CALAMARS A LA CATALANA

ADÉU I HOLA

2011-04-14T20:51:00.002+02:00

Estimades i estimats, aquest bloc dedicat a la novel·la negra en català tanca les portes -continuarà penjat per qui vulgui consultar tot el que hi ha penjat- perquè he decidit unificar tots els esforços en un sol bloc més personal que no impliqui tant la diversificació dels meus interessos. Hi ha alguns motius que em duen a tancar aquest bloc: en primer lloc la constatació que n'hi ha d'altres de molt bons i molt ben fets que ja fan que aquest quedi una mica obsolet. També la constatació que hi ha projectes latents que aviat faran que es pegui una nova embranzida a la novel·la negra en català.

Vol dir això que en deixaré de parlar? No, al contrari, sinó que també parlaré d'altres coses. Us espero, doncs, en aquest nou espai:

http://saberperdre.blogspot.com

I moltes gràcies per tot aquest trajecte en comú fins ara!!!

LA PLOMA TXECA

2011-04-12T15:43:00.002+02:00

Hi ha lladres de guant blanc com el president txec... el que fan alguns per una ploma estil·logràfica -ep i us en parla un col·leccionista.

http://www.ara.cat/xarxes/Ploma_estilografica-Vaclav_Klaus-Sebastian_Pinera_0_461354089.html

S'ACOSTA SANT JORDI

2011-03-25T11:53:00.003+01:00

S'acosta Sant Jordi i la taula va plena de novetats. Un resum ràpid del que tenc pendent, que és molt perquè, per sort, no dono a l'abast

1-Una paraula de mes. Eloi Vila. Alisis (Ara Llibres). Vila és un escriptoràs, segur que serà una delícia llegir-lo.

2-Vici inherent. Thomas Pinchon. Amsterdam. Una novel·la de Pinchon no deixa mai ningú indiferent, perquè és simplement un geni.

3-Natura quasi morta. Carme Riera. Edicions 62. Una de les grans dames de la novel·la catalana entra per primera vegada a la novel·la negra, amb una novel·la de campus universitari.

4-El contracte. Lars Kepler. Amsterdam. Els que com coneixeu ja sabeu que en general no m'agraden els nòrdics, però a aquest li donaré una oportunitat.

5-Tothom a terra. Llorenç Capdevila. L'Albí. Novel·la negra, de casa, feta per un molt bon escriptor i que crec que tendrà un punt d'humor. La cosa promet.

6-El poeta i els llunàtics. Chesterton. L'Albí. Un dels llibres més singulars d'un mestre de la literatura.

7-El camp del terrissaire. Andrea Camilleri, Edicions 62. Montalbano, sempre Montalbano.

8-Conclusions preliminars. Donna Leon. Edicions 62. Torna en Guido Brunetti i companyia.

9-El secret de Picasso. Francesc Miralles. Edicions 62. En Miralles és un dels escriptors més honests i interessants de casa nostra. Segur que no podrem alenar fins a la darrera pàgina.

I ja que hi som, una mica d'autopropaganda.

10-Crims.cat. Al revés. El llibre que aplega 17 relats negres en català.

11-Pot semblar un accident. Sebastià Bennassar. El meu darrer llibre, un estudi sobre la novel·la negra en català dels darrers deu anys!

POT SEMBLAR UN ACCIDENT, AVUI A LA BERTRAND

2011-03-23T11:15:00.003+01:00

Estimades i estimats, avui vespre a la llibreria Bertrand presentarem "Pot semblar un accident", el meu assaig sobre la novel·la negra en català dels darrers deu anys. I si voleu anar obrint boca podeu fer-ho amb tot allò que n'ha dit la premsa fins ara.

http://dbalears.cat/actualitat/cultura/la-novel-la-negra-es-el-notari-de-la-transformacio-social.html

http://www.obraarte.com/arte-cultura/sebastia-bennasar-recoge-los-cambios-en-la-sociedad-catalana-a-traves-de-la-novela-negra

http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/386707-aixecant-acta-notarial.html

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/386707.html

http://noticias.interbusca.com/cultura/sebastia-bennasar-recoge-los-cambios-en-la-sociedad-catalana-a-traves-de-la-novela-negra-20110322142116.html

http://es.globedia.com/sebastia-bennasar-recoge-cambios-sociedad-catalana-traves-novela-negra

http://www.adn.es/local/lleida/20110322/NWS-1095-Bennasar-Sebastia-defiende-notario-social.html

http://es.noticias.yahoo.com/5/20110322/ten-sebasti-bennasar-recoge-los-cambios-d798d35.html

http://ecodiario.eleconomista.es/espana/noticias/2926156/03/11/Sebasti-Bennasar-recoge-los-cambios-en-la-sociedad-catalana-a-traves-de-la-novela-negra.html

http://www.adn.es/local/valencia/20110322/NWS-1095-Bennasar-Sebastia-defiende-notario-social.html

http://www.que.es/barcelona/201103221417-sebastia-bennasar-recoge-cambios-sociedad-epi.html

http://www.diariosigloxxi.com/texto-ep/mostrar/20110322142116/sebasti-bennasar-recoge-los-cambios-en-la-sociedad-catalana-a-travs-de-la-novela-negra

http://www.eldigitaldemadrid.es/ep/general/CULTURA/20110322142116

L'article de dimecres al Balears

2011-03-19T12:56:00.000+01:00

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1233/48

EL DIMECRES DIA 23, LA CITA ÉS A LA BERTRAND

2011-03-13T13:26:00.003+01:00

Benvolguts amics, el dimecres dia 23, si voleu passar una bona estona parlan de novel·la negra als Països Catalans, ja ho sabeu, veniu a la llibreria Bertrand de Barcelona on presentarem "Pot semblar un accident", l'assaig que repassa la relació entre novel·la negra i canvi social als Països catalans a la darrera dècada. No hi falteu. Hi haurà els periodistes LLuís LLort i Pep Blay exercint com a mestres de cerimònies...

article guillem frontera

2011-03-06T09:37:00.001+01:00

article de Guillem Frontera, tan bo i tan necessari que el penjo aquí i que demano que difongueu

http://dbalears.cat/actualitat/opinio/bauza-matas-hitler-franco.html

Bauzá, Matas, Hitler, Franco

Guillem Frontera | 06/03/2011 | Vistes: 52

Actualment puntuat amb 5 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

Si Jaume Matas és reivindicable, per què necessita el PP la regeneració que encarna José Ramón Bauzá? Entre aquest i Cospedal sembla com si hi hagués un aire de contradicció, en la qual, però, seria ociós insistir-hi. Ja sap el lector que Cospedal va dir que José Ramón Bauzá encarna la regeneració i que José Ramón Bauzá va reivindicar Jaume Matas: com a gestor de moltes inversions: les coses que va fer agradaran més o menys, però aquí les teniu.

José Ramón Bauzá de vegades diu o fa coses el sentit de les quals pot semblar que se li escapa. En realitat, quan fa aquest elogi de Jaume Matas ens convida a renunciar al que en diríem consciència crítica, donant valor al que està fet i prescindint alhora del com i del perquè. Amb l'argument de José Ramón Bauzá, els franquistes i els neonazis han reivindicat els seus models de política. Les grans obres públiques, les grans autopistes impulsades per Hitler agradaran més o menys, però aquí les teniu. En els manuals d'història d'Espanya de quan servidor tenia dotze o tretze anys, Miguel Primo de Rivera hi era reivindicat per les carreteres que va fer. Franco va fer construir preses per millor aprofitar l'aigua i extreure'n energia elèctrica: Franco us agradarà més o menys, però aquí teniu les preses, els pantans. Podria no haver-los permès, però va tenir a bé fer aquestes grans obres.

No hi ha cap voluntat de comparar Jaume Matas amb Francisco Franco Bahamonde o amb Adolf Hitler, Déu me'n guard. Només es tracta de subratllar que en la reivindicació d'aquests personatges s'ha emprat tradicionalment l'argument que José Ramón Bauzá utilitza per rehabilitar Jaume Matas: un argument que només cobra validesa si prèviament has abdicat de la teva consciència crítica.

L'autopista eivissenca està molt mal feta, sia dit de passada. Del Palma Arena, les cròniques en viuen: les cròniques de tribunals, no d'esports. Les obres de l'època Jaume Matas no són un model de realització ni d'adequació a estudis previs d'impacte ambiental i paisatgístic. El mite del PP bon gestor s'aixeca damunt dels fonaments de tanta corrupció, que és com construir un gran edifici damunt d'un abocador de residus orgànics en procés de fermentació.

Però és igual: la possibilitat d'uns resultats òptims en les obres realitzades de manera dubtosa existeix, clar que sí. Si un pont està ben fet, està ben fet: tant si l'han construït presoners de guerra a compte dels soviètics, com la màfia o les missioneres franciscanes.

Ara, desconfiau dels que reivindiquen el general Primo de Rivera per les carreteres, Hitler per les autopistes o Franco pels pantans. Prescindir del punt de vista moral és una perillosa deriva de cap on sembla que va el PP en cerca de vots. Dubtosa regeneració.

POT SEMBLAR UN ACCIDENT

2011-03-02T14:36:00.002+01:00

El nou llibre, l'assaig sobre els darrers deu anys de literatura negra en el nostre país i dels canvis socials que s'hi han produït, sortirà al carrer a partir del dia 18 de març. La presentació serà el dia 23 de març a la llibreria Bertrand, amb en Lluís Llort i en Pep Blay. Personalment penso que els editors de Meteora s'han lluït amb la portada. Ara espero que el contingut no us defraudi.

Si en voleu saber més coses, clicau l'enllaç

http://www.editorialmeteora.com/noticia/pot-semblar-un-accident-de-sebastia-bennasar-arriba-a-les-llibreries/275

LA RESSENYA DE DANIEL HERNÁNDEZ

2011-02-27T08:28:00.000+01:00

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1213/26

MICROCONTE O INICI DE NOVEL·LA?

2011-02-25T09:23:00.001+01:00

La cara li feia olor de cony i de croissant de xocolata. Havia arribat al gimnàs sense netejar-se pensant que ja ho faria després de dutxar-se. Va començar a fer abdominals i per això no va veure els dos tipus que se li van acostar i li van disparar dos trets precisos i ràpids. Al final ja no hi havia olor dolça, sinó de Linimento Sloan i sang

MALCOM x, CRISPETES I ALTRES

2011-02-21T12:43:00.003+01:00

Tal dia com avui del 1965 assassinaren en Malcom X, bàsicament perquè era negre i perquè reivindicà els drets dels seus conciutadans.

I mentre poques commemoracions al respecte es veuen en els diaris, sí que arriben notícies per fer novel·les negres com aquestes: un senyor mort a trets metre veia Cisne Negro, per menjar crispetes amb massa virulència

http://www.lavanguardia.es/sucesos/20110221/54118283865/matan-a-un-hombre-por-comer-palomitas-de-forma-ruidosa-en-un-cine-en-letonia.html

Antoni Serra, la ploma i el capell

2011-02-12T10:35:00.003+01:00

Antoni Serra és un dels homes més singulars de la literatura en llengua catalana. Amb el seu posat sembla un literat d'entreguerres, un home que no és del seu temps. Però quan parla, quan la seva veu de tro s'aixeca sobre la multitud i fa un discurs de pinyol vermell alertant a tothom i reivindicant una literatura de resistència, se'l veu més d'aquest segle XXI que mai. El dia 29 de gener en Toni Serra va complir 75 anys dedicats a la literatura. I amb aquest motiu en Miquel Vicens Escandell i un servidor vàrem preparar el llibre Antoni Serra, la ploma i el capell, que ha editat El Gall i que inclou texts de Jaume Adrover, Margarida Aritzeta, Antoni Figuera, Antoni Planas, Josep Joan Roselló, Jeroni Salom, el propi Miquel Vicens i jo mateix. És un llibre-homenatge per situar un dels escriptors fonamentals de la nostra literatura, el pare d'entre altres criatures genials, d'en Celso Mosqueiro.

http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/antoni-serra-no-crec-en-els-homenatges.html

L'homenatge a Antoni Serra

Sebastià Bennassar. En aquesta terra nostra no sol passar gaire sovint que els homenatges es facin en vida de la persona homenatjada. Som així. Dels morts sempre se’n senten alabances, mentre que als vius moltes vegades el que els espera és el menyspreu o la indiferència. Per això, quan en Miquel Vicens Escandell em va proposar que féssim un llibre d’homenatge a Antoni Serra no m’ho vaig pensar gens ni mica. Dissabte que ve aquesta aventura que va començar ja fa algun temps prendrà cos de forma definitiva al teatre Mar i Terra de Palma. A partir de les 19.00 hores retrem homenatge a aquest escriptor imprescindible de la literatura catalana contemporània. Una de les claus de l’èxit serà que el teatre estigui ple, i per això aprofito aquest espai que amablement posen al meu abast els coordinadors d’aquest diari per demanar-vos que vos acosteu a homenatjar un home que ha contribuït de forma essencial a, com a mínim, servar-nos les paraules i la identitat.

Antoni Serra és autor d’una quarantena de títols que combinen la novel·la, la narrativa breu, la novel·la negra i d’intriga i l’assaig. El seu corpus ha servit per a bastir una idea i una imatge de Mallorca i de les relacions d’aquesta pedra que sura amb la resta del món, bé sigui d’una manera física a través de la comparació amb alguns espais que l’han seduït (des de Barcelona a Belgrad passant per Lisboa); o bé d’una manera espiritual a través de llibres i pel·lícules. N’Antoni Serra és el creador de la teoria fascinant i de cada vegada més certa equipara Mallorca amb “La terra inexistent” i és capaç de vincular els grans autors nostrats amb els excelsos mestres centreeuropeus sense oblidar que té una passió (confessable) per la cinematografia.

Sigui com sigui, el cas és que dissabte es retrà homenatge a una persona que ha fet de l’honestedat intel·lectual una de les seves banderes, tal i com feren dos dels seus principals mestres, com són Gabriel Alomar i Miquel Àngel Colomar i a més a més una persona que sempre ha estat generosa amb els escriptors joves que han tocat a la seva porta, amb consells precisos, amb ressenyes elogioses quan ha trobat que valia la pena i callant els intents fallits a l’espera d’una segona oportunitat i no estroncant vocacions des del primer moment.

De totes maneres, crec que aquest homenatge no és només a Antoni Serra, sinó que el podem fer extensiu a un grup ben nombrós d’homes i dones de la seva generació que en el moment més complicat varen decidir romandre fidels a la seva llengua pròpia (o hi varen tornar després de provatures en altres idiomes) i bastir tota la seva obra en català. No sabem si la decisió fou o no encertada des del punt de vista comercial, però sí que ho fou des del punt de vista sentimental i nacional. Sense homes com ells, que han estès la llengua a tots els gèneres i àmbits, avui seríem un país encara més pobre. Només per això ja val la pena omplir el teatre.

ENTREVISTA AMB ALEJANDRO CASADESÚS

2011-01-23T09:05:00.001+01:00

Aquí teniu l'entrevista amb Alejandro Casadesús

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1168/27

CRIMS.CAT AL BALEARS

2011-01-23T09:02:00.002+01:00

Aquí teniu la ressenya que va aparèixer ahir al suplement de cultura del Balears

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1168/25

L'HIVERN D'EN FRANKIE MACHINE

2011-01-03T19:02:00.001+01:00

la primera ressenya negra de l'any, Don Winslow, no us el perdeu

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1143/30

CARLES QUÍLEZ...

2010-12-19T07:34:00.001+01:00

I l'entrevista de l'Àlex Martín al Carles Quílez...

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1128/27

JULI ALANDES

2010-12-19T07:33:00.001+01:00

Ressenya de Juli Alandes al Balears

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1128/26

CRIMS.CAT AL BALEARS

2010-12-14T09:18:00.000+01:00

EL CRIMS.CAT AL DIARI DE BALEARS.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1123/55

CRIMS.CAT, LA MAJOR PART DELS CRIMINALS

2010-12-12T09:55:00.003+01:00

Gràcies a en Carles Domènec, tenim la primera foto de la banda dels Crims.cat quasi al complet. Va ser el 30 de novembre a la presentació al Bar Raval, quan va néixer la criatura. Segur que en tendrem moltes altres!!!

GEORGES TYRAS

2010-12-12T09:21:00.001+01:00

I aquí l'entrevista amb Georges Tyras de fa dues setmanes.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1104/3

entrevista Juli Alandes

2010-12-12T09:12:00.000+01:00

I l'entrevista amb el Juli Alandes feta per mi...

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1120/27

alex martin ressenya teresa solana

2010-12-12T09:10:00.002+01:00

La ressenya apareguda ahir al Balears sobre "Negres tempestes", a càrrec d'Àlex Martín. Ja som dos crítics negres al Balears!!!

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1120/26

CRIMS.CAT, JA HA NASCUT

2010-12-01T10:40:00.004+01:00

El post 200 l'hem de dedicar a la presentació ahir a la nit al Bar Raval, al carrer Doctor Dou, del llibre "Crims.cat", antologat per Àlex Martín i un servidor i que recull 17 relats negres en català ben variats i que mostren la vitalitat del gènere en la nostra llengua. Us deixo, a més a més, alguns dels enllaços amb el que han dit els mitjans aquests dies sobre el llibre...

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Negro/catalan/notable/alto/elpepuespcat/20101130elpcat_16/Tes

http://comradioblocs.com/extraradi/tag/sebastia-bennassar/

Al revés t’ho dic

Un cafè amb Josep Forment, editor de Al revés, el petit segell barceloní que està començant a marcar tendències en novel•la negra i més. Un projecte de poc més d’un any i alguns encerts irrefutables: Julián Ibáñez, el Jim Thompson espanyol (Perro vagabundo busca a quién morder, Entre trago y trago i ara Calle de la intranquilidad) o Luís Gutiérrez Maluenda (Mala hostia). I com que fan política d’autor, de cuidar-lo no d’extorquir-lo, en vindran més i de bons. Tants com en va publicar La Cua de Palla, que 62 ha deixat morir i que ells revifaran simbòlicament gràcies a un erudit estudi firmat per Jordi Canal, director de la biblio La Bòbila de l’H, i Àlex Martín Escrivà, comissari d’Olot negre i professor de català a la universitat de Salamanca. Haurem d’esperar, però.
Al revés són uns 20 títols a l’any i quatre ments inquietes. Forment, a més d’editar, encara te temps per escriure i publicar un estudi sobre Rimbaud (Rimbaud la belleza del diablo), on recopila totes les quartilles que l’autor d‘Una temporada a l’infern’ va escriure per a amics i altres poetes. I entre quartilla i poema troba perles com ‘La tristeza del Samurai’ de Víctor del Árbol, un debut del que se’n parlarà, per què abans de publicar-lo ja l’han venut a uns quants idiomes.
Ara Al revés acaba de publicar un llibre tan interessant com nou i insòlit: ‘Crims.cat’, una antologia de narradors negres catalans, d’Albert Villaró a Jordi Cervera i de Teresa Solana a Pau Vidal passant per Marc Pastor o Jordi de Manuel, elaborada pel mateix Àlex Martín i Sebastià Benassar. No se perquè encara no existia un llibre així, que fixi el gènere i les seves noves veus, però que ara l’hagin editat aquesta gent és un bon auguri.

PEDROLO I LLOSETA NEGRA

2010-11-21T22:53:00.002+01:00

És un plaer anunciar-vos que aquesta setmana l'escriptor Manuel de Pedrolo serà un dels grans protagonistes culturals a Mallorca.

DIES 24 I 25, Homenatge a Manuel de Pedrolo a Can Alcover, i DIA 26, festival Lloseta Negra. A continuació el programa, i si en podeu fer difusió us estarem molt més que agraïts!!!

24- CAN ALCOVER. 19.00 hores.

-Audiovisual: Manuel de Pedrolo, Balanç fins a l'eternitat. (De Carolina Novell i Sebastià Bennassar)

-Manuel de Pedrolo, periodista. A càrrec de Tomeu Martí.

-Els mitjans de comunicació en català avui, taula rodona amb Miquel Serra, director del Diari de Balears; Rosa Campomar, directora del programa Això no és Sicília i Sebastià Bennassar.

25-CAN ALCOVER. 19.00 HORES.

-Lectures coetànies del Mecanoscrit del Segon Orígen. Sebastià Bennassar.

-Taula rodona amb Àlex Volney, Sebastià Serra i Maria Canelles.

-Audiovisual: Manuel de Pedrolo, Balanç fins a l'eternitat.

26- TEATRE DE LLOSETA, LLOSETA.

17.00 hores. Homenatge a Manuel de Pedrolo, pare de la novel·la negra en català.

18.00 hores. Presentació del llibre Crims.cat amb Josep Forment, Miquel Vicens i Sebastià Bennassar.

19.30 hores. Taula rodona, dels 90 a l'actualitat, amb Alejandro Casadesús, Gracià Sànchez i Maria Canelles.

