diumenge, 21 de juny del 2009

LARSSON AL BALEARS


Us deixo l'enllaç del meu article de dissabte al Balears. Una petita pinzellada sobre Larsson i la seva importància sociològica. Que us vagi de gust, Sebastià






divendres, 12 de juny del 2009

HILARI DE CARA

Un article ben interessant d'Hilari de Cara al diari de Balears d'avui.

Opinió Hilari de Cara
Elemental, benvolgut Dupin

A la seva obra Els crims de la Rue Morgue, Poe descobreix per a la literatura universal almanco dues coses. Una d'elles és la construcció d'un personatge, Dupin, que és el precedent més rodó de tots els investigadors privats que s'enfronten a la resolució d'enigmes, de crims, amb la sola arma de la seva capacitat d'anàlisi i del mètode positivista i pragmàtic a l'hora d'esbrinar un misteri impossible. Ens hem de fixar que es tracta d'un individu sol, aïllat, fora de la llei, en sentit estricte, perquè no pertany a cap cos oficial relacionat amb el poder. Aquesta seria la segona qüestió a assenyalar. L'emprenta de Dupin la podem seguir a través de Sherlock Holmes, Poirot, i d'altres. Alguns dels seus deixebles poden esser membres dels cossos de policia, però, en tot cas, actuen sempre com a franctiradors. Ja tenim dues característiques, l'anàlisi pragmàtica i positivista i l'apologia de l'individualisme. La tercera característica és la que més m'interessa remarcar ara: Dupin, com han assenyalat diversos psicòlegs, és el psiquiatra (i el pacient) que rep la confessió i la informació dels altres, ajudants, acompanyants, criminals, en silenci, i quan arriba el moment, desembolica la troca mitjançant una sorprenent deposició en què el mètode queda exposat. L'associació d'idees com a fil conductor de la construcció del sentit. "L'hi explicaré -em va dir. Perquè pugui adonar-se de tot clarament, repassarem primer en sentit invers el curs de les seves meditacions des d'aquest instant en què li estic parlant fins al del seu reencontre amb el venedor de fruites. En sentit invers, les baules més importants de la cadena se succeeixen d'aquesta manera: Chantilly, Orió, Doctor Nichols, Epicur, estereotomia, les llambordes i el venedor de fruites.... "Hi ha poques persones que no s'hagin entretingut, en qualsevol moment de la seva vida, a recórrer en sentit invers, les etapes per les quals han estat aconseguides certes conclusions de la seva intel·ligència. Sovint és una ocupació plena d'interès, i el que la prova per primera vegada se sorprèn de l'aparent distància il·limitada i de la falta d'il·lació que sembla mitjançar des del punt de partida fins a la meta final. Jutgin, perquè, quina no seria la meva sorpresa quan vaig escoltar el que el jove acabava de dir, i no vaig poder menys de reconèixer que havia dit la veritat".Per últim, vull remarcar la gran aportació literària de Poe a la reconstrucció de la memòria com a part de la final reconstrucció de la veritat. "Amb aquestes paraules va començar a formar-se en el meu esperit una vaga idea de què pensava Dupin. Em semblava arribar al límit de la comprensió, sense que encara pogués comprendre, el mateix que aquestes persones que es troben algunes vegades al caire d'un record i no són capaços d'arribar a aconseguir-ho". Poseu aquestes paraules en el cap d'un altre, afegiu morositat i densitat narrativa i descriptiva; afegiu magdalenes, til·la, te i un geni, i tindreu Proust, enfrontat a la resolució del significat de la memòria.

dimarts, 2 de juny del 2009

EMULSIÓ DE FERRO, DE SEBASTIÀ JOVANI


Una novel·la negra ben interessant, ambientada en un barri fascinant de Barcelona. No us la perdeu perquè és un debut ben interessant. Aquí us deixo la ressenya publicada al Balears.



