dimecres, 14 d’abril del 2010

ADÉU A TON CREUS

S'ha mort el novel·lista Ton Creus, autor de la novel·la negra ambientada a Formentera "Eren rossos?". Una interessant novel·la i un article sobre ell que ha escrit l'Ignasi Riera a l'Avui.

Opinió
Ton Creus
Sabadellenc de l’anyada de 1944. Em telefonen. Fa poc que va tornar del Perú i acaba de morir. Després de quaranta anys de fer de mestre, s’havia jubilat feia un any. Era una bèstia rara en el cos dels professionals de l’ensenyament, perquè no acceptava –i en aquest punt era bel·ligerant!– les crítiques de guió prefixat sobre el comportament intolerable dels alumnes, petits, mitjans i grans. Anava amb bici a fer classe. Havia estat mestre i director de Nostra Llar. I, al seu moment, va ingressar en el Partit dels Socialistes de Catalunya. En desacord amb els actuals dirigents del partit a la capital del Vallès Occidental, es va apuntar a la plataforma Fòrum Sabadell. A més de magisteri, i francès a París, era llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. I novel·lista... tot i que havia patit l’experiència no gens gratificant de comprovar com la policia franquista li arrabassava els seus primers escrits, que mai no va poder recuperar.

He tingut la sort de llegir, i àdhuc de presentar, alguns dels seus llibres: Eren rossos?,L’home del quiosc, La veïna del carrer Berlín o el text juvenil, premiat a Badalona, El sot del cavall.

Passava els estius a casa a la Mola de Formentera, paisatge (i forma de vida) reivindicats a la seva primera novel·la. Quan va morir la seva companya entranyable, Mima Orriols, mort que ens va deixar a tots trencats per dins, va decidir –a instàncies del seu cunyat i editor– tornar a Formentera, lloc massa carregat d’imatges punyents, amb càrregues de pena difícils de superar. És un estiu que mai no oblidarem. Com tampoc no oblidarem..., i no voldria frivolitzar en hores negres, les excel·lents truites de patata i ceba que ens preparava cada nit i que eren la base d’un sopar... previ a un ressopó, al porxo de casa, que podia durar hores (i més si el cel era estrellat i algú, i sempre hi havia un bon samarità, ens anava omplint, amb herbetes o amb ginebra, les copes plenes de glaçons.

L’enyorarem! I si pogués, ens renyaria, amb aquella veu rogallosa i fonda, si perdéssim el temps en lamentacions.

OLOT NEGRE A LA RÀDIO

Aquí teniu la signatura d'avui que he fet a Ona Mallorca:

Hi ha indrets que són especials. Olot, durant aquest més d’abril, no només serà especial sinó que també és i serà negre. El motiu és la celebració des de fa anys del cicle Temps de Paraules, que en el mes de Sant Jordi omple la ciutat de festa i xerinola vinculada al món dels llibres, perquè al final hi ha la gran festa del llibre i a més a més en aquestes dates es lliura el premi literari de la ciutat, que any rere any ens ha aportat algunes sorpreses ben notables i curioses. Enguany, el Temps de Paraules s’ha dedicat al gènere negre. No és debades. En aquesta comunitat autònoma nostra en sabem molt de coses que de la claror més absoluta han arribat a la negror més fosca. Per exemple bona part de la nostra classe política dirigent. A les Balears tenim el rècord d’haver convertit la secció de política en la secció de tribunals. Quan fas aquesta afirmació fora de les Illes la gent aplaudeix. I això és el símptoma més clar que qualque cosa està ben fotuda en aquest espai nostrat. Per això és tan important que es parli de novel·la negra, perquè és la novel·la social dels nostres temps i és ben necessari que hi hagi gent que denunciï com està de fotuda la nostra societat. No cal anar a llegir autors suecs ni imaginar-nos com estan les coses per devers Venècia. Aquí, a casa nostra, al jutjat de Via Alemània, hi ha material per a un bon grapat de novel·les. Perquè corrupció i política van de la mà per convertir aquestes illes en unes illes desgraciadament negres".

dimecres, 7 d’abril del 2010

SOBRE OLOT (ARTICLE A MALLORCA PROGRÉS)

Olot, capital cultural

Sebastià Bennassar. Olot, la capital de la Garrotxa, ha decidit llançar la casa per la finestra i organitzar tot un mes dedicat a la literatura. Ja fa anys que ho fan, però enguany, el “Temps de Paraules”, s’ha reconvertit en l’Olot Negre, dedicat a la novel·la negra. Entre els autors que passaran per la vila del Fluvià ens trobem primeres espases internacionals com Leonardo Padura, Petros Markaris o Donna Leon, a més a més de nombrosos autors catalans i espanyols, així com personalitats que reflexionaran sobre el gènere negre a més a més de concerts i cinema. Al darrera del programa excepcional, consultable a internet a www.olotnegre.cat, hi ha un dels investigadors més singulars que conec, l’amic Àlex Martín, coautor de Negra i Catalana, que avui per avui és un dels pocs texts d’història sobre la novel·la negra en català al nostre país, a més de molts altres mèrits (codirector del festival de novel·la negra de Salamanca, coeditor de cinc volums d’assaig sobre el gènere negre...)

