dimecres, 14 d’abril del 2010

TEMES PER A NOVEL·LES

Un documental de Xavier Montanyà, que s'estrena el 10 de maig a TV3, revela les connexions nazis de la xarxa d'espionatge pagada per Cambó, March i altres financers

Espies contra la República

IGNASI ARAGAY
El mariner marsellès Jean Rivoual, el periodista Jacques Roger i Xavier Montanyà, director d''Espies de Franco', en una seqüència del documental

El mariner marsellès Jean Rivoual, el periodista Jacques Roger i Xavier Montanyà, director d''Espies de Franco', en una seqüència del documental
BATABAT

Avui es compleix el 79 aniversari de la proclamació de la República. L'estudi i record de com va sorgir, quina vida i quin final va tenir aquell règim democràtic és una matèria inesgotable. Aquests dies el Memorial Democràtic celebra l'efemèride amb actes diversos, entre els quals s'inclou la projecció, demà, del documental Espies de Franco, de Xavier Montanyà, concebut a partir de les recerques de l'historiador Jordi Guixé als arxius francesos.

El treball mostra les connexions amb l'extrema dreta europea, inclosos els serveis d'espionatge nazi (Abwher) i italià (OVRA), de la xarxa d'espies inicialment impulsada per potentants com Francesc Cambó, Joan March, José Quiñones de León o financers bascos, més endavant controlada pel govern de Burgos i en la qual van col·laborar periodistes com Josep Pla i Carles Sentís. "Tot i que hi surten, la intenció del documental ha estat anar més enllà d'aquests noms", assenyala Montanyà.

L'obra, produïda per Batabat amb el suport de diverses televisions i la col·laboració del Memorial, a Catalunya s'estrenarà el 10 de maig a TV3 i ja s'ha passat en canals i festivals francesos. L'equip de Montanyà, que ha trigat un any a completar el projecte, ha volgut trencar amb el relativisme "que encara pesa sobre aquell episodi d'espionatge, que no va ser anecdòtic, ja que s'estava en guerra i hi havia moltes vides en joc, i en primer lloc deixar clar que allò va ser espionatge". Segons aquest periodista, especialitzat en documentals de caràcter històric i cultural, la documentació del contraespionatge dut a terme pels serveis policials francesos i la documentació del quarter general franquista, avui conservada a l'Arxiu Militar d'Àvila, que mostra l'estreta relació amb aquella xarxa antirepublicana establerta a França, "proven tant la importància de les informacions trameses com el seu caràcter indiscutible d'espionatge".

El documental se situa en quatre escenaris: Marsella, Biarritz, París i Barcelona. Els tres primers són ciutats on hi havia bases estables de la xarxa a favor de Franco, mentre que la capital catalana serveix de contrapunt de les conseqüències que algunes de les tasques d'espionatge van tenir. Tal com consta en un mapa conservat a Àvila, només a Barcelona el Servicio de Información de la Frontera del Norte de España (SIFNE), que capitanejava Josep Bertran i Musitu, va detallar 220 objectius a bombardejar. Aquella informació al capdavall tindria com a resultat milers de morts innocents a causa dels bombardejos italians.

Bertran i Musitu, de qui es mencionen contactes amb agents nazis per aprendre tàctiques d'espionatge, fins i tot va incloure com a objectiu a bombardejar la seva pròpia mansió al barri barceloní del Putget, que va arribar a acollir el ministeri de la Guerra de la República. Des d'aquest fastuós casalot, que encara avui pertany a la família i on es conserva un important refugi antiaeri, un testimoni anònim proper al polític de la Lliga Regionalista explica al documental com Bertran i Musitu va crear la xarxa d'espies amb homes de confiança que ja havien col·laborat amb ell dècades enrere en el sometent armat per combatre el sindicalisme anarquista.