20.30. Audiovisual. El crim dels existencialistes.

RIQUESA LÈXICA

2010-11-17T12:38:00.003+01:00

"Com no han de sobrar taronges? Els diners de la droga i els diners dels rics ho han omplit tot de tarongers. Immenses finques en el que era bosc i ja no serà mai parc natural. Transformacions i més transformacions. Riquesa, deien. I el govern, i després la Unió Europea, no és que ho consentia, és que ho subvencionava! Riquesa per a ells, no ho sé. La ruïna per al llaurador, sense dubte. Perquè llaurador no és aquell que tanca una finca enorme amb fioimpues o paredats, contracta un enginyer agrícola per a decidir quines mejunques s'han de tirar i explota la misèria de ramats de negres o moros o indis sense papers perquè facen quatre faenes quatre dies a l'any, que no sé com d'això poden viure, perquè menjar hauran de menjar tot l'any i no només eixos quatre dies. Llaurador és aquell que treballa ell mateix la seu pròpia terra, i ho fa ell mateix, dada dia, al seu ritme però doblegant el llom, tritllejant, plantant, femant, birbant, esporgant, desullant, derronyant, empeltant, collint. El llaurador no és aquell que només fa que polvoritzar, és aquell que no cobra subvencions, és una expècie en extinció"

JULI ALANDES, "El crepuscle dels afortunats"

PREMIS OCTUBRE, CRÒNICA 7

2010-11-13T10:00:00.002+01:00

El matí del divendres 27 va ser el torn d'una banda de tres criminals i un cap: Xavier Aliaga, Juli Alandes i un servidor. El cap era el llibreter Camarasa. Va ser un plaer estar amb dos tipus que havien fet algunes de les novel·les més interessants dels darrers temps: "Els neons de Sodoma" i "El crepuscle dels afortunats", respectivament. Ens ho vàrem passar bé. L'horabaixa va ser el torn per a David Hall i Raúl Argemí, que parlaren sobre novel·la i emigració.

En el tinter em guardo dues entrevistes, la que li vaig fer a Georges Tyras, el catedràtic de Grenoble i un dels tipus que més sap sobre Montalbán i Izzo, i la del Juli Alandes, i en el record, les bones estones amb tots els autors i molts altres a les conferències dels quals no vaig poder assistir, com Jordi Pijoan, Jaume Benavente i Andrea Robles, per exemple. Les entrevistes, en propers dies i posts. Bona lectura.

PREMIS OCTUBRE, CRÒNICA 6

2010-11-13T09:51:00.003+01:00

Un personatge pot guanyar molt en públic si qui li fa les preguntes és un tipus intel·ligent. Això ho sabien molt bé a la televisió francesa quan el mític Bernard Pivot feia les entrevistes a tipus com la Marguerite Duras o el Vladimir Nabokov. Doncs el Paco Camarassa, el llibreter de Negra y Criminal, es va transformar en un Bernard Pivot de gran volada per conduir la conversa amb el cap de la banda, Francisco González Ledesma. El duet entre els dos va ser la cosa més sensacional dels premis Octubre d'enguany i per si sol valia la pena. Evidentment, això ho repetiran algun cop, així que no us ho perdeu. Ledesma es va emportar tres ovacions i va fer emocionar l'auditori, especialment amb la història de la prostituta que li va salvar la vida a Marcial Lafuente Estefanía, i que no reprodueixo perquè l'expliqui ell. Camarassa el va fer reconstruir la vida de Méndez amb una mestria que et fa plantejar si aquest home és llibreter o presentador de televisió...

PREMIS OCTUBRE, CRÒNICA 5

2010-11-13T09:43:00.003+01:00

Joan Manuel Oleaque és autor d'un dels llibres més admirables que s'han publicat a casa nostra: "Des de la tenebra, un descens al cas Alcàsser". És l'exemple del periodisme d'investigació rigorós i ben fet, el que de cada vegada agrada menys als dirigents dels mitjans de comunicació nostrats. Doncs el periodista va ser protagonista per partida doble a l'encontre d'escriptors. Dijous 28 va obrir la taula parlant sobre el periodisme i la investigació amb la projecció de bona part de documentals i mostrant com es va desenvolupar el periodisme fems a través d'aquest cas, i l'horabaixa anterior va estar parlant amb en Ferran Torrent en un diàleg molt divertit on Torrent explicà que "una de les principals diferències entre Catalunya i València és que allà les comissions eren del 3% i que aquí són del 8% en amunt" i féu el retrat del nou ric de la construcció: "és el de Mercedes, querida, xalet i marisqueria perquè el jabugo i el marisc eren el que els projectaven socialment"

PREMIS OCTUBRE, CRÒNICA 4

2010-11-13T09:36:00.003+01:00

Si hi ha un home que ho sap tot o quasi tot sobre la novel·la negra feta a casa nostra i en la nostra llengua és Àlex Martin. Aquest heroi -un heroi és qui és capaç de presentar una tesi doctoral en català sobre novel·la negra en català a la Universitat de Salamanca i aconseguir un cum laude- va intervenir el dimecres 27 per mostrar-nos la vinculació entre realitat i ficció a la novel·la negra catalana usant tot un seguit de categoritzacions qque varen moure molt el debat, perquè es feia seguint l'obra clàssica de Ignacio Soldevila, "Historia de la novela española". La seva fou una intervenció acadèmica i teòrica on va posar molts exemples i fou molt amena. Els congressistes universitaris presents a la sala -i n'eren bastants- agrairen el seu rigor i l'amenitat en l'exposició.

Llibres que sortiren durant la conversa: "El género negro", de Mempo Giardinelli, "Cop a la Virreina" de l'Andreu Martín i el Carles Quílez, "La mala dona", de Marc Pastor o "1280 ànimes" de Jim Thompson.

PREMIS OCTUBRE, CRÒNICA 3

2010-11-13T09:29:00.003+01:00

Dimecres 27 al matí va començar amb en Carles Quílez, que ens va fer un recorregut pel costat fosc de la Mala Vida i pels límits entre el periodisme i la ficció. El component audiovisual d'impacte va ser del tot brutal i els participants a l'encontre es varen poder trobar cara a alguns dels criminals més importants dels darrers anys. Quílez ens va explicar dades curioses: "el 1983 hi havia 1.700 atracaments a la ciutat de Barcelona. Ara hi ha uns 60 atracaments a tota la província, però fins i tot a Súpers". I ens va explicar bona part de la distribució de drogues a la ciutat.

El llibre que va recomanar: "Historias de amor y sangre en la oficina"

i ens va alertar del perill d'entronitzar els delinqüents adolescents des dels mitjans.

PREMIS OCTUBRE, CRÒNICA 2

2010-11-13T09:26:00.001+01:00

Després de la jornada inaugural li va tocar el torn a Alfons Cervera continuar els premis Octubre amb una intervenció sobre "per què vaig deixar de llegir novel·la negra?" que es va convertir en un alegat en defensa de la qualitat dels llibres i una reivindicació dels clàssics, i molt especialment de Jean Claude Izzo. Cervera va explicar que "hem de situar-nos com a lecgtors i ens hem de convertir en lectors rigorosos i això implica tenir criteri. Podem llegir el que volguem però els orígens del gènere hem de saber on són, en aquelles revistes pulp" i assegurà que Hammett i Chandler són equiparables a Faulkner a la vegada que s'interrogà si Larsson seria el mateix si no hagués mort.

Els llibres o autors recomanats del Cervera foren: la trilogia de Marsella d'Izzo i "Los marineros perdidos" del mateix autor, que acaba de publicar Montesinos, Léo Malet, Jean François Villard i Didier Daenickx.

LA NOVEL·LA NEGRA A TV3

2010-11-06T09:31:00.001+01:00

No us perdeu aquesta edició de L'hora del Lector

http://www.tv3.cat/videos/3193170/Especial-sobre-la-novella-negra

PREMIS OCTUBRE, CRÒNICA 1

2010-11-04T14:59:00.004+01:00

El que fem molts de nosaltres és emprar la ficció per contar una gran varietat. Així va començar el passat dimarts dia 26 el XXII Encontre d'Escriptors dels Premis Octubre, al País Valencià, amb la conferència inaugural de Marià Sànchez Soler, un dels noms imprescindibles de la novel·la negra a l'Estat espanyol. Sànchez es va demar "de què parlem quan parlem de novel·la negra", "perquè els valencians d'això de nomenclatures en sabem molt" i fixà els orígens del gènere en Edgar Allan Poe i no "en Èdip Rei" com van dient alguns per allà. Soler va fer un recorregut pels clàssics, va elogiar els sorgiment de Hammett a la Black Mask i de Chandler, va recuperar de l'oblit un dels seus autors preferits, Chester Himes, "i molt especialment la novel·la Un cec amb una pistola" i assegurà que no estam parlant de subgèneres sinó de literatura. Entre les perles, aquesta. "passejar-se en silenci entre els llibres de El Corte Inglés és per posar-se a plorar".

ARTICLE A BARCELONA METROPOLIS

2010-11-04T10:03:00.001+01:00

Adéu al barri xinès (A on anem)

Text Sebastià Bennassar Periodista i escriptor

Foto: Enrique Marco

La novel•la negra que es fa en els nostres dies és urbana, però ja no exclusivament, i ha trobat nous escenaris en la mateixa ciutat a mesura que s’hi produïen unes transformacions que ben sovint han proposat modificacions dels espais tradicionals del gènere.

La gran ciutat, una natura sempre canviant i sempre en transformació. Partint d’aquesta premissa hem de concloure que la novel·la negra, ésser essencialment urbà, també és una natura canviant i sempre en transformació, i molt més en els darrers anys en què s’han trencat alguns dels esquemes dels pares clàssics (americans) del gènere dels anys 30, 40 i 50 i dels models propis creats a l’Estat espanyol sobretot en els 70, 80 i a la primera part dels 90. La novel·la negra que es fa en els nostres dies és urbana, però ja no exclusivament, i ha trobat nous escenaris en la mateixa ciutat a mesura que s’hi produïen unes transformacions urbanístiques que ben sovint han proposat modificacions dels espais tradicionals de la novel·la negra: centres històrics, barris xinesos degradats i espais similars.

Tot això ha provocat uns quants fenòmens, especialment visibles en les novel·les europees coetànies i també en la novel·lística catalana, que ha entrat sense cap mena de problemes en la normalitat absoluta i que, fins i tot, en alguns casos ha marcat la pauta de models i modes que s’han seguit arreu del continent (cas de Vázquez Montalbán). D’una banda, ens trobam amb un desplaçament del centre d’interès cap a les àrees rurals que gairebé mai no havien estat escenaris d’aquest tipus de narrativa, com demostren per exemple obres com Tannöd, el lloc del crim d’Andrea Maria Schenkel, Obaga d’Albert Villaró o la indagació en el crim real en el cas de Tor, tretze cases i tres morts de Carles Porta. De l’altra banda, ens trobam amb un creixent interès per la història passada, com per exemple les tres novel·les dedicades a El comisario de Luca de Carlo Lucarelli o a casa nostra l’extraordinari pòquer d’asos que conformenForasters de Rafel Vallbona, Barcelona Tràgica d’Andreu Martín, Una vida en jocd’Albert Salvadó i, sobretot, la impressionant La mala dona de Marc Pastor. Totes quatre novel·les presenten encara aquesta fascinació pels barris cèntrics de la ciutat i pels espais on es desenvolupen en la seva major part els conflictes, però en aquests quatre casos l’escenari és inherent a la història que narren: els anys del pistolerisme a Barcelona, els dies de la Setmana Tràgica, els dies breus del Casino de la Rabassada i la història de la vampira del carrer Ponent (actual Joaquim Costa) en la Barcelona del 1912, respectivament. Ja en darrer terme tenim les novel·les que estan ambientades directament a la ciutat, que narren la seva transformació i que són aquelles en les quals ens centrarem a partir d’ara perquè ens permeten veure com l’escenari negre s’ha transformat a la vegada que ho ha fet l’urbs.

Novel·la negra urbana i novel·la social

La novel·la negra continua essent fonamentalment la novel·la social del nostre temps. Aquesta afirmació la compartiran, a dia d’avui, el 80% dels creadors de novel·la negra que hi ha a Europa, i que asseguren que un dels principals temes de la novel·lística contemporània és la relació de l’home amb el seu entorn. De fet, aquest és el gran tema de bona part de la literatura coetània, des de Philiph Roth fins a Don de Lillo, passant pels narradors britànics com Ian Mc Ewan, el japonès Haruki Murakami, Patrick Modiano o el mateix Baltasar Porcel, per posar exemples de cultures molt diferents i d’escriptors que no toquen el gènere negre. És normal. Agafem l’exemple de Barcelona i de la seva zona metropolitana. Segons el professor de la Universitat Ramon Llull, Ferran Sáez Mateu, més de cinc milions de persones viuen en 3.236 quilòmetres quadrats (El Temps, número 1.340, 16 de febrer de 2010), quan a tota la resta del país només hi viuen dos milions i mig. És lògic, doncs, que sigui a la ciutat on es concentrin totes les passions, tots els estatus i nivells socials i tots els punts de fricció (a banda després de la rivalitat entre la capital i la província o de les ciutats i el món rural, que són dos dels altres grans punts de conflicte actuals).

Tradicionalment l’espai urbà ha estat, doncs, sempre, l’escenari que més ha interessat als escriptors de novel·la negra. I durant molt de temps han estat, precisament, els baixos fons, les zones portuàries i les contrades més degradades –especialment del centre històric, amb els indrets de prostitució i els bars sòrdids– els subescenaris preferits per a aquestes novel·les, que no fan res més que narrar històries de perdedors a un i altre costat de la llei.

Què està passant actualment en la novel·la negra coetània europea? Doncs que conviuen dos models ben diferenciats d’històries policíaques: d’una banda, aquella que continua la indagació en aquests baixos fons o que els mostra i, de l’altra, la transformació de l’espai de la delinqüència i per tant l’extensió de les aventures dels protagonistes de les novel·les de lladres i serenos, de cap a la totalitat de l’urbs. També hem de veure com s’han incorporat nous escenaris a la novel·la i al mapa de la sordidesa: els polígons industrials i les barriades perifèriques. Tot això està ajudant que es desmitifiqui la imatge gloriosa dels barris xinesos i dels escenaris tradicionals de les novel·les, que en molts de casos desapareixen amb les reformes urbanístiques.

Fixem-nos en dos o tres exemples de la primera tipologia. En la seva magnífica trilogia de Marsella (Keops total, Xurmo, Soleà), Jean Claude Izzo abunda en els baixos fons de la ciutat, en el port, en els carrers que deixa ben especificats i retratats i que li serveixen per conformar un fresc molt brillant d’una de les ciutats més perilloses d’Europa. Per la seva banda, Robert Wilson aprofita l’existència de zones ben degradades en el centre de la ciutat de Lisboa per desenvolupar algunes de les trames secundàries importants de Sólo una muerte en Lisboa. Per exemple, la zona de la Rua da Gloria amb tots els seus prostíbuls i pensions de mala mort apareix a una novel·la editada el 1998 i encara ara es pot passejar perfectament pels mateixos escenaris. Però estam parlant de dues ciutats peculiars, on no hi ha hagut grans actuacions urbanístiques coetànies –en el cas de Lisboa només l’Expo del 98 i va ser en un barri molt allunyat del centre– i que permeten el manteniment de l’estructura i l’encant pel centre antic perquè continua essent en aquests espais on els policies i investigadors troben els seus confidents pertanyents als ambients marginals.

El que ja és més habitual és trobar altres solucions com la que ens aporta una de les grans dames de la novel·la negra actual: Donna Leon. L’escriptora situa a la ciutat de Venècia totes les seves novel·les i és en aquest espai urbà on viu i on es desenvolupen les relacions de poder entre el comissari Guido Brunetti i els ciutadans de la República Sereníssima. És en una Venècia que s’allunya una mica de la que coneixen tots els turistes on es desenvolupen les accions, però és sobretot en les àrees dels voltants, els polígons industrials de Mestre i de Marghera, on s’han de dur a terme part de les investigacions. És a dir, ens trobam amb una sèrie de novel·les negres que combinen amb mestratge l’espai refinat amb aquell més vulgar perquè la voluntat és, precisament, mostrar el contrast d’aquestes societats (sense que això impliqui que la resta d’autors dels quals hem parlat fins ara no mostrin aquest contrast, sinó que l’encasellen més geogràficament). Qui també mostra a la perfecció aquesta contradicció entre l’espai urbà delimitat i els exteriors és la francesa Fred Vargas, en la sèrie de novel·les protagonitzades per Adamsberg. L’oficina parisenca del comissari també defuig els espais més turístics de la capital francesa; però és fora de l’urbs, en el suburbi, i en aquest cas fins i tot a la província, on troba les pistes dels crims. Per tant, es tracta d’una nova descontextualització dels espais urbans dels baixos fons. El tercer gran exemple del contrast entre tota la ciutat el conforma la trilogia del malaguanyat Stieg Larsson, protagonitzada per la Lisbeth Salander. Aquí els fets duen l’acció d’un costat a l’altre d’Estocolm –amb tots els seus barris, bons i degradats- i per bona part de Suècia. Un exemple més, doncs, de la poliatomització dels espais de la delinqüència (encara que també amb una estètica pròpia com el club de motoristes o els gimnasos de boxa i que podrien estar a Suècia o en qualsevol altre país).

El cas de Barcelona

Les constants transformacions de Barcelona des dels Jocs Olímpics han mudat molt la seva fesomia i també han obligat els escriptors a canviar la seva visió sobre la ciutat i els espais de la delinqüència. De totes maneres, els casos de corrupció viscuts en el darrer temps i l’extensió dels delictes econòmics fan que també ens hàgim de plantejar altres temes amb vista al futur més immediat si els novel·listes de gènere volem continuar mostrant la podridura de la nostra societat. La transformació del Districte V en el Raval –mal resolta perquè encara hi conviuen indrets de degradació, la sobreexplotació dels immigrants en els pisos pastera, la prostitució del carrer i la pèrdua d’identitat i d’història– ha fet que ens haguem de plantejar nous escenaris: avui en dia resulta impossible que un detectiu privat com Carvalho vagi a Casa Leopoldo habitualment, perquè no en podria pagar el preu. Evidentment, el Districte V apareix a les novel·les, però hi apareix tot Barcelona.

L’èxit de la Teresa Solana i les seves dues novel·les Un crim imperfecte i Drecera al paradís són exemples molt vàlids per analitzar aquesta transformació de la ciutat: en cap moment els dos germans investigadors no baixen per sota de la Diagonal, es mouen a la part alta de la ciutat i el lloc més “popular” on van és el barri de Gràcia, que com tots sabem s’ha convertit en un espai molt transformat i cada vegada més pijo i multicultural. Llibres així haurien estat impensables fa vint anys, com tampoc no ens hauríem trobat el detectiu filòleg de Pau Vidal a Aigua bruta, que també comparteix el barri de Gràcia com a espai clau. No ens enganyem, avui en dia els espais de la misèria, i els novel·listes han començat a veure-ho clar (el millor precursor és Baltasar Porcel amb Cada castell i totes les ombres), són els grans espais fora de la ciutat tradicional: Nou Barris, moltes zones de l’Hospitalet, Ciutat Meridiana..., els barris on troben el seu allotjament molts dels nouvinguts i els expulsats del centre a causa del preu que s’hi ha de pagar. Una novel·la social –és a dir, negra– haurà d’explicar les seves condicions de vida i la seva lluita per la supervivència, perquè en bona part ells són els perdedors actuals. Per tant, s’ha de dir adéu al glamour del baix fons tradicional i donar la benvinguda a les barriades marginals, els polígons industrials i l’àrea metropolitana. Allà on viu la major part de la gent i, per tant, on hi ha històries dignes de ser contades.

JO NO T'ESPERE / JO NO T'ESPERO

2010-11-04T08:42:00.002+01:00

Quatre anys després, el Papa Ratzinger, hi torna. Però ara a la ciutat comtal, Barcelona. D’aquella primera vinguda va sorgir Jo no t’espere, una trepidant novel·la, inserida dins el gènere de la novel·la d’intriga, tot i que la transcendeix. Les situacions i els ambients, són sempre acurats en l’escriptura de Bennasar, així com l’acció que mai no decau i t’obliga a estar enganxat al llibre gràcies a una trama ben ordida i on res no queda en mans de l’atzar. Una bona ocasió per tornar a submergir-se, o submergir-s’hi per primera vegada, dins les seves pàgines.

JO NO T’ESPERE

Sebastià Bennasar

Biografia: Sebastià Bennasar Llobera va néixer a Palma el 1976. Actualment viu a Lisboa i es dedica al periodisme, la crítica literària i la gestió cultural. Ha publicat els poemaris Passaport de sang i Breu Blues de València (El Gall Editor, 2007); els llibres de relats A la sabana no hi ha temps per a la compassió, El dia de l’alliberament i L’estret de Torres (premi Hiperbòlic, 2005); les novel·les Els Blaus de l’Horitzó (El Gall Editor, 2006, premi Pollença 2005) i Connie Island (Viena, 2007, premi 25 d’abril Vila de Benissa, 2005) i les novel·les negres El botxí de la ciutat de Mallorca i Cartes que no lliguen.