No podem deixar de felicitar els responsables polítics olotins per aquesta iniciativa. En aquests temps en que la política del país es dirimeix més en els jutjats que no en els salons de plens estatals, autonòmics o municipals, que hi hagi un ajuntament que inverteixi i posi messions de forma clara per la cultura és un rar privilegi que hauria d’omplir d’orgull els responsables polítics i també els seus administrats. Olot, aquests dies, està donant una lliçó de responsabilitat i d’ètica cultural del qual haurien de prendre bona mostra totes les entitats amb competències en matèria cultural.

El fet que el festival estigui dedicat al gènere negre no pot ser més escaient. La novel·la negra s’ha convertit –ho és des dels seus orígens- en la gran novel·la social dels nostres dies. Convé no oblidar que bona part dels grans escriptors del segle XX i del XXI han estat autors de novel·la negra o en algun moment se n’han servit: des dels pares clàssics del gènere, Dashiell Hammet i Raymond Chandler, passant per autors com William Faulkner, Boris Vian, Baltasar Porcel, Mario Vargas Llosa, Haruki Murakami o Roberto Bolaño, per dir-ni uns quants així, de primeres.

En aquests temps en que la nostra societat necessita de massa crítica, és molt important que els escriptors prenguin partit i es posicionin de forma clara en contra dels abusos que sovint es cometen des del poder –i que ningú cregui que el poder emana únicament de les institucions, de fet quasi mai és així- i que ho denunciïn. La novel·la negra és un instrument de primer ordre per a fer-ho i a més a més ha demostrat la seva importància social: avui per avui és el gènere més llegit i el que compta amb més seguidors.

Ha fet bé l’ajuntament d’Olot, doncs, de dedicar un festival com aquest al gènere negre. Mai havíem estat necessitats de tants de referents ètics com els personatges que apareixen en els llibres dels convidats. Tant de bo l’exemple olotí s’encomani. Potser és demanar massa.

dimarts, 6 d’abril del 2010

OLOT NEGRE

Estimades i estimats, tothom de cap a Olot, que avui comença el festival Temps de Paraules. No us ho perdeu. Dissabte 10 taula rodona amb autors catalans: Jordi Cervera, Marc Pastor, Josep Torrent, Albert Villaró i un servidor. No hi falteu.

diumenge, 4 d’abril del 2010

OFERTA LABORAL

Adéu a la generació de James Bond
El metro de Londres s’omple d’anuncis per captar possibles espies per als serveis secrets · L’MI-5 busca agents preparats tecnològicament i promou les jubilacions dels veterans de la Guerra Freda
Quim Aranda
Londres
Ult. Act. 04/04/2010 00:34
Icona mida text gran | petit Icona imprimir article Icona enviar article Icona enviï rectificació Icona afegeixi a la seva carpeta Icona opinions 0 opinions
Els agents secrets britànics del segle XXI ja no sortiran exclusivament de les aules d’Oxford o Cambridge, i ja no hauran hagut de passar per l’elitista Eton abans de formar part dels defensors de l’imperi. Els Smiley i Leamas de torn, personatges de John Le Carré, dos clàssics apareguts a L’espia que tornava del fred, o fins i tot Bond, James Bond, d’Ian Fleming, són història. L’any 2010, la captació de possibles agents tampoc té res a veure amb els processos d’acostament als “objectius predeterminats” que Javier Marías descriu acuradament als tres volums de Tu rostro mañana. Ara, l’MI-5, el servei secret de Sa Majestat que vetlla per la seguretat a l’interior del Regne Unit, i també l’MI-6, l’òrgan que s’ocupa de les activitats a l’exterior, busca operadors tecnològicament molt ben qualificats a través d’anuncis al metro de Londres.

No és la primera vegada que els espies es llancen a la caça de talents en el que es podria anomenar el mercat lliure de treball. Arran dels atemptats de Londres del juliol del 2005 es va iniciar una campanya d’anuncis amb l’objectiu d’ampliar el ventall de la procedència dels professionals. Dos anys més tard, una nova campanya, al metro i també als autobusos, anunciava la “varietat d’oportunitats de feina” que hi ha en una organització com l’MI-5. No només els anomenats “experts en seguretat”, sinó també “operadors en IT”, informació tecnològica, o “mecànics”.