Guixé, que ha estudiat el complex entramat de l'espionatge profranquista a França i la seva pervivència fins a la Guerra Freda (Publicacions de la Universitat de València li publicarà aviat la part més substancial de la seva tesi doctoral), resumeix: "Per iniciativa pròpia, financers monàrquics i de dretes, sobretot catalans i bascos, pagaven, i altres elements executaven". Entre els executors hi havia, per exemple, l'aventurer falangista Julián Troncoso, que acabaria detingut. Tots ells comptaven amb el suport d'agents d'enllaç alemanys i italians, que assessoraven o proveïen material, com els dos equips de telègraf alemanys localitzats a Biarritz per passar missatges codificats. La ultradreta francesa (grups com La Cagoule o La Croix de Feu) també va implicar-s'hi. Al documental s'esmenta la detenció de funcionaris francesos de telègrafs i correus de Marsella que es dedicaven a interceptar missatges entre els governs francès i espanyol. Sabotatges a vaixells amb destí a l'Espanya republicana o actes de terrorisme desestabilitzadors van formar part d'un moviment complex que va agrupar monàrquics i dreta feixista europea, i que va passar del voluntarisme inicial a la professionalització. "En molts casos, Franco va acabar pagant els serveis prestats", diu Guixé.

L'inici del documental se situa al 12 d'agost de 1937, quan la premsa gal·la publica la descoberta d'una xarxa d'espies al servei de Franco. A partir d'aquí comença la desfilada de testimonis, periodistes i experts, entre ells Guixé. Fins i tot un mariner, Jean Rivoual, recorda els enfrontaments al port marsellès entre sindicalistes i grups d'extrema dreta, amb la invervenció, també, de mafiosos locals, com el famós duo Carboni i Spirito, que haurien provat d'impedir que els comunistes enviessin vaixells amb ajut a la República espanyola.

El nonagenari Carles Sentís va declinar participar en el documental per motius d'edat, mentre que la biògrafa de Josep Pla Cristina Badosa afirma que l'autor d'El quadern gris es va penedir d'aquella col·laboració almenys en una ocasió: en una visita a Mallorca, plorós i amb una quantitat considerable d'alcohol al cos, hauria reconegut davant de Josep M. Llompart i Francesc de B. Moll que les feines que va fer a Marsella van ser indignes i miserables. En canvi, per Adi Enberg, companya de Pla, allò no va ser mes que una aventura, diu Badosa.

ADÉU A TON CREUS

S'ha mort el novel·lista Ton Creus, autor de la novel·la negra ambientada a Formentera "Eren rossos?". Una interessant novel·la i un article sobre ell que ha escrit l'Ignasi Riera a l'Avui.

Opinió
Ton Creus
Sabadellenc de l’anyada de 1944. Em telefonen. Fa poc que va tornar del Perú i acaba de morir. Després de quaranta anys de fer de mestre, s’havia jubilat feia un any. Era una bèstia rara en el cos dels professionals de l’ensenyament, perquè no acceptava –i en aquest punt era bel·ligerant!– les crítiques de guió prefixat sobre el comportament intolerable dels alumnes, petits, mitjans i grans. Anava amb bici a fer classe. Havia estat mestre i director de Nostra Llar. I, al seu moment, va ingressar en el Partit dels Socialistes de Catalunya. En desacord amb els actuals dirigents del partit a la capital del Vallès Occidental, es va apuntar a la plataforma Fòrum Sabadell. A més de magisteri, i francès a París, era llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. I novel·lista... tot i que havia patit l’experiència no gens gratificant de comprovar com la policia franquista li arrabassava els seus primers escrits, que mai no va poder recuperar.

He tingut la sort de llegir, i àdhuc de presentar, alguns dels seus llibres: Eren rossos?,L’home del quiosc, La veïna del carrer Berlín o el text juvenil, premiat a Badalona, El sot del cavall.

Passava els estius a casa a la Mola de Formentera, paisatge (i forma de vida) reivindicats a la seva primera novel·la. Quan va morir la seva companya entranyable, Mima Orriols, mort que ens va deixar a tots trencats per dins, va decidir –a instàncies del seu cunyat i editor– tornar a Formentera, lloc massa carregat d’imatges punyents, amb càrregues de pena difícils de superar. És un estiu que mai no oblidarem. Com tampoc no oblidarem..., i no voldria frivolitzar en hores negres, les excel·lents truites de patata i ceba que ens preparava cada nit i que eren la base d’un sopar... previ a un ressopó, al porxo de casa, que podia durar hores (i més si el cel era estrellat i algú, i sempre hi havia un bon samarità, ens anava omplint, amb herbetes o amb ginebra, les copes plenes de glaçons.