Fitxa tècnica

Autor: Sebastià Bennàsar · Títol: Jo no t’espere · Col·lecció: El Cabàs, 30

ISBN: 978-84-96608-79-5 · Enquadernació: Rústica · Format: 21x14 cm

Pàgines: 170 · Preu: 15 € (IVA inclòs)

XAVIER ALIAGA, SOBRE ELS OCTUBRE

2010-11-02T10:03:00.000+01:00

Un país d'assassins

L'ESCRIPTORI

29/10/10 09:20 - XAVIER ALIAGA -

A l'hora que els lectors cliquen aquest article, potser empentats per la impudícia groguenca del titular (la motivació s'explica ací baix), segurament ens trobarem davant l'auditori del XXIII Encontre d'Escriptors dels Premis Octubre, tractant d'explicar algunes de les claus que relacionen l'actual eclosió de la novel·la negra, també al País Valencià, amb una realitat si no d'assassins, generosament habitada de criminals. Almenys aquesta era la idea d'una taula rodona que l'autor d'aquestes ratlles ha de compartir amb el llibreter Paco Camarasa i els escriptors Sebastià Bennassar i Juli Alandes.

El tema és sucós. De la mateixa forma que Raymond Chandler i Dashiel Hammet desbrossaven el clavegueram polític i judicial de l'Amèrica dels anys 40, o Stieg Larsson i Henning Mankell omplien d'àcid les ferides del teòricament modèlic benestar nòrdic, els autors i autores valencians ens hem trobat amb un material ple de possibilitats literàries. Digueu-li novel·la negra. O social. O habilitem una etiqueta per a un nou gènere de cruïlla. Però el ben cert és que aquest inici del segle XXI ens ha proveït d'abundosa matèria fungible. Històries que, per sort, ja s'estan contant.

El nostre clavegueram polític autòcton ja té forma de llibres gràcies a la nissaga de Ferran Torrent que arrencava amb Societat Limitada. Àngels Moreno també furgava en Cita a la matinada en el món de les corrupcions i corrupteles mentre que el propi Sebastià Bennassar, tot i ser mallorquí, es feia les preguntes pertinents i impertinents sobre la visita del papa a València en Jo no t'espere. O Juli Alandes, que en El crepuscle dels afortunats, novel·la acabada de descarregar, poua en el parany de la corrupció urbanística. Una temàtica que apareixia a tall de macguffin en la nostra novel·la de debut, Si no ho dic, rebente, una modesta aportació que, en partir de claus paròdiques i ser escrita el 2003 i editada el 2005, molt abans de saber el que intuíem però no podíem provar, ha quedat com una lectura apta per a l'horari infantil. L'humor, de fet, és una de les vies possibles i practicables d'atac: els televisus Emili Piera i Tonino Gutián barrejaven novel·la negra amb vandalisme literari a Un mort al Palau.

La temàtica, tanmateix, casa molt bé amb la solemnitat. Salvador Company introduïa en Silenci de plom la corrupció política i la poc ponderada activitat de les màfies de l'Est al nostre territori, recordant-nos que, a més de criminals, també ens acacen els assassins. La realitat, de fet, quasi sempre va un parell de passos per davant de la ficció: a Polop, en la Marina, tenim el cadàver real d'un polític, encara tebi, i motivacions que, a l'espera que concloga la investigació, ens duen directament al que tots ens pensàvem. Una temptació molt poderosa que, em consta, comença a tindre forma de novel·la. I a mi no em mireu.

De segur que oblidem més exemples, però els escriptors i escriptores ens hem posat a la feina. La literatura pot ser moltes coses, tot i que també, i crec que requisit imprescindible, ha de ser un espill de la realitat. Les novel·les que suportaran el pas del temps hauran de donar claus al lector d'ací vint o trenta anys del que es coïa en aquest racó del planeta. O com apunten els coordinadors de l'encontre, Marià Sánchez Soler i Emili Payà, els autors han de ser els que facen la “dissecció del nostre temps”. Feina hi ha. A cabassos. I si no, passegeu pels fulls de qualsevol diari. Si amb això no som capaços de fer bona literatura ens ho hauríem de fer mirar.

(sotalacreueta.blogspot.com)

EL TEXT DEL PULP QUE NO VA SORTIR

2010-11-02T09:56:00.000+01:00

La punyetera normalitat d’un país d’assassins

No entenc on hi ha el problema en l’afirmació del títol de la taula rodona en la qual em toca participar en aquesta edició dels premis Octubre. “Un país d’assassins” Sí, i què? En aquest singular país nostre de nom plural es mata i es mata be. Molt o poc, no ho sé, suposo que en la realitat estam dins de la mitjana, però en els darrers deu anys s’han publicat més de 170 novel·les negres en català (tot i que l’inventari segur que acaba a l’alça per la immensa dificultat de controlar tot el que es publica a casa nostra on la indústria editorial per sort és molt variada i plural). Això fa que el corpus de novel·la negra en català des del 1954, any que agafarem de partida del gènere amb Rafael Tasis i la seva La Bíblia valenciana, superi de llarg el mig milenar de títols i que en els darrers anys estiguem immersos en un autèntic boom de publicacions –en part a remolc per l’èxit de la novel·la negra feta en altres llengües i molt especialment a la Mediterrània-. Per tant aquest és un país on es mata.

Suposo que a ningú li sorprendrà saber que estam vivint en un país on els principals crims els cometen els qui estan al capdamunt del poder. I quan parlo del poder no parlo d’aquest que es pot canviar cada quatre anys, sinó del poder real (amb les seves extensions de cap al poder mutable de la classe política). És el poder qui s’ha carregat els nostres paisatges, qui ha fomentat la immigració il·legal i qui, quan ha calgut, ha deixat a la gent amb el cul a l’aire via concurs de creditors, un altre eufemisme d’aquests que acollonen. A la gent se la pot matar de moltes maneres, però una d’elles és deixar-la sense feina mentre el poder mutable continua injectant diners a la banca perquè no es perdin determinats privilegis.

Vivim en un país on les pàgines d’informació política deixen de cada vegada més pas a les pàgines de tribunals –i a Mallorca pràcticament hi ha la fusió a la redacció dels redactors de les dues àrees-. I aquí no dimiteix ningú (una de les principals diferències entre les societats mediterrànies i les nòrdiques). Vivim en un país on una de les fortunes més respectades i estimades va néixer amb el contraban i l’assassinat, va col·laborar en la subvenció del cop d’Estat del 1936 i va vendre armes als dos bàndols durant la II Guerra Mundial, a banda de moltes altres aventures dignes d’una novel·la negra però tan reals perquè la realitat sempre supera la ficció. Vivim en un país on, amb comptades i honroses excepcions, el periodisme d’investigació no existeix o es limita a parcel·les molt concretes i on els escriptors que supleixen aquesta tasca sovint són silenciats pels mitjans de comunicació i per l’acadèmia perquè els crítics consideren que allò que fan no és “alta literatura”.

Doncs sí, vivim en un país d’assassins i no passa res, potser perquè la violència i el crim formen part de la nostra manera de ser des de fa molts i molts anys –i si no basta llegir les cròniques medievals per veure quantes sagetes i punyals es clavaren entre membres dels propis bàndols per saber que això de matar-nos ja ve d’enrere. La gràcia és que ara, en aquest país, a més a més hi ha uns tipus que intentam fer novel·les per explicar com ens estan canviant aquest país. Aprofitam els morts, els crims en definitiva (una novel·la negra no tendria per què tenir cadàver, però ens agrada, i en els darrers temps a més ens hem tornat un punt tarantinians) per explicar com és aquesta realitat, com és aquest país. I resulta que, de vegades, ens en sortim.

SEBASTIÀ BENNASAR

NOVA NOVEL·LA DE MIQUEL VICENS

2010-10-31T20:42:00.002+01:00

Mentre als premis Octubre es debatia -amb intensitat- sobre novel·la negra, al Diari de Balears es va publicar aquesta notícia sobre la nova novel·la de Miquel Vicens, que ens presenta la quarta aventura de n'Agustí Ferrà

http://dbalears.cat/actualitat/etiqueta/Miquel+Vicens+Escandell

els premis octubre es tenyeixen de negre...

2010-10-24T14:52:00.001+02:00

http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/els-premis-octubre-es-tenyeixen-de-negre.html

article a Mallorca Progrés

2010-10-20T19:46:00.000+02:00

Novel·la negra i Universitat

Sebastià Bennassar. La novel·la negra, amb tot el seu component de crítica social a les societats on es desenvolupa la seva trama, s'ha convertit en una eina de primer ordre per mostrar una altra cara de les democràcies occidentals -en el cas de les novel·les ambientades en el primer món- i en un element de denúncia molt potent en el cas de les democràcies més inestables i de les dictadures quan aquestes novel·les ultrapassen l'àmbit dels països on s'ha instaurat la menys dolenta de totes les formes de govern possibles.

Per això mateix és una molt bona notícia que dues institucions de primer ordre del país com són la Universitat de Barcelona i els premis Octubre de València hagin decidit obrir les portes a aquesta literatura, que massa sovint ha estat allunyada de les institucions acadèmiques. La UB ho ha fet amb la inauguració del cicle de conferències Una altra Suècia, el país de la novel·la negra, en el qual participarà de forma activa el proper dia 5 de novembre el professor de la UIB Alejandro Casadesús, autor d'una tesi doctoral sobre Mankell i Camilleri, una part de la qual s'acaba de publicar ara en llibre per part d'Objeto Perdido (a la part que queda inèdita hi ha un treball important sobre Jakob Arjouni, que és possiblement el millor retratista del'Alemanya multicultural, el model que acaba de carregar-se alegrement Angela Merkel l'altre dia).

En el cas dels premis Octubre, se li dedica l'Encontre d'Escriptors d'enguany, amb un programa molt potent que a partir del dimarts que ve es dedicarà a mostrar la grandesa del gènere com a eina de crítica social en un congrés que serà un punt de trobada ineludible i que combinarà la presència d'estudiosos del gènere amb la de nombrosos escriptors i periodistes.

L'entrada en aquestes dues sacrosantes institucions del país, no fa res més que confirmar el que molts ja sabíem: que la novel·la negra és una literatura en majúscules que es mereix entrar per la porta gran en els estudis reglats de les nostres universitats. Fins al moment s'han fet congressos a Salamanca i a León i cursos a la Universitat d'Alacant, però només Salamanca comptarà amb una assignatura dedicada a aquest gènere en el segon quatrimestre d'enguany. Serà impartida per Àlex Martin, un dels màxims especialistes en novel·la negra catalana i espanyola.Seria bo que la resta de les universitats en prengués bona mostra. Massa vegades s'ha acusat a la Universitat d'estar allunyada del món real, cosa que moltes vegades és certa, i més quan ens estam referint a carreres d'humanitats. És cert que s'han d'estudiar les tradicions i hem de veure d'on venim, però la novel·la negra i els seus precedents compten amb un canon literari de primer ordre amb noms com Edgar Allan Poe, Dashiell Hammett o Raymond Chandler que haurien de figurar en qualsevol història de la literatura. Ara hi ha una oportunitat molt interessant per analitzar de forma acadèmica i científica per què la gent es deixa seduir per aquest gènere. Proposo una possible resposta: per la quantitat de veritat que s'amaguen al darrera d'aquestes ficcions.

HAMLET, HOMER, AGATHA...

2010-10-16T09:31:00.002+02:00

Alguns apunts ràpids i apressats de la conferència d'ahir de Bill Phillips.

1-No entraré a debatre sobre l'orígen de la novel·la negra, seria massa llarg, però apuntin un tal Shakespeare i una novel·la negra en actes anomenada Hamlet i apuntin una novel·la negra oral en vers contada per un tal Homer sobre un home banyut que ordeix una venjança a una tal ciutat anomenada Troia.

2-A Àgatha Cristhie no li agradava escriure i això es nota perfectament. És insuportable, crea una fórmula i a sobre és incapaç de descriure ni els llocs ni els personatges, però això els actors les adoren, poden fer el que vulguin, l'escriptora no els ha donat ni una pauta...

SUÈCIA, EL PAÍS DE LA NOVEL·LA NEGRA

2010-10-15T21:11:00.003+02:00

Ahir horabaixa es va inaugurar el cicle de conferències "Suècia, el país de la novel·la negra"a la Universitat de Barcelona, a l'edifici històric. Estan organitzades pel Departament de Filologia Alemanya i Anglesa de la UB i finançades per l'Institut Suec. La inauguració va comptar amb la presència de la professora Emma Martinell, que va demostrar el seu entusiasme pel gènere negre i que va reclamar la importància d'aquesta literatura i la necessitat que entri a les aules de l'acadèmia i de la universitat! No cal dir que té més raó que un sant i que bona prova d'això és el congrés que es munta cada any a Salamanca o els cursos d'Alacant i d'altres iniciatives similars com la del proper encontre d'escriptors dels premis Octubre.

La conferència inaugural la va fer en Bill Phillips, que parlà de "La tradició de la novel·la negra deurant el segle XX als països angoloparlants", que féu una intervenció molt científica, interessant i divertida, amenitzada amb tres tassons de whisky, dos barrets i una americana i que fou d'aquelles memorables. No us perdeu la resta de sessions els divendres a la UB. No us ho perdeu.

Larsson contra Vargas

2010-10-11T14:54:00.000+02:00

Larsson contra Vargas Llosa

Sebastià Bennassar. El mes d’octubre és un dels més importants per a la indústria del llibre. Convé tenir clares les coses i denominar les coses amb el seu nom correcte, i avui per avui el llibre és també una indústria i està molt bé que sigui així. Octubre és el mes de la fira de Frankfurt, que alguns potser recordaran perquè el 2007 la cultura convidada d’honor va ser la catalana i una nodrida representació d’escriptors van anar a treure el cap per la ciutat germànica acompanyats de gent tan vinculada al sector editorial com són els castellers o el motorista que pujava sobre el piano de Carles Santos mentre ell tocava vés a saber què. També potser que alguns la recordin perquè va ser allà on varen robar algunes fotos precioses de paisatges de Catalunya de l’exposició que va organitzar-hi l’Institut d’Estudis Baleàrics, aquesta extinta jugueta cultural que va sorgir com un capritx de Matas i que en la seva trajectòria va saber promoure iniciatives culturals molt interessants. Supòs que és per això que es va decidir la seva liquidació.

Bé, doncs coincidint amb la fira resulta que cada any es dóna el premi Nobel de Literatura, que enguany acaba de recaure ni més ni menys que en Mario Vargas Llosa, que és un escriptor molt interessant –sobretot en la seva primera època- però que cau molt malament –sobretot en la segona. Dic jo que la cosa deu anar vinculada a aquest ascens de la dreta i la ultradreta a Europa, que també ha de tenir la seva visibilitat cultural preocupant-se pels d’un altre continent sempre i quan no simpatitzin ni amb Castro, ni amb Chaves, ni amb Evo Morales ni amb Correa, que en els darrers dies ha salvat la pell per ben poc. Amb això no vull dir que en Mario Vargas Llosa no es mereixi el premi: ja he dit que la seva obra literària és molt important i a més a més té la gràcia que no estava a les travesses, seguint la tradició de can Nobel.

De totes maneres, la notícia literària més interessant de la temporada és que en poc temps sortirà al carrer un llibre amb alguns dels millors texts periodístics d’Stieg Larsson, el conegudíssim autor de la trilogia protagonitzada per la Lisbeth Salander, una creació literària de primer ordre que ha posat la novel·la negra sobre la taula novament. De la trilogia el millor és el segon llibre amb molta diferència, i també totes les parts periodístiques dels altres dos, i per això és una notícia excel·lent que apareguin els texts de Larsson sobre el racisme, els neonazis, la immigració o els drets homosexuals, que li costaren fins i tot amenaces de mort. No entenc per què encara ningú no els havia publicats. Per a mi, que es publiqui aquesta part de l’obra del suec, en un moment en què Europa està escorant-se perillosament de cap a la dreta, és una notícia extraordinària. Feis-me cas: ja hi haurà temps per llegir en Vargas Llosa.

JAUME BENAVENTE

2010-09-28T15:48:00.003+02:00

Aquí podeu llegir la ressenya apareguda aquesta setmana al Balears...

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1031/2

Allà hi serem!!!

2010-09-28T08:48:00.003+02:00

XXXIX Premis Octubre

Des del 26.10.2010 fins al 29.10.2010

XXII Encontre d'Escriptors

XXII Encontre d'Escriptors
"Novel·la negra, novel·la social"

L'enèsim reviscolament de l'anomenada novel·la negra (al qual no n'és aliè l'èxit comercial extraordinari de l'autor suec Stieg Larsson) ha posat una vegada més en evidència com aquest gènere transcendeix els límits estrictament literaris per a convertir-se en una eina de primera importància en l'estudi de la societat des d'un punt de vista que va més enllà de disciplines com la sociologia, la història, la crònica d'actualitat, la psicologia, el periodisme, etc., en sumar-les i abastar-les totes.

Això és així des del moment revolucionari del naixement de la novel·la negra contemporània americana amb els mestres Dashiel Hammett, Raymond Chandler i Ross Macdonald, la posterior revisió que introduïren escriptors com W.R. Burnett, Chester Himes o Donald Westlake o les grans actualitzacions contemporànies, obres d'autors com Jerome Charyn, Elmore Leonard, James Elroy o Sara Paretsky.

Europa tampoc no ha romàs al marge d'aquesta tendència, sinó més aviat el contrari, gràcies a l'aparició d'un seguit d'escriptors que localitzen les seues obres en les seues ciutats, les seues cultures i les seues societats, d'entre els quals podem esmentar els veterans Maj Sjöwall i Per Wahlöö (autèntics artífexs, ja en els anys 60, de l'actual boom de la novel·la negra sueca i escandinava, ben representada també per Henning Mankell o per la noruega Karin Fossum), l'irlandès (tot i que americà d'adopció)John Connolly, l'escocès Ian Rankin, les franceses Brigitte Auberti Fred Vargas (sense oblidar el patriarca del “polar”, Jean-Patrick Manchette), el sicilià Andrea Camilleri, el grec Petros Markaris, la jueva Batya Gur, l'austríac Veit Heinichen o, ja a casa nostra,Manuel Vázquez Montalbán, Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Andreu Martin, Franciso González Ledesma o Ferran Torrent.

En aquestes jornades pretenem que siguen els mateixos escriptors de novel·la negra i els experts en aquest gènere els qui dialoguen i expliquen diversos punts calents de la nostra societat actual(temes com la immigració il·legal, la prostitució, la corrupció política i econòmica, el crim organitzat, el tràfic de drogues...) i com la literatura se'n fa ressò d'aquestes temàtiques i el tractament que els dóna. El que perseguim, en resum, és que siguen els escriptors els qui facen la dissecció del nostre temps.

Coordinat per: Marià Sánchez Soler (escriptor) i Emili Payà(Octubre CCC)

PROGRAMA

Dimarts 26 d'octubre
17.00h. “Novel·la negra, literatura d'intervenció”. Conferència a càrrec de Marià Sánchez Soler (escriptor).
18.00h. Conferència a càrrec d'Alfons Cervera (escriptor).
19.30h. “L'Holocaust i la ficció popular”. Conferència a càrrec dePhilip Kerr (escriptor).

Dimecres 27 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 1: “Atracadors, el crim profesional i la no ficció”. Conferència a càrrec de Carles Quilez (escriptor i periodista, director d'anàlisis de l'Oficina Antifrau de Catalunya).
12.30h. “La novel·la negra catalana: entre la ficció i la realitat”. Conferència a càrrec d'Àlex Martin Escribà (assagista, director del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Salamanca i d'Olot Negre 2010).
16.30h. “La corrupció política i la corrupció econòmica”, un diàleg entre Ferran Torrent (escriptor) i Joan M. Oleaque (periodista).
18.00h. Taula rodona “Negra i actual”, amb Jaume Benavente, Andrea Robles i Jordi Pijoan (escriptors), organitzada en col·laboració amb l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
19.30h. “El pes de la realitat”, un diàleg entre Andreu Martin(escriptor) i Carles Quilez.

Dijous 28 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 2: “El sensacionalisme als mitjans de comunicació (el crim d'Alcàsser com a paradigma)”, a càrrec de Joan M. Oleaque (periodista).
12.30h. Diàleg entre Marià Sánchez Soler i Joan Queralt(periodista): “La infiltració mafiosa al nostra país”.
16.30h. Diàleg entre Jordi Bordas i Eduardo Martin de Pozuelo(periodistes de l'equip d'investigació de La Vanguardia).
18.00h. “¿Policies de veritat com a inspiració literària?”, un diáleg entre Lorenzo Silva (escriptor) i Alicia Giménez-Bartlett(escriptora).
19.30h. “Sobre un tal Méndez”, conversa entre Paco Camarasa(llibreter) i Francisco González Ledesma (escriptor).

