Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Editorials. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Editorials. Mostrar tots els missatges

diumenge, 31 de gener del 2010

FRED VARGAS, RESSENYA AL BALEARS


Us deixo el PDF de la ressenya que va sortir ahir al Balears sobre "Un lloc incert" de la Fred Vargas, editada per Ara Llibres, per si us fa gràcia...




dimecres, 9 de desembre del 2009

DONNA LEON

Us deixo aquí la ressenya de "L'altra cara de la veritat" de la Donna Leon, apareguda al Diari de Balears fa uns deu o quinze dies...

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/673/2

diumenge, 11 d’octubre del 2009

CAMILLA LÄCKBERG I LES ERRADES


Aquests darrers dies de mal de queixal horrorós a Lisboa -i l'Anna a Viena assistint a la trobada anual dels casals catalans a l'exterior- he trobat consol en Les filles del fred, de Camilla Läckberg. La novel·la és entretinguda i està bastant bé -un bestseller amb certes pretensions, però per passar l'estona...- ara bé. ALGÚ EM POT EXPLICAR PER QUÈ ESTÀ TAN REFOTUDAMENT FARCIDA D'ERRADES ORTOTIPOGRÀFIQUES? Jo no entenc què està passant en el mercat editorial català, però és de vergonya.
El Jordi Canal em remet aquesta informació, interessantíssima. Gràcies Jordi.


COLUMNA EDICIONS MALTRACTA ELS SEUS LECTORS?

Columna Edicions, editorial en català del Grup 62 i del macrogrup Planeta, està rebent nombroses crítiques per la seva edició de la trilogia Millenium de Stieg Larsson.
La primera fou per la traducció. A diferència de l'edició en castellà, la trilogia en català ha estat traduïda del francès, i no pas de l'original suec. Després vingueren crítiques per la qualitat de la traducció:

En una carta dels lectors de El Periódico de Catalunya, 27.05.2009, Clara Calbet Domingo, de Cardedeu, escrivia:
"Cuando empecé a leer La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, segundo libro de la trilogía Millenium de Stieg Larsson, esperaba encontrarme con un buen libro, y al mismo tiempo con una buena traducción. Una buena novela seguro que lo es, si se lee en sueco, inglés y castellano, pero si es en catalán, la traducción es muy mala. Por ejemplo, se habla de "treure les tripes per la boca", o "a penes una hora després", y en la novela aparece una chica que en lugar de incapacitada es "declarada incapaç" (¿incapaz de qué?), y así muchos más errores.En resumen, me parece muy triste que en el mercado se pueda encontrar una traducción tan deficiente en un libro de tanta repercusión social. Después de esta lectura tan decepcionante, la tercera entrega seguro que no la leeré en catalán."I ara les crítiques es dirigeixen també a la qualitat de la enquadernació:

Víctor Pascual Vidal, també a les cartes dels lectors de El Periódico de Catalunya, 05.10.2009, escriu:

"Aquest estiu, aprofitant els dies de vacances, vaig llegir els tres llibres de la trilogia Millenium en català, editada per Columna. No és la meva intenció parlar sobre el fenomen de Stieg Larsson, ni del contingut del llibre, ni tan sols de l'estil literari, encara que diré que els textos em van divertir i que vaig passar una bona estona llegint-los. Vull parlar d'una cosa curiosa i més prosaica, una cosa que no m'havia passat mai: poques pàgines després de començar el primer volum, les fulles es desenganxaven del llom pel simple fet de passar-les; després, es desenganxaven parts senceres del llibre, que es convertia en una pila de fulls separats. El primer que vaig pensar és que era un exemplar defectuós i que m'havia tocat a mi. Vaig contactar amb l'editorial i, molt amablement, me'l van canviar per un altre.
La sorpresa és que amb el segon llibre em va passar el mateix. A la llibreria on el vaig comprar me'l van canviar sense problema, però quan vaig començar a preocupar-me per si havia adquirit un mal hàbit de lectura o si havia desenvolupat una força incontrolada a les mans, va ser quan, al cap de dos dies, també se'm va desmuntar aquest últim exemplar. Vaig respirar tranquil quan vaig constatar que també a ells els havia passat el mateix. Però el més curiós és que en tots els casos era d'edicions en català.
La pregunta és: ¿ens han tocat casualment tots els llibres defectuosos o és que els volums editats en català són de pitjor qualitat per poder dir que costen el mateix que els de castella? No és una pregunta per promoure cap referèndum, ja que només faltava aquesta, però, com a mínim, sí que ho volia denunciar."