L’enyorarem! I si pogués, ens renyaria, amb aquella veu rogallosa i fonda, si perdéssim el temps en lamentacions.

OLOT NEGRE A LA RÀDIO

Aquí teniu la signatura d'avui que he fet a Ona Mallorca:

Hi ha indrets que són especials. Olot, durant aquest més d’abril, no només serà especial sinó que també és i serà negre. El motiu és la celebració des de fa anys del cicle Temps de Paraules, que en el mes de Sant Jordi omple la ciutat de festa i xerinola vinculada al món dels llibres, perquè al final hi ha la gran festa del llibre i a més a més en aquestes dates es lliura el premi literari de la ciutat, que any rere any ens ha aportat algunes sorpreses ben notables i curioses. Enguany, el Temps de Paraules s’ha dedicat al gènere negre. No és debades. En aquesta comunitat autònoma nostra en sabem molt de coses que de la claror més absoluta han arribat a la negror més fosca. Per exemple bona part de la nostra classe política dirigent. A les Balears tenim el rècord d’haver convertit la secció de política en la secció de tribunals. Quan fas aquesta afirmació fora de les Illes la gent aplaudeix. I això és el símptoma més clar que qualque cosa està ben fotuda en aquest espai nostrat. Per això és tan important que es parli de novel·la negra, perquè és la novel·la social dels nostres temps i és ben necessari que hi hagi gent que denunciï com està de fotuda la nostra societat. No cal anar a llegir autors suecs ni imaginar-nos com estan les coses per devers Venècia. Aquí, a casa nostra, al jutjat de Via Alemània, hi ha material per a un bon grapat de novel·les. Perquè corrupció i política van de la mà per convertir aquestes illes en unes illes desgraciadament negres".

dimecres, 7 d’abril del 2010

SOBRE OLOT (ARTICLE A MALLORCA PROGRÉS)

Olot, capital cultural

Sebastià Bennassar. Olot, la capital de la Garrotxa, ha decidit llançar la casa per la finestra i organitzar tot un mes dedicat a la literatura. Ja fa anys que ho fan, però enguany, el “Temps de Paraules”, s’ha reconvertit en l’Olot Negre, dedicat a la novel·la negra. Entre els autors que passaran per la vila del Fluvià ens trobem primeres espases internacionals com Leonardo Padura, Petros Markaris o Donna Leon, a més a més de nombrosos autors catalans i espanyols, així com personalitats que reflexionaran sobre el gènere negre a més a més de concerts i cinema. Al darrera del programa excepcional, consultable a internet a www.olotnegre.cat, hi ha un dels investigadors més singulars que conec, l’amic Àlex Martín, coautor de Negra i Catalana, que avui per avui és un dels pocs texts d’història sobre la novel·la negra en català al nostre país, a més de molts altres mèrits (codirector del festival de novel·la negra de Salamanca, coeditor de cinc volums d’assaig sobre el gènere negre...)

No podem deixar de felicitar els responsables polítics olotins per aquesta iniciativa. En aquests temps en que la política del país es dirimeix més en els jutjats que no en els salons de plens estatals, autonòmics o municipals, que hi hagi un ajuntament que inverteixi i posi messions de forma clara per la cultura és un rar privilegi que hauria d’omplir d’orgull els responsables polítics i també els seus administrats. Olot, aquests dies, està donant una lliçó de responsabilitat i d’ètica cultural del qual haurien de prendre bona mostra totes les entitats amb competències en matèria cultural.