Divendres 29 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 3: “Un país d’assassins”, taula rodona amb Paco Camarasa, Xavier Aliaga (escriptor), Sebastià Bennàssar (escriptor) i Juli Alandes (escriptor).
12.30h. “Literatura urbana: viatjar de la Barcelona de Vázquez Montalbán a la Marsella de Jean-Claude Izzo”. Conferència deGeorges Tyras (Universitat de Grenoble, traductor i estudiós de Vázquez Montalbán i de J.C. Izzo).
16.30h. “Al cor de les tenebres. Immigració i novel·la negra”. Taula rodona amb Antonio Lozano (escriptor), Raul Argemí(escriptor) i David C. Hall (escriptor).
18.00h. “Els fons negres de La Bòbila, una experiència única”. Conferència de Jordi Canal (director de la Biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat).
19.30h. Clausura a càrrec de Veit Heinichen (escriptor).

Tipus de matrícula
Públic en general
Entrada gratuïta amb la inscripció. Inclou el dret d'assistir a totes les conferències i taules rodones dels Premis Octubre.

Estudiants de la Universitat de València
(amb crèdits de lliure configuració)
Preu de la inscripció: 30 euros. Inclou el dret d'inscripció, el material informatiu del congrés escollit i el certificat d'assistència atorgat per la Fundació Ausiàs March.

Estudiants de la resta d'universitats
(amb crèdits de lliure configuració)
Preu de la inscripció: 150 euros. Inclou el dret d'inscripció, el material informatiu del congrés escollit, el viatge, l'allotjament, la manutenció i el certificat d'assistència atorgat per la Fundació Ausiàs March. Aquesta matrícula sols es pot gestionar a través dels acords establerts per la fundació amb les universitats respectives.

Notes importants
- Places limitades.
- Moltes universitats convaliden l'assistència als congressos amb crèdits acadèmics de lliure configuració. Informeu-vos-en en la vostra universitat.
- Per a participar, cal que us matriculeu en el formulari que apareix més avall. Forma de pagament: ingrés al núm. de compte deCaixa de Pensions 2100-0700-17-0200341061. Al rebut bancari heu d'escriure en l'apartat de Concepte “Premis Octubre + el nom del congrés específic en què us vulgueu apuntar” i en Nom del beneficiari Fundació Ausiàs March i l'heu d'enviar a l'Octubre CCC, c/ Sant Ferran, 12. 46001 València. Els rebuts els podeu enviar per correu ordinari a l'adreça anterior a l'atenció d'“Assumpció Palau” o per e-mail a l'adreça: spalau@octubre.cat

Matricula't

John le Carré

2010-09-27T09:43:00.001+02:00

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20100927/54012397487/john-le-carre-los-espias-y-los-mafiosos-comprenden-el-mundo-de-verdad-john-le-carre-estado-kim-philb.html

Es veu que ara parla català i que a la nova novel·la hi surt en Jimmy Jump!!!

CONTE NEGRE

2010-09-26T22:18:00.001+02:00

Enguany em van convidar a participar a través del Jordi Cervera en el llibre Salou, 6 Pre textos, que edita l'Ajuntament de la vila homònima. Com que ja ha passat prou temps, us penjo aquí el conte per si us ve de gust la lectura.

ÚLTIMA JORNADA DE PESCA

Au de foc a l’horitzó (Mário Cesariny)

El rus esperava al pantalà que arribassin els seus socis. Feia un estar d’àngels. Era aquell sol de la Mediterrània el que l’havia duit a canviar els hiverns de Moscou per la bonior de la Costa Daurada. A partir del mes de maig, quan a Salou ja no s’hi podia estar perquè la calor era exagerada, ell partia de cap a Rússia. L’octubre tornava. I així vivia sempre en una primavera la mar d’agradosa. El iot havia arribat una setmana abans procedent de Guernsey, una de les illes britàniques paradisos fiscals del canal de la Mànega, i el rus i els seus amics li havien de fer una bona posada a punt. Arreglar el motor, entapissar de bell nou els seients, posar els fons dels camarots d’un color blanc neutre per tal que reflectissin millor la llum dels focus, comprovar el funcionament dels embornals i arreglar la bomba de calor que s’havia xapat en la darrera travessia per culpa d’una onada mal entomada. Es va treure la jaqueta. La temperatura s’havia enfilat fins als 19 graus i per a ell allò era calor extrema. La samarreta indicava a la perfecció el nom de l’empresa a la qual pertanyia aquell home: Nordic Motors. L’havia creada feia tres anys, amb els diners que havia guanyat fent el soldat a Txetxènia i algun cop de sort ben pegat, com quan varen assaltar una mesquita i trobaren 400.000 euros, que ben repartits arribaren a 70.000 per barba i el passaport per començar una nova vida. Mecànica de vaixells. Ran de mar. I amb subvencions si es posaven el nom de l’empresa en català. Cap problema. Sol i bona vida.

Em vaig fixar en els seus braons i en la cicatriu que duia al front quan vaig arribar amb un paquet de llaunes de coca-cola i un altre de cerveses sota cada braç. La llanxa del Joan estava atracada just al costat del iot i això feia que semblàs més petita del que realment era: onze metres perfectes amb dos camarots, ideal per anar a pescar, que era per al que l’havia comprada i al que ens dedicaríem al dia següent. Havíem fet la compra al supermercat, estibàvem bé l’embarcació, carregàvem bateries i benzina i a l’endemà ens n’anàvem a una pesquera que coneixia el Joan, unes vint milles mar endins, on segons ell es podien treure xernes de fins a 40 o 50 quilos amb el rodet elèctric i amfosos i serrans imperials a cor que vols i també mussoles. La previsió del temps era de mar plana i calma absoluta i temperatures altes. Era el darrer dia del pont de la Constitució i la bodega fabricadora de gel que havia fet instal·lar el Joan a la seva llanxa estava preparada de bon de veres per rebre’ns. Però no sortiríem fins a l’endemà, quan tothom estigués a casa o treballant i nosaltres solcassim les aigües de la Mediterrània rumb a la nostra particular cacera.

El Joan i el rus se saludaren. “És el millor mecànic que hi ha a la contrada”, em digué, quan procedíem a estibar la llanxa a la perfecció. De fet, havia estat ell qui li havia preparat la bodega amb capacitat per a 2.000 quilos de peix, cosa que convertia la Llamp, així es deia la llanxa, amb l’embarcació esportiva millor equipada per anar a pescar d’aquella zona de la Mediterrània. Les obres li havien costat 40.000 euros, però el Joan es dedicava a dilapidar la fortuna familiar i a viure de la dotzena d’hotels que tenia diseminats per tot el litoral de Tarragona, així que per ell aquella inversió era poca cosa. Em vaig quedar al seu apartament del carrer Major de Salou. Ell havia de tornar a Tarragona on l’esperava la festa familiar. La seva filla petita feia deu anys i havien decidit celebrar-ho en família. I tot i que m’havia convidat a anar-hi, jo havia rebutjat dues vegades la invitació. Aquestes coses val més celebrar-les en família i sense ingerències externes, encara que jo coneixia al Joan des de feia més temps que la seva dona. De fet, des de que vàrem fer la mili plegats el 1985 al quarter Palma 47 de Mallorca, on ell era un pollastre de vint anys acabat d’arribar de Barcelona i on a mi m’hi havia duit la Policia Militar després d’haver-me resistit tot el possible a incorporar-me a files. Ningú m’hauria dit llavors, que només dos anys després me faria policia i que una de les amistats més duradores que faria al quarter seria la d’aquell tarragoní embogit per la pesca. Tant que com a mínim ens trobàvem tres vegades a l’any: una a Palma, una a Salou per anar a pescar i una altra en alguna ciutat d’Europa on poder fer una escapadeta ràpida per anar a menjar a algun d’aquests restaurants que hom no es pot deixar perdre.

En haver acabat la feina marxàrem. El Joan va agafar el cotxe per anar-se’n al dinar no sense insistir per una darrera vegada per si volia acompanyar-lo mentre que jo em vaig dedicar a recórrer tranquil·lament el passeig a la vora del mar de la platja llarga de Salou. El mar presentava aquell to argentat dels darrers dies de l’any, argent noble, de sol que fa bé i que no escalfa en excés, de mar que es pot mirar a simple vista, aguantant l’envit, foradant la immensitat. El vent suau em duia les embostes de saladina fins als narius i la bonior convidava a fer molt més que llevar-se la samarreta. Dit i fet i en un tres i no res me trobava amb els peus entaforats en un pam d’algues marines que s’havien acostat fins a la riba i que lliscaven plaents entre els meus peus. L’aigua estava freda. Molt freda. Però això no semblava importar-li a aquell home gran que havia deixat enrere la roba curosament doblegada i s’endinsava dins el mar per fer uns quants llargs. Si hagués estat de Salou hauria sabut que el Miquel de can Ganxo feia això cada dia des de feia trenta anys. Els metges l’havien salvat d’un infart i li havien recomanat aigua freda per a la circulació i ell cada dia, hivern i estiu se fotia a mar i nedava mitja hora. En sortir, ben blau, corria la platja dues vegades amunt i avall i se’n tornava cap a casa.

A poc a poc havien anat passant les hores i jo tenia els peus regenerats pel contacte amb les algues i amb la saladina. S’havien fet les quatre perquè havia aprofitat també per tombar-me damunt l’arena i llegir uns quants capítols d’una novel·la de Fred Vargas que feia poc s’havia acabat de traduir al català. Llegint s’havia passat l’estona i fins i tot havia agafat fred, perquè l’arena de la platja estava humida. Vaig decidir anar a pegar una mossegada i vaig anar a parar al Mc Donald’s de la primera línia, l’únic lloc on a aquelles hores me donarien qualque cosa, encara que fos de plàstic.

En el restaurant –quina infàmia anomenar-lo així, però tampoc no tenia cap altra manera de definir-ho- ja no hi havia gaire gent, només les escorrialles de dues famílies ben completes que estaven acabant d’apurar el dia de pont abans de tornar de cap a Martorell i que presentaven criatures ben sorolloses. Com que el local era enorme vaig poder trobar una taula tranquil·la on menjar-me el meu plàstic sense que ningú no m’emprenyàs. La Fred Vargas ajudava a una millor digestió, això era innegable. En acabat vaig decidir fer un passeig de cap a l’altra platja, en direcció a Cambrils. Vaig anar caminant sense cap mena de pressa, atrapant jubilats amb xandall que sortien a fer la passejada diària i sent atrapat per joves que corrien passejant cans o per cans que passejaven a joves que corrien, que ningú no sabia massa bé com es podia interpretar aquella cursa mig a la desesperada pel passeig marítim d’animal i persona o de persona i animal, i en aquest cas sí que l’ordre dels factors altera el producte.

A la tornada vaig parar a un dels quioscs que una cadena de venda de premsa de la zona tenia situada ran de mar. L’al·lota que em va despatxar i a qui li vaig comprar tres diaris en català i un gelat que duia massa estona dins la conservadora devia tenir setze o desset anys i uns ulls verds que enamoraven a la primera de canvi. Hi havia un germà de devers deu anys que va ser qui em va obrir la nevera dels gelats perquè un infant d’uè va començar a bramar al darrera del mostrador on hi havia la caixa. La criatura tenia gana. Ella, sense incomodar-se per la meva presència, es va apujar el jersei i es va amorrar la criatura al pit, que va callar de seguida per passar a engolir amb fruïció.

-Disculpi’m, però quan es posa així no hi ha manera de fer-la callar si no és donant-li de menjar –em va dir la noia mentre aguantava la criatura i feia esforços per passar el lector de codi de barres sobre els diaris i el gelat.

-No es preocupi.

Vaig pagar i vaig sortir de la botiga. Ja s’havia fet fosc i començava a fer fresca, i per això me’n vaig anar de cap al meu hotel, al carrer Major. Faltaven tres o quatre hores ben bones per anar a sopar. Per sort ja tenia ullat on soparia aquella nit, perquè tenia ben clar que la infàmia plàstica americana s’havia de reparar amb una bona teca que ajudàs a oblidar el mal tràngol (tampoc no ens passem, per omplir l’estómac i sobreviure n’hi havia ben be prou amb les hamburgueses). A l’hotel vaig obrir la làmpada que m’havia d’il·luminar mentre aprofitava les seves comoditats per llegir una estona. Els hotels bons ja les tenen aquestes coses, que procuren oferir un bon grapat de comoditats als seus clients per tal de figurar a les llistes de bones valoracions que corren per internet i que, en un moment donat, poden fer que algú es decideixi per contractar els seus serveis. No era el meu cas, que des de feia anys sempre que em trobava amb el Joan m’hostatjava allà. El seu apartament era petit i a primera línia de la platja, una casa perfecta per a l’estiu però que ningú no empraria a l’hivern. De fet, en els pobles costaners, s’havia privilegiat molt allò d’estar a primera línia de costa, però en realitat els millors eren els que estaven una mica protegits per alguns blocs d’edificis. Així la humitat, terrorífica, quedava una mica alleugerida, però sobretot es podia comptar amb alguna ajuda per parar el fort vent que a l’hivern convertia les poblacions costaneres en indrets ben sovint inhòspits. No era el cas de Salou en aquells dies de Pont de la Constitució, en què la temperatura era gairebé primaveral, però si el temps hagués estat més dur fins i tot hauria estat poc agradable el passeig que havia fet.

Vaig sortir al petit balconet que tenia l’hotel per deixar les sabates plenes de sorra. A l’edifici del davant hi havia un home gran que fumava a les fosques, també en un balcó. Ens separava una distància llarga, però la brasa del caliu era inconfusible. Un puro de bones dimensions. No li podia reconèixer els trets, però era evident que fumava amb deler, gaudint de cada una de les inspiracions del seu cigar. Devien ser els darrers moments del pont i a l’endemà a primera hora marxarien. Segurament la dona devia tenir coses a fer a Tarragona, reunions amb les amigues i veïnes, la participació en les reunions de l’associació contra el càncer o alguna altra bona obra benèfica, d’aquestes que netegen la consciència a una gent que mai no anirà a veure com sobreviuen amb massa pocs euros al mes els més pobres de la ciutat, que ja se sap que sempre és molt millor ajudar a la misèria lluny de casa que no tenir damunt del plat d’escudella i carn d’olla la imatge del pobre de la cantonada del costat. De vegades tenia aquell defecte, deixava anar la meva imaginació a lloure i m’agradava inventar històries possibles per a la gent amb qui em creuava, sobretot quan estava desenfeinat i tenia tot el temps per a mi. Supòs que era una reminiscència de quan volia ser escriptor i em vaig quedar de simple redactor de cultura d’un diari de províncies. En certa mesura m’agradava veure’m com el Pereira del llibre de Tabucchi, o encara més com el Mastroianni a la pel·lícula encara que amb una vintena d’anys menys.

Vaig tornar a dintre i em vaig enfonsar de nou en les pàgines de la Fred Vargas. Feien ganes de tornar a Paris i per ventura li hauria de proposar al Joan que la nostra propera trobada la féssim a la capital francesa. El 2010 es faria una gran exposició sobre les inundacions que va patir la ciutat cent anys abans i em venia molt de gust anar a fer-hi una ullada, perquè es recolliria documentació gràfica que amb prou feines havia sortit dels arxius. Segurament devia ser digne de veure tot Paris ben semblant a Venècia, tot i que degué suposar un gran trasbals per a la ciutat. De fet, sempre havia admirat el Sena i els seus 776 quilòmetres d’ençà que el vaig descobrir en un llibre sobre rius del món que hi havia a casa de la padrina i que vaig veure que havia estat una font d’inspiració per alguns dels quadres que més m’agradaven i que encara no sabia qui havia pintat, perquè això és una de les constants del coneixement humà, el bombardeig d’imatges que sovint no tenen una procedència certa i que et criden l’atenció sols per la seva disposició estètica.

Sol post va començar a fer una mica de fresca, cosa que era d’agrair. Algun dia havia de començar a fer tardor i a arribar el preludi de l’hivern, però com a mínim el pont havia servit per alegrar una mica la vida a la gent i als hotelers, que a poc a poc havien rescabalat part del perdut per culpa d’una temporada nefasta abocats a la crisi que tot s’ho emporta. De fet, per tal d’allargar una mica més el pont aquella nit a Salou se celebrava la gran final d’un concurs de ball de saló. I tot i que les al·lotes de la recepció me n’havien parlat meravelles, jo ja sabia que no m’hi veurien pas el pèl, allà. De fet, els hotels serien molt millors i conservarien la seva qualitat sempre que suprimissin tots els seus equips d’animació, o com a mínim els equips d’animació nocturns. A dins de l’habitació s’hi estava bé i la llum càlida de la làmpada convidava a continuar la lectura de les aventures parisines d’aquella colla de polis.

Mentre jo avançava amb celeritat i em diluïa dins aquella història de peus arrabassats i de supersticions vampíriques –sabia cert que en sortir a sopar miraria més d’una i de dues vegades els rostres de les improbables persones amb les que em creuàs perquè aquelles històries em posaven els pèls de punta i em desassossegaven prou- el rus i la seva colla enllestien la feina en aquell iot amb la col·locació de les càmeres i els focus al camarot de proa. Havien cobrat una bona picossada per aquell treball fi que deixava la nau a punt per a satisfer les necessitats del seu propietari.

Vaig sortir a sopar. Me’n vaig endur el llibre perquè no hi ha res pitjor per a un comensal solitari que haver d’entretenir l’espera des de la comanda fins a ser servit sense res per fer, o en el seu cas l’espera entre plat i plat. Fer les menjades sol sempre és un motiu de gran incomoditat tant per al qui ha d’esperar el forniment com per a qui ha de servir-lo. Al darrera d’un solitari s’hi pot amagar des d’un viatjant de pas fins a un comercial que ha acabat la jornada, un jove treballador en viatge de negocis o un home insuportable sense ningú que l’agomboli en una nit de festa. Cosa diferent és si el tipus en qüestió era un client habitual, dels de cada dia, en un d’aquells bars o cafès on als migdies se serveixen dinars a preus prou ajustats, però estava clar que era el primer cop que jo anava a aquell restaurant de Salou i que, molt probablement seria l’últim.

Als cambrers no els va fer gaire gràcia veurem entrar. Jugava el Reial Madrid un partit de copa d’Europa contra un equip suís que havia començat quinze minuts abans i estaven tots ansiosos per veure’l. No sé si és que eren seguidors del conjunt blanc o simplement que els agradava el futbol, independentment de qui jugàs, però el cas es que cada nou client que entrava a l’establiment –en total potser fórem mitja dotzena- era rebut amb ostensibles cares de desídia. Vaig tenir sort i vaig estar completament sol. Els altres comensals havien escollit taules per a fumadors, que estaven a la part exterior del restaurant, protegits de la intempèrie tan sols per una funda de plàstic i per unes estufes que anaven aportant la seva dosi d’escalfor. Així doncs, no em vaig haver de preocupar ni pels cambrers –que evidentment no estaven per mi, sinó per les evolucions que feien uns tipus amb una piloteta que cobraven una burrada per vestir-se una samarreta blanca- ni pel que feien els altres comensals. Ells no em veien i jo només els podia ullar de gairell i la veritat és que estava massa entretingut amb la Fred Vargas com per haver de preocupar-me especulant sobre els meus companys de taula. Per sort el menjar va ser excel·lent i la mitja ampolla de vi que el va acompanyar era correcte –les cases bones no solen fer ampolles petites i jo no em veia amb ànims de beure una botella sencera i me sabia greu deixar-la començada sobre la taula perquè la llancessin o perquè, en el seu defecte, se la begués aquella colla d’incivilitzats cambrers que xalaven amb el Madrid- i la companyia de primera. No hi havia ningú amb qui poder discutir, per tant placidesa absoluta.

Encabat vaig anar a estirar una mica les cames. A la platja no hi havia ningú i tampoc al Passeig Marítim. No m’estranyava. Els habitants habituals de Salou eren a casa perquè a l’endemà havien de treballar, bé al poble, bé a Tarragona, bé en qualsevol altra localitat del litoral tarragoní i els de fora o ja havien tornat de cap a Barcelona o s’agombolaven vés a saber on –ni tan sols m’havia preocupat per demanar on se celebrava l’acte- veient la final dels balls de saló. Vaig caminar pel passeig il·luminat. Ara ja hi feia fred i la humitat es ficava dins el moll de l’ós. A la vora del McDonalds hi havia vist una botiga d’aquestes de videojocs, una afició que des de feia anys me divertia molt, però que de cada vegada podia practicar menys. I és que amb la popularització de les consoles i d’Internet de cada vegada era més inútil la pervivència d’un lloc on la gent anava a jugar. I els anaven tancant. Llàstima, hi havia passat molt bones estones jugant amb les maquinetes i a la meva edat ja no tenia edat com per anar buscant consoles per jugar sol a casa. En aquells establiments com a mínim es podia pensar que el vici era compartit i al final xalaven més els pares que hi acompanyaven els infants que no pas els mateixos infants. De fet, era com el dia de Reis, que de vegades hi ha joguines que fan més il·lusió als adults que no als infants, com per exemple els futbolins o alguns jocs de sobretaula. Hi vaig arribar massa tard. Les màquines ja estaven desendollades i hi havia una noia de la Índia que escombrava el terra i es preparava a fregar per a l’endemà

-demà a les onze tornem a obrir i fins a les deu de la nit

em va dir, i aleshores vaig haver de girar cua i tornar de cap a l’hotel. Aquella nit acabaria de llegir la Fred Vargas i com a mínim la passejada pel Salou desèrtic m’hauria servit per poder pair una mica el dinar, cosa que no estava gens malament. En passar prop del port vaig sentir la remor d’una barca que sortia. No vaig veure quina era, però vaig suposar que devien ser pescadors de calamar que devien sortir a feinejar pels fons arenosos propers al poble.