Sembla evident que els lectors som en aquesta societat els consumidors més maltractats: males traduccions, males enquadernacions, etc.
Convidem des d'aquí els lectors de Larsson en català que retornin els seus exemplars desfullats a l'editorial, i tampoc estaria malament fer-ho per una mala traducció.

Columna Edicions
c/ Peu de la Creu, 408001 BCN
info@columnaedicions.cat
Tel.: +34 93 443 71 0093 505 70 40
Fax: +34 93 441 71 3093 505 70 59

diumenge, 19 de juliol del 2009

LA DECEPCIÓ DE L'STIEG LARSSON

De vegades hi ha llibres que neixen amb unes expectatives molt altes i no hi arriben de cap de les maneres. Després de llegir-me les més de dues-mil pàgines de Larsson seguides ha d'arribar a la conclusió que ha estat un enorme bluff -amb algunes coses bones, això sí. Us deixo l'enllaç de la ressenya que va sortir ahir al Balears.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/514/2

dimecres, 13 de maig del 2009

TORNA LA CUA DE PALLA?


Arriba la boníssima notícia que La Butxaca recuperarà "La cua de Palla" per al seu catàleg i que de moment començarà posant a l'abast dels lectors un total de 12 títols de la mítica col·lecció. Veurem fins quant dura el nou experiment. A la web de La Bòbila hi trobareu tots els enllaços per saber el que volgueu d'aquesta mítica col·lecció que va ser fonamental perquè molts autors nostrats s'iniciassin en la lectura negra amb tapa groga.

dissabte, 10 de gener del 2009

FRED VARGAS


Fred Vargas, gènere negre en estat pur (i en català)


Una de les millors notícies literàries del 2008 va ser la publicació per primera vegada en català d’una novel·la de Fred Vargas (París, 1957). L’escriptora francesa s’ha convertit en l’autora de novel·la negra més consolidada d’Europa i la seva traducció al català ens fa pensar en la normalitat tan necessària de la difusió del gènere a casa nostra, ja que últimament hem vist com moltes bones novel·les es traduïen al castellà i es quedaven sense veure la llum a casa nostra. Si a aquest fet li afegim que la publicació ha anat a càrrec d’Amsterdam, el segell més literari d’Ara Llibres, ja tenim la seu plena d’ous, perquè s’ajunten d’una banda una molt bona escriptora, amb un dels segells que han remogut una mica el panorama literari, amb la qual cosa la combinació és explosiva.
El títol de Vargas que ens han oferit els de Badalona és La tercera verge –originalment titulada “Dans les bois éternels”, per si algú la vol anar a trobar en francès- i ens presenta el comissari Adamsberg, un altre dels personatges destinats a deixar la seva empremta en el món del gènere negre, enfrontat a un cas complicat: la profanació de tombes de dones verges vinculades a un estrany encanteri. La grandesa de la novel·la, com les bones del gènere, no és la trama per resoldre el crim, sinó la interrelació dels diferents personatges amb els escenaris pels quals transiten i entre ells. I en això Vargas és una mestra de primer nivell.
La novel·la combina amb mestria els recorreguts per París –però no el París que tots reconeixeríem, sinó el gran París- amb paisatges rurals on les paraules només són una més de les formes de comunicació possible, i amb els records dels paisatges de muntanya on discorre la infantesa d’Adamsberg. Aquest singular comissari de brillants intuïcions està acompanyat per un equip de primer ordre on tots tenen alguna característica que els fa inoblidable, especialment la tinent Retancourt, que esdevé una de les peces angulars de la investigació.
Sigui com sigui, i malgrat alguns petits errors en el català, que demanen un treball d’edició una mica més acurat, els lectors ja estam frisosos de poder tornar a llegir un nou cas d’aquest comissari en la nostra llengua, perquè Adamsberg té això, que una vegada llegit ja no el pots deixar enrere. I alguna cosa bona deu tenir la Vargas per ser una dona admirada en un país que té més de vuitanta festivals anuals dedicats al gènere negre, és a dir, un país on els lectors en saben un niu.
Per a mi la clau és aquesta: la combinació de la novel·la negra amb alguna cosa més. I aquest afegit és l’arqueologia, el misteri, la història, un ús del temps narratiu, dels girs de la trama, i de la construcció dels personatges, que converteixen aquesta novel·la en quelcom molt interessant. Aquesta és la grandesa de Fred Vargas: saber jugar amb la tradició per innovar i fer un producte diferent d’alta qualitat. Certament, Ara Llibres ha encertat, i si continua per aquest camí es pot convertir en una de les editorials de referència del gènere a casa nostra. I això és bo després de tot el que ha passat i està passant amb “La cua de Palla”. És bo i és normal que totes les editorials incorporin en el seu catàleg la novel·la negra, i és bo i normal que la bona literatura que s’està fent arreu del món no es quedi sense traduir al català. I aquesta és la menor de les virtuts de La tercera verge, de Fred Vargas. Això sí, una polideta de català en algunes pàgines no estaria de més.