El fet que el festival estigui dedicat al gènere negre no pot ser més escaient. La novel·la negra s’ha convertit –ho és des dels seus orígens- en la gran novel·la social dels nostres dies. Convé no oblidar que bona part dels grans escriptors del segle XX i del XXI han estat autors de novel·la negra o en algun moment se n’han servit: des dels pares clàssics del gènere, Dashiell Hammet i Raymond Chandler, passant per autors com William Faulkner, Boris Vian, Baltasar Porcel, Mario Vargas Llosa, Haruki Murakami o Roberto Bolaño, per dir-ni uns quants així, de primeres.

En aquests temps en que la nostra societat necessita de massa crítica, és molt important que els escriptors prenguin partit i es posicionin de forma clara en contra dels abusos que sovint es cometen des del poder –i que ningú cregui que el poder emana únicament de les institucions, de fet quasi mai és així- i que ho denunciïn. La novel·la negra és un instrument de primer ordre per a fer-ho i a més a més ha demostrat la seva importància social: avui per avui és el gènere més llegit i el que compta amb més seguidors.

Ha fet bé l’ajuntament d’Olot, doncs, de dedicar un festival com aquest al gènere negre. Mai havíem estat necessitats de tants de referents ètics com els personatges que apareixen en els llibres dels convidats. Tant de bo l’exemple olotí s’encomani. Potser és demanar massa.

dimarts, 6 d’abril del 2010

OLOT NEGRE

Estimades i estimats, tothom de cap a Olot, que avui comença el festival Temps de Paraules. No us ho perdeu. Dissabte 10 taula rodona amb autors catalans: Jordi Cervera, Marc Pastor, Josep Torrent, Albert Villaró i un servidor. No hi falteu.

diumenge, 4 d’abril del 2010

OFERTA LABORAL

Adéu a la generació de James Bond
El metro de Londres s’omple d’anuncis per captar possibles espies per als serveis secrets · L’MI-5 busca agents preparats tecnològicament i promou les jubilacions dels veterans de la Guerra Freda
Quim Aranda
Londres
Ult. Act. 04/04/2010 00:34
Icona mida text gran | petit Icona imprimir article Icona enviar article Icona enviï rectificació Icona afegeixi a la seva carpeta Icona opinions 0 opinions
Els agents secrets britànics del segle XXI ja no sortiran exclusivament de les aules d’Oxford o Cambridge, i ja no hauran hagut de passar per l’elitista Eton abans de formar part dels defensors de l’imperi. Els Smiley i Leamas de torn, personatges de John Le Carré, dos clàssics apareguts a L’espia que tornava del fred, o fins i tot Bond, James Bond, d’Ian Fleming, són història. L’any 2010, la captació de possibles agents tampoc té res a veure amb els processos d’acostament als “objectius predeterminats” que Javier Marías descriu acuradament als tres volums de Tu rostro mañana. Ara, l’MI-5, el servei secret de Sa Majestat que vetlla per la seguretat a l’interior del Regne Unit, i també l’MI-6, l’òrgan que s’ocupa de les activitats a l’exterior, busca operadors tecnològicament molt ben qualificats a través d’anuncis al metro de Londres.

No és la primera vegada que els espies es llancen a la caça de talents en el que es podria anomenar el mercat lliure de treball. Arran dels atemptats de Londres del juliol del 2005 es va iniciar una campanya d’anuncis amb l’objectiu d’ampliar el ventall de la procedència dels professionals. Dos anys més tard, una nova campanya, al metro i també als autobusos, anunciava la “varietat d’oportunitats de feina” que hi ha en una organització com l’MI-5. No només els anomenats “experts en seguretat”, sinó també “operadors en IT”, informació tecnològica, o “mecànics”.

En un dels anuncis es veia la imatge d’un cotxe sense cap característica especial. Hi havia dues versions de la mateixa fotografia. En una es feia la pregunta: “Aparcat?”. En l’altra: “Estancat?”. “Com a part del nostre equip, vostè ajudarà a decidir”. I és que al segle XXI l’amenaça terrorista ja no és identificable amb un cop d’ull, com sembla que ho era durant l’època de la Guerra Freda.

