera la confiança del ciutadà en l'Estat o en l'Administració, cosa del tot necessària a la França de postguerra, i ofereix una lectura moral de la família i de la societat molt en consonància amb la que pregonava el gaullisme. Tots aquests personatges ens inspiren valors de respecte o d'admiració, res a veure amb la desconfiança o la prevenció que genera la policia entre bona part dels ciutadans.
Fins i tot Pepe Carvalho, de Vázquez Montalbán, és un detectiu amb consciència de classe, que ha sobreviscut al desplomament de les ideologies, cosa que fa que sigui de lectura vivificant per a tots els exmilitants del PSUC, que són la meitat dels barcelonins de més de cinquanta anys. Celso Mosqueiro, d'Antoni Serra, té un perfil semblant, encara que es mou en un entorn social diferent. L'un, Carvalho, en el Raval; l'altre a Mallorca... Kurt Wallander, de Mankell, té en comú amb Carvalho que viu entre runes. No se li ha enfonsat un món que començava a bastir amb els idealismes de l'esquerra, com a Carvalho, sinó que ja n'ha trobat un de bastit, que no li agrada, el de Suècia, però que probablement és amb l'únic que s'identifica.
Wallander és un personatge fatigat i poètic, més que nascut de mare, nascut del paisatge mateix. El paisatge nòrdic (i el clima com a part del paisatge) és molt potent, i té una influència decisiva en la gran fornada de novel·listes d'ara mateix, no sols en Mankell. Larsson, Indridason... Kerr n'és l'excepció. El seu detectiu, Bernie Gunther, actua com Marlowe, cosa comprensible des del moment que viu a l'Alemanya nazi, en un ambient opressiu on el poder de l'Estat es fa omnipresent com en els Estats Units del senador Mckarthy. Entre l'any passat i enguany s'han publicat a Catalunya tres novel·les policíaques ambientades en la Guerra Civil i la postguerra.
Dues de Jordi Sierra i Fabra amb l'inspector Mascarell de protagonista; i la tercera d'Agustí Vehí, amb el comissari Santgenís. Tant Mascarell com Santgenís el 18 de juliol es posaren a les ordres de la Generalitat i continuaren en el seu càrrec fins a la caiguda de Barcelona. Ambdós encarnen els valors republicans, de manera que més aviat semblen alumnes de Marcel·lí Domingo que funcionaris que porten les manilles a la butxaca.
Veritablement són gent tan bona els policies? Nicolás Guillén ens fa dubtar-ho. N'hi ha prou rellegint Doña María, un poema demolidor. Jo en vaig conèixer dos, de la Secreta, que havien servit la República fins a l'abril del trenta-nou i després, amb la Dictadura, continuaren en el cos. Un era altiu, malcarat. L'altre, silenciós, amb una tendència a la bohèmia ben evident. Ambdós em saludaven. Sempre m'he demanat quins devien ésser els seus mèrits per no haver estat depurats.
Aquí teniu la ressenya que va sortir diumenge al Balears sobre el nou llibre de l'Agustí Vehí. No us el perdeu, que paga molt la pena
La consagració d’Agustí Vehí
La novel·la negra va néixer en la seva versió més hard-boiled com una novel·lística lligada de forma més o manco clara a les estructures urbanes. Era a la gran ciutat on es cometia el crim i on la societat estava més en contacte –per exemple en el metro es pot trobar de tot-. Per sort la tendència a circumscriure les novel·les negres en les grans ciutats i en el present més immediat s’han anat oblidant i ara tenim excel·lents peces ambientades en els espais rurals i en les diferents èpoques històriques (en català amb una sobreabundància de les ambientades en l’època del pistolerisme). Doncs bé, la segona novel·la d’Agustí Vehí, Ginesta pels morts està ambientada precisament fora de la ciutat, en concret a l’Empordà. L’autor ha aconseguit, a més a més, que el paisatge, la fesomia i la gastronomia de la contrada sigui tant o més protagonista que qualsevol dels homes i dones que apareixen a les seves pàgines –encara que en formi un tot indeslligable.
A Ginesta pels morts tenim un extraordinari personatge, el sergent Jaume Planagumà, que només trepitjar la comissaria de Figueres es troba amb el primer dels morts que se succeiran al poble de Darnius. Ell haurà d’esbrinar qui és el culpable acompanyat d’un equip encapçalat per l’entranyable Pep Gros –i així es recupera el clàssic tàndem d’investigador principal i ajudant ja clàssic a la novel·lística policial des de Sherlock i Watson, però ja perfectament arrelat en els esquemes narratius des de la genialitat anomenada El Quixot- i per on desfilen mares separades, policia científica i forenses. Per descomptat també hi ha la dona, en aquest cas una farmacèutica, que sembla que té la intenció de redimir el sergent dels abandons consecutius de parella, cada una corresponent amb una nova destinació.
No hem d’oblidar que aquesta és, també, una novel·la que és un homenatge als mossos d’esquadra i als sacrificis personals que han hagut de fer molts d’ells per consolidar el cos. Certament, el desplegament del cos policíac de Catalunya no ha estat un camí de roses (i encara que després del 18-M-09 tengui un especial ressentiment amb la brigada mòbil per la seva càrrega contra els estudiants del país això no es pot obviar). Llegint la novel·la s’entén perfectament el valor que té tenir un cos policíac al servei de Catalunya.
Ginesta pels morts és, a més a més i sobretot, una novel·la molt ben escrita. Vehí ja havia donat mostres del seu talent a l’excel·lent Abans del silenci, però en aquesta ocasió excel·leix en els diàlegs i en la construcció de les escenes, i sobretot en la dosificació del tempo narratiu. Moltes de vegades m’he sentit com si viatjàs a l’interior d’un capítol de Twin Peaks i això és un elogi brutal (és la millor sèrie de la història de la televisió, al meu entendre). Vehí és un magnífic constructor de personatges i de situacions i a més a més aquí hi apareix tot el que som avui en dia com a societat: immigració, solitud, la frontera, el record de la Guerra, les famílies monoparentals, la pagesia... llegiu-la i entendreu una mica millor el país.
Ginesta pels morts, a més a més, és una rara avis pel que fa a la seva edició, ja que l’ha tirada endavant l’editorial Mare Nostrum, radicada a Perpinyà però que fins ara havia editat bàsicament en francès (amb una especialització per novel·les negres escrites en aquesta llengua ambientades al Rosselló i amb un catàleg molt més que considerable), o sigui que aquesta novel·la suposa una normalitat cultural, una novel·la negra catalana publicada en una editorial de la Catalunya Nord amb l’única llengua pròpia del país, el català.
Ginesta pels Morts.
Agustí Vehí
Mare Nostrum.
Perpinyà, 2010
242 pàgines.