La Tercera Verge
Fred Vargas
Amsterdam Llibres
Badalona, juny de 2008
Traducció de Natxo Morera
371 pàgines

dimecres, 3 de desembre del 2008

LLOSETA NEGRA (5, Qüestió de mercat)


Una de les taules rodones més importants del festival, per a mi com a organitzador, era la vinculada amb els aspectes vinculats al mercat de la novel·la negra en català. Per això mateix vàrem comptar amb la presència de Javier Aparicio, director del màster d'edició de la Pompeu Fabra i professor de literatura contemporània, a més a més, d'exagent literari -14 anys a ca na Balcells-; amb Marina Penalva, editora dels segells de ficció d'Ara Llibres (Amsterdam i Alisis), abocats de ple a la novel·la negra i també exagent literària, i la llibretera Ramona Pérez, amb més de 23 anys d'ofici i dedicació al món del llibre, i des d'en fa 3 màxima responsable de la Llibreria Ágora (a la foto). Amb els tres es va parlar de la part més lucrativa i mercantilista del negoci i es va arribar a la conclusió que aquest és un moment molt interessant per als escriptors de novel·la negra en català, perquè aquesta és una demanda real del mercat. El debat també va transcórrer sobre la necessitat o no de crear una col·lecció específica dedicada al gènere, amb crítics apostant per aquesta solució i autors i editors refusant-la. Està clar: pel que sembla aquest és un molt bon moment per als autors de negra en català.

divendres, 14 de novembre del 2008

CAMILLERI, VISCA CAMILLERI


El regal d'aquest Nadal, sense dubte, és aquesta caixa especial amb els tres primers Montalbanos que acaba de publicar 62. Els tres Camilleri en un estoig que fa patxoca i que poden convèncer algú que encara no l'ha llegit a endinsar-se en el món fascinant d'aquest personatge. No us ho podeu perdre de cap de les maneres.


I pels ja avançats en el tema, acaba d'arribar-me a mans "No sabeu pas" el nou títol de Camilleri. Encara no l'he mossegat, però ja en tenc unes ganes...

dimarts, 22 de juliol del 2008

LES ALEGRIES VÉNEN DEL SUD

Una de les editorials que millor feina estan fent en el camp de la novel·la negra en català és Bromera. Els d'Alzira no només han incorporat al seu catàleg alguns autors fonamentals, sinó que a més a més han optat per fer-ne una gran promoció. Un dels darrers exemples és "L'altre nom de Laura", de Benjamin Black. I a la seva revista, l'Illa, han dedicat el darrer número al gènere que tant ens agrada amb motiu de la publicació del llibre "De tot cor", de l'Andreu Martín, un dels nostres escriptors més prolífics, que en aquest cas carrega contra el món de la premsa rosa.

Us deixo els enllaços amb les quatre pàgines negres de la revista i la ressenya que vaig fer del llibre a L'Espira. Salut i bones lectures.

