divendres, 23 d’abril del 2010

DEU NOVEL·LES NEGRES PER A SANT JORDI

Podrien ser moltes més, però aquí teniu 10 recomanacions dels darrers deu anys en català. Per si algú no sap què regalar avui...


1-L'abominable crim de l'Alsina Graells. Pep Coll. Empúries.
2-Aigua bruta. Pau Vidal. Empúries.
3-Mireia emmarcada a la finestra. Llorenç Capellà. Ensiola.
4-Abans del silenci. Agustí Vehí. Pagès.
5-Tríptic de pells en el mar. Guilem Rosselló Bujosa. Viena.
6-Els neons de sodoma. Xavier Aliaga. Tres i Quatre.
7-Blau de prússia. Albert Villaró. Columna.
8-La maleta sarda. Margarida Aritzeta. Columna.
9-La mala dona. Marc Pastor. La Magrana.
10-Un crim imperfecte. Teresa Solana. Edicions 62.

dijous, 22 d’abril del 2010

article a la veu de mallorca

Opinió
Política i novel·la negra
21/04/2010

La ciutat d’Olot s’ha convertit des de fa una setmana llarga en un dels principals centres culturals literaris del país. Sí, ja sabeu, la literatura, aquesta cosa que de vegades es publica en els llibres i que amb sort ocupa alguna línia en els mitjans de comunicació quan s’acosten aquestes dates de Sant Jordi. El motiu d’aquest epicentre literari en el territori volcànic de la Garrotxa –incís, el paisatge de la comarca i l’amabilitat de la seva gent val per si sol una visita a la contrada- és la celebració de Temps de Paraules, el festival que cada any es dedica a la literatura a la ciutat. Enguany s’ha centrat en la novel·la negra.

Dissabte passat, i després d’uns quants dies gaudint de les sàvies paraules de Leonardo Padura o de Paco Camarassa, de gaudir durant unes hores de la companyia de Jordi Canal i Eulàlia, i de ser sàviament pastorejats per la contrada per na Carme Simón, la bibliotecària, ens va tocar parlar de novel·la negra en català. A la taula rodona que moderava Àlex Martín s’hi asseien en Jordi Cervera, en Josep Torrent, en Marc Pastor i n’Albert Villaró a més d’un servidor.

Pot semblar que parlar de novel·la negra en aquest article amb tot el que està passant a les Illes Balears sembli una banalitat. No us equivoqueu. La novel·la negra és la gran eina social que tenim avui en dia els escriptors per denunciar els entorns on es cometen els crims, que poden ser grans o petits, amb sang o sense, però que sovint no s’entenen si no es relacionen amb l’entorn on són comesos. Algun dia algú haurà d’explicar com és possible que la política a les Illes Balears es dirimeixi en els jutjats, i com és possible que confiàssim les claus de les institucions als seus “presumptes” saquejadors.

Per això és vital parlar de novel·la negra. A través dels llibres escrits en català no només podem gaudir d’una excel·lent literatura, sinó que podem conèixer les nostres societats des d’una altra perspectiva. I crec que ens fa bona falta poder explicar on fallàrem. Enhorabona, doncs, a la ciutat d’Olot.

diumenge, 18 d’abril del 2010

SOL·LICITUD D'AJUDA

Molt bones a tothom, possibles lectors d'aquestes línies. Estic treballant en un seguit d'articles i un text llarg sobre la novel·la negra catalana -entesa en sentit ampli- dels darrers deu anys i necessito que em faceu arribar el màxim de suggerències de títols que hi podrien entrar. Es tracta de llibres publicats entre el 1999 i ara i escrits en la nostra llengua. Tots els que m'envieu seran susceptibles de poder entrar en aquests treballs. Una abraçada i gràcies per la col·laboració!!!

dissabte, 17 d’abril del 2010

BONÍSSIM ARTICLE DE QUIM MONZÓ

La sabiduría de los delincuentes

Picasso es el artista más apreciado por la mafia, los narcotraficantes y los terroristas

QUIM MONZÓ | 17/04/2010 | Actualizada a las 00:18h | Ciudadanos

Es sabido que en muchos museos –y en colecciones particulares– hay pinturas de grandes maestros que en realidad no son de esos grandes maestros sino falsificadas, y que cuelan como originales porque ni los expertos las detectan. Dos noticias de esta semana complementan esa certeza. La primera explica que la National Gallery de Londres prepara, para el 2012, una exposición sobre falsificaciones y errores de atribución de autorías que ahora se descubren gracias a los adelantos tecnológicos. La National ha desarrollado una cámara de rayos infrarrojos, con microscopía electrónica, espectrometría de masas y no sé cuántas cosas más, con un sensor que permite estudiar los detalles de los cuadros con una precisión desconocida hasta ahora y que consigue saber qué pigmentos utilizó el artista para, de esa forma, corroborar o desmentir la fecha del cuadro y su autor. La segunda noticia es que Picasso es el artista más falsificado y más apreciado por la mafia, los narcotraficantes y los terroristas. Lo afirmó hace un par de días un experto en delitos y obras de arte, en el Museo Thyssen-Bornemisza de Madrid. Efe recoge sus declaraciones, en las que explica que "robar y falsificar picassos se puso de moda a principios de los sesenta y que el interés de los mafiosos por él surgió al ver, en las noticias de la tele, que era el más cotizado en las subastas". Su interés por el malagueño –pongo malagueño para no repetirPicasso– subió al máximo en 1976, cuando llegaron a robar 180 cuadros suyos.