A l’hotel ja havien canviat el torn de recepció i un jove molt agradable em va donar la clau de la meva habitació i es va oferir a engegar la màquina d’enllustrar les sabates que hi havia a la meva planta. M’havia vist la pols enganxada –el passeig per la platja de la tarda i la pols d’uns carrers que havien parat les obres pels dies festius me les havien omplert- i es volia assegurar que a l’endemà tot estigués correcte. Li vaig dir que no calia. A l’endemà no tenia cap reunió de feina ni res semblant previst, però ell no ho podia saber.

-El que podria fer per mi és dir-me a quina hora comencen a servir l’esmorzar.

-A les sis en punt.

-Perfecte, allà hi seré. Demà farà un dia sensacional per anar a navegar.

-Sort per a vostè.

A l’habitació hi regnava la tranquil·litat més absoluta. Vaig sortir a fora, vaig mirar a veure si veia el senyor del puro, que no hi era o que ja havia resolt els seus problemes, i vaig tornar de cap a dins. A les onze me’n vaig anar a dormir. A les cinc i mitja del matí sonaria el despertador i no volia que la jornada de pesca m’agafàs cansat i adormit.

L’home del puro va pujar a la coberta. S’hi estava bé, allà, al mig de la mar. A dins del iot la noia del quiosc donava de mamar a la criatura, que s’havia despertat de cop i a qui no li agradava massa el balanceig del vaixell. En el camí de cap a les aigües profundes li havia demanat a aquell home com es guiava el vaixell. L’havia tractat amb condescendència i tot just sortir del port li havia fet una fel·lació que havia deixat a l’home ben satisfet i que a ella li havia fet venir basardes, que va atribuir a un mareig marítim que en realitat ni patia ni havia petit mai. Feia massa estona que aquella situació durava i ella havia decidit posar-hi fi. Dins la bossa hi havia posat tots els diners que tenia estalviats i que al final arribaven fins a prop de deu mil euros, la roba que més li agradava i les coses imprescindibles per al menut. Havia consultat la previsió climatològica i sabia que durant tres dies regnaria la pau a la Mediterrània, així que podria arribar on volgués. Pensava atansar-se fins a Mallorca i allà començar una nova vida i per això li havia preguntat a l’home del puro com funcionaven els aparells de navegació i en quina direcció hauria de solcar el mar si volgués arribar a l’illa. “Es molt senzill”, li va contestar. “Hauries de mirar el compàs i seguir sempre la direcció dels 80 graus. Així, en unes dotze o quinze hores, sense forçar massa la màquina hi podries arribar. Un dia, si vols t’hi portaré.

Varen navegar fins a unes quinze milles de distància del port de Salou, precisament en direcció a Mallorca. La nau lliscava a la perfecció per damunt la mar, plana com estava. En arribar, els dos baixaren al camarot, on des de feia dos anys cada dos o tres mesos pegaven un pinyol, amb els focus ben oberts i enregistrant-ho tot. Després l’home del puro, a qui mai no se li veia la cara, s’encarregava de comercialitzar les cintes en la indústria del porno amateur. I aquell dia la volia filmar amb les sines ben plenes de llet, amb tota la seva plenitud de mare jove. Ella es va deixar fer i es va dedicar a obtenir el màxim plaer possible d’aquell home que la repugnava i la fascinava a parts iguals. Odiava la seva panxa prominent i el seu alè de tabac, però sentia un immens plaer cada vegada que la penetrava amb la delicadesa i suavitat dels amants experimentats.

S’havien conegut dos anys enrere, en la festa de celebració del títol que havia guanyat l’equip de bàsquet femení cadet de Salou. Ella jugava d’aler, era la capitana de l’equip, acabava de fer quinze anys i va rebre molt bé la proposta del president del club. Un passeig privat en barca. Alguna amiga seva ja l’havia advertit del que volien dir aquelles sortides en vaixell i de la quantitat de pasta que s’hi podia guanyar. El que no es podia pensar és que aquell home s’acabàs encapritxant d’ella, cosa que l’afalagava i la preocupava a parts iguals ni que dos anys dos es trobaria amb una criatura de mesos, al mig de la mar i aguantant les envestides copulatòries de qui n’era el pare i que només havia tengut el detall de trobar-li la feina en un dels quioscs de la seva propietat. Però ara ja s’havia cansat de tot allò, de les promeses incomplertes i de ser una meuca de luxe menor d’edat amb la qual enregistrar pel·lícules pornogràfiques. Aniria a Mallorca així com fos i començaria una vida allunyada de les perversions cinematogràfiques d’aquell vell verd que ara es passejava per la coberta del vaixell que acabava de tornar de Guernsey, on viatjava dos cops a l’any per ingressar diners en comptes opacs per a la fiscalitat espanyola. De fet, que el vaixell l’hagués comprat i matriculat allà no era una casualitat ni un caprici, sinó un savi consell dels seus assessors fiscals, preocupats per l’origen altament dubtós del seu capital procedent de la comercialització de pornografia venuda en cercles molt selectes que sempre pagaven al comptat.

En arribar al port em va sorprendre que la barca que arreglava el rus no hi fos. Al Joan no li venia de nou perquè si havia sortit a pescar fer-se a mar a les sis del matí tampoc era tan estrany. Només ens duria una hora d’avantatge. Jo havia berenat fort, havia deixat l’habitació amb les coses recollides i m’havia preparat per un dia intens. El sol just s’estava alçant de dins el mar quan vaig alliberar el mort de proa de la llanxa del Joan i una vegada alliberats de tot lligam enfilarem de cap a la bocana del port a poc gas. Tot estava quiet, ni tan sols un bri d’aire movia lleugerament les banderes que obligatòriament havien de dur tots els vaixells i que testimoniaven la pertinença del vaixell a un Estat o a un altre, seguint les regles del tràfic marítim internacional. La nostra es movia exclusivament pel vent que generava la pròpia llanxa en el seu desplaçament constant i calmat. La mar semblava una taca d’oli i un pic alliberats de l’espigó del port posàrem rumb de cap a aquell sol naixent que ens omplia de joia, ens obligava a fer ús de les ulleres de sol i omplia d’imatges les memòries de les targetes de les nostres càmeres fotogràfiques. Volíem immortalitzar la pescada i fèiem befes del proverbi que assegura que no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat.

La pesquera estava a vint milles de distància del port. Allà hi havia un espai especial amb un petit promontori submarí que convertia els 200 i 300 metres de fondària de l’entorn en una pujada constant fins a una plataforma d’uns 800 metres quadrats situada a només 40 metres de fondària. Era com el cim d’un turó que hagués sortit de l’abisme i que havia omplert de vida tota aquella contrada, contents com estaven els peixos de tenir algues que podien aprofitar els raigs de llum solar que encara arribaven fins a aquella fondària amb poder per a realitzar la fotosíntesi i per tant per poder garantir una vida lligada a la vegetació marina.

Vàrem tenir sort perquè en el viatge d’anada els curricans que teníem instal·lats a la popa del vaixell ja ens varen donar tres bonítols que devien anar aperduats i que entre els tres ens deixaren els primers dotze quilos de peix dins de la bodega refrigerada del Joan amb la promesa d’un gran dia. Només aquelles tres captures ja valien la pena. A les vuit en punt ja érem a la pesquera. No hi havia cap altre vaixell, així que optàrem per tirar una àncora a proa i una a popa, sense preocupar-nos de si les enganxàvem o no. Simplement volíem dos pesos que ens donassin una mica d’estabilitat i ens permetessin estar damunt d’aquella placa que s’havia convertit en una espècie de paradís per als pescadors. El GPS tenia unes coordenades màximes i si en algun moment sortíem de la placa i passàvem de fons de 60 metres les alarmes ens avisarien per tal de poder reconduir la barca a lloc. Ens vàrem repartir les bordes. El Joan pescava a babord i jo a estribord. Cadascú tenia dues canyes, una de rodet elèctric tirada a una fondària de 70 metres i a uns dos-cents metres del vaixell, una altra normal tirada a uns 40 metres de fondària a 100 metres de distància i mentre pescàvem amb un volantí de dos o tres hams, dos en el meu cas i tres en el seu, que fèiem servir ran de barca per a les preses més petites però no per això menys gustoses: els serrans imperials. Tots dos anàvem equipats amb uns bons guants de pescador i amb martellets perquè mai no se podia saber si els peixos que pescàvem es posarien contents de pujar a bord, però calia pensar que no. A popa hi havia la jugueta nova del Joan, una canya de grans dimensions amb fil metàl·lic que estava tirada a més de dos-cents metres de fondària. Vés a saber què pensava pescar, però la seva intenció era canviar-la de fons cada hora i pujar de 200 a 100 i després a 50. A les deu del matí faríem la primera pausa per berenar i continuaríem la pescada fins a les dues si l’estat de la mar ho permetia. A les tres, en entrar a port, ens esperava una paella d’aquelles sensacionals que ja estava comanada al restaurant del Club Nàutic i que feia que els dos ens en féssim llepadits.

Es notava clar que en Joan era un pescador molt més experimentat que jo. Ell mai no pujava el volantí fins que no tenia ben enganxades com a mínim dues captures, i jo amb la primera ja m’emocionava i començava la lluita per pujar-lo a bord. Era lògic que fos així, perquè pujar els 40 metres de fil de pescar amb la plomada i la captura implicava un bon esforç i si es podia treure el doble de pesca de cada vegada millor que millor. I en Joan no només agafava dues peces sinó que solien ser més grans. La veritat és que aquella pesquera donava prou i en la primera mitja hora ja vàrem tenir a bord una vintena de serrans i set o vuit altres peixos variats anaven ocupant els poals que després col·locaríem a la bodega gelada del Joan. Les canyes, per contra, continuaven mudes, fins a un parell de minuts abans de la primera hora. Llavors la meva canya de rodet elèctric fa fotre una bona estrebada. Vaig abandonar el volantí a mig caure i vaig centrar la meva atenció en una captura que s’intuïa ben gran. De fet, havia escat aquell ham de metall de tres centímetres amb sardineta viva i per l’estirada que fotia la bèstia que se l’havia empassat devia haver anat a parar ben endins de l’aparell digestiu. Pujar aquella peça a bord em duria una bona estona i no podia demanar ajuda al Joan perquè al mateix temps ell estava pujant una volantinada amb tres serrans i havia vist com es corbava la canya normal. Així doncs m’hauria d’enfrontar a aquella captura jo sol.

Vaig donar-li metres de sedal i a poc a poc el vaig anar cobrant amb l’ajuda del rodet elèctric. Cobrava uns vint metres i n’hi donava deu a l’animal perquè es cansàs i es mogués i al capdevall oferís menys lluita en el moment decisiu de pujar-lo a bord. I així, a poc a poc, amb unes bones vinclades de la canya, el vaig aconseguir pujar de cap a la superfície. Ja veia com s’anava movent. Era una bèstia ben gran que feia vinclar la canya fins a límits insospitats. Per sort, la flexibilitat anava acompanyada d’una barra de titani que per molt que volgués no podria xapar. El Joan anava perfectament equipat per practicar el seu esport preferit. En tenir-lo a prop de la borda el Joan va aparèixer amb dos ganxos llargs amb punta i un per cada costat l’enganxàrem fins deixar-lo a la banyera de popa. Era una xerna que es movia a base de bé i que deixava anar una bona sangada. Per evitar que se mogués el Joan, ràpid com una fura, li va fotre un cop al cap amb el martell. Adéu batzegades, adéu moviment.

-Cagon dena, ha costat, però ja el tenim aquí. Poc t’ho pensaves que hauries de batallar amb un peixarro com aquest.

-No putes, m’ha costat una barbaritat estirar-lo. Sort que s’ha enganxat en el rodet elèctric.

-És que amb l’altra canya no l’hauries pujat. O hauria romput la canya o hauria xapat el fil.

-De totes maneres t’he vist que tu també anaves ben enfeinat.

-És que a mi m’ha picat un déntol a la de rodet normal i també he tengut la meva feina.

-Ja ho crec.

Amb la bèstia ben morta pel cop de martell del Joan va ser més fàcil treure l’ham del seu interior. La pesàrem. Quaranta-quatre quilos de peix que se n’anaven a la bodega de cop, una bodega que començava a presentar un bon aspecte més que considerable, ja que en el temps que jo lluitava amb la xerna el Joan havia anat arreplegant una mica de tot. Així doncs, teníem els dos bonítols, la xerna, el dèntol, que al final havia pesat set quilos, una quarantena de serrans imperials i altres peixos mesclats de diferents mides. I només eren les deu del matí. Vàrem aprofitar aquella estona de repòs per pegar una mossegada i per tornar a posar la barca damunt d’aquell prat privilegiat. Va ser cansat perquè això implicava recollir tots els ormeigs, aixecar les dues àncores, tornar a trobar la bona posició, ancorar de nou i preparar-se per a la pesca. A les onze estàvem a punt de nou. Havíem decidit que pescaríem dues hores més i plegaríem. Ara va ser el Joan qui va estar de sort i en dues hores va pujar a bord mitja dotzena de cap roigs bastant grandets que devien anar despistats perquè és a la nit quan aquests peixos comencen a engolir. I a més a més continuava amb bona sort amb el volantí. Jo només vaig pujar un altre déntol, d’uns cinc quilos, i alguns serrans, però continuava amb la meva impaciència i no esperava mai a tenir-ne dos per calada. A la una aplegàrem. La bodega presentava un molt bon aspecte i segur que en arribar l’horabaixa en Joan faria una bona venda a la llotja, perquè des de feia tres anys s’havia tret la llicència de pescador professional i eren molts els restaurants de la platja que esperaven la seva arribada per comprar directament de la barca. El que no venia allà ho subhastava a les cinc a la llotja del peix, que també s’obria a les cinc del matí per abastir els mercats a les sis. El que no aconseguia vendre ho duia al menjador social de Tarragona on es feien llepadits cada vegada que sabien que ell sortia a pescar. Ara quedava la feina més dura, la neteja del peix i de la barca.

El rus no s’esperava la visita que va rebre. Nordic motors va obrir les seves portes a les vuit del matí i el primer client en entrar va aparèixer amb ulleres de sol i amb dos homes més que amb pistoles amb silenciador li dispararen als dos genolls. Ningú no va sentir els seus crits perquè dins de la nau de Nordic Motors no hi havia ningú més. Ell va intentar treure l’arma que sempre duia a la part del darrere, però dos trets a les mans el feren desistir. Estava clar que aquells homes sabien què feien i què volien. I no tenia res a veure amb diners. Només volien venjança. Li varen davallar els pantalons i els calçotets i amb una d’aquelles navalles que ell havia vist massa vegades al Càucas li tallaren els genitals. Abans li havien tapat la boca amb cinta aïllant. El deixaren allà al terra, al mig d’un bassal de sang.

-Perquè recordis la mesquita de Txetxènia –li havien dit quan els tres homes marxaven tranquil·lament, gaudint del sol i de la bona temperatura de Salou. El rus sabia que en un cas així el millor era morir, però també sabia que no seria pas ràpid. Es va intentar quedar acostar fins a la seva pròpia pistola, però cada moviment era un patiment descomunal. Els cabrons l’havien allunyada uns vint metres que hauria de reptar si volia acabar ràpid amb el patiment. Ell sabia de casos de soldats russos que havien estat capturats pels txetxens i que havien estat empalats i emasculats i els havien tengut tres dies o quatre a la intempèrie, el temps que tardaven en morir, mossegats per gossos i feres. Una vegada van arribar un dia i mig després a un campament txetxé i van poder salvar a sis soldats russos. Al mes i mig tots s’havien suïcidat. En el fons ell els comprenia, no feien res més que defensar la seva terra i les seves tradicions. Va tardar una hora en recórrer aquells vint metres i fotre’s el tret.

La noia va aprofitar que ell havia pujat a coberta per alletar el nadó. Eren les tres de la matinada. Si ho feia ara podria descansar fins a primera hora del matí i arribar a Mallorca dotze hores després. Així que va agafar l’extintor, va sortir fora i es va acostar fins on era ell. A sota de la brusa hi duia una navalla de pescador que havia trobat. El cop amb l’extintor va aixafar el cap de l’home del puro. En contra de les seves previsions enlloc de caure per la borda va caure sobre la coberta. Allò dificultaria una mica més la feina però també la faria més fàcil. Si el llançava sense sentits per la borda no estava segura de que morís i per ventura sobreviuria, amb possibilitats mínimes però possibles. Si en canvi li clavava la navalla al cor i el tirava per la borda llavors sí que no hi hauria res a fer. Va fer el cor fort i li va enfonsar els 15 centímetres d’acer en el pit. Va ser precisa i forta i ho féu amb un cop sec. La sang no va començar a sortir amb força fins que, després de fer-hi una volta, com havia après a les pel·lícules, va treure la navalla. La va llançar per la borda. I després va arrossegar l’home fins a la proa del vaixell i també el va llançar al mar. Amb un poal va pujar aigua a bord i va netejar aquella coberta de fibra de vidre. Havia estat més fàcil del que havia pensat. Va tornar a dintre. El nadó dormia tranquil. Va engegar el motor i va buscar el compàs que marcava 80 graus. Va pilotar la llanxa prop d’una hora amb el motor a mitja velocitat. No era tan complicat com es pensava. A les cinc de la matinada va parar. El nadó la deixaria dormir fins a les nou, així que va decidir regalar-se aquelles quatre hores de son. L’endemà va aixecar-se amb els plors de la criatura, amb un bon temps molt prometedor i amb fam. Va alletar l’infant, va menjar les restes del sopar i va emproar rumb 80 amb el motor a mitja màquina mentre rumiava com s’ho faria per desembarcar. Va parar quatre hores més tard per tornar a complir les seves obligacions maternals i per fer una mica d’inventari. A bord hi havia menjar i beure per als propers quatre dies sense haver de patir, però sobretot va descobrir el millor dels regals possibles, un GPS, modern, sofisticat, però que tampoc no diferia tant del que li havien regalat al seu pare pels reis. El va engegar i va tenir una guia més fiable per anar de cap a Mallorca. Però quan ja veia l’illa a la llunyania el motor es va parar. Va estar les dues hores següents intentant engegar-lo. Es va fer negra nit i el GPS assenyalava que de cada vegada s’allunyava més del seu objectiu. A l’endemà encara es veia la massa borrosa de l’illa. Va buscar la llanxa auxiliar, la va inflar, va agafar tots els diners i el menjar i beure que va trobar i va fer de cap a l’illa amb la petita canoa foraborda. Li va costar dues hores ben bones poder posar-la a l’aigua. Allò sí que era manejable. Va vigilar constantment els tancs del dipòsit de gasolina i finalment va poder trobar una platgeta on arribar, cansada i bruta, a la terra dels seus somnis.

En haver netejat el peix teníem uns vint quilos de butzes, caps, entranyes i sang que no volíem per a res. Llavors va ser quan el Joan va proposar que ho arrepleguéssim tot i intentassim pescar una tintorera. Vàrem aixecar les àncores i vàrem posar a la canya més bona que teníem un bon cap de bonítol. Era un esquer que devia pesar més de mig quilo. La sang i les entranyes les anàrem tirant per la borda a intervals de cinc minuts. Si hi havia algun tauró a bord sentiria aquella olor i segur que vendria a veure’ns, encara que no fos l’hora bona per capturar-lo. I així va ser, vint minuts després notàrem una estrebada terrible a la canya de metall preparada per a la cacera dels pelàgics més resistents. El Joan va posar la marxa enrere per fer-li creure al tauró que ens estava guanyant la partida i ens estava arrossegant. Quan li vàrem veure la dorsal sabérem segur que teníem una tintorera de les grans ben enganxada. Quan féu esment d’anar de cap al fons va ser quan invertírem la marxa de l’embarcació i començàrem a ser nosaltres els que l’arrossegàvem i a més a més guanyàvem a poc a poc metres de sedal. En poc més de mitja hora ja la teníem a les envistes, a uns deu metres de la llanxa i va ser quan el Joan va aparèixer amb un arpó que feia servir per aquests casos a més a més dels dos ganxos que ens havien de servir per pujar la bèstia a bord. Calia agafar totes les precaucions possibles, tot i estar cansada i fora del seu element una tintorera podia ser ben perillosa. De fet coneixíem el cas d’uns pescadors que es varen trobar amb una tintorera dalt de la barca i ells dos al mar cansats de la seva persecució. I quan va ser a dos metres de la barca va ser quan vàreu descobrir allò. Dins la boca del tauró, entravessat, hi havia el cap d’un home. Us va faltar poc per treure fins a la primera farineta per la boca. Li vàreu donar un parell de metre més de sedal a la tintorera, just perquè pogués submergir-se dins el mar i poder esborrar aquella visió del davant. El Joan va entrar en el balou a parlar per la ràdio amb la patrulla costera de la Guàrdia Civil.