Un vol poderós


Hi ha un corb volant a la portada. El seu vol és poderós, ferm, i al darrera d’ell es poden entreveure les cases de Gràcia de tota la vida, aquell poble, aquella vila que en mala hora va ser fagocitada per Barcelona i que ara, ens agradi o no, en forma part i n’és a la vegada la seva essència (per desgràcia no es poden apaigavar les ànsies depredadores de les ciutats, tal volta només combatre-les mantenint idiosincràsies particulars). Però quedem-nos en el vol de l’ocell, un vol majestuós, fort. Així és Emulsió de ferro la primera novel·la de Sebastià Jovani, a qui hem de desitjar que el seu bategar d’ales sigui només l’inici d’una llarga trajectòria. Tots els lectors de novel·la negra ho agrairem entusiàsticament.
A Emulsió de ferro ens trobem amb un cadàver a un banc de la plaça Raspall, a Gràcia, la plaça dels gitanos. Un mort que tothom vol encolomar a qui no en sap res de la mort d’en Verga. I ens trobem amb tot el tardofranquisme en ple condensat en la figura del comissari Viñes, que no ha digerit que fa un any que el dictador és mort. I també ens trobem amb un personatge sensacional, el detectiu músic Víctor Neige, que és una de les grandíssimes creacions literàries dels darrers temps, comparable al policia negre de Xavier Aliaga per la intensitat, singularitat i pel joc futur que li volem donar els lectors que no ens conformam amb una simple aparició puntual de cap dels dos. I és també una novel·la de barri de quan Gràcia era Gràcia, amb els seus anarquistes i amb la fauna pròpia que caracteritzava aquests carrers i aquestes deu places que el fenomen de la multiculturalitat i del fashionvictimisme està transformant a marxes forçades per a desgràcia de tots. A Emulsió de ferro també hi ha unes cintes de casset desaparegudes i maçoneria, i persecucions, patacades i armes de foc. I sobretot hi ha un amor terrible per aquesta vila de Gràcia i els seus olors i colors i pel gènere negre.
Sebastià Jovani, a més a més, ha fet un exercici que emocionarà els filòlegs, entendrirà els lectors i provocarà la curiositat de tots el que s’acostin a aquesta novel·la: l’intent de recuperació i en bona part de fixació per escrit, de la parla que encara conserven alguns membres de la comunitat gitana que viuen al barri. No ens enganyem, en català no tenim argot propi –o en tenim molt poc i moltes de vegades l’adaptem de fora-, mentre que la comunitat gitana catalana (de la qual la de Gràcia n’és un exemple excel·lent) sí que en té un de propi. De fet, així com els gitanos també han estat un dels majors aportadors d’argot a altres llengües, a la catalana ens hauríem de fixar més en el seu parlar per tal de crear un català més pur, molt més nostrat. Desconec si els gitanos de Gràcia d’ara parlen així. Desconec si hi parlaven el 1976, però d’allò que no en queda cap dubte és que a la novel·la de Jovani aquest parlar és perfectament versemblant, que és d’allò que es tracta.
Així mateix es nota que hi ha hagut un treball d’elaboració de la novel·la important que també es mou en aquest sentit. Les descripcions del barri, dels seus bars i dels ambients anarquistes, la creació de tot l’entrellat de personatges secundaris, els coneixements musicals que traspúa la novel·la... tot és conduent a un mecanisme on res no falla i que, a més a més, no està gens mancat d’ànima humana. Al contrari. El lector empatitza amb Neige, es preocupa pel destí de la comunitat gitana, se sent seduït per la dona fatal –sí també en això és rematadament clàssic-, li vénen ganes de provar la seva resistència hepàtica bevent el mateix que els personatges del llibre i sobretot es veu impedit a sortir corrents de casa i anar a passejar per Gràcia. Algunes raconades encara queden i esperem que això estimuli Jovani a continuar transitant per aquest camí que ha encetat amb el moviment sòlid d’ales d’aquest corb majestuós de la portada.

Emulsió de ferro
Sebastià Jovani
La Magrana
Febrer del 2009
268 pàgines

dimecres, 13 de maig del 2009

TORNA LA CUA DE PALLA?


Arriba la boníssima notícia que La Butxaca recuperarà "La cua de Palla" per al seu catàleg i que de moment començarà posant a l'abast dels lectors un total de 12 títols de la mítica col·lecció. Veurem fins quant dura el nou experiment. A la web de La Bòbila hi trobareu tots els enllaços per saber el que volgueu d'aquesta mítica col·lecció que va ser fonamental perquè molts autors nostrats s'iniciassin en la lectura negra amb tapa groga.

dimecres, 22 d’abril del 2009

PELS DE CONY


EREN ROSSOS? Mai una pregunta sobre el color d'uns pèls de cony havien donat tant de joc com en el cas de la novel·la de Ton Creus que m'he empassolat aquests dies de viatge a Mallorca. Tot i que la primera part és una mica lenta i farragosa, la cosa guanya bastant quan se'n van a Formentera. Una novel·la qué és també un homenatge a la novel·la d'espies, amb un argument ben atractiu aquests dies de crisi laboral a tot arreu i de connexions entre fonamentalismes, vinguin d'on vinguin. I a més, una excel·lent guia de Formentera.

La descoberta del llibre la dec al meu bon amic Joan Marí, així que les gràcies per a aquest formenterer del món que cuina uns arrossos fabulosos.

XAVIER ALIAGA, ELS NEONS DE SODOMA




Una novel·la molt interessant és la que acaba de publicar Xavier Aliaga amb el títol de "Els neons de Sodoma". Espero que us enganxi i us agradi. Edita 3 i 4 i va guanyar el premi Octubre de narrativa. És una obra fresca, divertida, un punt fallera... vaja, lectura imprescindible.






