dissabte, 6 de novembre del 2010
LA NOVEL·LA NEGRA A TV3
dimarts, 28 de setembre del 2010
JAUME BENAVENTE
dijous, 2 de setembre del 2010
HI HAURÀ LLOSETA NEGRA 4
dilluns, 2 d’agost del 2010
LA LLISTA NEGRA
JOSEP TORRENT
dimarts, 27 de juliol del 2010
MIQUEL ESTEVE

La lectura de "El Baphomet i la taula esmaragda" l'he feta aquests dies sota un sol abrusador a Lisboa i he de dir que és una lectura ben interessant i reconfortant. El llibre, que va guanyar el premi Ciutat d'Ascó de novel·la, està molt ben trenat i la seva lectura no deixa ningú indeferent. Un assassinat contemporani, pergamins trobats, el secret dels templers, el general Cabrera i les guerres carlines... tot es dóna la mà en un llibre de lectura àgil i que està molt ben escrit. Edita Cossetània, Valls, 2009.
dijous, 22 de juliol del 2010
L'article de mallorca progrés
Pedrolo i Estellés, oblidats
Sebastià Bennasar. Manuel de Pedrolo és, sense cap mena de dubte, l’escriptor més important de la literatura catalana del segle XX (bé, deixem-ho en la segona meitat del segle), honor que comparteix amb Vicent Andrés Estellés. No he dit en cap moment que siguin els millors, sinó els més importants. M’explicaré. Manuel de Pedrolo, amb la totalitat de la seva obra publicada i amb els seus treballs editorials, ha estat l’introductor de la modernitat literària a casa nostra. És just reconèixer-ho, perquè ell ha estat el pare de la novel·la negra en català –juntament amb Rafel Tasis i Marca, un altre dels homes del país injustament oblidats-; un dels principals conradors de la novel·la fantàstica i de la ciència ficció –amb la fita impressionant pel número de vendes de Mecanoscrit del segon origen, que si bé no és la millor obra pedroliana sí que és una novel·la que admet múltiples plànols de lectura- i el creador de la sèrie de llibres que conformen Temps obert, que és quelcom semblant en la narrativa als esforços ingents de sintetitzar un món fets per Estellés en el seu monumental Mural del país valencià.
Avui en dia si es va a la principal llibreria de Barcelona i les seves extensions per la ciutat, de Manuel de Pedrolo només es podran comprar els volums complets de la seva poesia i de les obres teatrals, 16 obres editades de forma individual i només els volums 3, 5, 6 i 7 de les novel·les curtes completes i el 3 de la narrativa breu. Tot plegat ben poca cosa si tenim en compte que el corpus de Pedrolo supera amb escreix els 125 títols (sense comptar els volums d’obra completa que en són 16). És a dir, que el comprador que entri demà a la principal llibreria literària de Barcelona es trobaria que pot comprar poc més del 13% de l’obra de Pedrolo i només el 60% de les obres completes –que no inclouen el corpus novel·lístic ni assagístic-. Si l’experiment es decideix fer amb Vicent Andrés Estellés el resultat és encara més deplorable: només es poden comprar 2 títols de forma individual, una bona pila d’antologies millor o pitjor editades o curades i tan sols 3 volums de l’obra completa dels 10 que la conformen. El resultat és pràcticament patètic.
És això culpa dels llibreters? La resposta és, sense por a equivocar-se, que no. Passa que quan un escriptor es mor –i de Pedrolo es compleixen ara vint anys del traspàs- sembla que la seva obra es perdi i es dissolgui per a sempre més, sobretot si no ha passat la pàtina del temps que el converteix en un clàssic. Però així és la nostra indústria cultural, que constantment està buscant un nou talent, algú jove que pugui exhibir com a mona de fira en programes de televisió i de ràdio i en presentacions arreu del territori i que a més a més tengui una presència agradable (a ser possible) i així és la nostra política cultural, que obvia aquells amb qui no es pot fer, desgraciadament, la foto.
diumenge, 18 de juliol del 2010
sensacional article de llorenç capellà
Policies de ficció
Una pregunta més mala de respondre que el misteri de la Santíssima Trinitat: perquè els escriptors, tant fa quina sigui la seva ideologia, converteixen els policies en herois literaris i en model de virtuts morals? Se'n dirà que no és cert, tot recordant les novel·les de Chandler o de Hammett. I d'altres que en foren deixebles. Realment el perfil de Marlowe va servir per a bastir una pila de detectius cínics i poc sociables. Però Marlowe feia de contrapunt a una societat urbana, massificada, despersonalitzada, deshumanitzada. Havia d'ésser com era.