Pero habría que tener también en cuenta que, en 1974 (dos años antes de ese 1976), Picasso fue uno de los protagonistas de F for fake, una espléndida película de Orson Welles, entre el documental y la ficción, un tremendo interrogante sobre las certezas, la originalidad y el fraude, con Elmyr de Hory explicando su carrera como falsificador de cuadros. En aquel momento, la película cosechó algunas críticas buenas pero muchísimas malas. Con aire suficiente, acusaban a Welles de estar acabado, sin darse cuenta de que F for fake era –y es– una obra rompedora. Ese tipo de críticas desdeñosas, facilonas y sin pruebas ponen en evidencia a quienes las hacen. Ya que hablamos de Picasso, hay que recordar que también a él lo menospreciaba buena parte de la crítica en el momento culminante de su carrera. En los años treinta, el americano Thomas Craven repetía que Picasso era un pintor en decadencia. Escribió: "El prestigio de Picasso empalidece con rapidez y los paladines de su renombre tienen perdida la batalla para situarlo entre los inmortales". Más conciso y francés, otro crítico, Germain Bazin, certificó: "Picasso pertenece ya al pasado". Y, así, un montón. Fue en los años treinta, poco antes de que pintase su deslumbrante Gernika. Como se ve, mafiosos y delincuentes hacen caso omiso de la crítica, lo cual dice mucho a su favor.

TERESA SOLANA

Teresa Solana gana el 'Crims de Tinta' con una historia negra que enlaza el presente con el pasado

La mezcla de ironía, humor, sátira y crítica es una de las características de esta autora

ROSA MORA - Barcelona - 17/04/2010

Vota
Resultado Sin interésPoco interesanteDe interésDe interésDe interés 1 votos
Imprimir Enviar

Teresa Solana, una de las nuevas escritoras más relevantes en novela negra en catalán, obtuvo ayer el tercer premio Crims de Tinta con Negres tempestes, una novela coral con dos argumentos paralelos. El de la subinspectora de los Mossos d'Esquadra Norma Forester, nieta de un brigadista británico en la Guerra Civil, y con una peculiar familia. Su marido es médico forense, tiene una hija okupa, un cuñado ex homosexual, una madre hippie y una tía monja que es una especie de hacker. La otra historia es el caso que investiga: el asesinato de un historiador y unas recuperadas memorias en las que se relata la miseria moral y material de la posguerra. Enlaza el presente con la Guerra Civil, porque algunos de sus personajes tienen memoria de lo que pasó.

      La noticia en otros webs

      Solana, Maite para amigos y familiares, habló de la importancia que tiene un premio como éste para los escritores negros en catalán. Primero, porque les da visibilidad y más lectores, y segundo, y no menos importante, por la dotación económica (20.000 euros) que les ayuda a seguir adelante. La escritora dio las gracias a los mossos que la han asesorado, aunque precisó: "Muchas de las cosas que me explicaron las he tenido que simplificar y otras me las he inventado, porque yo no hago crónica negra sino ficción".

      Negres tempestes, que será publicada en La Magrana (RBA) es la primera novela de una serie que, explicó ayer la escritora, continuará. "Me interesa mucho desarrollar la evolución de los personajes". Solana, lanzada por Edicions 62, ha publicado en esta editorial dos novelas, , que obtuvo el Premio Bigrada 21 en 2007, y Drecera al paradís, ambas protagonizadas por unos hermanos detectives. La mezcla de ironía, humor, sátira y crítica es una de sus características. Su libro de relatos Set casos de sang i fetge i una historia de amor, también en 62, continúa en la misma líneas, aunque la última de las narraciones anticipa a una escritora más intimista.

      El premio Crims de Tinta, patrocinado por el Deparamento de Interior y RBA, fue ganado en las dos anteriores ediciones por el mosso Marc Pastor con La mala dona, que va por la cuarta edición en catalán y ha sido traducido a tres idiomas. Tiene también una edición en e-book. El segundo Crims de Tinta fue para el periodista Carles Quílez con La solitud de Patricia, que ha sido traducido al castellano.

      Teresa Solana

      Teresa Solana guanya el tercer Crims de Tinta

      L.L.