Uns neons que enlluernen

Una alenada d’aire fresc. Molt fresc. I agraït. Aquesta és una de les sensacions que obté el lector després de la lectura de Els neons de Sodoma, de Xavier Aliaga, que amb aquesta segona novel·la va obtenir el premi Andròmina de Novel·la del 2008, en el marc de la nit dels Octubre. Aliaga (Madrid, 1970), ha bastit una novel·la amb efluvis de Boris Vian barrejats amb pólvora valenciana per oferir al lector un producte molt sòlid, una història molt ben trenada, carregada d’ironia i amb un sentit de l’humor fora mida.
Dir que Els neons de Sodoma és només això –que no és poc- seria una injustícia per a la novel·la, perquè aquest text és també un impressionant fresc, un mosaic, un mural d’allò que és la societat agrària del País Valencià que tants de vots ha donat tradicionalment a un PP que només en els darrers temps ha canviat la taronja per la rajola. Aliaga juga amb mestria amb les convencions del gènere negre per tal d’oferir-nos aquest relat coetani dels canvis de paradigma d’aquesta societat, on encara hi senyoreja el caciquisme i el poder de l’església, que alternen amb els canvis d’usos socials simbolitzats per les pastilles d’èxtasis i les discoteques que sedueixen els més joves.
Però potser caldria que expliquem una mica la novel·la. Els neons de Sodoma arrenca amb una surrealista quadrilla de malfactors sudamericans canviant l’estàtua de Sant Roc per un monument de falla de singular voluptuositat en el petit poble de Vila-roglet. L’inspector de policia Feliu Oyono, negre i fill de guineans exiliats, dedicat als assumptes patrimonials a la comunitat valenciana, haurà de fer-se càrrec d’aquest singular cas. A través de les pàgines de la novel·la hi desfilaran l’alcalde, el rector, el sagristà, la reina de les festes, les germanes Pitarch, l’ajudant del policia Carreres, la periodista Mònica Llompart, els fatxendes organitzadors de les festes, el Cubalibre i sobretot l’inoblidable personatge secundari que és el William Sànchez, per no parlar del desgraciat artista faller Cristòfol Perales.
Aquesta és una novel·la coral, amb una construcció on els personatges van agafant importància per ells mateixos, amb l’excepció de Feliu Oyono, un tipus que es mereixeria aparèixer en noves aventures creades en el cap sempre fecund d’aquest periodista amb ganes de diversió que és Aliaga, o millor dit d’aquest escriptor que es guanya la vida amb el periodisme, com han fet tants d’altres en català. El joc que permet Oyono permet plantejar el tema del racisme, que subjau en la novel·la: en primer lloc per les relacions del policia amb els altres i molt especialment amb els més grans d’aquest poble, inclòs el capellà. I d’altra banda per la presència subtil dels collidors de taronja i de la banda sudamericana que ens presenten altres prismes de la conflictivitat racial a través de la novel·la. Novament Vian amb la màscara de Vernon Sullivan o de Sullivan amb la màscara de Vian.
I després hi ha un altre grandíssim encert d’aquesta novel·la: la seva llengua. Aliaga la maneja amb moltíssima precisió: hi ha un català del Sud riquíssim, amb un maneig molt intel·ligent de les onomatopeies, de l’ús de l’insult i de la vivesa del diàleg que fa que aquest llibre sigui una petita joia lingüística que no fa l’olor de tuf de la recerca de l’estandàrd massa encarcarat per a novel·les com aquestes. Un altre dels grans mèrits d’un Aliaga que ja apuntava magnífiques maneres amb Si no ho dic, rebente i que ara ha fet un llibre de pinyol vermell que és del tot extraordinari. Els neons de Sodoma enlluerna i convida a seguir el rastre fosforescent d’aquest escriptor.

Els neons de Sodoma
Xavier Aliaga
Tres i Quatre
València, 2009.

VICENS I DUES VETLLADES


La primera de les nits es desenvolupa a l'antic bocoi del gòtic, un d'aquests restaurants que et reconcilien amb l'espai i el temps. A la taula hi ha gent fantàstica com el LLuís Gutiérrez, o el Marc Pastor o l'Àlex Martin -recordau que és imprescindible la lectura del seu "Catalana i criminal". Ens hem ben entaulat disposats a acomiadar-lo, precisament, ara que és per terres salmantines per preparar el congrés de novel·la negra que es fa allà el mes de maig. El Marc ja va per la quarta edició en català de "La Mala dona" i sembla que no s'aturarà. Demà és Sant Jordi. Veurem què passa. Al bocoi, coques de recapte, forn de llenya, bona conversa i el plaer dels amics a taula.


La segona de les nits ve precedida d'un dinar. Però la nit és una vesprada, amb cocarrois i panades i vinet a un dels espais més fascinants de la ciutat de Palma: "El monte pío de S'Arrabal". El motiu que ens aplega en aquesta institució centenària, hereva del mutualisme de finals del segle XIX és fantàstic: la presentació de la nova novel·la de Miquel Vicens, "La jove alemanya". A més a més hi va haver una gentada, L'autor i l'espai pagaven la pena.


Clar, en Miquel i jo dinàrem plegats. Bona conversa, bon menjar al cafè Zanzíbar, davant del mercat de Santa Catalina. Sabeu què és el millor de tot plegat? Que ja té quatre novel·les més de la sèrie dedicada a Agustí Ferrà a punt. Llegiu "La jove alemanya", paga la pena.