Chandler i Hammett aconseguiren que l'individualisme dels seus detectius tingués quelcom de rebel·lia contestatària en un món, el nord-americà, que sortia de la Gran Depressió i en el qual tot tenia un preu, fins i tot els valors més preuats. Chandler va ésser amic íntim de Billy Wilder, i aquesta amistat ens revela la seva ideologia esquerrana. I Hammett va militar en el Partit Comunista, cosa que li va suposar mig any de presó. Retrocedint: m'afirmo en el convenciment que no hi ha detectius o policies dolents en literatura.
A tot estirar, són gent escalivada, embrutida per la vida. Però no sempre. Holmes i Poirot ni això. Per a l'un i l'altre la investigació és un divertimento. A més a més, hi ha un residu d'influència cavalleresca en el seu esforç per posar justícia i ètica en un pla d'igualtat. Parlem d'altres? El pare Brown, el clergue de Chesterton de mentalitat vuitcentista i rural, descobreix la identitat dels criminals fent ús d'una capacitat de deducció casolana. Maigret regenera la confiança del ciutadà en l'Estat o en l'Administració, cosa del tot necessària a la França de postguerra, i ofereix una lectura moral de la família i de la societat molt en consonància amb la que pregonava el gaullisme. Tots aquests personatges ens inspiren valors de respecte o d'admiració, res a veure amb la desconfiança o la prevenció que genera la policia entre bona part dels ciutadans.
Fins i tot Pepe Carvalho, de Vázquez Montalbán, és un detectiu amb consciència de classe, que ha sobreviscut al desplomament de les ideologies, cosa que fa que sigui de lectura vivificant per a tots els exmilitants del PSUC, que són la meitat dels barcelonins de més de cinquanta anys. Celso Mosqueiro, d'Antoni Serra, té un perfil semblant, encara que es mou en un entorn social diferent. L'un, Carvalho, en el Raval; l'altre a Mallorca... Kurt Wallander, de Mankell, té en comú amb Carvalho que viu entre runes. No se li ha enfonsat un món que començava a bastir amb els idealismes de l'esquerra, com a Carvalho, sinó que ja n'ha trobat un de bastit, que no li agrada, el de Suècia, però que probablement és amb l'únic que s'identifica.
Wallander és un personatge fatigat i poètic, més que nascut de mare, nascut del paisatge mateix. El paisatge nòrdic (i el clima com a part del paisatge) és molt potent, i té una influència decisiva en la gran fornada de novel·listes d'ara mateix, no sols en Mankell. Larsson, Indridason... Kerr n'és l'excepció. El seu detectiu, Bernie Gunther, actua com Marlowe, cosa comprensible des del moment que viu a l'Alemanya nazi, en un ambient opressiu on el poder de l'Estat es fa omnipresent com en els Estats Units del senador Mckarthy. Entre l'any passat i enguany s'han publicat a Catalunya tres novel·les policíaques ambientades en la Guerra Civil i la postguerra.
Dues de Jordi Sierra i Fabra amb l'inspector Mascarell de protagonista; i la tercera d'Agustí Vehí, amb el comissari Santgenís. Tant Mascarell com Santgenís el 18 de juliol es posaren a les ordres de la Generalitat i continuaren en el seu càrrec fins a la caiguda de Barcelona. Ambdós encarnen els valors republicans, de manera que més aviat semblen alumnes de Marcel·lí Domingo que funcionaris que porten les manilles a la butxaca.
Veritablement són gent tan bona els policies? Nicolás Guillén ens fa dubtar-ho. N'hi ha prou rellegint Doña María, un poema demolidor. Jo en vaig conèixer dos, de la Secreta, que havien servit la República fins a l'abril del trenta-nou i després, amb la Dictadura, continuaren en el cos. Un era altiu, malcarat. L'altre, silenciós, amb una tendència a la bohèmia ben evident. Ambdós em saludaven. Sempre m'he demanat quins devien ésser els seus mèrits per no haver estat depurats.
dijous, 15 de juliol del 2010
DIVENDRES 29 D'OCTUBRE

Els nostres criminals 3: “Un país d’assassins”, taula rodona amb Paco Camarasa (llibreter de Barcelona), Xavier Aliaga (escriptor de Xàtiva), Sebastià Bennàssar (escriptor de Palma de Mallorca) i Juli Alandes (escriptor de València).