En un dels anuncis es veia la imatge d’un cotxe sense cap característica especial. Hi havia dues versions de la mateixa fotografia. En una es feia la pregunta: “Aparcat?”. En l’altra: “Estancat?”. “Com a part del nostre equip, vostè ajudarà a decidir”. I és que al segle XXI l’amenaça terrorista ja no és identificable amb un cop d’ull, com sembla que ho era durant l’època de la Guerra Freda.

La nova campanya per captar talents coincideix, a més, amb l’onada més gran de jubilacions que l’MI-5 ha posat en marxa després de la fi de la Guerra Freda. Per què es retiren efectius si l’amenaça sembla més diversificada i més efectiva que mai? Perquè els anomenats agents de la generació Bond no tenen els coneixements tecnològics necessaris per combatre els nous enemics.

Ha estat el director general de l’MI-5, Jonathan Evans, qui ho ha explicat al comitè parlamentari de Westminster que s’ocupa dels afers de la seguretat interior. “Crec que part dels nostres agents no tenen les habilitats ni la preparació que cal per al futur”. Com a conseqüència d’aquesta constatació, s’ha procedit a llançar un programa “d’acomiadaments i de baixes voluntàries”.

La lluita contra el terror ja no té lloc a les taules dels casinos de la Riviera o de les Bahames, en el cas de Bond; tampoc a les clavegueres de l’organització, pròpia o de l’enemiga, com feien George Smiley i el seu rival Karla en les novel·les primerenques de Le Carré. Els nous agents han de poder rastrejar l’amenaça per la complexa teranyina de la xarxa i les seves infinites branques.

Passats de moda

L’any 2008, l’aleshores responsable de l’MI-6, John Scartlett –un personatge de la vella escola, que domina el francès i el rus, i que va obtenir una llicenciatura en història contemporània al Magdalen College d’Oxford, on va ser captat a finals dels anys 60–, va advertir al comitè parlamentari que els plans per augmentar l’edat de jubilació dels agents podrien obstaculitzar les necessitats del servei. En altres paraules, el personal de més edat ja no té la qualificació necessària. Han passat de moda.

I així, tot i les dificultats pressupostàries per les quals travessa el Tresor britànic, tant l’MI-5 com l’MI-6 estan immersos en un pla d’expansió de la força de treball. L’any 2001, per exemple, l’MI-5 comptava amb poc més de 2.000 treballadors. Ara la xifra arriba a 3.500 oficials i es preveu que a finals del 2011 els agents seran 4.100.

Dijous passat finalitzava l’actual període de reclutament d’oficials d’intel·ligència de l’MI-5. El sou anual base no és gaire alt: 27.447 euros. I quant al perfil personal, a més de les capacitats tecnològiques, això és, domini d’internet, Twitter, etcètera, la sol·licitud de treball ho deixa prou clar. Entre altres són: “Prendre decisions formarà part de la teva vida diària. Esperem de tot el nostre personal que identifiqui problemes i que suggereixi solucions… Haureu de demostrar capacitat de resistència, capacitat per fer front als entrebancs i treballar en equip, així com relacionar-vos amb un ampli ventall de persones”.

Treball en equip, just el contrari del que representa Bond. El contrari, també, del que representa Smiley, l’home que té al cap totes les fitxes i les mou a conveniència del servei i dels interessos del país mentre juga una partida d’escacs amb el seu enemic. Ara, però, el joc és d’ordinador. Els nous espies han de tenir més aviat esperit de hacker. L’heroi solitari, l’antiheroi, ha passat a la història.

dijous, 1 d’abril del 2010

TEMA PER A NOVEL·LA O RELAT NEGRE...

Roban una campana de bronce de 500 kilos en Quart

La ermita de Sant Martí de Castellar, del siglo XVIII, es propiedad del Obispado de Girona

01/04/2010 | Actualizada a las 09:47h | Sucesos

Girona (EUROPA PRESS). - Los Mossos d'Esquadra investigan el robo de una campana de bronce de unos 500 kilogramos de la ermita de Sant Martí de Castellar, en Quart (Girona), según confirmó a Europa Press la policía catalana.

La ermita, del siglo XVIII, es propiedad del Obispado de Girona y su rector interpuso una denuncia ante la policía al comprobar el robo, según publica hoy 'Diari de Girona'.

El rector aseguró que hacía días que no iba a la ermita, pero cuando el lunes acudió a Quartvio que la campana había desaparecido.

Los Mossos han abierto una investigación para esclarecer el robo y localizar la campana.

MÉS MOTIUS PER ANAR A PARIS...