La nova campanya per captar talents coincideix, a més, amb l’onada més gran de jubilacions que l’MI-5 ha posat en marxa després de la fi de la Guerra Freda. Per què es retiren efectius si l’amenaça sembla més diversificada i més efectiva que mai? Perquè els anomenats agents de la generació Bond no tenen els coneixements tecnològics necessaris per combatre els nous enemics.

Ha estat el director general de l’MI-5, Jonathan Evans, qui ho ha explicat al comitè parlamentari de Westminster que s’ocupa dels afers de la seguretat interior. “Crec que part dels nostres agents no tenen les habilitats ni la preparació que cal per al futur”. Com a conseqüència d’aquesta constatació, s’ha procedit a llançar un programa “d’acomiadaments i de baixes voluntàries”.

La lluita contra el terror ja no té lloc a les taules dels casinos de la Riviera o de les Bahames, en el cas de Bond; tampoc a les clavegueres de l’organització, pròpia o de l’enemiga, com feien George Smiley i el seu rival Karla en les novel·les primerenques de Le Carré. Els nous agents han de poder rastrejar l’amenaça per la complexa teranyina de la xarxa i les seves infinites branques.

Passats de moda

L’any 2008, l’aleshores responsable de l’MI-6, John Scartlett –un personatge de la vella escola, que domina el francès i el rus, i que va obtenir una llicenciatura en història contemporània al Magdalen College d’Oxford, on va ser captat a finals dels anys 60–, va advertir al comitè parlamentari que els plans per augmentar l’edat de jubilació dels agents podrien obstaculitzar les necessitats del servei. En altres paraules, el personal de més edat ja no té la qualificació necessària. Han passat de moda.

I així, tot i les dificultats pressupostàries per les quals travessa el Tresor britànic, tant l’MI-5 com l’MI-6 estan immersos en un pla d’expansió de la força de treball. L’any 2001, per exemple, l’MI-5 comptava amb poc més de 2.000 treballadors. Ara la xifra arriba a 3.500 oficials i es preveu que a finals del 2011 els agents seran 4.100.

Dijous passat finalitzava l’actual període de reclutament d’oficials d’intel·ligència de l’MI-5. El sou anual base no és gaire alt: 27.447 euros. I quant al perfil personal, a més de les capacitats tecnològiques, això és, domini d’internet, Twitter, etcètera, la sol·licitud de treball ho deixa prou clar. Entre altres són: “Prendre decisions formarà part de la teva vida diària. Esperem de tot el nostre personal que identifiqui problemes i que suggereixi solucions… Haureu de demostrar capacitat de resistència, capacitat per fer front als entrebancs i treballar en equip, així com relacionar-vos amb un ampli ventall de persones”.

Treball en equip, just el contrari del que representa Bond. El contrari, també, del que representa Smiley, l’home que té al cap totes les fitxes i les mou a conveniència del servei i dels interessos del país mentre juga una partida d’escacs amb el seu enemic. Ara, però, el joc és d’ordinador. Els nous espies han de tenir més aviat esperit de hacker. L’heroi solitari, l’antiheroi, ha passat a la història.

dijous, 1 d’abril del 2010

TEMA PER A NOVEL·LA O RELAT NEGRE...

Roban una campana de bronce de 500 kilos en Quart

La ermita de Sant Martí de Castellar, del siglo XVIII, es propiedad del Obispado de Girona

01/04/2010 | Actualizada a las 09:47h | Sucesos

Girona (EUROPA PRESS). - Los Mossos d'Esquadra investigan el robo de una campana de bronce de unos 500 kilogramos de la ermita de Sant Martí de Castellar, en Quart (Girona), según confirmó a Europa Press la policía catalana.

La ermita, del siglo XVIII, es propiedad del Obispado de Girona y su rector interpuso una denuncia ante la policía al comprobar el robo, según publica hoy 'Diari de Girona'.

El rector aseguró que hacía días que no iba a la ermita, pero cuando el lunes acudió a Quartvio que la campana había desaparecido.

Los Mossos han abierto una investigación para esclarecer el robo y localizar la campana.