-I què voleu que fem?

-Manteniu-vos en aquesta posició. En una hora arribarem –vaig sentir que li deien al Joan.

Va ser una hora ben tensa. Teníem la tintorera atrapada, no ens atrevíem a pujar-la a bord però tampoc no ens vèiem amb esma d’alliberar el sedal perquè es necessitava la bèstia per poder identificar el cap de l’home que tenia dins de la boca. Per sort els de la guàrdia costera eren uns professionals que constantment ens varen anar transmetent informacions i que el Joan i jo anàrem recuperant a poc a poc la sang freda. Arribaren abans del previst, cosa que en un cas d’aquests era d’agrair. Amb molta perícia varen abarloar la seva motora a la nostra llanxa i amb una petita grua que duien a bord varen agafar la nostra canya i la varen fixar a la seva embarcació. Un sergent i un número varen treure les seves armes mentre el Joan passava a l’altra barca i es disposava a capturar la tintorera, que havia recuperat, a poc a poc, fins a 200 metres de sedal. Amb la primera estrebada es va tornar a posar tensa i a oferir resistència. Mitja hora més tard ja lluitava amb totes les forces que tenia per no salvar els dos metres que la separaven de la coberta i en obrir la boca va aparèixer de nou aquell cap que ens havia trasbalsat. El sergent i el número dispararen les seves armes reglamentàries. Era impossible fallar aquells trets a boca de canó. Cinc minuts després la tintorera no oferia cap resistència. Així i tot varen posar a l’abast una de les escopetes de canons retallats per si fos necessari encara un tret de gràcia. No va caldre. Vuit bales s’havien incrustat en el cos del tauró, però fins que feia quinze minuts que era fora ningú no es va atrevir a acostar-s’hi massa. Llavors li varen obrir la boca i en varen treure el cap. El Joan el va reconèixer de seguida: era el propietari de la barca que estava arreglant el rus el dia abans.

Els de la Guàrdia Civil donaren avís de la troballa i un forense es desplaçà de cap al port de Salou. La patrullera i nosaltres navegàrem plegats fins allà. Un cop a port ens varen prendre la declaració i es feren els tràmits oficials. Els guàrdies ens retornaren el darrer ormeig de pesca i nosaltres encara arribàrem a la subhasta del peix. En vàrem vendre molt, però la meva xerna i alguns dels cap-roigs anirien a parar a la casa de misericòrdia de Tarragona. Al port esperava la dona del finat. El Joan i ella se saludaren. No va manifestar cap gran pena per la pèrdua del marit, fins i tot semblava que n’estàs contenta. No va ser fins dos dies després, quan anaren a interrogar el rus perquè els informàs de les reparacions al vaixell, que varen començar a pensar que potser hi havia alguna cosa més. Jo ja havia tornat i havia decidit que aquella era la darrera vegada que anava a pescar. Al diari hi havia hagut canvis. A la recepció hi havia començat a treballar una noia molt jove que, misteriosament, s’assemblava a la venedora de diaris de Salou. Potser eren parentes. Més endavant, quan li tengués confiança, li ho demanaria.

Lisboa, gener de 2010

Sherlock?

2010-09-04T10:32:00.000+02:00

Molt interessant aquest article del Jordi Punti!

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/cultura-i-espectacles/20100904/sherlock-holmes-viu/466767.shtml

HI HAURÀ LLOSETA NEGRA 4

2010-09-02T18:23:00.003+02:00

Malgrat les dificultats de la crisi, hem pogut salvar la quarta edició del Festival de Novel·la Negra en català de Lloseta. Serà només un dia, el divendres 26 de novembre, això permetrà a tothom votar i veure el Barça-Madrid, que darrerament sempre ens enganxava als aeroports! El que és segur que és que hi haurà un homenatge a Manuel de Pedrolo i que hi presentarem el Crims.cat. La resta del programa, en els propers dies!

2010-09-02T09:02:00.001+02:00

Tot endreçant el magatzem dels "objectes del delicte"

Justícia posa ordre a 200 mil objectes amuntagats i relacionats amb crims i delictes

Objectes del delicte que restaven al magatzem sense ordre ni concert.

Es tracta de peces de roba, bicicletes o mobles. Però també d'armes de foc, droga i fins i algun esquelet humà. Són alguns dels objectes que es poden trobar als dipòsits judicials de Catalunya, que estan relacionats amb fets delictius i processos judicials.

El Departament de Justícia va iniciar el 2006 un procés d'ordenació i classificació d'aquests objectes. Segons la consellera Tura, fins aquell moment aquests objectes s'amuntegaven a les golfes dels partits judicials "sense cap mena d'ordre", oferint una imatge "dantesca" i de "desori". Després de 4 anys, s'ha fet un inventari amb les 200.000 peces d'aquest tipus que s'han trobat als dipòsits.

Concretament, s'han trobat un total de 197.229 peces després de l'inventari efectuat per Justícia als dipòsits judicials. Se'n va fer una primera tria i es van eliminar tots aquells objectes que pertanyien a procediments tancats, és a dir, un total de 81.295. També se'n van separar 22.413, que es preveuen destruir. Finalment se'n van guardar, dipositar i classificar un total de 93.521 peces, que actualment romanen als magatzems dels partits judicials de Catalunya. Estan classificades en caixes i col•locades degudament a les prestatgeries corresponents.

Els objectes s'han extret de 44 partits judicials. Falta per ordenar els objectes dels partits de Vic, Puigcerdà, Sant Feliu de Guíxols, Berga i Ripoll. Aquesta operació també ha permès identificar alguns objectes que no havien d'estar en aquests dipòsits. És el cas de les armes de foc, que han de dipositar-se a les dependències de la Guàrdia Civil, o de restes biològiques, que han d'estar a l'Institut de Medicina Legal de Catalunya.

CAPICUA, REVISTA DE TRADUCCIÓ

2010-08-30T16:44:00.002+02:00

Tot i que no és negre, el contingut és blanc i negre. Es tracta de Capicua, la revista de traducció entre el català i el portuguès que hem editat els de Catalunyapresenta i que vol ser un pont entre les literatures dels dos països. Properament hi haurà presentacions a Lisboa, Porto i Faro i a Barcelona i Mallorca. I en números propers per ventura hi haurà alguna cosa sobre la literatura policial portuguesa... que existeix!

Novel·la per aprendre català

2010-08-23T19:50:00.002+02:00

En Johan Häggman, un dels màxims especialistes a la Unió Europea en el tema de les llengües i suec de naixement va aprendre català amb dues setmanes intensives a Mallorca i llegint novel·la negra traduïda al català: Mankell, que no llegeix en la seva llengua, Donna Leon, i Petros Màrkaris, entre els preferits. He fet la promesa de passar-li una bona llista de la novel·la negra catalana perquè continuï l'aprenentatge...

SENSACIONAL

2010-08-07T09:52:00.000+02:00

Los juglares y la historia

GISBERT HAEFS 07/08/2010

La proliferación de novelas que recrean episodios del pasado o que se centran en un personaje histórico para desarrollar una trama de ficción ha creado cierta prevención entre críticos, historiadores y escritores. ¿Es un prejuicio o les asisten razones de peso?

Las novelas históricas les gustan a muchos lectores, muy pocos críticos y algunos historiadores. A ver si podemos averiguar por qué es así, y empezamos con los muy pocos.

Es verdad que hay críticos aficionados y eruditos que ensalzan las buenas novelas históricas y condenan las malas. Pero la inmensa mayoría las miran con desprecio. Y eso antes de haberlas leído. De pequeño creía -y me lo dijeron- que el arte es cuestión del CÓMO, no del QUÉ. Ahora, a mi edad, ya no tengo que creer todo lo que se dice, y me pregunto cómo se puede despreciar algo que no se ha leído. Y si el arte está en el CÓMO, en la escritura me parece insensato decir basta ya antes de leer la novela solo porque es histórica.

Es normal pensar que a uno no le puede gustar todo. Hay ateos que no aprecian la Divina Comedia y pacifistas que no pueden con la Ilíada. Incluso hay aficionados a la novela histórica a quienes no les gusta José y sus hermanos, de Thomas Mann. Pero no es normal sino infame hacer de su gusto personal una ley general -no me ha gustado una novela histórica, entonces todas las novelas históricas son mala literatura-. ¿Y el José de Thomas Mann? Ah, no, señor, no es novela histórica porque es de Mann, y el Raskolnikov no puede ser novela negra porque es de Dostoievski. Después hablan de obras originales de arte, por un lado, y de "literatura de género", por el otro.

Confieso que no comprendo por qué la Politeia de Platón o la Utopia de Moro no son consideradas "de género", pero sí la ciencia-ficción. ¿Lo que se llama fantasy es género, pero no lo es la épica artúrica? Novela negra, histórica, de horror, todas son de género, ¿pero no son genéricas las novelas psicológicas de iniciación, las tragedias de reyes en endecasílabos? ¿Y es tan original escribir genéricos sonetos petrarquianos?

Claro que hay diferencias, pero no están en la materia, en el QUÉ, sino en la escritura, el CÓMO, y de eso no se puede decir nada sin abrir antes el libro. Todo ese asunto de las definiciones es problemático. Peor aún: me aburre. Las definiciones solo sirven a los que las definen, les dan razones de pasar por alto todo lo que está fuera de ellas. Ya hace muchos años que tengo la sospecha de que son pretextos para ocultar otra cosa. Tomemos un ejemplo fuera de lo "genérico" para acaso ver con más claridad. Del gran Rudyard Kipling escribió Henry James que había esperado de él algo como la obra de un Balzac inglés, pero que Kipling "solo escribe sobre soldados, campesinos, trabajadores, hindús, animales e incluso máquinas, nada de sentimientos delicados", nada de almas refinadas discutiendo en salones; y Oscar Wilde llamó a Kipling "nuestra autoridad suprema en lo que es secundario". Es decir, que para un verdadero homme de lettres el 99,99% del universo es baladí y solo vale la pena poner en un libro lo poco que se refiere a las almas refinadas.

No menos monstruoso y aún más franco es lo que ha dicho el más grande de los críticos alemanes de las últimas décadas, Marcel Reich-Ranicki. A él solo le interesan libros escritos por intelectuales sobre intelectuales para intelectuales. Es decir, libros no sobre la realidad sino sobre el pequeñísimo mundo literario. "Oye, Kipling, solo vamos a leerte si finalmente escribes sobre nosotros". Y aplicado a la novela histórica lo hemos visto varias veces en los últimos años. Dos ejemplos: Daniel Kehlmann, en su novela La medición del mundo, cuenta las vidas y hazañas de Humboldt y de Gauss; Patrick Rambaud, en La batalla, nos hace ver la batalla napoleónica de Aspern. Ambos libros son novelas históricas, pero Humboldt y Gauss son intelectuales, y la batalla de Aspern la vemos a través de los ojos de Marie-Henri Beyle, alias Stendhal, otro intelectual y además escritor, y por eso no pueden ser novelas históricas sino alta literatura, y por eso los han cubierto de premios literarios.

Es posible actuar de otra manera, pero parece que para eso se necesita un espíritu realmente intelectual. He aquí un caso ilustre e ilustrativo, no del ámbito histórico sino del detectivesco. Con ocasión de la muerte de Edgar Wallace, Jorge Luis Borges escribió en 1932 que no había leído su obra, pero que tenía el propósito de corregir esa omisión, "porque no soy de los que misteriosamente desdeñan las tramas misteriosas", y que, al contrario, "la organización y la aclaración de un suculento asesinato o de un doble robo exige un trabajo intelectual que es muy superior a la fétida emanación de sonetos sentimentales o de diálogos entre personas de nombre griego, o de poesías en forma de Carlos Marx o de ensayos siniestros sobre el centenario de Goethe, o de meritorios estudios sobre el problema de la mujer, Oriente y Occidente, la ética sexual, el alma del tango y otras inclinaciones de la ignominia". Después de corregir la omisión, después de leer las tramas de Wallace, Borges las juzgó intolerables, repito: después de leerlas, no después de ver que la cubierta de un libro decía "novela negra" o "novela histórica".

Si queremos narrar una historia de personajes y de acontecimientos ocurridos hace un año en Madrid, o Múnich o Moscú, tenemos que indagar y documentarnos: si esa cafetería realmente está situada en tal esquina, si allí se venden los cigarrillos que compra y fuma el protagonista, si el autobús en el cual ve a su amada besando a tal sucio tipo realmente pasa por esta calle, y si la palabra insólita que usa para maldecir a ellos ya estaba de moda hace un año. Sin olvidar el partido de fútbol que mira en la tele o los disparates secretados por tal político en las noticias de la tarde. Es decir, que tenemos que indagar circunstancias y condiciones para intercalar personajes ficticios en la historia contemporánea evitando errores. El resultado se llama novela; nunca he oído hablar de algo como novela histórica contemporánea. No comprendo por qué ha de tratarse de otra manera, de otro género, si hay más de un año -cien, mil- entre lo narrado y la narración. El trabajo es el mismo: indagar, intercalar, evitar errores. Hay que inventar personajes creíbles, escribirles diálogos pronunciables, combinar acción, conflictos y tensión, colores y olores, lenguaje y trasfondo para un conjunto plausible, algo como una buena película en la cabeza del lector. Si es el mismo trabajo, ¿por qué calificarlo de manera diferente?

Lo de evitar errores nos lleva a otra consideración: la cooperación entre autor y lector. Según la famosa frase de Coleridge, el lector debe contribuir a la "voluntaria suspensión de la incredulidad" mientras dura la lectura. Hablando de narración tradicional, el autor y el lector estamos en una esfera mágica, y libro y lectura solo pueden lograr su cometido si esta no se rompe. El autor debe trabajar a conciencia, ya que todo lo que es falso -un tono, una palabra, un hecho- puede romper la esfera. Augusto no dice okay, Darío no tiene estribo, un etrusco no sabe nada de minutos o segundos, un cartaginés no puede hablar de sadismo. En lo que se llama ucronía, pariente de la novela histórica, todo eso es posible, pero en una novela histórica acaba por romper la esfera mágica, el libro está muerto y no funciona.

Para nosotros, los autores, los críticos y los historiadores son instrumentales. De los críticos esperamos que nos señalen los errores que hemos cometido para mejorar la próxima vez. Rara vez nos viene bien un pequeño encomio, claro que solo si es merecido. Pero que no nos digan que a priori lo que hacemos no tiene ningún valor. De los historiadores esperamos ayuda e información; muchas veces nos la dan, pero, muy a menudo, en sus sabios textos se olvidan de lo que para nosotros es materia prima. Un egipcio de 1500 antes de Cristo no puede hablar de Egipto, del Nilo, de Menfis, ya que estas palabras son variantes griegas de palabras asirias muy posteriores -pero no sé en cuántos libros de historia he buscado para finalmente saber que el rome de 1500 antes de Cristo vive en el país de Tameri en la ciudad de Men-nofre, al borde del Yotru, y me lo han dicho los egiptólogos, no los historiadores. Todos podemos hallar cuándo murió Augusto, pero quién me dirá si se cortaba (¿con qué?) o se filaba las uñas.

Coincidencia curiosa: la mayoría de los críticos no leen una novela porque es histórica, la mayoría de los historiadores no leen esa novela porque solo les interesa la historia y entonces leen el texto como si se tratase de un estudio. Los hay que señalan que tal detalle no corresponde a la verdad histórica, y eso es grato y necesario, pero muchas veces no hay verdad, es inaccesible, solo podemos llegar a cierta plausibilidad. Y ella nos otorga otras leyes -no de mentir, sino de cuidar de la esfera mágica-. Para mí, Alejandro Dumas es el gran padrino, el fundador (no Scott, demasiado lento para mí, pero eso es gusto, no una ley), y sé que el "verdadero" D'Artagnan, el soldado histórico, era un tipo más bien aburrido y nada chistoso, pero sigue siendo mi amigo el otro, el del libro. Supongo que no estoy solo cuando digo que me importan más Alonso Quijano o Sherlock Holmes que Cervantes o Conan Doyle.

Todos queremos contar y escuchar historias -¿qué has hecho ayer, cómo va tu abuela? Y cuéntame lo de tu hermano-. Son las historias, la memoria de la tribu (lo decía Kipling). En ella, en el principio acaso hubo un rey soberano, guerrero y sacerdote a la vez; y hubo un juglar que cantaba la historia de la tribu y hacía un chiste cuando el rey se ponía demasiado serio. Después vino la división del trabajo; el rey dejaba de incorporar todos los oficios, hubo guerreros y chamanes, y algunos de los juglares quisieron hacerse serios, arciprestes de sí mismos. Son ellos los que ahora hacen la Alta Literatura, y los asisten los chamanes de la crítica. Nosotros, los juglares, no hacemos nada de serio ni sagrado, solo queremos escribir el libro que nos gustaría leer, pero que todavía no podemos comprar. Entonces, al trabajo -para nosotros y para los lectores-. No para los chamanes.

Gisbert Haefs (Wachtendonk, Alemania, 1950) es autor de novelas como Aníbal, Troya o Alejandro, el unificador de Grecia, y de novela policiaca.

3 minuts

2010-08-05T16:41:00.001+02:00

Una novel·la negra ressumida en els tres minuts de la cançó dels Sangtraït.

http://www.youtube.com/watch?v=BO3gwjK6Slo

LA LLISTA NEGRA

2010-08-02T18:13:00.002+02:00

Tenc 179 novel·les negres escrites en català en el darrers deu anys, però segur que me'n deixo alguna, si tens referències per incloure i me les pots enviar, ben agraït. Al setembre publicaré la llista sencera al bloc, però la vull tenir com més completa millor. Una abraçada!!!

JOSEP TORRENT

2010-08-02T09:48:00.003+02:00

Els de l'Espira, el suplement cultural del Diari de Balears, marxem un mes de vacances, però tornem el setembre amb més ressenyes, entrevistes i articles d'opinió. De moment, la darrera entrevista de la temporada, al Josep Torrent. Au, bon final d'estiu.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/967/3

MIQUEL ESTEVE

2010-07-27T10:43:00.005+02:00

La lectura de "El Baphomet i la taula esmaragda" l'he feta aquests dies sota un sol abrusador a Lisboa i he de dir que és una lectura ben interessant i reconfortant. El llibre, que va guanyar el premi Ciutat d'Ascó de novel·la, està molt ben trenat i la seva lectura no deixa ningú indeferent. Un assassinat contemporani, pergamins trobats, el secret dels templers, el general Cabrera i les guerres carlines... tot es dóna la mà en un llibre de lectura àgil i que està molt ben escrit. Edita Cossetània, Valls, 2009.

L'article de mallorca progrés

2010-07-22T12:47:00.002+02:00

Pedrolo i Estellés, oblidats

Sebastià Bennasar. Manuel de Pedrolo és, sense cap mena de dubte, l’escriptor més important de la literatura catalana del segle XX (bé, deixem-ho en la segona meitat del segle), honor que comparteix amb Vicent Andrés Estellés. No he dit en cap moment que siguin els millors, sinó els més importants. M’explicaré. Manuel de Pedrolo, amb la totalitat de la seva obra publicada i amb els seus treballs editorials, ha estat l’introductor de la modernitat literària a casa nostra. És just reconèixer-ho, perquè ell ha estat el pare de la novel·la negra en català –juntament amb Rafel Tasis i Marca, un altre dels homes del país injustament oblidats-; un dels principals conradors de la novel·la fantàstica i de la ciència ficció –amb la fita impressionant pel número de vendes de Mecanoscrit del segon origen, que si bé no és la millor obra pedroliana sí que és una novel·la que admet múltiples plànols de lectura- i el creador de la sèrie de llibres que conformen Temps obert, que és quelcom semblant en la narrativa als esforços ingents de sintetitzar un món fets per Estellés en el seu monumental Mural del país valencià.