“Literatura urbana: viatjar de
17.00h: “Al cor de les tenebres. Inmigració i novel.la negra”. Taula rodona amb Antonio Lozano (escriptor canari), Raul Argemí (escriptor argentí) i David C. Hall (escriptor nordamericà).
19.30h: Clausura a càrrec de Veit Heinichen (escriptor austríac fincat a Trieste)
DIJOUS 28 D'OCTUBRE

Els nostres criminals 2 “El sensacionalisme als mitjans de comunicació (el crim d’Alcàsser com a paradigma)”, a càrrec de Joan M. Oleaque (periodista de València)
“La corrupció política i la corrupció econòmica”, un diàleg entre Ferran Torrent (escriptor de València) i Joan M. Oleaque.
Diàleg entre Jordi Bordas i Eduardo Martin de Pozuelo (periodistes de l’equip d’investigació de
“¿Policies de veritat com a inspiració literaria?”, un diáleg entre Lorenzo Silva (escriptor de Madrid) i Alicia Giménez-Bartlett (escriptora de Barcelona).
- 19.30h: “Els carrers del crim i la memòria. Méndez i Silver Kane”. Conferència de Francisco González Ledesma (escriptor de Barcelona)
DIMECRES 27 D'OCTUBRE

Els nostres criminals 1: “Atracadors, el crim profesional i la no ficció”. Conferència a càrrec de Carles Quilez (escriptor i periodista, director d’anàlisis de l’Oficina Antifrau de Catalunya).
“Novel·la detectivesca catalana: entre la ficció i la realitat”. Conferència a càrrec d’Àlex Martin Escribà (assagista, director del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de
“El pes de la realitat”, un diàleg entre Andreu Martin (escriptor de Barcelona) i Carles Quilez.
“La infiltració mafiosa al nostre país”, taula rodona amb Marià Sánchez Soler, Joan Queralt (periodista de Barcelona i investigador sobre la màfia) i Xavier Vinader (periodista de Barcelona).
NOVEL·LA NEGRA ALS PREMIS OCTUBRE
dissabte, 10 de juliol del 2010
DOS LLIBRES PER XALAR


Les dues darreres novel·les negres llegides ja tenen un grapat d'anys -massa pocs segons molt, massa molts segons aquesta absurda llei de les nostres llibreries i editorials on un llibre de més de 5 anys és de la prehistòria-. Es tracta de Vampíria Sound, de Pep Blay, una sensacional obra on l'assassí del compacte es dedica a obrir colls de les seves víctimes al mig d'un recorregut músical que va del Sónar al Senglar Rock i on hi ha vampirs molt abans que se'n parlàs i fossin un fenòmen; i Trenta dos morts i un home tranquil, del Lluís Llort, un descens a la hiperviolència. Cap dels dos llibres us deixarà indiferent, i el de Pep Blay és ideal per llegir amb uns gin-lemons i escoltant alguns dels temes que hi surten.
dimecres, 7 de juliol del 2010
SEBASTIÀ JOVANNI PREMI BRIGADA 21
dissabte, 3 de juliol del 2010
PREMIS BRIGADA 21, FINALISTES
Finalistas Premios Brigada 21
Mateu al president. Bennassar, Sebastià (Cossetania)
Emulsió de ferro. Jovani, Sebastià (La Magrana)
Mans lliures. Manuel, Jordi de (Edicions 62)
Sang culé. Pijoan, Jordi (Llibres de l'Índex)
La Solitud de Patricia. Quilez, Carles (La Magrana)
Novel.la traduïda al català editada en 2009
La dona de verd. Indridason, Arnaldur (La Magrana)
L'home inquiet. Mankell, Henning (Tusquets)
Mort a Estanbul. Markaris, Petros (Tusquets)
Nèmesi. Nesbo, Jo (Proa)
Un lloc incert. Vargas, Fred (Amsterdam)
Primera Novela en castellano editada en 2009
Tiempo de alacranes. BEF (Pàmies)
La sopa de Dios. Casamayor, Gregorio (El Acantilado)
Benegas. Jurado, Francisco José (Almuzara)
Siete maneras de matar un gato. Néspolo, Matías (Libros del Lince)
Tarde, mal y nunca. Zanon, Carlos (Saymon)
Mejor Novela en castellano editada en 2009
No hay que morir dos veces. González Ledesma, Francisco (Planeta)
Perro vagabundo busca a quien morder. Ibañez, Julián (Alrevés)