Una exposició al Museu d'Orsay de París, amb més de 400 obres, examina l'interès dels artistes per la violència i l'assassinat en la pintura dels últims segles

Fascinats pel crim

ÀLEX VICENTE
Un oli sobre tela de Jean Joseph Weerts que reprodueix l'assassinat de Marat és un dels principals quadres de l'exposició

Un oli sobre tela de Jean Joseph Weerts que reprodueix l'assassinat de Marat és un dels principals quadres de l'exposició
MUSEU D'ORSAY

¿Naixem violents o ens hi convertim? Per què matem i com castiguem els que transgredeixen el sisè dels manaments? La inquietud metafísica sobre la maldat humana ha estat una constant durant la història. Aquesta reflexió ha impregnat la ciència i la filosofia dels últims segles, però també la literatura i la pintura. La representació pictòrica de la violència es troba al centre de la gran exposició Crim i càstig del Museu d'Orsay de París, que presenta més de 400 obres i objectes per analitzar la fascinació dels artistes per tot el que queda al marge de la llei.

Al darrere de la mostra hi ha l'exministre socialista Robert Badinter, responsable de l'abolició de la pena de mort a França, que es va produir amb l'accés al poder de Mitterrand el 1981. Feia anys que Badinter tenia la intenció d'examinar el leitmotiv del crim i la violència en la història de l'art. "El que fascina l'artista és el sacrilegi, la violació de les prohibicions, l'ultratge de les normes", explica Badinter, que recorda que els assassinats tenen un lloc primordial en la cultura judeocristiana: "Per exemple, el fratricidi, que comença des del Gènesi, amb l'enfrontament entre Caín i Abel, o bé el tòpic de la dona assassina, que representen figures bíbliques com Judit".

Precedits per l'èxit

Badinter es va aliar amb Jean Clair, prestigiós conservador i crític d'art, que va dirigir el Centre Pompidou i el Museu Picasso i avui és un dels immortels de l'Académie Française. Clair és molt conegut a França per les seves exposicions temàtiques i pluridisciplinàries, que solen aconseguir que les masses entrin als museus. L'última mostra que va comissariar, sobre la melancolia en la història de l'art, va acabar acollint més de 300.000 visitants, un èxit inesperat que demostra elsavoir faire de Clair, que aquí torna a abduir el visitant a través d'un recorregut per la història de l'art més escabrós.

Assassinat, abusos sexuals, crims passionals i accidents fortuïts esdevenen temes constants en la literatura, de Sade a Baudelaire i de Camus a Dostoievski -que inspira el títol de l'exposició-, així com en la ficció destinada al gran públic, com a evolució natural de l'èxit de les notícies de successos als diaris. Però també en la pintura, en especial des del segle XIX, quan l'assassí es converteix en una figura que evoca el pitjor de la condició humana, en el contrapunt necessari de l'heroi, que matisa la creença en una bondat generalitzada. Per demostrar-ho, Clair ha aconseguit reunir pintures de Delacroix, Goya, Toulouse-Lautrec, Degas, Munch i Schiele, que queden alternades amb estudis de crimonologia i nombrosos retalls de diari dels últims dos segles, que confirmen la fascinació de la nostra cultura pels assassins. El comissari ha alternat representació i realitat situant objectes reals vinculats amb el crim i el càstig al costat dels quadres presentats a la mostra.

Per exemple, l'exposició dóna la benvinguda al visitant amb una guillotina coberta d'un vel negre, símbol de l'abolició de la pena capital, que l'exposició recorda que resulta extremadament recent. El 1977 la suposada pàtria dels drets humans encara feia servir la guillotina per executar el criminal tunisenc Hamida Djandoubi. La guillotina, que apareix a les acaballes de l'Antic Règim com un mecanisme capaç d'administrar la mort de manera immediata, igualitària i indolora, turmenta la imaginació dels pintors. "La guillotina es converteix en un tema obsessiu per als artistes del segle XIX. El motiu del cap separat del cos és recurrent i genera molts interrogants i fantasmes", explica Clair. La guillotina, que figura a la mostra a través de quadres de Victor Hugo, Gauguin i Picasso, es converteix en símbol d'un món que comença a canviar, en què l'home, que s'ha desfet de déus i de reis absolutistes, esdevé l'únic responsable de castigar la infracció de la llei per mantenir l'ordre social i moral.

L'escenografia de l'exposició reforça la visió clarobscura de l'ésser humà que desprenen els quadres, a través d'una il·luminació tenebrosa i dramàtica. Per exemple, en l'apartat dedicat al càstig, presidit pel cèlebre quadre serigrafiat que Andy Warhol va fer de la cadira elèctrica. Mentrestant, la dona assassina -projecció misògina que ha estat present en l'art de tots els segles- apareix encarnada en la figura de la girondina Charlotte Corday, que va matar el revolucionari Jean-Paul Marat. Corday va ser estigmatitzada per Jacques-Louis David, que la va deixar fora de pla, i després rehabilitada per Baudry, que li va atorgar una innocència gairebé angelical, abans de tornar a adoptar trets malèfics en un quadre de Munch.