Avui en dia si es va a la principal llibreria de Barcelona i les seves extensions per la ciutat, de Manuel de Pedrolo només es podran comprar els volums complets de la seva poesia i de les obres teatrals, 16 obres editades de forma individual i només els volums 3, 5, 6 i 7 de les novel·les curtes completes i el 3 de la narrativa breu. Tot plegat ben poca cosa si tenim en compte que el corpus de Pedrolo supera amb escreix els 125 títols (sense comptar els volums d’obra completa que en són 16). És a dir, que el comprador que entri demà a la principal llibreria literària de Barcelona es trobaria que pot comprar poc més del 13% de l’obra de Pedrolo i només el 60% de les obres completes –que no inclouen el corpus novel·lístic ni assagístic-. Si l’experiment es decideix fer amb Vicent Andrés Estellés el resultat és encara més deplorable: només es poden comprar 2 títols de forma individual, una bona pila d’antologies millor o pitjor editades o curades i tan sols 3 volums de l’obra completa dels 10 que la conformen. El resultat és pràcticament patètic.

És això culpa dels llibreters? La resposta és, sense por a equivocar-se, que no. Passa que quan un escriptor es mor –i de Pedrolo es compleixen ara vint anys del traspàs- sembla que la seva obra es perdi i es dissolgui per a sempre més, sobretot si no ha passat la pàtina del temps que el converteix en un clàssic. Però així és la nostra indústria cultural, que constantment està buscant un nou talent, algú jove que pugui exhibir com a mona de fira en programes de televisió i de ràdio i en presentacions arreu del territori i que a més a més tengui una presència agradable (a ser possible) i així és la nostra política cultural, que obvia aquells amb qui no es pot fer, desgraciadament, la foto.

sensacional article de llorenç capellà

2010-07-18T13:26:00.001+02:00

Opinió | Llorenç Capellà

Policies de ficció

Llorenç Capellà | 24/06/2010 | Vistes: 157

Valoració

Una pregunta més mala de respondre que el misteri de la Santíssima Trinitat: perquè els escriptors, tant fa quina sigui la seva ideologia, converteixen els policies en herois literaris i en model de virtuts morals? Se'n dirà que no és cert, tot recordant les novel·les de Chandler o de Hammett. I d'altres que en foren deixebles. Realment el perfil de Marlowe va servir per a bastir una pila de detectius cínics i poc sociables. Però Marlowe feia de contrapunt a una societat urbana, massificada, despersonalitzada, deshumanitzada. Havia d'ésser com era.

Chandler i Hammett aconseguiren que l'individualisme dels seus detectius tingués quelcom de rebel·lia contestatària en un món, el nord-americà, que sortia de la Gran Depressió i en el qual tot tenia un preu, fins i tot els valors més preuats. Chandler va ésser amic íntim de Billy Wilder, i aquesta amistat ens revela la seva ideologia esquerrana. I Hammett va militar en el Partit Comunista, cosa que li va suposar mig any de presó. Retrocedint: m'afirmo en el convenciment que no hi ha detectius o policies dolents en literatura.

A tot estirar, són gent escalivada, embrutida per la vida. Però no sempre. Holmes i Poirot ni això. Per a l'un i l'altre la investigació és un divertimento. A més a més, hi ha un residu d'influència cavalleresca en el seu esforç per posar justícia i ètica en un pla d'igualtat. Parlem d'altres? El pare Brown, el clergue de Chesterton de mentalitat vuitcentista i rural, descobreix la identitat dels criminals fent ús d'una capacitat de deducció casolana. Maigret regenera la confiança del ciutadà en l'Estat o en l'Administració, cosa del tot necessària a la França de postguerra, i ofereix una lectura moral de la família i de la societat molt en consonància amb la que pregonava el gaullisme. Tots aquests personatges ens inspiren valors de respecte o d'admiració, res a veure amb la desconfiança o la prevenció que genera la policia entre bona part dels ciutadans.

Fins i tot Pepe Carvalho, de Vázquez Montalbán, és un detectiu amb consciència de classe, que ha sobreviscut al desplomament de les ideologies, cosa que fa que sigui de lectura vivificant per a tots els exmilitants del PSUC, que són la meitat dels barcelonins de més de cinquanta anys. Celso Mosqueiro, d'Antoni Serra, té un perfil semblant, encara que es mou en un entorn social diferent. L'un, Carvalho, en el Raval; l'altre a Mallorca... Kurt Wallander, de Mankell, té en comú amb Carvalho que viu entre runes. No se li ha enfonsat un món que començava a bastir amb els idealismes de l'esquerra, com a Carvalho, sinó que ja n'ha trobat un de bastit, que no li agrada, el de Suècia, però que probablement és amb l'únic que s'identifica.

Wallander és un personatge fatigat i poètic, més que nascut de mare, nascut del paisatge mateix. El paisatge nòrdic (i el clima com a part del paisatge) és molt potent, i té una influència decisiva en la gran fornada de novel·listes d'ara mateix, no sols en Mankell. Larsson, Indridason... Kerr n'és l'excepció. El seu detectiu, Bernie Gunther, actua com Marlowe, cosa comprensible des del moment que viu a l'Alemanya nazi, en un ambient opressiu on el poder de l'Estat es fa omnipresent com en els Estats Units del senador Mckarthy. Entre l'any passat i enguany s'han publicat a Catalunya tres novel·les policíaques ambientades en la Guerra Civil i la postguerra.

Dues de Jordi Sierra i Fabra amb l'inspector Mascarell de protagonista; i la tercera d'Agustí Vehí, amb el comissari Santgenís. Tant Mascarell com Santgenís el 18 de juliol es posaren a les ordres de la Generalitat i continuaren en el seu càrrec fins a la caiguda de Barcelona. Ambdós encarnen els valors republicans, de manera que més aviat semblen alumnes de Marcel·lí Domingo que funcionaris que porten les manilles a la butxaca.

Veritablement són gent tan bona els policies? Nicolás Guillén ens fa dubtar-ho. N'hi ha prou rellegint Doña María, un poema demolidor. Jo en vaig conèixer dos, de la Secreta, que havien servit la República fins a l'abril del trenta-nou i després, amb la Dictadura, continuaren en el cos. Un era altiu, malcarat. L'altre, silenciós, amb una tendència a la bohèmia ben evident. Ambdós em saludaven. Sempre m'he demanat quins devien ésser els seus mèrits per no haver estat depurats.

2010-07-17T09:51:00.002+02:00

Val la reflexió és en castellà, però paga la pena.

"Ésta és la triste historia del Mediterráneo y las tierras del sur: allí donde miremos encontramos países con un largo historial de dictaduras, tanto militares como civiles. Salazar y Franco permanecieron en el poder por largas décadas; Grecio vivió entre dictaduras abiertas y encubiertas desde 1936 a 1974. La única excepción clara a esta tendencia es Francia, que mantuvo gobiernos democráticos en estos períodos. Esta larga "tradición" de regímenes totalitarios da a la novela policial de estos países un trasfondo común: el período de transición desde la dictadura a la democracia, un período de traumas políticos en el que la gente del Mediterráneo y Europa del sur tuvo que acostumbrarse a su recién obtenida libertad y dejar atrás los traumas del pasado". PETROS MÁRKARIS

DIVENDRES 29 D'OCTUBRE

2010-07-15T11:16:00.004+02:00

Els nostres criminals 3: “Un país d’assassins”, taula rodona amb Paco Camarasa (llibreter de Barcelona), Xavier Aliaga (escriptor de Xàtiva), Sebastià Bennàssar (escriptor de Palma de Mallorca) i Juli Alandes (escriptor de València).

“Literatura urbana: viatjar de la Barcelona de Vázquez Montalbán a la Marsella de Jean-Claude Izzo”. Conferència de Georges Tyras (catedrátic a Grenoble, traductor i estudiós de Vázquez Montalbán i de J.C. Izzo).

17.00h: “Al cor de les tenebres. Inmigració i novel.la negra”. Taula rodona amb Antonio Lozano (escriptor canari), Raul Argemí (escriptor argentí) i David C. Hall (escriptor nordamericà).

19.30h: Clausura a càrrec de Veit Heinichen (escriptor austríac fincat a Trieste)

DIJOUS 28 D'OCTUBRE

2010-07-15T11:12:00.003+02:00

Els nostres criminals 2 “El sensacionalisme als mitjans de comunicació (el crim d’Alcàsser com a paradigma)”, a càrrec de Joan M. Oleaque (periodista de València)

“La corrupció política i la corrupció econòmica”, un diàleg entre Ferran Torrent (escriptor de València) i Joan M. Oleaque.

Diàleg entre Jordi Bordas i Eduardo Martin de Pozuelo (periodistes de l’equip d’investigació de La Vanguardia)

“¿Policies de veritat com a inspiració literaria?”, un diáleg entre Lorenzo Silva (escriptor de Madrid) i Alicia Giménez-Bartlett (escriptora de Barcelona).

- 19.30h: “Els carrers del crim i la memòria. Méndez i Silver Kane”. Conferència de Francisco González Ledesma (escriptor de Barcelona)

DIMECRES 27 D'OCTUBRE

2010-07-15T11:09:00.005+02:00

Els nostres criminals 1: “Atracadors, el crim profesional i la no ficció”. Conferència a càrrec de Carles Quilez (escriptor i periodista, director d’anàlisis de l’Oficina Antifrau de Catalunya).

“Novel·la detectivesca catalana: entre la ficció i la realitat”. Conferència a càrrec d’Àlex Martin Escribà (assagista, director del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Salamanca i d’Olot Negre 2010)

“El pes de la realitat”, un diàleg entre Andreu Martin (escriptor de Barcelona) i Carles Quilez.

“La infiltració mafiosa al nostre país”, taula rodona amb Marià Sánchez Soler, Joan Queralt (periodista de Barcelona i investigador sobre la màfia) i Xavier Vinader (periodista de Barcelona).

DIMARTS 26 D'OCTUBRE

2010-07-15T11:06:00.003+02:00

“Novel·la negra, literatura d’intervenció”. Conferència a càrrec de Marià Sánchez Soler (escriptor d’Alacant)

Conferència a càrrec d’Alfons Cervera (escriptor de València)

“L’Holocaust i la ficció popular”. Conferència a càrrec de Philip Kerr (escriptor escocès)

NOVEL·LA NEGRA ALS PREMIS OCTUBRE

2010-07-15T11:01:00.003+02:00

Una de les millors notícies que podia passar és que els premis Octubre d'enguany dedicassin el seu Encontre d'Escriptors a reflexionar sobre la novel·la negra com a novel·la social. L'encontre tendrà lloc entre el dimarts 26 d'octubre i el divendres dia 29 i us poso el programa provisional en els següents posts (no poso les hores pendent que hi hagi alguna modificació). Les inscripcions per assistir-hi ja es poden fer a través de la pàgina de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània

www.octubre.cat

2010-07-14T11:28:00.001+02:00

Cau el número u de la màfia calabresa, la més forta d'Itàlia

Domenico Oppedisano va ser ratificat com a ‘capo' en un santuari

Detenen polítics del partit de Berlusconi

14/07/10 02:00 - ROMA - SANDRA BUXADERAS

Domenico Oppedisan, custodiat per dos policies ahir a Reggio de Calàbria Foto: F. CUFFARI / EFE.

La màfia més potent i desconeguda d'Itàlia, la 'Ndrangheta, amb tentacles a tot el món, va perdre ahir l'aura d'imbatibilitat. Les fiscalies de Milà i Reggio de Calàbria van aconseguir detenir 300 membres de la xarxa, entre ells el número u, Domenico Oppedisano, i el mafiós més poderós del món econòmic milanès, Pino Neri. L'operació, conduïda per 3.000 agents, va acabar també amb la detenció de polítics locals, com el cap de Sanitat de la província de Pavia (Llombardia), Carlo Antonio Chiriaco, i diversos càrrecs locals vinculats al partit del primer ministre, Silvio Berlusconi (el PdL), així com de l'opositor UDC. Chiriaco hauria recollit vots per al PdL en les últimes eleccions regionals, al març.

L'operació, anomenada Crim, ha aconseguit, a més, desxifrar un dels misteris d'aquesta màfia originada a Calàbria: l'estructura. Els investigadors veuen provat que és en forma de piràmide, com la siciliana Cosa Nostra. Al capdamunt hi havia Oppedisano. Va ser nomenat l'agost de 2009, en ple festeig d'un casament entre dos fills de mafiosos –els matrimonis solen simbolitzar pactes entre les 'ndrines, els clans familiars–. Li faltava, però, un element sagrat en una organització criminal que bateja els graus d'afiliació amb noms com La Santa o Evangeli. Va arribar l'1 de setembre: una cerimònia de ratificació al santuari de la Madonna dei Polsi, enfilat en les feréstegues muntanyes de l'Aspromonte, bressol de la 'Ndrangheta.

Com s'ha de manar

Oppedisano va ser nomenat cap de la província, el vèrtex del boss que coordina tres comandaments regionals a Calàbria i un a Llombardia. L'assassinat d'un boss llombard que hauria volgut independitzar-se dels caps calabresos, Carmello Novella, va ser precisament el que va impulsar la investigació judicial. Es van iniciar escoltes telefòniques i establiment de micròfons, dos instruments que vol limitar ara Berlusconi amb l'anomenada llei mordassa. Una norma que ahir va ser criticada per l'ONU i que la dreta italiana està suavitzant pel gran escàndol que ha creat al país.

Les escoltes permeten saber com Oppedisano explica com cal manar: “Quan es llança una proposta s'escolta què en pensen els altres”, diu. Un vídeo mostra la prepotència dels boss llombards. Es van reunir l'octubre passat en un centre públic milanès dedicat a la memòria dels jutges Falcone i Borsellino, herois antimàfia assassinats per la Cosa Nostra. Com al film El Padrino, els boss alcen la mà per escollir com a cap Pasquale Zappia. Se sentien segurs per les confidències d'alguns carabinieri, detinguts ahir.

DOS LLIBRES PER XALAR

2010-07-10T14:57:00.004+02:00

Les dues darreres novel·les negres llegides ja tenen un grapat d'anys -massa pocs segons molt, massa molts segons aquesta absurda llei de les nostres llibreries i editorials on un llibre de més de 5 anys és de la prehistòria-. Es tracta de Vampíria Sound, de Pep Blay, una sensacional obra on l'assassí del compacte es dedica a obrir colls de les seves víctimes al mig d'un recorregut músical que va del Sónar al Senglar Rock i on hi ha vampirs molt abans que se'n parlàs i fossin un fenòmen; i Trenta dos morts i un home tranquil, del Lluís Llort, un descens a la hiperviolència. Cap dels dos llibres us deixarà indiferent, i el de Pep Blay és ideal per llegir amb uns gin-lemons i escoltant alguns dels temes que hi surten.

SEBASTIÀ JOVANNI PREMI BRIGADA 21

2010-07-07T11:25:00.002+02:00

I finalment el misteri s'ha desvetllat i la millor novel·la en català del 2009 dels de Brigada 21 ha estat per a "Emulsió de ferro", de Sebastià Jovanni. Felicitem el guanyador i el jurat perquè és una novel·la sensacional, inoblidable. Si no l'heu llegida, corrents cap a la llibreria més propera

PREMIS BRIGADA 21, FINALISTES

2010-07-03T18:04:00.002+02:00

Finalistas Premios Brigada 21

Novel.la en català editada en 2009

Mateu al president. Bennassar, Sebastià (Cossetania)
Emulsió de ferro. Jovani, Sebastià (La Magrana)
Mans lliures. Manuel, Jordi de (Edicions 62)
Sang culé. Pijoan, Jordi (Llibres de l'Índex)
La Solitud de Patricia. Quilez, Carles (La Magrana)

Novel.la traduïda al català editada en 2009

La dona de verd. Indridason, Arnaldur (La Magrana)
L'home inquiet. Mankell, Henning (Tusquets)
Mort a Estanbul. Markaris, Petros (Tusquets)
Nèmesi. Nesbo, Jo (Proa)
Un lloc incert. Vargas, Fred (Amsterdam)

Primera Novela en castellano editada en 2009

Tiempo de alacranes. BEF (Pàmies)
La sopa de Dios. Casamayor, Gregorio (El Acantilado)
Benegas. Jurado, Francisco José (Almuzara)
Siete maneras de matar un gato. Néspolo, Matías (Libros del Lince)
Tarde, mal y nunca. Zanon, Carlos (Saymon)

Mejor Novela en castellano editada en 2009

No hay que morir dos veces. González Ledesma, Francisco (Planeta)
Perro vagabundo busca a quien morder. Ibañez, Julián (Alrevés)
El baile ha terminado. Ibáñez, Julián (Roca)
Ciudad Santa. Orsi, Guillermo (Almuzara)
La playa de los ahogados. Villar, Domingo (Siruela)

Mejor novela traducida al castellano editada en 2009

El hombre inquieto. Mankell, Henning (Tusquets)
Conexión Lorena. Manotti, Dominique (Alba)
Némesis. Nesbo, Jo (RBA)
El poder del perro. Winslow, Don (Mondadori)
Ardores de agosto. Camilleri, Andrea (Salamandra)

Premi Florenci Clavé a la mejor portada editada en 2009

Tiempo de alacranes. BEF (Pàmies)
Los espias de Varsovia. Furst, Alan (Seix Barral)
Trago amargo. Haggenbeck, F.G (Roca)
Cuentos completos. Madrid, Juan (Ediciones B)
Los demonios de Berlín. Valle, Ignacio del (Alfaguara)

UNA D'ESPIES

2010-07-03T13:58:00.001+02:00

Sensacional article d''avui al Diari de Balears de Josep Maria Llauradó.

http://dbalears.cat/actualitat/Opinió/els-darrers-espies.html

MARGARIDA ARITZETA, LA MALETA SARDA

2010-06-30T11:33:00.002+02:00

lA RESSENYA AL BALEARS

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/923/2

Després d'uns dies de vacances...

2010-06-26T19:09:00.000+02:00

Opinió | Sebastià Bennàssar

Proposta estival

Sebastià Bennàssar | 26/06/2010 | Vistes: 36

Valoració

S'acosta l'estiu i enguany qui més qui manco ha patit o està patint els efectes de la crisi i això de viatjar està de cada vegada més fotut. Serem molts els que ens refugiarem en la lectura -a la fresca, piscina o platja local més propera- i viatjarem amb la ment. Una de les maneres més fascinants és fer-ho a través de la novel·la negra, perquè així veiem altres realitats igualment fotudes.

Així doncs, vagi la recomanació estival: El poder del perro, de Don Winslow, per anar a la frontera entre Mèxic i els EUA a passar cocaïna; qualsevol dels llibres de Donna Leon per entendre una mica més Venècia i la trilogia de l'Izzo per descobrir la Marsella més dura. Escòcia, un altre clàssic dels viatges, i per tant el Black&Blue de l'Ian Rankin i per als amants de Sicília, qualsevol Camilleri. I per descomptat, les 170 novel·les negres escrites en català publicades els darrers 10 anys.

LLORENÇ CAPDEVILA

2010-06-13T09:02:00.003+02:00

Llorenç Capdevila presenta 'Sota la pell', una novel·la de gènere negre i tall clàssic narrada a dues veus

Tatuatges, morts i crisis personals

LLUÍS LLORT

Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969) és filòleg i treballa de mestre a Santpedor. Fins ara s'havia especialitzat en novel·les de gènere històric, com ara El color del crepuscle (premi Leandre Colomer 2001), O rei o res! iÀnima de llop (premi El Lector de l'Odissea 2004). També és autor de Serrallonga, l'últim bandoler, la biografia del llegendari personatge, i de la novel·la juvenil El secret del bandoler, amb què va guanyar el premi Gran Angular del 2007.

Però com ell mateix diu: "He hagut d'escriure molta novel·la històrica abans de poder escriure Sota la pell, que és més el que m'agrada llegir", tenint en compte que es va formar com a lector als anys 80 amb la novel·la negra clàssica, sobretot nord-americana, que es publicava a la col·lecció La Cua de Palla.

Basat en un cas real

La trama de Sota la pell, publicada per Proa, parteix d'un cas real: el 2005 va ser trobada a l'Eix Transversal una prostituta morta que duia un tatuatge. Una notícia publicada a El Punt, sobre la coincidència del tatuatge amb el d'un altre cadàver, va posar en marxa la imaginació de Capdevila. Tot i que l'obra és ficció, la tasca de documentació "no ha estat un esforç menor que amb les novel·les històriques anteriors. He investigat el món dels tatuatges, no per transformar-ho en una mena d'assaig, sinó per sentir-me segur a l'hora d'ambientar la història". La documentació no incloïa fer-se un tatuatge: "El màxim va ser tallar-me els cabells en un local de tatuatges, res més".

"Ho vaig descartar molt aviat, però em vaig plantejar escriure una A sang freda catalana, entrevistant a la presó l'assassí en sèrie real, un camioner alemany. Ara ja no es podria fer, perquè es va suïcidar a la cel·la", explica l'autor.

Per Josep Lluch, editor de Proa, "no és una crònica periodística. Basant-se en fets reals, Capdevila munta una novel·la de gènere i tall clàssic, però també té un component psicològic important". I és que el protagonista és un escriptor en crisi matrimonial i creativa que coneix a la carretera una prostituta polonesa que, a més, és drogoaddicta. El relat està estructurat en dues veus, la d'ell, "d'estil més directe", i la d'ella, "més lírica".