El baile ha terminado. Ibáñez, Julián (Roca)
Ciudad Santa. Orsi, Guillermo (Almuzara)
La playa de los ahogados. Villar, Domingo (Siruela)
Mejor novela traducida al castellano editada en 2009
El hombre inquieto. Mankell, Henning (Tusquets)
Conexión Lorena. Manotti, Dominique (Alba)
Némesis. Nesbo, Jo (RBA)
El poder del perro. Winslow, Don (Mondadori)
Ardores de agosto. Camilleri, Andrea (Salamandra)
Premi Florenci Clavé a la mejor portada editada en 2009
Tiempo de alacranes. BEF (Pàmies)
Los espias de Varsovia. Furst, Alan (Seix Barral)
Trago amargo. Haggenbeck, F.G (Roca)
Cuentos completos. Madrid, Juan (Ediciones B)
Los demonios de Berlín. Valle, Ignacio del (Alfaguara)
UNA D'ESPIES
dimecres, 30 de juny del 2010
MARGARIDA ARITZETA, LA MALETA SARDA
diumenge, 13 de juny del 2010
LLORENÇ CAPDEVILA
Llorenç Capdevila presenta 'Sota la pell', una novel·la de gènere negre i tall clàssic narrada a dues veus
Tatuatges, morts i crisis personals
LLUÍS LLORT
Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969) és filòleg i treballa de mestre a Santpedor. Fins ara s'havia especialitzat en novel·les de gènere històric, com ara El color del crepuscle (premi Leandre Colomer 2001), O rei o res! iÀnima de llop (premi El Lector de l'Odissea 2004). També és autor de Serrallonga, l'últim bandoler, la biografia del llegendari personatge, i de la novel·la juvenil El secret del bandoler, amb què va guanyar el premi Gran Angular del 2007.
Però com ell mateix diu: "He hagut d'escriure molta novel·la històrica abans de poder escriure Sota la pell, que és més el que m'agrada llegir", tenint en compte que es va formar com a lector als anys 80 amb la novel·la negra clàssica, sobretot nord-americana, que es publicava a la col·lecció La Cua de Palla.
Basat en un cas real
La trama de Sota la pell, publicada per Proa, parteix d'un cas real: el 2005 va ser trobada a l'Eix Transversal una prostituta morta que duia un tatuatge. Una notícia publicada a El Punt, sobre la coincidència del tatuatge amb el d'un altre cadàver, va posar en marxa la imaginació de Capdevila. Tot i que l'obra és ficció, la tasca de documentació "no ha estat un esforç menor que amb les novel·les històriques anteriors. He investigat el món dels tatuatges, no per transformar-ho en una mena d'assaig, sinó per sentir-me segur a l'hora d'ambientar la història". La documentació no incloïa fer-se un tatuatge: "El màxim va ser tallar-me els cabells en un local de tatuatges, res més".
"Ho vaig descartar molt aviat, però em vaig plantejar escriure una A sang freda catalana, entrevistant a la presó l'assassí en sèrie real, un camioner alemany. Ara ja no es podria fer, perquè es va suïcidar a la cel·la", explica l'autor.
Per Josep Lluch, editor de Proa, "no és una crònica periodística. Basant-se en fets reals, Capdevila munta una novel·la de gènere i tall clàssic, però també té un component psicològic important". I és que el protagonista és un escriptor en crisi matrimonial i creativa que coneix a la carretera una prostituta polonesa que, a més, és drogoaddicta. El relat està estructurat en dues veus, la d'ell, "d'estil més directe", i la d'ella, "més lírica".
Autor i personatge
Capdevila fa alguns jocs metaliteraris, com ara fer ell mateix un cameo: "El protagonista té moltes coses meves, fins i tot una filla de la mateixa edat que la meva, i per marcar una distància amb ell, de cara als que em coneixen, em faig aparèixer un moment". Per altra banda, "és cert que aprofito el component morbós del tema, però l'objectiu principal és retratar tots dos personatges i l'infern que viuen".