      Teresa Solana, amb Negres tempestes, ha guanyat la tercera edició del premi Crims de Tinta, creat pel departament d'Interior de la Generalitat i La Magrana, i dotat amb 20.000 euros.

      Solana, que va escriure l'obra preveient que seria la primera d'una sèrie, va agrair la col·laboració documental d'alguns Mossos, tot i que va admetre: "Jo no faig crònica negra, faig ficció". La protagonista és la subinspectora dels Mossos Norma Forester, "néta d'un brigadista anglès i amb una família molt peculiar". Per aquest motiu, la novel·la té dos plans: el present, en què s'investiga l'assassinat d'un historiador, i el passat de la Guerra Civil, en què l'autora es pregunta "què n'ha quedat de l'idealisme dels combatents de la República?".

      divendres, 16 d’abril del 2010

      Els catalans a la premsa

      Realitat, ruralitat, crim

      La taula rodona sobre novel·la negra catalana d’Olot mostra la vitalitat del gènere en la nostra llengua, amb creadors a tot arreu del territori

      Fou un grapat d’hores abans del Madrid-Barça que cap d’ells no es volia perdre, com si es demostràs, una vegada més, que la novel·la negra és un dels gèneres més vinculats al gust comú de la majoria de lectors, que poden combregar tant amb una novel·la extraordinària com amb l’èpica d’un partit de futbol. El doctor per la Universitat de Salamanca, Àlex Martín, fou l’encarregat de conduir una taula rodona sobre novel·la negra escrita en català en la qual participaren Jordi Cervera (Mosques, 2005); Josep Torrent (La Mirora mata els dimarts, 2008); Marc Pastor (La mala dona, 2008); Albert Villaró (Obaga, 2003 i Blau de Prússia, 2006); i el nostre col·laborador, Sebastià Bennassar (Jo no t’espere, 2008 i Mateu el president, 2009).

      Amb el títol de Crims Urbans i Crims Reals, la taula formava part de la programació del festival Olot Negre que durant tot el mes d’Abril debat al voltant del gènere novel·lístic més llegit arreu del món. En el decurs de la taula cada un dels escriptors va presentar la seva darrera creació i després es va debatre al voltant del fet d’escriure novel·la negra en català i de les dificultats que això comportava. Bennassar va obrir el foc (per culpa de l’ordre alfabètic), per assegurar que “jo parteixo de la realitat perquè el que pretenc és mostrar i denunciar la societat en la que vivim” i explicà les diferencies entre la multiculturalitat i la multimerda a Barcelona “la multiculturalitat és positiva i enriquidora, mentre que la multimerda és deixar i consentir que venguin els hooligans de mitja Europa a la porta de l’Ajuntament, que és el que s’està fent a Barcelona.

      El periodista radiofònic Jordi Cervera explicà que “sempre s’ha matat per amor o per desamor i per diners i crec que no es mata igual a comarques que a Barcelona”. L’autor de Mosques aprofità per explicar el component social de moltes de les fortunes a fora de Barcelona: “les han fetes persones que varen obtenir les pitjors terres, les improductives, i se les varen vendre per fer hotels, mentre els altres continuen servant els avellaners que ja no donen res”.

      Josep Torrent, que durant molts anys va estar vinculat a la policia d’Olot va explicar que “aquesta (referint-se a La Mirora mata els dimarts) és la meva primera novel·la policíaca. La vaig escriure en quatre setmanes i la vaig pensar d’Olot l’Autònoma perquè sempre he escrit ràpid”. Torrent va voler defugir de la gran ciutat “i fer alguna cosa de pagès, perquè jo sóc fill de pagès i de mas i així va néixer aquesta idea amb assassina i venjança. Qui és l’assassí ja se sap a la primera pàgina i el joc està en saber si l’atrapen o no i com”.

      Marc Pastor és escriptor i mosso d’esquadra i va explicar que “el que diferencia un crim rural d’un crim urbà són les conseqüències directes i indirectes, perquè en una comunitat petita el crim està molt bé i és molt interessant”. Pastor, autor d’un dels grans èxits recents de la novel·la en català va explicar que “la vida és molt literària però caòtica i per això hem de posar les peces en ordre quan escrivim”.

      Per la seva banda, l’andorrà Albert Villaró va explicar que “necessitava crear una novel·la com Blau de Prússia perquè el que volia era explicar Andorra, que és un poc com Hong Kong” i assegurà que “hi ha molt de desconeixement dels sentiments dels andorrans per part de les persones que no són del país”.

      A poc a poc la taula va anar derivant de cap a altres qüestions com la fragilitat de la indústria editorial i la dispersió dels títols en els catàlegs generals de les col·leccions mentre es reclamava la presència d’una política editorial i cultural forta que apostàs per les col·leccions i per fer política d’autor. Sense cap mena de dubte, la frase més afortunada, la de Villaró: “Per ventura el que hem de fer és començar a posar accents estranys sobre les as dels nostres cognoms, com si fóssim suecs”.