Autor i personatge

Capdevila fa alguns jocs metaliteraris, com ara fer ell mateix un cameo: "El protagonista té moltes coses meves, fins i tot una filla de la mateixa edat que la meva, i per marcar una distància amb ell, de cara als que em coneixen, em faig aparèixer un moment". Per altra banda, "és cert que aprofito el component morbós del tema, però l'objectiu principal és retratar tots dos personatges i l'infern que viuen".

Demanat pel futur, comenta que "no tinc un projecte a llarg termini del que ha de ser la meva obra, més aviat escric el que en cada moment em ve de gust". I tot i que l'hi han preguntat molts cops: "No tinc el telèfon de la model de la portada", confessa somrient.

LA BÒBILA

2010-06-12T12:00:00.002+02:00

Tot i que el post correspon al meu bloc personal, crec que també havia d'estar aquí.

La Bòbila, el miracle quotidià

Que el nostre és un país civilitzat es demostra en la molt excel·lent xarxa de biblioteques que hi ha al país. Les de la diputació de Barcelona són modèliques en el seu funcionament urbà i àrea metropolitana i ja no tenen el mateix servei i la mateixa excel·lència quan s’abandona Barcelona, però continuen essent referencials. Durant molt de temps els responsables de la gestió pública de les biblioteques de Mallorca varen anar a Barcelona per intentar implementar el seu model a l’illa, amb uns resultats encara incerts, perquè les diferències culturals entre les pedres que suren al mig del mar i el continent són molt més que notables encara que de cada vegada es vagin escurçant. La burgesia il·lustrada catalana pot ser titllada de moltes coses, però com a mínim era il·lustrada, mentre que la classe hotelera de Mallorca no deixen de ser uns tipus vius per al negoci però als quals la cultura els importa tan poc que no es mereix cap mena de preocupació a no ser el preu de metre quadrat de quadres per omplir les parets nobles dels seus hotels més glamourosos.

Tenc la sort de conèixer també dues o tres biblioteques de les contrades gironines i puc dir que les que conec funcionen molt i molt bé: la d’Olot amb un nombre de socis i de préstecs de documents que fa molta enveja –igual que les instal·lacions, és una biblioteca càlida, humana, molt ben pensada des del punt de vista de l’arquitectura- i la de Tossa de Mar, que és també un prodigi com el centre històric de la vila, que encara recorda que una altra preservació del litoral hauria estat possible. També és una biblioteca molt interessant amb molts documents locals de primer ordre.

A Lleida hi conec bé el bibliobús Pere Quart, que dóna servei, entre altres, al Pallars i a l’Alta Ribagorça. L’arribada del bus cada quinze dies carregat de llibres és una festa en molts pobles de la contrada, i especialment entre els més petits, i crec que és un dels millors serveis que s’ofereixen i que fan gran aquest país. El bibliobús i l’aposta per acostar la cultura a tot arreu és una de les eines més importants que hi ha per fer de casa nostra un lloc on tothom tengui les mateixes oportunitats. Que aquest autobús, a més a més, dugui el nom del grandíssim escriptor que va ser Pere Quart és a més a més un motiu d’alegria. De fet, un dels escriptors joves contemporanis més importants, el portuguès José Luis Peixoto sempre diu que ell és el que és, gràcies a l’existència del bibliobús de l’Alentejo. Evidentment queda molt de territori de Catalunya per cobrir i el servei segur que es pot reforçar, però l’existència del bibliobús és encoratjadora.

Doncs bé, la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet també és una d’aquestes biblioteques especials, un d’aquests petits miracles quotidians que fan que hom se senti orgullós de ser d’aquest país. Es tracta de la primera biblioteca especialitzada en gènere negre de l’Estat espanyol i ja fa més de deu anys que dura la broma. La seva programació cultural és de primer ordre i s’està fent una feina fonamental en la difusió del gènere negre que fa que sigui un dels epicentres per als amants d’aquest tipus de literatura, que de cada vegada som més perquè la novel·la negra és una eina fonamental per entendre la realitat social del nostre país de nom plural i administració disfuncional.

La Bòbila és un dels espais on els investigadors sobre novel·la negra han de passar si volen fer la feina ben feta, però a la vegada és una biblioteca que dóna servei i cobertura a totes les necesssitats del barri de l’Hospitalet on es troba inserida i que presenta una de les taxes migratòries més brutals. Hi ha la gent gran que llegeix el diari i també hi ha els estudiants que hi busquen informacions més generalistes. Hi ha la gent que s’hi acosta simplement perquè la connexió a internet i el wifi és de franc o perquè pot treure pel·lícules gratis i veure-les a casa. Hi ha qui hi llegeix i qui s’emporta els llibres a casa, siguin o no novel·les negres. I a més a més hi ha un fons notable de llibres en altres idiomes. La Bòbila s’ha convertit en una molt bona biblioteca que intenta sobreviure com pot a retallades econòmiques i a una de cada vegada major exigència de serveis per part de la ciutadania. Hi ha llum, una plaça a la vora on es poden comprar xurros autèntics i acabats de fer, i amb el metro t’hi plantes en un moment.

En aquest país les biblioteques estan fent una feina social brutal que molt poques vegades té el reconeixement que hauria de tenir per part de les nostres administracions que encara no han entès que a l’hora de fer retallades pressupostàries hi ha unes quantes coses sagrades que no es poden tocar i una d’elles és la partida destinada al manteniment d’una xarxa pública de serveis al voltant de la societat de la informació on les biblioteques són el punt central des del qual s’han de gestionar i coordinar moltes iniciatives. Entre tots hauríem de fer el possible per fer-lis entendre que invertir en cultura avui és garantir el desenvolupament de la societat del present i del demà. Però de vegades es té la sensació d’estar pegant cops amb un martell minúscul per tal de derrocar un mur de formigó compacte i grandiós. Això sí, continuarem picant, només faltaria.

SOBRE ROBATORIS D'ART

2010-06-08T08:53:00.000+02:00

Els grans robatoris amaguen sovint intencions ocultes: les peces robades serveixen als lladres com a carta d'intercanvi per fer tripijocs amb la policia

Mil raons per robar una obra d'art

RICARD MAS

Hi ha moltes raons per robar una obra d'art. Aquí us n'explicaré unes quantes arran del robatori a París, el passat 19 de maig, de quatre quadres -entre els quals, un Picasso- al Museu d'Art Modern de la Ciutat.

Abans, però, caldrà destrossar uns quants mites. Els lladres d'art no són elegants erudits, discrets amants de la bellesa, ni especialistes en el mercat artístic. Tampoc existeix la figura del col·leccionista gelós que encarrega el robatori d'una obra mestra per fruir-ne en solitud. I si Picasso és un dels artistes més robats de l'art contemporani no és a causa de la seva qualitat, ni del fet que els lladres siguin aficionats al cubisme: és perquè es tracta -des de fa cinquanta anys- de l'artista amb més oferta i demanda del món. Si alguna cosa paga la pena, és susceptible d'ésser robada.

Els robatoris d'art més voluminosos i profitosos de la història s'han fet amb poc sigil. Fins i tot són exhibits amb orgull. Us parlo dels fons de museus com el Louvre o el British. Les grans potències envaeixen i espolien el llegat cultural d'antics imperis. I se'n vanten.

El nacionalisme com a mòbil

Més enllà de l'imperialisme cultural, el nacionalisme també és un poderós motiu de robatori. Vincenzo Perugia va ser detingut a Florència el 1913, dos anys després d'haver robat La Gioconda. Pretenia retornar l'obra mestra de Leonardo a la pàtria italiana, després de cobrar una suma modesta.

Però Perugia era un simple peó d'una maniobra magistral. Sembla que estava conxorxat amb un fals marquès amb passaport argentí, conegut com a Eduardo de Valfierno. Aquest va introduir als Estats Units una sèrie de còpies de La Gioconda i les va anar oferint a una sèrie de milionaris nord-americans. Els deia que era l'original robat del Louvre, els exigia màxima discreció i en venia una a cadascun. Una vegada recuperat l'original, no podien denunciar l'estafa a la policia perquè se'ls hauria vist el llautó.

A la dècada dels seixanta del segle XX, els mafiosos corsos i marsellesos van inventar un nou tipus de robatori. Entraven en una mansió acabalada, ben informats de la col·lecció d'art del propietari, i la saquejaven. Aleshores es posaven en contacte amb l'empresa d'assegurances. Si el volum de l'assegurança pujava, posem, a cent milions de dòlars, ells demanaven un rescat de la meitat. L'empresa sempre pagava, perquè li sortia més barat que el total del valor de l'assegurança. A més a més, si la policia descobria els segrestadors i els rodejava, aquests sempre podien cremar l'obra o fer-la desaparèixer. Si no hi ha proves, no hi ha cas.

I és que les obres d'art són perfectes per materialitzar molts diners en molt poc espai. D'aquí deriven dues conseqüències. Una: l'art és perfecte per blanquejar diners, i te'l pots endur sota el braç. I l'altra: un particular pot assegurar tota la seva col·lecció, un Estat no. ¿Us imagineu què costaria assegurar tots els continguts del Museu del Prado? No quedarien diners ni per obrir les portes al públic.

Aleshores, per què es van endur els lladres cinc obres invendibles, sense assegurança, del Museu d'Art Modern? On és el negoci? No hi ha col·leccionista secret, però sí un mòbil: fa trenta anys que s'ha posat de moda intercanviar obres d'art per armes i droga.

No és que els narcotraficants, com a gremi, estimin l'art. Però es tracta d'una bona garantia per a certes operacions, l'art és fàcil de transportar i d'amagar, i sempre es pot fer servir com aquella targeta del Monopoly: "Pot sortir de la presó". Imagineu que un capo o un lladre cau en mans de la policia. Aquest tipus ha comès nombrosos crims i s'enfronta a penes de presó equiparables a la perpètua. Aleshores, el malfactor negocia amb la policia una rebaixa de condemna. Els diu on és l'obra d'art, i tracte tancat. Per cert, aquestes negociacions mai apareixen als diaris. Com a molt, hi ha un desgraciat que carrega amb el mort.

Robatoris silenciosos

Fins ara hem pintat un panorama molt cinematogràfic. Però la majoria de robatoris d'art són més senzills, obscurs i modestos. I molts són duts a terme en silenci, i sovint no són descoberts fins al cap d'anys. Perquè els principals lladres d'art són funcionaris de museus. Gent que coneix millor que ningú la institució, i s'endú dels magatzems obres que no seran reclamades fins al proper inventari.

També hi ha qui roba diners, o s'enriqueix il·lícitament, i amb els beneficis inconfessables compra obres d'art. Sovint es tracta d'obra gràfica d'artistes coneguts, però hi ha veritables col·leccionistes sibarites. No fa gaire la premsa va revelar el contingut de les col·leccions d'alguns cervells de la trama Pretòria.

I la trama Gürtel també té molt a veure amb l'art. L'extresorer del PP Luis Bárcenas despertà les sospites de la policia en treure del banc una xifra important de diners i tornar-la a ingressar poc després. Els diners eren per comprar una obra d'art, però al final el venedor va apujar el preu i no es van posar d'acord... Ja sé que comprar art amb diners robats no és el mateix que robar directament obres d'art. Però s'hi assembla, oi?

JOAN AGUT, PARADÍS

2010-06-07T11:53:00.005+02:00

El 2006 Joan Agut va publicar amb Pagès Editors Paradís, una novel·la deliciosa que no puc deixar de recomanar, on una banda de pensionistes del carrer Tallers pretén robar els diners de la droga d'uns narcos. Deliciosa, tendra, amb humor. Una novel·la rodona i farcida de crítica social. Podríen ser molts els paràgrafs escollits, però aquest està quasi al principi...

"A la pensió Consuelo m'hi va portar l'Héctor Galvano de Siena Martín, un argentí que fa més de vint-i-cinc anys que és a Barcelona i que sempre ha treballat en el món editorial. En Galvano és un d'aquests tipus que en la professió se'n diuen homes netol, perquè serveixen per a tot: fan inforemes de lectura; escriuen solapes; corregeixen d'estil; redacten articles d'enciclopèdia; adapten textos a gust de l'editor; revisen galerades i compaginacions; tradueixen del francès, l'anglès i l'italià, encara que coneguin poc aquests idiomes, i, si escau, fan de negre a qui els ho demana. L'especialitat de l'Hèctor és, però, la psicologia -quan ha pres més d'una copa afirma que és psiquiatre- i les ciències ocultes, de les quals ho sap tot. A la pensió hi viu des de fa quatre anys".

BOND, JAMES BOND

2010-06-05T10:20:00.000+02:00

L'autor de novel·la negra ha estat escollit per Ian Fleming Limited per escriure un nou Bond. La novel·la, coneguda com a 'Projecte X', estarà a la venda el 28 de maig del 2011

La daga fereix Deaver

QUIM ARANDA

La daga d'acer d'Ian Fleming va ferir l'any 2004 l'escriptor nord-americà Jeffrey Deaver (1950), prou conegut entre els afeccionats a la novel·la negra pel seu detectiu Lincon Rhyme i títols com El col·leccionista d'ossos o El mico de pedra. Han hagut de passar sis anys, i encara en passarà un més, fins al maig de 2011, per poder copsar les veritables conseqüències d'aquella ferida.

I és que gràcies al discurs d'acceptació del premi que li va lliurar aleshores l'Associació d'Escriptors Criminals britànics, 2.000 lliures i una daga d'acer que du el nom del creador de James Bond, i que aquell any va recaure en Deaver per El jardí de les feres, l'autor ha estat comissionat fa una setmana per l'empresa que té els drets d'explotació de l'obra d'Ian Feming per escriure un nou Bond, oficial i autoritzat. Un més, el número 37, en la ja llarga llista d'aventures de James Bond. De fet, només 14 corresponen a Fleming, dos volums dels quals són d'històries curtes, i la resta a autors molt diversos, entre els quals Kingsley Amis, el pare de Martin Amis, John Gardner o Raymond Benson.

Encarregar un nou Bond a una mà de prestigi és una cosa que, a més d'un costum opinable, s'ha convertit en una operació comercial rendible. El darrer James Bond d'aquestes característiques va aparèixer el 2008 i va anar signat per Sebastian Faulk. Es va publicar coincidint amb el centenari del naixement de Fleming (28 de maig). L'edició anglesa -Devil May Care; la versió espanyola la va publicar Seix Barral i es va traduir com La esencia del mal- va ser el llibre de ficció que més ràpidament ha venut mai, en la seva primera edició en tapa dura, l'editorial Penguin. Les crítiques, però, no van ser gaire lluïdes.

El títol del nou Bond és Projecte X, aventura que a diferència de l'anterior estarà ambientada en l'actualitat, prova fefaent que per a Bond no passen els anys. La esencia del mal era una mena de continuació de L'home de la pistola d'or i s'esdevenia en 1967.

Corinne Turner, directora d'Ian Fleming Publications Limited, justifica l'elecció de Deaver com a nou hereu de Fleming tocat per la daga màgica amb els següents termes: "Sempre havia gaudit de les seves novel·les i en especial d'El jardí de les feres. Hi demostrava que no només és un mestre delthriller nord-americà, sinó que també pot escriure irresistibles novel·les de suspens en escenaris europeus. Realment [abans que li donessin la daga d'acer Ian Fleming], no en sabia res, d'ell". Va ser durant el discurs de Deaver d'acceptació de la daga Ian Fleming quan Corinne Turner va saber del deute que el guardonat reconeixia en la seva obra al mestre anglès.

Un cop formalitzat el tracte entre escriptor i empresa, Deaver ho ha comentat tot plegat a la seva pàgina web: "Vaig començar a llegir Fleming quan tenia 9 o 10 anys, ignorant tot el que els llibres exploraven sobre la política de la Guerra Freda. El que em captivava dels llibres era el sentit de l'aventura i la capacitat per fer proeses del personatge. Els vaig seguir llegint i rellegint i va ser una sort, perquè en arribar a l'etapa adulta vaig trobar els matisos que abans em resultaven invisibles. Els llibres de Bond són una part important de la meva vida... He après moltes coses del treball de Fleming".

Operacions com l'esmentada, i les pel·lícules que periòdicament arriben a les pantalles, obliguen a preguntar-se per què un heroi del tot increïble com Bond continua tenint cotes tan altes d'acceptació entre el públic del segle XXI. Bond, amb llicència per matar, resulta ara tan anacrònic com ho pugui ser Hercule Poirot o Miss Marple, d'Agatha Christie.

Nostàlgia agradable

L'exeditor de Faber and Faber Robert McCrum, també novel·lista, apunta la "nostàlgia agradable" i un estil "fàcilment digerible" com alguns dels secrets de la fórmula. Quant a la qualitat, o el fet que un autor conegut esdevingui un escriptor fantasma per tal de posar-se en la pell d'un altre, McCrum ho relativitza: "Els hereus de Fleming no són gegants de la literatura. Per tant, no és cap vergonya entrar en l'esperit de 007".

Els especialistes en Fleming van arribar a la conclusió que la tria de Sebastian Faulks i el seu intent de posar Bond davant del mirall no va funcionar gaire. Deaver, i Ian Fleming Limited, hauran d'aprendre la lliçó si volen un èxit a l'altura de 007.

AGUSTÍ VEHÍ, GINESTA PELS MORTS

2010-06-01T11:45:00.003+02:00

Aquí teniu la ressenya que va sortir diumenge al Balears sobre el nou llibre de l'Agustí Vehí. No us el perdeu, que paga molt la pena

La consagració d’Agustí Vehí

La novel·la negra va néixer en la seva versió més hard-boiled com una novel·lística lligada de forma més o manco clara a les estructures urbanes. Era a la gran ciutat on es cometia el crim i on la societat estava més en contacte –per exemple en el metro es pot trobar de tot-. Per sort la tendència a circumscriure les novel·les negres en les grans ciutats i en el present més immediat s’han anat oblidant i ara tenim excel·lents peces ambientades en els espais rurals i en les diferents èpoques històriques (en català amb una sobreabundància de les ambientades en l’època del pistolerisme). Doncs bé, la segona novel·la d’Agustí Vehí, Ginesta pels morts està ambientada precisament fora de la ciutat, en concret a l’Empordà. L’autor ha aconseguit, a més a més, que el paisatge, la fesomia i la gastronomia de la contrada sigui tant o més protagonista que qualsevol dels homes i dones que apareixen a les seves pàgines –encara que en formi un tot indeslligable.

A Ginesta pels morts tenim un extraordinari personatge, el sergent Jaume Planagumà, que només trepitjar la comissaria de Figueres es troba amb el primer dels morts que se succeiran al poble de Darnius. Ell haurà d’esbrinar qui és el culpable acompanyat d’un equip encapçalat per l’entranyable Pep Gros –i així es recupera el clàssic tàndem d’investigador principal i ajudant ja clàssic a la novel·lística policial des de Sherlock i Watson, però ja perfectament arrelat en els esquemes narratius des de la genialitat anomenada El Quixot- i per on desfilen mares separades, policia científica i forenses. Per descomptat també hi ha la dona, en aquest cas una farmacèutica, que sembla que té la intenció de redimir el sergent dels abandons consecutius de parella, cada una corresponent amb una nova destinació.

No hem d’oblidar que aquesta és, també, una novel·la que és un homenatge als mossos d’esquadra i als sacrificis personals que han hagut de fer molts d’ells per consolidar el cos. Certament, el desplegament del cos policíac de Catalunya no ha estat un camí de roses (i encara que després del 18-M-09 tengui un especial ressentiment amb la brigada mòbil per la seva càrrega contra els estudiants del país això no es pot obviar). Llegint la novel·la s’entén perfectament el valor que té tenir un cos policíac al servei de Catalunya.

Ginesta pels morts és, a més a més i sobretot, una novel·la molt ben escrita. Vehí ja havia donat mostres del seu talent a l’excel·lent Abans del silenci, però en aquesta ocasió excel·leix en els diàlegs i en la construcció de les escenes, i sobretot en la dosificació del tempo narratiu. Moltes de vegades m’he sentit com si viatjàs a l’interior d’un capítol de Twin Peaks i això és un elogi brutal (és la millor sèrie de la història de la televisió, al meu entendre). Vehí és un magnífic constructor de personatges i de situacions i a més a més aquí hi apareix tot el que som avui en dia com a societat: immigració, solitud, la frontera, el record de la Guerra, les famílies monoparentals, la pagesia... llegiu-la i entendreu una mica millor el país.

Ginesta pels morts, a més a més, és una rara avis pel que fa a la seva edició, ja que l’ha tirada endavant l’editorial Mare Nostrum, radicada a Perpinyà però que fins ara havia editat bàsicament en francès (amb una especialització per novel·les negres escrites en aquesta llengua ambientades al Rosselló i amb un catàleg molt més que considerable), o sigui que aquesta novel·la suposa una normalitat cultural, una novel·la negra catalana publicada en una editorial de la Catalunya Nord amb l’única llengua pròpia del país, el català.

Ginesta pels Morts.

Agustí Vehí

Mare Nostrum.

Perpinyà, 2010

242 pàgines.