Demanat pel futur, comenta que "no tinc un projecte a llarg termini del que ha de ser la meva obra, més aviat escric el que en cada moment em ve de gust". I tot i que l'hi han preguntat molts cops: "No tinc el telèfon de la model de la portada", confessa somrient.
dilluns, 7 de juny del 2010
JOAN AGUT, PARADÍS

El 2006 Joan Agut va publicar amb Pagès Editors Paradís, una novel·la deliciosa que no puc deixar de recomanar, on una banda de pensionistes del carrer Tallers pretén robar els diners de la droga d'uns narcos. Deliciosa, tendra, amb humor. Una novel·la rodona i farcida de crítica social. Podríen ser molts els paràgrafs escollits, però aquest està quasi al principi...
dimarts, 1 de juny del 2010
AGUSTÍ VEHÍ, GINESTA PELS MORTS
Aquí teniu la ressenya que va sortir diumenge al Balears sobre el nou llibre de l'Agustí Vehí. No us el perdeu, que paga molt la pena
La consagració d’Agustí Vehí
La novel·la negra va néixer en la seva versió més hard-boiled com una novel·lística lligada de forma més o manco clara a les estructures urbanes. Era a la gran ciutat on es cometia el crim i on la societat estava més en contacte –per exemple en el metro es pot trobar de tot-. Per sort la tendència a circumscriure les novel·les negres en les grans ciutats i en el present més immediat s’han anat oblidant i ara tenim excel·lents peces ambientades en els espais rurals i en les diferents èpoques històriques (en català amb una sobreabundància de les ambientades en l’època del pistolerisme). Doncs bé, la segona novel·la d’Agustí Vehí, Ginesta pels morts està ambientada precisament fora de la ciutat, en concret a l’Empordà. L’autor ha aconseguit, a més a més, que el paisatge, la fesomia i la gastronomia de la contrada sigui tant o més protagonista que qualsevol dels homes i dones que apareixen a les seves pàgines –encara que en formi un tot indeslligable.
A Ginesta pels morts tenim un extraordinari personatge, el sergent Jaume Planagumà, que només trepitjar la comissaria de Figueres es troba amb el primer dels morts que se succeiran al poble de Darnius. Ell haurà d’esbrinar qui és el culpable acompanyat d’un equip encapçalat per l’entranyable Pep Gros –i així es recupera el clàssic tàndem d’investigador principal i ajudant ja clàssic a la novel·lística policial des de Sherlock i Watson, però ja perfectament arrelat en els esquemes narratius des de la genialitat anomenada El Quixot- i per on desfilen mares separades, policia científica i forenses. Per descomptat també hi ha la dona, en aquest cas una farmacèutica, que sembla que té la intenció de redimir el sergent dels abandons consecutius de parella, cada una corresponent amb una nova destinació.
No hem d’oblidar que aquesta és, també, una novel·la que és un homenatge als mossos d’esquadra i als sacrificis personals que han hagut de fer molts d’ells per consolidar el cos. Certament, el desplegament del cos policíac de Catalunya no ha estat un camí de roses (i encara que després del 18-M-09 tengui un especial ressentiment amb la brigada mòbil per la seva càrrega contra els estudiants del país això no es pot obviar). Llegint la novel·la s’entén perfectament el valor que té tenir un cos policíac al servei de Catalunya.
Ginesta pels morts és, a més a més i sobretot, una novel·la molt ben escrita. Vehí ja havia donat mostres del seu talent a l’excel·lent Abans del silenci, però en aquesta ocasió excel·leix en els diàlegs i en la construcció de les escenes, i sobretot en la dosificació del tempo narratiu. Moltes de vegades m’he sentit com si viatjàs a l’interior d’un capítol de Twin Peaks i això és un elogi brutal (és la millor sèrie de la història de la televisió, al meu entendre). Vehí és un magnífic constructor de personatges i de situacions i a més a més aquí hi apareix tot el que som avui en dia com a societat: immigració, solitud, la frontera, el record de la Guerra, les famílies monoparentals, la pagesia... llegiu-la i entendreu una mica millor el país.
Ginesta pels morts, a més a més, és una rara avis pel que fa a la seva edició, ja que l’ha tirada endavant l’editorial Mare Nostrum, radicada a Perpinyà però que fins ara havia editat bàsicament en francès (amb una especialització per novel·les negres escrites en aquesta llengua ambientades al Rosselló i amb un catàleg molt més que considerable), o sigui que aquesta novel·la suposa una normalitat cultural, una novel·la negra catalana publicada en una editorial de la Catalunya Nord amb l’única llengua pròpia del país, el català.
Ginesta pels Morts.
Agustí Vehí
Mare Nostrum.
Perpinyà, 2010
242 pàgines.