1-Els enllaços:
http://www.bromera.com/LIllaWeb/revista/00048/index.php?sec=dossier01
http://www.bromera.com/LIllaWeb/revista/00048/index.php?sec=dossier02
http://www.bromera.com/LIllaWeb/revista/00048/index.php?sec=dossier03
http://www.bromera.com/LIllaWeb/revista/00048/index.php?sec=editorial

2-La ressenya
Martín i les entranyes del periodisme fems

Avui per avui el paper d’Andreu Martín en la novel·la de gènere en català és inqüestionable. Reverenciat pels seguidors d’aquest tipus de narrativa, autor prolífic que combina les seves aportacions per a la literatura d’adults amb les juvenils, difusor, promotor i amant de les novel·les a quatre mans, amb un esperit lúdic que tant de bo es difongués al conjunt de la cultura catalana. El seu darrer llibre és De tot cor, amb el qual va guanyar el premi Alfons el Magnànim, i que esdevé una crítica demolidora a la societat que ens envolta i molt especialment als productes televisius del telefems.
La mort del ¿periodista? Tiaguín Moltó, una de les estrelles primerenques de la porqueria televisada que la major part de cadenes de televisió ens ofereixen durant hores tots els horabaixes, els caps de setmana i també en algunes ocasions durant el matí, obre la caixa dels trons. S’ha de saber qui l’ha matat, i els sospitosos són múltiples: altres periodistes, folklòriques, toreros, els clans de la droga... tots tenien motius per liquidar un home que sabia massa i que s’aprofitava d’aquest coneixement per sobreviure.
La gràcia de la novel·la de Martín és la tècnica que fa servir. Un narrador ens explica aquesta història i ho fa mentre llegeix les dues novel·les que s’han escrit sobre la mort del periodista: la del periodista de crònica negra Pepe Baza i la de la periodista Núria Masclau. Així les coses, nosaltres ens trobem amb la lectura d’una novel·la que conté dues novel·les al seu interior. I el més fascinant de tot és l’exercici que fa Martín per escriure les dues novel·les amb un estil radicalment diferent, fins i tot la de Masclau empra alguns trets que molta gent associa a unes maneres d’escriure més femenines. Martín ens ofereix un exercici literari d’alta volada que demostra allò que ja sabíem tots: que la novel·la negra, quan està ben feta, és alta literatura a despit del que diguin tots aquells que menyspreen el gènere per sistema i que van pel món de popes de la literatura.
Encara més proves de l’eficàcia de Martín: la suposada novel·la de Masclau inclou fins i tot el recurs del manuscrit retrobat, que serà del tot vital per a la correcta resolució del cas. Així doncs, Martín juga amb els lectors perquè per a ell la literatura –ho ha demostrat fins al moment- no s’entén sense aquest component lúdic. I és precisament el joc un dels elements fonamentals d’aquesta novel·la.
També s’ha de tenir en compte que la tradició existent a casa nostra fa que el gènere s’hagi inclinat, habitualment, per la versió més hard-boiled de la tradició americana, és a dir, duresa i crítica social. Martín és un dels escriptors que actua amb més rapidesa a l’hora d’incorporar els canvis socials a la seva narrativa, i per això aquest llibre és fonamental: la seva destrucció del periodisme fems hauria de ser lectura obligatòria a totes les facultats de comunicació però també en els consells d’administració de les televisions, meam si així fan un canvi i deixen de provocar l’arcada constantment quan comencen a emetre les seves bazòfies.
Encara més. Martín és fantàstic en la construcció de la seva ficció en una ciutat que no especifica en cap cas, que no s’identifica amb cap de concreta però que pot ser-ne moltes a la vegada (a mi, particularment, em recorda València). Aquesta construcció de la ciutat com a escenari de la novel·la, aquest treball de la recreació d’una geografia urbana que pot ser qualsevol és un altre dels grans mèrits de A tot cor que ha guanyat amb tota justícia aquest premi literari.
El que també fascina és la facilitat terrible que té a l’hora de construir els seus arquetips. Perquè aquesta és una novel·la que empra els arquetips per denunciar els comportaments d’una part important de la gent que viu actualment. No és tonteria. La dona del comissari és el prototip del consumidor d’aquesta porqueria televisada, Lallana és l’arquetipus de l’home desorientat, Mika Adalid és molt més real del que ens poguem imaginar. Martín construeix els seus personatges amb una eficàcia perfecta –és el tret més rellevant de tota la seva producció novel·lística- i ho fa per mostrar-nos fins a quin punt qualsevol de nosaltres podria identificar-se amb un o altre. Perquè al final, tots som uns consumidors de fems en forma de programa del cor. Directa o indirectament. Ja està bé que algú ens vingui a despertar la consciència. Encara que sigui a cops de pal de golf.


De tot cor
Andreu Martín.
Bromera.
Alzira
Febrer 2008
320 pàgines
.